Revistes

El pa ha estat, i encara és, un element central de la nostra cultura. Els forns de pa, doncs, són molt més que un simple establiment. Són un servei bàsic i, en molts pobles, fins i tot són un espai de trobada i socialització. Precisament els forns i fleques, i sobretot les persones que els han menat i que encara ho fan en molts casos, són els protagonistes d’aquest dossier, així com també les pastisseries que durant dècades han endolcit la vida dels nostres pobles i ciutats.

Al llarg de 40 pàgines el monogràfic entra a l’interior d’obradors i botigues, espais que fan olor de pa acabat de fer, de coca, de nata, de xocolata… I el treball, és clar, també descrobreix els productes tradicionals que s’hi elaboren des de fa anys, alguns dels quals han fet fortuna més enllà del territori.

El dossier, format per 69 pàgines, entra a tallers, galeries o museus de casa nostra per esbossar el món de l’art i l’artesania als nostres pobles: pintors, escultors, ceramistes, forjadors, col·leccionistes…  És un treball transversal que contempla grans epicentres artístics de la contrada -l’Escola d’Olot i la seva transcendència en el paisatgisme, l’art conceptual de Banyoles o els artistes moderns de Ripoll-, però també s’esmuny a pobles i valls per copsar els processos creatius que s’hi generen i, al mateix temps, per determinar la influència que ha tingut el mateix entorn a l’hora d’estimular-los.

El monogràfic planta el cavallet al prat, fa voltejar el torn i pica la pedra amb cops d’escarpa decidits. I ho fa arreu del territori que ens ocupa: des de la Garrotxa fins al Pla de l’Estany, el Ripollès o la Vall de Llémena. En tots aquests espais trobem testimonis directes, gent de diverses generacions que expressen el món que observen amb el pinzell a la mà, mitjançant el treball amb la ceràmica o a través del treball amb la fusta o el ferro. I també mirem enrere, és clar, cap a la documentació històrica. Només així podem agafar perspectiva i explicar d’on venim i, per tant, a on anem.

Crims terribles a la vora de casa

La revista Gavarres arriba al número 44 rescatant la crònica negra més reculada de casa nostra. Un total de 56 pàgines en què els protagonistes són homes i dones que, ja sigui empesos per la cobdícia, l’odi, l’enveja, la bogeria o l’amor (i el desamor!), han comès crims esfereïdors que han derivat en morts i cadàvers de tota mena. Uns episodis violents que continuen persistint gràcies a la memòria oral. Ja ho diuen, ja, que viure és acomplir un cicle i que després de la mort, torna la vida.

La publicació, a banda del dossier monogràfic, es complementa amb la resta de seccions habituals. Així, el capellà, arxiver i director del Museu de Sant Feliu de Guíxols, Àngel Jiménez, és el protagonista de la ‘Conversa’; el ‘Retrat de Família’ es planta a Llagostera, al Mas Borni, i el Castell d’Empordà és l’entorn que contextualitza l”Indret’. També us proposem dues rutes a peu, un article sobre la Càtedra d’Estudis del Suro o uns ‘Primers Relleus’ escrits per Xavier Cortadellas, entre altres continguts.

Per Sant Tomàs…

El número 30 de la revista Alberes parla d’una tradició ancestral de casa nostra, la matança del porc. Aquesta escena, anys enrere molt habitual en masos i cases de poble de les nostres contrades, avui cada vegada és més esporàdica: ja no és una necessitat alimentària com abans, més aviat les dietes modernes i l’excés de colesterol en dissuadeix el consum de la gent. En aquest dossier, però, recuperem el seu llegat parlant amb matadors i botifarreres, però també amb carnissers, artesans i famílies que cada hivern encara posen el perol al foc.

Més enllà del monogràfic, la publicació també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb la Miquela Valls, gran defensora de la llengua, la cultura i la literatura catalana a la Catalunya del Nord; els ‘Primers relleus’, de la mà d’Henar Galán; la trajectòria dels Lladó de Borrassà al ‘Retrat de família’, o els racons de Saus, Camallera i Llampaies a l”Indret’. Com sempre, també hi ha articles de patrimoni, dues rutes per fer a peu i continguts que fan una picada d’ullet a l’actualitat.

El final dels anys trenta del segle passat i la dècada dels quaranta van ser uns temps foscos i convulsos. La victòria franquista a la Guerra Civil va dur associada una dura repressió, que al nostre Pirineu va deixar episodis especialment colpidors, com els que es van viure arreu de les comarques que abracen la publicació. Aquestes terres també van ser protagonistes directes de l’únic intent d’acabar amb el règim franquista que es va acabar posant en pràctica -en aquest cas, a l’Aran, però amb afectacions també a les comarques veïnes-. L’arribada del nazisme a l’altra banda del Pirineu i els efectes de la Segona Guerra Mundial van acabar de completar el còctel d’un període tan dolorós com important de rememorar.

Cronològicament, el dossier s’inicia allà on vam deixar el relat que vam iniciar al número 2 de la revista, quan vam parlar dels temps de la guerra i l’exili. Per exemple, en alguns casos ens situem amb la guerra encara en marxa, però lluny ja de les nostres comarques, un context que propiciava els primers episodis de la cruenta repressió franquista, en aquest cas al Pallars Sobirà: van morir almenys 70 civils, molts dels quals enterrats en fosses comunes. En aquesta zona, també hem comptat amb el relat d’una testimoni que va viure aquells fets en primera persona, i també hem recuperat històries en blanc i negre de quan alguns exiliats, emparats per la proximitat de la frontera, feien alguna visita ‘furtiva’ al seu poble: fins i tot, per participar en alguna festa major. D’altra banda, les pàgines també contenen històries de presoners i represaliats, que van ser utilitzats com a mà d’obra per construir el túnel de Vielha, per exemple, o se situa en indrets com Isona, poble que va ser inclòs en el programa de la Dirección General de Regiones Devastadas. Complementem tots aquests relats situant-nos al Pallars Jussà, on destaquem la figura del doctor Josep Bonifaci, de Llimiana, a qui l’exili forçat pel franquisme el va dur a exercir la medicina a diversos països comunistes; o a l’Aran, on durant deu dies una part d’aquest territori va ser ocupada pels maquis, que hi van proclamar la Tercera República. Per acabar, la finalització de la Segona Guerra Mundial va provocar l’últim fenomen que abordem en aquest monogràfic: la por de Franca de patir una invasió dels aliats des de França. Això el va dur a dissenyar i a començar a construir una gran xarxa de defenses terrestres a llocs com a les Valls de Cardós i d’Àneu, farcides de búnquers.

És prou sabut que sense boscos no hi ha vida. Els beneficis que aporten les masses forestals són evidents en molts àmbits, com ara el mediambiental, però en aquest dossier ens centrem en un que històricament ha tingut un pes fonamental a les nostres comarques, el de l’explotació de la fusta i els usos que s’hi han donat. D’aquells anys en què la fusta era una important font de riquesa i d’ocupació a les nostres comarques en parlen alguns dels articles que obren el monogràfic: les serradores que donaven sortida a la fusta que generaven els boscos de l’Alt Urgell; de com baixaven els troncs pel riu; del sistema del barranqueig a la Vall de Cabó; les replantacions forestals…

El treball  se situa al Berguedà, espai que ha comptat amb una potent indústria vinculada a l’explotació de boscos, així com amb serradores icòniques o amb gent que ha resseguit la seva trajectòria entre arbres fent de picadors. També ens hem ubicat a la Vall del Duran, on la fusta cerdana va calçar els peus de molta gent mitjançant els esclopers, o al nord del Solsonès, on les serradores utilitzaven la força de l’aigua per tallar la fusta a la Vall d’Ora, una energia que també aprofitaven nombrosos molins i ferreries de la zona. I per complementar aquesta mirada de recules hem escrit diversos articles que testimonien que l’explotació forestal encara té un paper rellevant, tot i que menor, a les nostres comarques: empreses històriques que encara estan dempeus; de la gent que es dedica a vendre la llenya que escalfa les llars; de nissagues de fusters a mig camí entre l’ofici i l’artesania…

El dossier persegueix una flaire densa i eixuta, una flaire d’ofici, amb l’objectiu de fer valdre la tasca d’una gent, la de la construcció, que amb els seus jornals ens han donat aixopluc. És un treball testimonial, però també transversal, perquè si alguna característica té aquest món són els seus matisos: parlem de paletes i mestres de cases, és clar, però també del manobre empastifat de morter o de l’arquitecte que vetlla perquè la història i el valor d’una vella ermita recòndita continuï bategant.

Amb més sentit que mai, bastim el monogràfic per parts. Totxana a totxana. I comencem la casa a Olot i a la Garrotxa, per continuar feinejant a la bastida passant pel Ripollès, el Pla de l’Estany o la Vall de Llémena, sempre tenint en compte les fesomies constructives, els materials genuïns i, és clar, tota la gent que en forma part. Gent amb molt d’ofici, sovint amb poc ressò, que han definit pobles i ciutats amb esforç, dedicació i vocació -sigui inherent o resseguida amb el temps.

Vinguts de lluny, noves vides i oportunitats

El nou número de la revista Alberes centra el seu dossier amb persones que van deixar casa seva, el seu país, i van venir cap a Catalunya, concretament a poblacions de l’Alt Empordà. El dossier ‘Vinguts de lluny’ ens ofereix 37 pàgines que parlen de la gent que va haver de marxar de casa seva per buscar noves oportunitats en fàbriques, al camp, en la construcció, el sector serveis derivat del turisme… i que avui ja han arrelat a casa nostra.

La revista també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb en Jaume Subirós, cuiner i director del Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses; els ‘Primers relleus’ de la mà de Montserrat Segura; o, descobrim la història del ‘Retrat de família’ de la família Font, de Marzà. Entre d’altres hi ha articles de patrimoni, dues rutes i descobrim amb la secció de l”Indret’, Cabanelles.

Aplecs i trobades

El nou número de la revista Gavarres dedica el seu dossier als aplecs i trobades que hi ha hagut i encara hi ha als nostres pobles. Durant 50 pàgines voltarem per santuaris i ermites, on de fa anys la gent es troba i on la devoció i els exvots conviuen amb la tabola, les ballades, l’esport i els àpats; des dels Àngels a Sant Sebastià i de Santa Caterina a Sant Maurici passant per tots els remeis. Fem parada a pobles prop de les Gavarres i del Ter, i conversem amb alguns veïns i veïnes que recorden els dies assenyalats dels aplecs, les activitats que es feien i la gran colla que es trobava.

«Avui, potser, la devoció no governa les trobades ni els exvots omplen d’agraïment les parets de l’ermita. Les caminades excursionistes i les curses, els àpats i la platxèria omplen el buit que ha anat deixant la fe. Però algunes persones ens continuem trobant encara en aquells llocs que en un temps remot els avantpassats van escollir de punts d’encontre. Uns topants on primer hi va haver pedres dreçades i després, esglesioles, i que guarden essències d’allò que va ser el nostre passat.»

La revista es complementa amb una àmplia secció d’actualitat amb entrevistes com la ‘Conversa’ amb el periodista i activista cultural gironí, Jordi Dalmau; o el ‘Retrat de família’ on coneixem els Viusà, de Peralta de la mà d’en Joan Pinsach. Descobrim el poble del Baix Empordà, Torrent, i us proposem dues rutes ‘A peu’: a Sidillà, i per les ribes del Ter de Girona fins a Sarrià.

Les muntanyes, valls, rius i estanys de les comarques del Cadí i el Pedraforca han atret, des de fa més d’un segle, moltes persones que, seduïdes per la seva bellesa o amb vocació de descoberta, n’han volgut gaudir de la millor manera que es pot fer, a peu. L’excursionisme, doncs, ha tingut una importància i un arrelament social innegables en aquest territori, i en aquest dossier l’hem volgut abordar des de diversos àmbits. Un total de 35 pàgines que ens parlen de la passió per caminar i per descobrir el territori a través de guardes, guies, entitats i persones que s’hi han dedicat i s’hi dediquen.

La revista també conté les seves seccions habituals: Els ‘primers relleus’ de la mà de Manel Figuera; la secció d’actualitat amb l’entrevista als impulsors de la llibreria El Refugi de la Seu d’Urgell; descobrim l’entitat el Grup d’Amics de Montellà; i amb un breu reportatge contra el despoblament a la Vansa i Tuixent. També hi trobareu una fantàstica conversa amb Manel Escobet, un referent de la fotografia al Berguedà. I, el retrat de família el destinem a conèixer la història de la família Simon, els forners d’Adrall.

Amb un dossier de 33 pàgines dedicades a aquells establiments on s’hi menjava, s’hi bevia i s’hi dormia, molts dels quals han arribat fins als nostres dies.

Poques necessitats tan ancestrals hi ha com el menjar, el beure i el dormir. I poques necessitats han propiciat la creació d’uns establiments tan emblemàtics i arrelats a l’imaginari col·lectiu com els hostals, les fondes, els cafès, els bars i les tavernes. De tots ells, justament, en parlem en aquest dossier: dels establiments, dels seus propietaris i de la seva clientela, i també de la seva petita història, de les vivències i anècdotes que han viscut i de la seva evolució.

Per celebrar els quinze anys de la publicació de la revista Les Garrotxes, en aquest número 31 dediquem el dossier als pastors i la transhumància. Un dossier de cinquanta-nou pàgines que ens acosten a la vida de pastors i vaquers i als camins ramaders per on menaven el seu bestiar entre la muntanya i la plana,  sempre buscant les millors pastures per als seus ramats.

La revista continua amb les seves seccions habituals i aquest cop comencem amb un magnífic text de l’escriptor Martí Gironell pels ‘Primers relleus’; la ‘Conversa’, el periodista Ramon Estéban parla amb el fundador de la Cooperativa La Fageda d’Olot, Cristóbal Colón; ‘El retrat de família’ parla de la família de Can Perot de Granollers de Rocacorba; i dins la secció ‘Perfils’ coneixerem la Pilar Picart de l’Alta Garrotxa, en Lluís Roura de Fontcoberta i en Miquel Aulina d’Olot. Descobrim ‘l’Indret’ de Camós de la mà de l’Ernest Costa, i caminarem fins al veïnat de les Medes i pels pobles a les envistes de l’Empordà amb les rutes de la secció ‘A peu’.  També hi trobareu la secció d”Actualitat’ amb l’entrevista, l’entitat i un petit reportatge,  i set articles de la secció de ‘Patrimoni’.

Al volant!

A peu, a cavall, sobre dues, tres, quatre o més rodes la humanitat ha tingut la necessitat de desplaçar-se per intercanviar productes, rebre atenció mèdica, visitar familiars o coneguts, conèixer nous indrets… Quan parlem de transports de servei públic a l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló ens referim, d’una banda, sobretot als cotxes de línia, autocars, autobusos, òmnibus, ordinaris –tots cinc mots sinònims, o amb lleus matisos–, és a dir, un mitjà de transport per carretera i sobre rodes. Però en aquest dossier també ens referim, de l’altra, als trens, la més popular la línia que uneix Barcelona amb Figueres des de 1877 i amb Portbou des de 1878, i que ha marcat tant les poblacions per on passa. No ens volem oblidar, però, d’altres línies ferroviàries. Ni tampoc d’un altre mitjà, el taxi.

Visita d’obres

El món de la construcció és un univers de contrastos, hi conviuen els prínceps i la plebs. L’arquitecte capficat que un edifici no tan sols acompleixi la funció per a la qual ha estat dreçat, sinó que aporti el plus artístic que farà la vida més agradable, més plaent. I el manobre que espera que arribin les sis cansat de traginar rajols i fer morter. I, entre l’un i l’altre, aparelladors, mestres de cases, caps d’obra, oficials de primera i de segona, aprenents… persones de la terra i, cada cop més, migrants que han fet i fan possible que una idea es converteixi en una realitat habitable.

Al dossier hem volgut que tothom s’hi senti representat, però també hem volgut posar en relleu sobretot els mestres de cases i els paletes de poble. Persones amb ofici, moltes vegades oblidades, que tant podien fer un petit cobert com construir una casa i que han deixat exemples del seu sentit estètic a tants edificis de tants carrers de les viles d’aquest nostre tros de país.

Les Garrotxes 30 ens presenta un dossier de cinquanta-cinc pàgines que ens recorden les grans catàstrofes naturals: riuades, fredorades o tempestes que han quedat a la memòria col·lectiva dels pobles i la seva gent. La revista es complementa amb les seves seccions habitauals com la ‘Conversa’ on coneixarem l’activista cultural banyolí, Miquel Rustullet; ‘El retrat de família’ de la família Reixach d’Olot que regenten des de fa un grapat d’any el restaurant de la Deu d’Olot; coneixerem a la Roser Rubio, en Josep M. Hubach i la Dolors Bardera a la secció de ‘Perfils’; descobrirem ‘l’Indret’ de Rocabruna; i farem les excursions ‘A peu’ fins a Santa Magdalena de Cambrils i del puig de les Gitanes a Merlant.  També hi trobareu la secció d”Actualitat’ i set articles de la secció de ‘Patrimoni’.

La revista Cadí-Pedraforca 33 dedica quaranta pàgines a parlar de vins i licors, a les vinyes antigues i recuperades, de vins d’altitud, de licors tradicionals, de destil·leries i d’establiments de vi emblemàtics que durant anys han tret la set als veïns de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Solsonès. També hi podreu llegir la ‘Conversa’ amb Javier Galindo, que després de tota una vida fent de notari, ha dedicat la jubilació a divulgar la història de la Seu d’Urgell; els ‘Perfils’ de Llorenç Pedrals, Rosa Calderer i Eulàlia Rodríguez; ‘El retrat de família’ dels Bajona Casas de Cal Ton, una nissaga de botiguers que des de l’any 1930 abasteixen veïns i visitants de Sant Llorenç de Morunys. Aquest nou número també compta amb les seccions d’actualitat, patrimoni, l’indret i a peu.

La revista Garona-Nogueres 04 dedica el seu dossier a ‘la neu’. Un total de 32 pàgines dedicades als orígens de l’esquí, a la història de les estacions araneses, pallareses i ribagorçanes i també a les grans nevades i als problemes que comporten per a la mobilitat. La revista va acompanyada també per la ‘Conversa’ amb Angelina Cases, una dona incombustible dedicada en cos i ànima a la llengua i les tradicions de l’Aran; els perfils a Paco Castel i Pepita Seix; ‘El retrat de família’ a els Aytés Gallardet de Sort; totes les seccions de Patrimoni i una ruta A peu fins al pic de Baborte.

Tota pedra fa paret

‘L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques’ va ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2018. És un reconeixement a una tècnica constructiva basada en els elements de l’entorn rural. Un patrimoni considerat dels humils perquè va ser bastit amb l’esforç enorme de pagesos i menestrals, principalment, per la necessitat d’aconseguir un pa de terra per conrear. En aquesta nova revista hi trobareu 48 pàgines sobre el ric patrimoni de pedra seca de tres nuclis: la Garriga d’Empordà, el Cap de Creus  i l’Albera, nord i sud; aquest dossier és un homenatge a les persones humils que van aixecar amb esforç murs, barraques…

De l’arada al tractor

De la petita explotació familiar a les macrogranges. En poc més de cinquanta anys la pagesia d’aquesta territori ha fet un canvi radical. Els petits pagesos que anaven tirant amb vint-i-cinc vaques o una petita granja de porcs s’ha trobat davant l’abisme: o han crescut exponencialment o s’han anat veient abocats a vendre la terra o llogar-la. Aquest dossier reflecteix aquests canvis, aquesta deriva que ha pres el món rural d’ençà que el governa el mercat lliure, o sigui, els guardians del monopoli de la llet, de la carn, dels cereals o dels farratges… que diuen per on s’ha de passar i que, a més, cobren peatge. En aquest dossier hi trobareu 48 pàgines que ens faran conèixer dones i homes que malgrat tot continuen vivint de l’hora o del bestiar, del planter o del farratge, del cereal… en definitiva, de la terra.

La revista Les Garrotxes número 29 dedica el dossier a les ‘Revistes locals’ amb 46 pàgines que ens parlen de periodistes, de fotògrafs, d’il·lustradors, d’impressors, de lectors, d’empresaris… un conglomerat humà que ha convertit aquestes publicacions en una eina informativa i de cohesió social. La revista també compta amb els ‘primers relleus’ escrits per l’escriptor Josep Valls; la Conversa a Joan Tresserres, arquitecte, excursionista i activista amb un paper destacat a la vida d’Olot; el Retrat de família a Ca n’Anglada de Vilert; el perfils a Marina Vilalta, Joan Prats i Jaume Boix; l’Indret a Gombrèn i dues rutes a peu per les valls del Terri i el Garrumbert; i, a Santa Bàrbara de Pruneres.

El nou número de la revista Cadí-Pedraforca dedica el dossier a ‘Viure al mas’, on hi trobarem 36 pàgines que ens traslladen a la història dels masos i de les cases aïllades de les contrades del Berguedà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Alt Solsonès; indrets singulars o emblemàtics on el ritme de la vida ha estat i és, encara, diferent de la dels pobles i de les ciutats. Visitem masos amb un grapat d’anys d’història, amb famílies que encara hi viuen i altres que s’han hagut de traslladar, però de tant en tant hi fan vida, altres hi fan de masovers o fins i tot, els més joves de la familia han decidit seguir el relleu familiar.

La revista també compta amb les seves seccions habituals com els primers relleus, la conversa, els perfils, el Retrat de família, patrimoni, l’indret i les rutes a peu.

La revista Garona-Nogueres número 3 dedica el seu dossier a ‘Músics, balls, festes…’. Amb un total de 26 pàgines, els nostres col·laboradors i col·laboradores, ens presenten un recorregut pels llocs més emblemàtics on s’hi feia ball; ens descobreixen els conjunts i orquestres que amenitzaven, i en alguns casos, encara ho fan; conversen amb músics del territori… La revista va acompanyada també per la Conversa amb Josep Sabarich, l’ànima musical de Rialp; el Retrat de família a Casa Espana de Sarroqueta; els perfils de Maria Sabarich i Mercè Font; totes les seccions de Patrimoni i una ruta A peu per la serra de Cell Negre.

Viure el paisatge

Tothom, en el grau que sigui, és capaç de tenir consciència del paisatge, de la seva bellesa. Tots tenim la capacitat de sentir-nos abstrets per l’harmonia d’un indret o pels colors encesos d’un cel trencat pel vent a la posta de sol. Dic això perquè sembla acceptat que la gent rural va començar a valorar el paisatge, a passejar-hi, a gaudir-ne –l’excursionisme és això– quan van arribar de ciutat els ecos de les primeres associacions que pretenien descobrir el país des dels vessants científic, cultural i de delectació. I jo penso que no. Crec que els avantpassats de la gent de la ruralia, ja sentien l’atracció per l’entorn, però no tenien la paraula –els periòdics, els llibres…– per expressar allò que veien, allò que els commovia, allò que els era plaent. I ens és complicat de constatar-ho si no és per la memòria oral. O per la toponímia, que potser n’és el testimoni més viu i més antic.

El número 40 de la revista Gavarres dedica el seu dossier a l’excursionisme. Descobrirem amb més de cinquanta pàgines els grups i centres excursionistes, conversem amb homes i dones que han caminat i ens han fet caminar pel nostre país per descobrir-lo i gaudir-ne, però també per defensar-lo.

Que comenci la funció!

Si agafem el tòpic literari theatrum mundi, tothom algun cop a la vida ha fet teatre. Si no de manera literal, de manera figurada. «Ai, quin mal de cap!», amb la mà al front, podem haver exclamat de petits a la mare per evitar anar a l’escola. I és que l’expressió ‘fer teatre’ o ‘fer comèdia’ vol dir fer una acció de manera exagerada o fer creure una cosa que no és. En aquest dossier, que ens agafem al sentit literal, ens hem adonat que en aquesta part del país, Albera nord i Albera sud, hi ha hagut i encara hi ha moltes persones entregades a pujar a l’escenari perquè el poble estigui entretingut: les persones que creen els decorats i el vestuari, les qui fan d’apuntadores i de tramoies, les qui se n’encarreguen de la il·luminació, les qui dirigeixen un grup, les qui s’aprenen un guió llarg i després l’interpreten… En el dossier que ara enceteu, hem procurat fer un repàs de les agrupacions teatrals dels nostres municipis que s’han divertit i han fet divertir els altres, així com també dels espais que han aixecat el teló, alguns ja tancats.

En el nou número de la revista Cadí-Pedraforca hi trobarem un recorregut pels cafès i casinos més emblemàtics de les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Solsonès. Les 37 pàgines del dossier estan dedicades als cafès i a les persones que els regenten o els han regentat. També parlem de casinos i d’ateneus on s’ha esbargit durant dècades la gent d’aquestes contrades.

La revista segueix amb les seves seccions habituals: els primers relleus a càrrec de Lourdes Cazorla Puig; la conversa amb Jaume Fruitós; el retrat de família coneixem els Turet de Martinet; els perfils de Francesc Espar, Joan Lladó i Roser Cortizo; les seccions de patrimoni; descobrim Gòsol amb l’Indret; i la secció ‘A peu’ anirem des d’El Clot del Moro i les fonts del Llobregat.

El segon número de la revista Garona-Nogueres dedica el seu dossier a ‘La guerra i l’exili’; 28 pàgines per recordar uns temps foscos i convulsos marcats per la por, la mort i la misèria a través del testimoni d’aquells homes i dones que els van patir en primera persona. La revista es complementa amb les seves seccions habituals: els Primers relleus, a càrrec de Núria Garcia Quera; la Conversa amb Jordi Mir, a càrrec de Guillem Lluch; el Retrat de família es dedica a la Casa Perú de Baguergue i l’ha escrit en Manu Moga; els Perfils de l’Alfons Alegret i en Ricard Novell; la secció de Patrimoni i una Ruta a peu pel Besiberri sud des de Caldes de Boí.

La revista semestral Les Garrotxes, de Grup Gavarres, dedica el dossier monogràfic del número 28 a les fleques i pastisseries. Amb 57 pàgines, la publicació s’endinsa a l’interior d’alguns dels obradors més reconeguts del territori a través de la veu dels  protagonistes i de productes icònics: des de pans característics fins a ‘dulces’ tradicionals. D’altra banda, per destacar l’evolució d’aquests oficis amb llarga tradició també es recull informació sobre molins fariners, dels diferents cultius o de les noves tendències del sector.

Botigues de tota la vida

Avui la globalització tendeix a les compres en grans superfícies o bé per internet. Però, i els establiments de proximitat de tota la vida? En el proper número, les botigues de sempre dels pobles i ciutats en seran les protagonistes. Alguns d’aquests comerços, malauradament, ja han abaixat la persiana, però d’altres encara segueixen al peu del canó després de diverses generacions de la mateixa família darrera el taulell… Algunes són centenàries i tot. Justament, parlarem amb les dones i els homes que les han regentat o amb els que encara les obren cada dia. Botigues de queviures, de roba, merceries, sabateries, estancs…

Sales de ball

Els diumenges a la tarda, joves de poblets i de masies del pla o de la muntanya es congregaven als pobles més grans. Deixaven la bicicleta en una casa de confiança, es canviaven les espardenyes per sabates i cap al ball. Eren els anys cinquanta i seixanta. I, a les sales –Cal Tet, el Casino dels Nois, El Fraternal, Can Met, la Sala Galà…–, una orquestrina i, més endavant, un conjunt musical feien aixecar noies i nois de les cadires per entrar a la pista a ballar. A les llotges, asseguts, els grans: homes i dones, escopetes de vigilància. Als setanta i vuitanta, moltes d’aquestes sales es van transformar, es van enfosquir i van enllaunar la música. Les discoteques van florir arreu del territori, sobretot a la costa. En aquest número parlem d’aquests locals, que van acollir la joventut de tantes generacions a tants pobles de l’entorn de les Gavarres, l’Ardenya, el Baix Ter i el Montgrí.

Com la resta del país, les comarques de l’àmbit del Cadí i el Pedraforca mantenen vives un bon grapat de tradicions i manifestacions festives populars; en alguns casos, cal remuntar-nos força segles enrere per trobar-ne les arrels. Es tracta de manifestacions que han perviscut al llarg dels anys, sobreposant-se a nombroses dificultats, sovint gràcies a la voluntat popular, que ha lluitat per mantenir-les. El Ball Cerdà, el retaule de sant Ermengol, el Cercamon, els Ballets de Talló, la representació de la llegenda de la Vella de l’Estany, el ball de la Coca, la Fia-faia o, per descomptat, la Patum són algunes d’aquestes tradicions i festes populars que han arrelat a l’imaginari col·lectiu de les nostres comarques i han arribat amb vigor fins avui. Parlar d’aquest patrimoni, del que significa i de les persones i entitats que l’han fet i el fan possible ens sembla una bona manera de celebrar el número 30 de la revista.

A la venda a partir del 14 de maig als quioscos i llibreries habituals.

El nostre territori és especialment ric en patrimoni i paisatge i, per això, són molts els atractius que han fet que famílies, la majoria de ciutat, hagin escollit la Vall de Camprdon, l’entorn natural de l’estany de Banyoles o els pobles medievals envoltats de cingles i volcans de la Garrotxa, per passar-hi uns dies de vacances i descans. En aquest número parlarem de l’estiueig de repòs, de prendre les aigües… que sovint han passat de pares a fills; entrarem a fondes, hostals i càmpings, però també coneixerem santuaris, amb el Mont i la Salut com a grans indrets d’hostatgeria; balnearis com el de la Font Pudosa o masies on els masovers obrien les portes per donar la benvinguda als propietaris. I més enllà dels llocs, donarem veu als protagonistes: les cuineres que preparaven els àpats dels estiuejants; els xofers que s’encarregaven de portar-los d’aquí cap allà, o els mateixos responsables dels establiments que ho deixaven tot llest per als qui arribaven buscant la tranquil·litat.

A la venda a partir del 14 de maig als quioscos i llibreries habituals.

Garona-Nogueres s’estrena a la col·lecció de revistes d’Editorial Gavarres amb l’objectiu de recollir i reivindicar el patrimoni material i immaterial dels territoris de l’Aran, la Ribagorça i els Pallars Jussà i Sobirà. El primer número de la revista ha dedicat el dossier als oficis i el món del treball en aquestes comarques del Pirineu. L’aïllament que sovint atribuïm a aquestes valls i muntanyes es desdibuixa si fem una mirada enrere i ens adonem que, com a terra de frontera, els Pallars, la Ribagorça i l’Aran han estat tradicionalment espai d’intercanvi de béns i també de coneixements, molts dels quals aplicats a la matèria que centra aquest dossier: els oficis.

A la venda a partir del 14 de maig als quioscos i llibreries habituals.

‘El foc té aturador, que l’aigua no’. Aquesta frase l’hem sentida més d’una vegada en cas d’aiguats i mugades a casa nostra. En aquest dossier, parlem de les catàstrofes naturals que ens han afectat; des dels focs que han arrasat les Salines, la serra de l’Albera i el cap de Creus en més d’una ocasió; els aiguats que han deixat la plana negada; l’any de la fred, el 1956, que va matar oliveres centenàries; les nevades poc freqüents al nostre territori que ho han col·lapsat tot; les víctimes dels llamps, les fortes tramuntanades o els naufragis de barques, sobretot, al cap de Creus. De la mà dels testimonis que en tenen un record ben viu rememorem els estralls que provoca la natura, molt sovint agreujats per la mala gestió de l’ésser humà.

A la venda, a partir del 29 de gener.

En la pobresa, la castedat i l’obediència

Més enllà del brogit mundà, hi ha dones i homes que dediquen la seva vida a l’esperit. Alguns, renunciant a molt, s’emparen en la pobresa, la castedat i l’obediència, a vegades en el silenci. Uns quants dediquen els esforços a l’ajuda al proïsme – escoles, hospitals…-, d’altres a la perfecció del pensament, de l’ànima. Els més viuen en comunitats, els menys busquen la solitud per assolir els objectius. Parlem amb persones que han escollit aquest camí de via en aquests entorns de les Gavarres, l’Ardenya i el Baix Ter. Pretenem saber què els ha dut a deixar la norma per atènyer a una altra manera de mirar-se el món i de relacionar-s’hi.

Un camí de retorn incert

El cru hivern del 1939 milers de persones van creuar el Pirineu fugint dels darrers compassos de la Guerra Civil i de la dura repressió franquista que s’albirava. Justament,  les comarques d’Alt Urgell, Berguedà, Cerdanya i Alt Solsonès, van ser dels últims pams de territori republicà que van trepitjar molts dels que van marxar a l’exili. En aquest dossier, doncs, expliquem com va ser i com es va viure la retirada republicana en l’àmbit del Cadí i el Pedraforca, a través d’aquelles poques persones que ho van viure i que encara hi són per explicar-ho. També reconstruïm el camí de l’exili que van haver d’emprendre molts dels veïns i veïnes dels pobles i ciutats: parlem amb els que no han tornat més i mostrem les dificultats per mantenir el contacte que van tenir aquelles famílies de zones frontereres, que van quedar separades per una ratlla infranquejable durant anys.

Una garrotxa és una ‘terra aspra, trencada, de mala petja’, característiques singulars d’aquest territori que tot i això no han resultat un impediment perquè tota mena de treballadors hagin explotat, durant anys, els recursos que s’esmunyen sota el terreny que trepitgem. En aquest número coneixem alguns d’aquests oficis relacionats amb la pedra: parlem amb calciners, escoltem les vivències de picapedrers i miners, prenem nota de les experiències dels pouaters…Aquest recorregut per conèixer testimonis també ens servirà per resseguir el país: la mina de les Ferreres a Rocabruna o les mines d’Ogassa. També posem en relleu materials icònics nostrats: les pedreres de Basalt de Castellfollit, els murs de pedra seca o el travertí banyolí, fonamentals per entendre l’arquitectura i el patrimoni del nostre paisatge.

A la venda a partir del 16 d’octubre als quioscos i llibreries habituals.

A mar o a muntanya?

Un territori ric amb paisatge i patrimoni com el nostre va despertar l’interès d’aquelles famílies benestants, sobretot de ciutat, que volien fer salut, prendre les aigües o simplement buscaven un espai de repòs. El seu propòsit era practicar el dolce far niente, és a dir: badar i deixar passar les hores. Així naixia l’estiueig i els estiuejants fins que a partir dels anys seixanta va irrompre el turisme de masses. En aquest número trepitgem, doncs, els hostals, fondes, santuaris, hostatgeries…; també els primers càmpings de la costa; les cases de pagès on els masovers obrien les portes als propietaris; parlem de les vacances dels artistes que buscaven en aquests pobles de mar la inspiració; ho complementem amb el testimoni de cuineres, jardiners, xofers, majordomes, estiuejants…A partir del 24 de juliol de 2020, a la venda el número 23.

Presentació. Alberes es presenta el divendres 31 de juliol, a les 7 de la tarda, darrere l’església de Sant Llorenç de la Muga. Hi intervindran Montserrat Brugués, alcaldessa de Sant Llorenç de la Muga, Roser Bech, directora d’Alberes, i Marià Baig, col·laborador d’Alberes. Al final de l’acte, hi haurà una copa de cava.

Un vehicle d’informació de proximitat i de cohesió social

Resultaria difícil trobar un poble en aquest tros de país que no tingui la seva revista, la seva publicació mensual, semestral…normalment, a cada vila, hi ha indefectiblement un grup de persones – moltes vegades reduït i normalment amateur – que recull i reflecteix per escrit i a través d’imatges els fets que s’hi han esdevingut i avança els que hi tindran lloc; en definitiva aixeca acta notarial de la realitat social de la població, de la pulsió de vida que batega en cada racó d’aquest nostre territori. Volem parlar amb aquestes persones que, moltes vegades sense gaire ajuda ni gaires recursos, ens ajuden a entendre qui i què es mou a cada poble, què interessa a cada comunitat. Periodisme de proximitat en un món pretesament global.

L’ofici de narrar la vida

Fa prop de quinze anys que des de les pàgines d’aquesta revista recollim el testimoni d’aquella gent que encara ens pot explicar com s’ha viscut i què s’ha viscut a les comarques del Cadí i el Pedraforca al llarg de les darreres dècades. Després d’abordar nombrosos fets històrics, àmbits i oficis, en aquest dossier hem volgut posar en valor, justament, aquelles persones que al llarg dels anys han contribuït a deixar testimoni del dia a dia d’aquestes comarques i a fer-ne perviure la memòria. Periodistes, cronistes i escriptors han explicat aquestes contrades, mentre que els llibreters i les llibreteres han permès que aquestes històries arribessin a la gent. És a tots ells a qui hem volgut dedicar aquestes pàgines.

Trobades populars i religioses a santuaris i ermites

El nostre territori està farcit d’espais que des de temps molt reculats esdevenen, puntuals al calendari, l’escenari de trobades populars o religioses. En aquest número parlem, precisament, de tradicions, aplecs i romeries…uns esdeveniments que reuneixen vilatans de les contrades per celebrar i reviure costum ancestrals. En total, unes 45 pàgines del dossier que ens faran pujar a santuaris i ermites per reviure la forta devoció dels romiatges i processons, així com la platxèria que acompanya els aplecs i trobades populars des del Mont a la Salut de Sant Feliu de Pallerols, passant per Sant Mer, el Remei de Camprodon a Santa Maria de Finestres.

El pal de paller de moltes cases, sobretot a pagès

Les dones han estat el pal de paller de moltes cases, especialment a pagès, on han hagut de fer de tot: cuinar, rentar la roba, anar a buscar aigua a la font, pujar les criatures, cuidar els avis, donar menjar a l’aviram, als conills i a la truja, talaiar les vaques, menar l’hort i, si calia, anar a mercat, anar a collir olives i raïms, trenar rebrolles i capses de blat de moro, anar a buscar llenya…Segons si vivien a muntanya o a la plana. En aquest número donem veu a un col·lectiu sovint invisibilitzat que en primera persona ens explicarà l’ahir, però també l’avui de les dones que són al capdavant d’explotacions agrícoles i ramaderes.

Les dures i tràgiques vivències de la retirada republicana de 1939

Reculem en el temps per recordar la retirada republicana, famílies que no només van patir la humiliació d’una derrota sinó la duresa d’haver de viure lluny de casa. A través de testimonis i mitjançant la documentació sobre els fets ocorreguts el 1939, el dossier rememora l’exili de tots aquells que fugien de les represàlies de l’exèrcit franquista a finals de la Guerra Civil. Parlem dels protagonistes de l’èxode, fossin exiliats o passadors; dels camins, corriols i colls costeruts que van resseguir amb la mirada fixada cap a França; o dels masos i llocs de pas on es dormia i es reparaven forces camí de l’exili.

Actors, directors, escriptors, tècnics pugen a escena…

En trenta-cinc números de ‘Gavarres’, potser mai no havien aparegut tants de noms propis en un dossier. I és que a cada vila d’aquesta part del país hi ha molta gent disposada a pujar dalt d’un escenari o a fer de figurant en una escena al carrer… és a dir, a moltes persones els plau de fer teatre. Religiós o laic. Tràgic o còmic. I qui no se sent còmode veient-se escrutat per la mirada d’altri, ajuda a crear decorats, a resoldre problemes d’il·luminació, a vendre entrades, a fer de traspunt o a coordinar o dirigir el grup. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un espai –un teatre, una sala o el mateix carrer– on la gent ha plorat veient els seus temors a dalt de l’escenari i s’ha rigut dels seus propis defectes encarnats en convilatans.

El passat taper, obradors i grans empreses, i el futur del suro

Mig segle enrere, a molts pobles del nostre territori, trobàvem en una de cada tres portes una fabricota familiar que treballava el suro. I a les viles taperes – Palafrugell, Cassà, Palamós, Sant Feliu de Guíxols…- als petits obradors, s’hi afegien les grans empreses. Avui, que la mecanització ha reduït el nombre de fàbriques de manera dràstica, volem recordar el nostre passat taper, pretenem fer memòria de les persones – homes i dones – que van dedicar la seva vida a un ofici que, més enllà de desaparèixer, ha plantat cara al futur i intenta redefinir-se per tirar endavant tot mirant altre cop a la terra i al producte que les alzines sureres de les Gavarres i l’Ardenya encara ofereixen.

Un recorregut pel passat i present de vins i cellers

Avui, a la zona que va des del Montgrí a la plana de la Selva i des de Girona al Mar, hi ha persones del territori i d’altres que han vingut de lluny que s’han entestat a recuperar la vinya. Tot plegat per restituir una activitat que havia estat comuna a casa nostra, tant a la plana com a la muntanya, tant a les viles com a pagès: fer vi. Uns han plantat peus nous, d’altres han aprofitat antics ceps; alguns fermenten el most com es feia tradicionalment; uns altres han implantat els mètodes més moderns; uns quants continuen fent reposar el vi en antigues botes de celler enteranyinat; la resta el fa descansar en polits cellers soterrats i de formigó. Per oferir-nos, al final de tot el llarg procés, el vi d’aquesta terra.

Un món en què la confecció es feia a mida

Abans que res ens cal triar la roba. Aquesta? Doncs vinga, prendrem mides: la cintura, els muscles, els braços, el pit, el coll…Ara ja podrem fer els patrons, tallarem la roba i muntarem l’abric tot embastant-lo. D’aquí a tres dies vindreu al cosidor per emprovar-vos-el. Quan estiguem, hi farem els retocs adequats i si cal vindreu un segon cop. I abans de fires ja tindreu l’abric a punt per estrenar-lo. Tot això passava abans que el mot ‘prêt-à-porter’ no allunyés el tall i la confecció del nostre vocabulari, quan els que ens vestien eren veïns nostres: els sastres i les modistes. Encara en queden. No molts, però en queden per recordar-nos tot aquell món d’agulles i de fil, de tisores i de teles; de noies al voltant d’una taula aprenent a cosir o a brodar; d’homes amb la cinta mètrica groga amb xifres i ratlles negres penjada al coll. En aquest número mirem, doncs, que cada puntada sigui ben feta perquè el vestit faci goig.

Joves que continuen la feina dels pares, avis i, fins i tot, besavis

Avui, que resulta tan difícil que els negocis familiars es perpetuïn, encara queden a casa nostra joves que han decidit continuar la feina dels pares, dels avis i fins i tot dels besavis. Aquesta continuïtat, en molts casos, ha significat renovació, millora i projecció al món. En aquest número parlem amb pastissers i flequers, adroguers, framacèutics, vinaters, restauradors, tapers, fusters, pagesos, terrissers, músics…que treballen al segle XXI asseguts al coixí d’una experiència que els ve de molts anys enrere. A la mateixa pàgina, passat i present, tradició i modernitat, avis i néts…Un còctel que assegura el camí cap al futur.

El transport de passatgers: de les tartanes als cotxes de línia

Les carreteres que uneixen els pobles de les nostres comarques han viscut en primera persona l’evolució del transport de passatgers, un sector que després d’acomiadar els desplaçaments a bord de vehicles de tracció animal es va haver d’adaptar a l’arribada dels mitjans motoritzats. En aquest número parlem, precisament, de la influència d’aquests darrers tipus de vehicles; des de taxtis fins a cotxes de línia, però també donem veu a la gent que els va conduir, als revisors que hi controlaven l’accés dels usuaris o als operaris que es guanyaven el jornal a l’interior de les cotxeres. D’altra banda, també descobrim els orígens de diferents empreses del territori, com ara Transportes Eléctricos Interurbanos Sociedad Anónima o TEISA, fundada el 1920 per cinc emprenedors banyolins.

Les publicacions d’abans i d’ara a l’Alt Empordà

D’ençà de la segona meitat del segle XIX van néixer a la comarca, i a la ciutat de Figueres en particular, diversos mitjans periodístics: ‘El Ampurdanés’, ‘El Heraldo’, ‘El Regional’…Durant el primer terç del segle XX els estudiosos han comptabilitzat més d’una cinquantena de capçaleres, d’entre les quals destaca ‘L’Empordà Federal’, l’òrgan més important del republicanisme figuerenc. Durant el franquisme va néixer la revista ‘Canigó’, que més tard passà de l’àmbit comarcal a nacional. Al dossier d’Alberes, ‘La feina d’escriure’, parlem d’aquestes publicacions i de les persones que les impulsaren. Però també fem un repàs a les revistes locals, d’ahir i d’avui: ‘L’Esquerda de la bastida’ de la Jonquera, ‘El tap de suro’ d’Agullana, ‘El còrrec’ de Pedret i Marzà. També ‘Saverdera XXI’, de Palau-Savardera, ‘La Verna’ d’Espolla, ‘El Bruel’ de Castelló, ‘Sol Ixent’ de Cadaqués…

Pastors, vaquers, cabrers…entre la muntanya i la plana

En aquest número parlem dels camins ramaders que enllaçaven la plana empordanesa amb el Pirineu i del dret de pas pel territori. Coneixem els últims pastors transhumants que els traçaven a peu, la darrera transhumància que surt de l’Empordà amb els germans Fontdecaba a finals de primavera, des d’Avinyonet de Puigventós fins a Llanars…La modernitat ha arribat a tot arreu i els camions s’han incorporat en aquest món per fer-lo més àgil. Parlem de l’arrendament d’herbes, dels corrals i les pletes de vaques i ovelles de muntanya…També conversem amb gent dels masos que acollien els pastors de muntanya o corralers durant uns mesos, així com amb algunes de les famílies d’aquestes que es van traslladar a viure definitivament a l’Empordà.

Negocis que embotellaven ‘gracioses’, sifons i refrescos…

Abans que es popularitzessin els refrescos impulsars per les grans empreses – no cal dir noms, tots els tenim al cap – a molts dels nostres municipis d’una certa rellevància hi havia una petita fàbrica de sifons, ‘gracioses’ o destil·lats diversos. En aquest número intentem recuperar-ne la història; parlem de l’anís empordanès i de l’anís Barcino, de la fàbrica de gasoses de Gaietà Ferrer de Roses, de la carbòniques Punset de Figueres, de can Roig de Garriguella, dels sifons Callol de l’Escala…

Una lluita que continua, la de valorar el patrimoni natural

Fa quaranta anys de la campanya de salvaguarda dels Aiguamolls i en fa quinze de la creació de l’entitat Salvem l’Empordà. Aquests aniversaris són un motiu immillorable per fer balanç del que han estat els moviments de defensa de la comarca i mesurar la vigència del seu activisme. Conversem amb els protagonistes d’aquestes lluites i parlem dels plans directors, de la planificació de les carreteres i camins, del problema dels purins, de les energies renovables…i de com podem fer compatible el creixement ordenat amb el respecte al medi.

Professionals de la medicina de banda i banda de l’Albera

‘Sant Pancraç, salut i feina’, que diuen encara els avis, imaginant potser, als peus de la imatge, una llàntia encesa, un ram de julivert fresc, un tros de pa o una moneda, tal com dicta la tradició. Per parlar de la salut, doncs, hem anat a trobar – quan hem pogut – aquelles persones que han treballat en consultes a casa, en clíniques i hospitals, en dispensaris locals, en farmàcies…i que anaven a les cases a ajudar a néixer algun infant, a visitar els malalts o a posar-los alguna injecció. Aquelles persones que, en definitiva, han fet de la salut dels altres la seva feina.

Estanys, gorgues, molins, rentadors, pous de glaç…

Som aigua. Segons els antics era un dels quatre elements bàsics de l’univers, juntament amb la terra, el foc i l’aire. En aquest monogràfic, doncs, parlem de basses, llacs, deus, fonts, riurs, gorgues, séquies i pous, així com del ric patrimoni que s’ha creat al voltant de l’aigua: centrals, molins, sínies, pous de glaç, rentadors públics, palanques…Expliquem la història de l’aigua de Vilajuïga, de les creus i d’alguna altra deu aperduada. Hem de parlar, també, de l’embassament de Darnius-Boadella, de l’ariet de Lliurona, de les xarxes de reg, de les mugades…

Un viatge pels museus, galeries i tallers d’artistes

L’Empordà, el Vallespir i el Rosselló han tingut i tenen nuclis artístics potents i creadors de renom. Per això, en aquest dossier, parlem dels tallers, dels museus, de les galeries, de les fundacions i dels petits festivals dedicats al món de l’art…Sense oblidar els grups actius que plantegen alternatives a les pràctiques artístiques més convencionals tot vinculant-les al paisatge i a la participació de la gent.

Instrumentistes, música tradicional, cobles i orquestres…

Parlem de les orquestres, de les cobles, dels grups d’havaneres, però també dels cants de taverna i dels músics sense solfa. Els instrumentistes ens expliquen les històries i anècdotes que recorden; recorrem balls d’envelat, celebracions tradicionals amenitzades amb música i del món sardanista…En definitiva, parlem del paper que han tingut els músics, durant molts anys, com a articuladors de l’activitat festiva.

La tradició caminaire d’una i altra banda de l’Albera

Aprofitant l’avinentesa dels 50 anys del Centre Excursionista Empordanès, en aquest número parlem d’aquesta activitat tan popular i amb tan d’arrelament al nostre país. L’excursionisme sovint ha anat lligat al coneixement del territori, a la recuperació dels camins, a la consolidació dels refugis, a la restauració dels elements patrimonials, a l’organització d’actes populars i, en general, a l’interès per la cultura. Testimonis ens expliquen les seves experiències en aquest àmbit.

Rere cada topònim, una història del passat

Les coses no existeixen si no tenen un nom. Per tant, un paisatge sense denominacions tampoc no existiria. Els topònims —les paraules que denominen els llocs— fan concret allò que és genèric, apropen tot el que és als llims de la inexistència: no és un riu, és el Daró; no és una muntanya, és el Montigalar; no és un poble, és Fitor; no és una casa, és can Vilar. I aquesta toponímia de rius i cases, veïnats, pobles i ciutats, altures i depressions, paratges, boscos, camps i camins… va prenyada de fets històrics o imaginats, de colors i d’olors, de persones, de famílies, de veritats a vegades mig amagades… En aquest número fem un cop d’ull a la toponímia: de segur que els noms ens conduiran a descobriments apassionants a l’entorn de la nostra geografia.

Fabricants de rajols, testos i càntirs, teules i cairons…

Des de fa anys i panys relacional els noms de la Bisbal i el de Quart amb la terrissa. Una al nord i l’altra al sud del massís gavarrenc, aquestes dues poblacions representen la punta de llança d’una activitat que existeix des de fa segles i que encara avui és ben viva no tan sols en aquestes sinó també en d’altres viles del voltant de les muntanyes de les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí. Bòbiles i tallers de ceràmica artesans o industrials; artistes ceramistes; el Terracota Museu de la Bisbal i el de la Terrissa de Quart… Tot un món per descobrir del qual també queden traces antigues a les zones de muntanya: els forns per coure el material amb el qual es van construir les pròpies masies fa centenars d’anys.

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Homes i dones que van escollir la nostra terra per fer-hi vida

Ja fa molts anys que persones vingudes de lluny van decidir instal·lar-se als masos de les muntanyes de les Gavarres, de l’Ardenya i el Montgrí o a les cases dels pobles de les planes que les envolten. En aquest dossier coneixem alguns d’aquests homes i d’aquestes dones –artistes, hostalers, restauradors, pagesos, vinaters, jubilats…– que van escollir la nostra terra per fer-hi vida i que han acabat fent-se-la seva, integrant-se en el dia a dia dels nostres pobles, arrelant-hi.

Ratafia, codonyat, xampanyet de saüc o licor fi

Abans que multinacionals i grans empreses imposessin i uniformessin els productes que havíem de prendre, a moltes viles, petites empreses i destil·leries modestes preparaven i embotellaven begudes refrescants o licors per satisfer la set d’aquells consumidors que no prenien o no en feien prou amb l’aigua o el vi. Carbòniques com Can Vidal –de Girona–, Can Negre –de la Bisbal–, o destil·leries, com anisats Duran –de Cassà– o Bonet –de Sant Feliu– ens retornen la memoria d’aquells anys en què els sifons, ‘gracioses’, estomacals, licors i begudes refrescants artesanals omplien els gots als bars i els prestatges de les cases.

Matadors i budelleres a la matança del porc

Anys enrere, mesos abans de Nadal i després del pas de l’any, les cases de pagès celebraven un dels costums més ancestrals: la matança del porc. En aquest númerp parlem de la importància d’aquest esdeveniment, que ha passat de ser una activitat fonamental per a la supervivència de la gent dels masos a convertir-se en una tradició familiar i festiva que s’ha transmès de generació en generació, en alguns casos fins ara. Coneixerem les feines de la gent que hi va participar o que encara hi participa: els matadors o ‘matarifes’, responsables de sacrificar l’animal; les mocaderes, que netejaven els budells i preparaven la carn per fer-ne botifarres o ‘llangonissa’; els encarregats de fer els paltrucs, les botifarres blanques i negres al perol; els veterinaris…També veiem exemples de famílies que a partir d’una carnisseria han arribat fins a una indústria càrnia.

Una activitat ancestral a les cases de pagès

La matança del porc ha estat des de sempre un acte col•lectiu, de retrobament i de festa, sobretot a les cases de pagès. Perquè el porc ha estat i és un dels aliments bàsics de la dieta de la gent d’aquest tros de país, tant que ha generat multitud de frases fetes i de refranys que fan referència a gairebé tots els aspectes de la vida: semblar un porc d’engreix; estar gras, afartar-se, quedar o menjar com un porc; dir el nom del porc; de porc i de senyor se n’ha de venir de mena; porc a mitges, mai no és gras… Parlem de l’engreix, de les feines de la matança, dels matadors i de les eines, de la carn, de l’embotit i el pernil… Tot un món tradicional que es va perdent perquè segurament a hores d’ara no sabem qui mana a Can Ribot, si la truja o el porc.

Ratafia i altres licors elaborats en negocis i cases particulars

Fem memòria dels refrescos i els licors més populars al nostre territori. Fins als anys seixanta, quan van irrompre amb força les grans empreses de begudes foranes, gairebé tots els municipis catalans, d’una certa rellevància, disposaven d’alguna empresa productora de sifons, gasoses o refrescos. Escoltem la gent que hi va treballar: embotellant, repartint amb camions o carretons, venent a la seva botiga o al bar… També dediquem un espai per parlar de licors com la ratafia, un aiguardent que s’elabora en moltes cases i és ben present a les nostres taules després d’un bon àpat.

Negocis i oficis que han passat de generació en generació

La transmissió del coneixement és la base per a garantir el relleu generacional en una feina o una casa. A les comarques del Cadí i el Pedraforca són nombrosos els oficis, negocis i cases de pagès que han passat d’avis a pares i de pares a fills. En aquest número, doncs, parlem amb fills que han après la feina dels seus pares i que han seguit tirant endavant allò que molts cops van començar els seus avantpassats. El dossier ‘De pares a fills’, però evidentment no oblida les dones, que durant molts anys també han heretat tot un seguit de coneixements per poder seguir fent unes tasques que, fins fa no gaire, la societat encara els atribuïa en exclusiva.

Personatges i institucions religioses que han deixat petjada

La religió catòlica ha estat durant molts anys una part indisociable de la societat al nostre país, i les comarques de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca no n’han estat una excepció. Més enllà de les creences de cadascú, la religió ha tingut un paper central en el dia a dia dels nostres pobles, en les seves celebracions, en la vida dels seus habitants…En aquest número abordem el patrimoni material i sobretot immaterial que ha deixat la religió catòlica en aquestes contrades. Ho fem parlant de capellans que han quedat gravats en l’imaginari col·lectiu, de monges que han viscut i ensenyat, de campaners que han marxat el pas de les hores als nostres pobles, viles i ciutats.

L’ofici de gratar la terra i l’explotació dels seus recursos

Les entranyes de la terra han proveït des de fa molt de temps a la gent de l’àmbit del Cadí i el Pedraforca diferents materials de gran importància per al seu desenvolupament. Carbó, guix, manganès, grava o aigua han estat alguns dels materials i elements que han extret durant anys a les nostres comarques desenes – o centenars – de miners, picapedrers o pouaters, aquests últims ajudats sovint pels saurins. Unes feines que requereixen habilitats diferents, però que comparteixen un ofici, el de gratar la terra. En aquest dossier parlem de tots ells i del llegat i el patrimoni que ha deixat al nostre territori l’explotació de tots aquests recursos.

Metges i llevadores que han deixat empremta

Diuen que les tres figures més importants d’un poble són l’alcalde, el metge i el capellà. En aquest dossier parlem molt del segon col·Lectiu, el dels metges, però també de les llevadores, dels curanderos i dels manescals. En definitiva, d’aquelles persones que durant dècades s’han dedicat a vetllar per la salut – humana i animal – de maneres més o menys ortodoxes i, sovint, en condicions precàries, agreujades en entorns rurals. Molts d’ells s’han convertit en autèntiques figures públiques dels pobles i viles de les nostres comarques i avui encara n’hi ha molts que són recordats amb gran estima.

Oficis que la producció industrial ha anat rellevant

Un dossier de 49 pàgines dedicades als professionals que convertien les peces de roba en uns vestits fets a mida a base de tisores, patronatges, fils i agulles…i moltes hores; són testimonis d’uns oficis que la producció industrial ha anat rellevant amb el temps. Es tracta d’unes professions que avui estan pràcticament esfumades, un oblit que també comparteixen brodadores, les cotillaires, les mitjaires o els camisers, però els protagonistes d’aquests oficis anys enrere es van fer omnipresents: des de l’alta muntanya, on les seves creacions amb els teixits de vellut servien per alleugerir el fred dels hiverns, fins a les ciutats, on el gremi creixia per cobrir una demanada intermitent que, no obstant això, sempre es mostrava pletòrica quan s’aproximava un casament o alguna altra celebració. El dossier és, mai més ben dit, un calaix de sastre – i de modista, naturalment -, en què es detallen bona part d’aquestes històries, totes i cadascuna amb les seves particularitats, atès que, com diu la cultura popular: «Cada sastres fa el seu nus».

Trens, autocars i cotxes en unes contrades mal comunicades

En una terra de mancances i allunyada dels nuclis urbans més importants els mitjans de transport han estat sempre una eina vital per comunicar les valls del Cadí i el Pedraforca amb la resta de món. Sovint, però, els mateixos mitjans de transport han estat una més de les moltes mancances que han arrossegat i que encara arrosseguen aquestes comarques pirinenques i prepirinenques. En aquest dossier hem volgut fer una pinzellada d’aquests mitjans de transport que més impacte han tingut en el territori o que, com a mínim, més petjada han deixat en la memòria de la seva gent: el tren, els cotxes de línia, els taxis, les lleteres i els traginers…

Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…

Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.

Propietaris i rematants, traginers i burricaires

Durant molts anys, des del segle XIX, una part de l’economia dels pobles que envolten les Gavarres i l’Ardenya ha girat a l’entorn del negoci del suro. Perquè la pela de l’alzina surera arribi a les fàbriques, cal que molta gent es posi d’acord i que els bosquetans facin tota una sèrie de processos que van ocupar —i encara sortosament ocupen— una part de la població: netejar bosc, tallar i arrossegar troncs, fer camins, pelar, traginar i fer rusquers. Parlem de les cases de pagès i dels hostals que en vivien i ho vivien, dels propietaris, dels procuradors, de les feines bosquetanes —de les colles, dels peladors i dels burricaires, dels traginers…—, de les seves eines de treball. I no ens oblidem, evidentment, de les plantes: dels suros modestos, però també dels monumentals, que durant la dura postguerra van desapareixent dels nostres boscos.

Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball

Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.

Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres

El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.

Establiments i ‘colmados’ que han resistit fins avui

Dècades enrere, quan els camins eren difícils i els vehicles escassos, pràcticament cada poble tenia la seva pròpia botiga que abastia una mica de tot i no gaire de res a la seva població. Avui n’hi ha alguns que encara mantenen la botiga oberta, però malauradament són l’excepció. A les poblacions més grans habitualment hi ha hagut una major especialització en el comerç. Tot i això, del que tothom coneix com a colmados n’hi ha hagut sempre i, en el cas de la Seu d’Urgell, alguns han arribat fins als nostres dies.

Homes i dones que han deixat una llarga petja

Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.

Persones que van marxar dels seus llocs d’origen

L’èxode de la gent dels pobles més petits i encimbellats cap a les viles més grans de les valls o cap a les ciutats ha deixat molts pobles buits. A l’àmbit del Cadí i del Pedraforca hi ha força llogarrets que han deixat d’existir fa menys de cinquanta anys. Encara es coneixen famílies que recorden haver estat els darrers en habitar els nuclis més aïllats. En el proper número volem parlar amb aquesta gent per tal que ens expliquin què els va empènyer a marxar, quins són els seus records, com els va afectar aquest canvi…Buscarem els pobles que avui són buits a l’Alt Urgell, al Berguedà o a la Cerdanya, i identificarem aquells que s’han recuperat amb l’arribada de nous habitants.

La màgia que captiva els caçadors de bolets

Moltes persones del nostre país senten una crida irrefrenable que els mena cap a bosc a principis de setembre. Abans arribaven a bosc caminant; ara ens desplacem amb cotxe fins a peu de sureda. Abans els boscos eren nets; ara el sotabosc s’ha assilvestrat. Però malgrat tot encara anem de quatre grapes entremig de brucs per collir un moixí, ens esgarrinxem l’ànima per arribar al pinetell o ens amarem fins al moll de l’os per trobar l’escarlet. Hem dedicat 52 pàgines a descobrir la màgia que captiva els caçadors de bolets.

Locals on es bevia, es menjava i es descansava

A tocar de les vies més transitades s’hi construïen cases per parar a menjar, beure o dormir. Eren els hostals, les fondes o les tavernes que amb el pas dels anys han pres dimensió i, sovint, refinament, convertint-se en hotels o restaurants reconeguts. En aquest número parlem dels clients, dels hostalers, dels cambrers i de les cambreres que n’han viscut de tots colors. Expliquem anècdotes, revivim els millors moments d’aquests establiments i en repassem la història. Parlem de les famílies de les nostres comarques que una generació rere l’altra han viscut de servir àpats i allotjar hostes.

Sales, maquinistes, acomodadors, actors…

Les sales de cinema i de teatre en molts dels nostres pobles varen ser durant un llarg període els únics espais destinats a omplir moments d’oci. Eren temps en què l’oferta de lleure era molt minsa i s’esperava amb fruïció que s’obrissin les seves portes. A l’entremig de dues pel·lícules visionades en incòmodes butaques de fusta no hi faltava mai el NODO. Però la massiva entrada de la televisió a les llars, la disposició de vehicle per gaudir dels caps de setmana a d’altres indrets i més oferta lúdica, varen posar fi als petits cinemes de poble. En aquest número parlem amb aficionats d’aquella època, amb col·leccionistes, amb els maquinistes de les sales, amb els acomodadors, amb gent que va fer d’extra en alguna pel·lícula, amb actors amateurs…També amb els propietaris o amb els que regentaven els bars.

La tasca d’alguns docents que van dedicar la vida a ensenyar

Hem dedicat 54 pàgines als mestres i a les escoles. Parlem de mainada uniformada o mal guarnida, amb espardenyes foradades o sabates de cuir, clenxinada o esperrucada, de cara feliç o atemorida. I al seu costat, mestres. Homes i dones de cara severa o comprensiva, d’ulls amigables o distants. Repassem la tasca d’alguns docents, persones que van dedicar la vida a ensenyar. Sabem, però, que no hi són tots. D’entre els que falten, n’hi ha que la documentació administrativa podrà recuperar; però, alguns altres, només la memòria dels testimonis ens els pot fer presents. Es tracta de capellans i de mestres que no n’eren, de persones que tenien coneixença però no la titulació necessària per ocupar llocs reconeguts. I malgrat això van fer la seva feina, van ajudar a accedir al coneixement persones que sense la seva tutela haguessin quedat en l’absolut analfabetisme. En alguns llocs, en deien mestres de sequer. Feien classe a les rectories, als menjadors de les masies, allà on calgués…

Desgràcies gravades en la memòria popular

Parlem de les desgràcies que ens han tocat viure a les nostres comarques. Revivim els focs més grans, les nevades que ens han incomunicat, els aiguats que més van trasbalsar les nostres vides, com les de l’any 1982, que van fer desaparèixer cases senceres. Tractem els terratrèmols, les tempestes més elèctriques i els accidents a muntanya. Conversem amb les persones que les van patir i expliquem els estralls que encara avui són ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca.

L’afició per trobar escarlets, rovellons, vaquetes, tòfones…

Quins són els bolets que podem trobar al sotabosc de les nostres comarques: escarlots, rovellons, baquetes o rossinyols, surenys, fredolics…; quin és el millor temps per anar-los a collir; us explicarem la manera per ser un bon boletaire; repassarem els establiments que en compraven i els portaven a vendre a Barcelona; com es poden conservar i quines són les millors receptes per cuinar un bon plat…De tot plegat en parlem en aquest número amb boletaires que compten amb una llarga experiència i amb els consells d’homes i dones expertes en l’art de cuinar-los. Una tradició ancestral que esdevé un autèntic amor a la natura, una afició més que saludable en temps de tardor i un plaer dels paladars.

Oficis i recursos que donen les entranyes de la terra

La gent de les Gavarres, l’Ardenya, el Montgrí i els seus encontorns ha aprofitat des de molt antic tot allò que el ventre de la terra li ha donat. Pedreres i sorreres, escampades arreu del territori, han servit per treure materials que, un cop treballats, s’han usat per fer construccions o per adequar camins; a Girona, la tradició dels picapedrers, que comença en temps molt antics, ha arribat fins a avui; els peons caminers tenien distribuïdes al llarg de les vies que adobaven petites pedreres per aconseguir material i engravar els camins; i els paletes valoraven molt la sorra de Begur per arremolinar les parets. Per altra banda, els pouaters i els minaires baixaven a les profunditats per arribar a l’aigua o extreure’n mineral: les mines de Celrà o Mont-ras en són exemples. En aquest número de Gavarres gratarem les entranyes de la terra.

Qui va venir a treballar al bosc, fàbriques, mines i pantans…

Aquest número està dedicat a la gent que va venir de fora però que ha fet arrels aquí. Conversem amb els castellans, extremenys, gallecs o andalusos que treballaven a les mines o al bosc; també amb els portuguesos i africans que s’han dedicat a fer de mosso de pagès. Tampoc oblidem el períple d’homes i dones de ciutats, els ‘neorurals’, que van arribar per poblar els nuclis més petits. Els preguntem pel viatge, l’acollida i el seu arrelament a les nostres comarques.

Negocis històrics desapareguts i d’altres que sobreviuen

D’aquells comerços d’abans en queden ben pocs perquè la majoria han anat tancant les portes. L’inexorable pas del temps ha donat lloc a botigues especialitzades o grans superfícies, però d’aquells colmados de tota la vida on compràvem des de bacallà sec a optalidons, d’arengades a sidral, de cigrons bullits a una ampolla d’aromes de Montserrat…Encara en podem trobar alguns d’oberts. L’olor de cafè morrat, els sacs de farina o de sucre, les galetes a granel, les pastilles de sabó Lagarto, les balances Berkel, les prestatgeries de fusta…ens evoquen a temps nostàlgics. En parlem amb les famílies que les regentaven i, sobretot, amb les botigueres que hi despatxaven, tant dies feiners com festius i, gairebé sempre, sense horaris.

Jugar a la baldufa, a fireta, a saco, a pilota…

Correrem darrere la innocència de la mainada que jugava a bèlit, a risques, a cuit i amagar o a bales. Recordarem aquells reis que no portaven gaire res i que obligaven la imaginació a fer nines amb capses de blat de moro. Passejarem pels carrers o per davant d’aquells espais que, a pagès o als pobles, servien d’escenari per fer guerra entre veïnats o per jugar a pilota en camps improvisats. Són 54 pàgines que ens convidaran a jugar a fireta, a la baldufa, a saco, a pilota… i que també ens faran seure al costat d’un jugador a la taula d’un cafè o d’un casino per viure com la sort s’atura o passa.

Els inicis de l’esquí, les estacions i les grans nevades

La gent de muntanya sempre ha tingut una relació estranya amb la neu. Per alguns és considerada un destorb, per a altres, un negoci. Anys ençà, la neu només generava maldecaps perquè tallava camins i ports. Ara, en canvi, porta recursos econòmics a totes les comarques que han fet del turisme d’hivern un dels seus principals recursos econòmics. A aquesta revista parlem d’estacions d’esquí, dels primers emprenedors, de les grans nevades i d’aquells que, només caure un floc, correu a treure-la de carreteres i carrers…

Mercats on negociaven ramaders i pagesos

L’economia de muntanya s’havia basat des de temps immemorials en la ramaderia, una activitat que tenia el seu moment culminant en les fires de bestiar; unes trobades anuals que s’organitzaven al llarg del calendari en determinats punts del territori per fer-hi les compravendes. Algunes han perdurat fins als nostres dies, com la de Sant Lluc d’Olot o la de Sant Martirià de Banyoles on els protagonistes són els vedells, els xais, les vaques o els cavalls. Parlem amb negociants, ramaders o organitzadors d’aquestes fires que ens expliquen la seva feina i com ha evolucionat en els últims temps.

Fets dolorosos i circumstàncies adverses que encara es recorden

Desventures i catàstrofes, a vegades, fruit de l’infortuni d’haver encès un foc sense miraments, en el pitjor lloc del bosc o de la casa; a vegades, conseqüència d’un temporal o d’un cop de vent imprevist, d’una nevada o d’un temps de sequedat massa llarg, inevitable. I, encara també altres vegades, calamitats que han vingut precedides d’una imprudència, d’un cop de geni massa viu, d’un animal embogit o maltractat… En el número 16 publiquem allò que l’esborrador implacable del temps encara no s’ha emportat.

Col·legis durant el franquisme i la recuperació democràtica

L’escola és un element de socialització que marca a tothom per a tota la vida. És on aprenem, on fem amistats, on ens relacionem, on gaudim del joc…En aquest número de la revista Cadí-Pedraforca parlem de les escoles, dels professors més estimats i dels alumnes que van omplir les aules dels nostres pobles i ciutats. Ens endinsem en els col·legis, instituts i en les petites escoles rurals i parlem amb els protagonistes de l’educació a les nostres comarques.

El ‘glamour’ d’una Costa Brava que tot just començava a ser-ho

Quan la gent de casa bona començava a pensar en l’estiueig encara faltava molt temps perquè es generalitzés la idea de ‘fer vacances’. Volem parlar d’aquelles primeres famílies estiuejants, dels llocs on anaven, de la gent que les atenia, de la manera com hi arribaven, de com vestien i del que hi feien. La majoria anava a mar, alguns, però, estiuejaven als masos de les Gavarres i de l’Ardenya, en alguns santuaris i hostatgeries… Nosaltres volem explicar el que molta gent va viure, el que molta gent va sentir a dir o el que molta gent recorda.

Camins, ramats, indrets de pastura, pastors i vaquers

Parlem de quan els ramats eren ben presents a casa poble, dels pastors i els vaquers més destacats, dels indrets on pasturaven…Viurem, de primera mà, els camins que portaven a les terres més benignes per fer la transhumància hivernal i explicarem quines són les grans planúries d’alta muntanya que encara avui s’omplen de bestiar quan arriba el bon temps.

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

Olor d’encens, tocs de campana i visites de bisbes

Prometien el cel i a vegades tocaven massa de peus a terra. Parlem de fa quaranta, cinquanta o, encara més anys, de quan cada parròquia tenia els seus capellans: vicaris i rectors; domers, diaques i seminaristes. I encara hi havia escolans i campaners, majordomes i devotes, menjacapellans i indiferents. En aquest número parlem de capellans i de cerimònies religioses i de campaners i d’escolans i d’històries que s’explicaven i es deien.

Gresca, bons àpats i instruments de tota mena

Moltes parelles de les nostres contrades són fruit d’una ballada a plaça, al firal o a l’envelat de la festa major. En aquest número parlem de músics que tocaven arreu dels pobles de muntanya, de balladors i balladores, de les orquestres i dels grups que van amenitzar trobades, festes i fires. Coneixem de prop instruments, com l’acordió diatònic i busquem els balls i les celebracions més nostrades…

Festes de muntanya, cobles i grups de folk

Orquestres, cobles, acordionistes, violinistes… Molts amb estudis musicals, d’altres autodidactes, recorrien les nostres comarques per amenitzar un ball, un aplec o una festa major. Lluny de normes estrictes, s’adaptaven a tot i si calia carregaven els instruments a l’esquena i feien hores de camí, a peu, fins al lloc on els havien llogat. A l’hora de menjar i dormir tampoc tenien gaire manies. Els músics d’abans ens expliquen la seva professió i la seva vida plena d’històries i anècdotes.

Establiments per menjar, estar de platxèria i beure vi

Volem parlar d’aquests establiments que han estat el lloc on es va dormir una nit i que es recorda per sempre més. Volem tornar a sentir la seva olor, recordar el gust del que s’hi servia, sentir el que s’hi feia i el que s’hi explicava. En total, 60 planes farcides de gent, de menjar, de platxèria i de vi: per cantar i per descansar, per riure i per fer gresca, per jugar a cartes i per distreure’s.

Un règim que adoctrinà a l’escola, a la mili, a missa…

El 12 d’octubre de l’any 1936, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno es va enfrontar al general José Millán Astray durant la celebració del que es deia el Día de la Raza. La crítica de l’intel·lectual a la sublevació franquista, que inicialment havia recolzat, li va costar l’arrest domiciliari immediat. Tanmateix, la frase d’Unamuno es va esdevenir un recurs dialèctic punyent contra les injustícies que va patir l’Europa del segle XX: «Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir». Aquestes paraules han ressonat persistentment durant molts anys, i ara que la distància amb els fets ho permet, podem assegurar que a les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya, el règim va vèncer però no va convèncer.

Carboners, traginers, tofonaires, peladors de suro…

Els boscos com a font de riquesa i lloc de treball per als qui exercien uns oficis manuals que avui pràcticament han desaparegut o s’han modernitzat: carbonar, espigolar, pelar suros, recollir llenya, arrencar rabasses, fer feixines o escombres de bruc…Ens aquest dossier ens ho expliquen en primera persona dones i homes que tenien la feina entre els arbres de les nostres comarques.

Bosquetans, espigoladores, procuradors, llenyataires…

Quan les muntanyes de les Gavarres i l’Ardenya eren vives —tenien les llars enceses i els camps sembrats— els boscos bullien d’activitat: homes de la plana i de les mateixes cases de pagès tenien —o feien temporalment si la necessitat ho exigia— l’ofici de bosquetà i es dedicaven a carbonar, a pelar, a fer llenya, a fer tragines…prop seu, hi havia d’altres personatges, com els propietaris, els procuradors o les dones que anaven a espigolar. Recordem tots aquests oficis i alguns d’aquelles activitats relacionades amb el bosc i contrastar-ho amb les feines que s’hi fan avui.

Pa, coques, flaones, rosquilles, taps i galetes artesanes…

En aquest número parlem de la farina i del pa. Ens fixem en el correu del blat, en els antics molins, en els obradors de galetes —com el forn La Barceloneta de Figueres, obert des de finals del segle XIX—, en les fleques i pastisseries amb solera…Parlem dels brunyols, de la coca d’escalivada de Vilabertran, dels taps de Cadaqués, del pa de pessic, de les rosquilles d’Arles, dels tortells i del pa amb vi i sucre. També dediquem unes pàgines, és clar, a la farinera de Castelló d’Empúries, avui convertida en Ecomuseu.

Tractants de bestiar, gallinaires, hortolans, pagesos…

En un d’aquests dotze números de la revista Cadí-Pedraforca vam parlar amb un pagès de Cerdanya dels secrets d’anar a fira i ens va quedar aquesta frase: «Procurar que no et regategin i fer un xic de ‘teiatru’». Certament, el regateig ha desenvolupat tota una cultura plena de gesticulacions, falses amenaces i algun renec escadusser, que acaba prenent una dimensió còmica. Tot plegat s’esdevé perquè el que ven el producte no vol abaixar-ne el valor i el que compra vol pagar-ne el preu més plaent per la seva butxaca. L’escena l’han viscuda, d’una manera o altra, bona part dels protagonistes d’aquest dossier dedicat a les fires i els mercats. I, en aquesta revista, podeu trobar 41 planes que recorden el brogit humà dels venedors i compradors a les parades o al firal.

El paper de les àvies, mares i filles en el món rural

Volem deixar testimoni de les àvies, les mares o les filles que en el món rural han portat el pes de la feina, tenint cura dels petits i dels més vells, de l’aviram, menant l’hort, cuinant i rentant, anant a vendre a mercat, ajudant amb el bestiar… Dones d’un món sense comoditats, sofertes, sense les quals les famílies de pagès no haurien pogut tirar endavant i que, malgrat tot, solien quedar en un discret segon pla.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

Hortolans, xarlatans, pagesos, negociants, pollers…

Empentes, crits, negociants, tractants, gent amb cistells, amb gecs o americanes de vellut; roba i atuells i fruites i eines i verdures i terrissa i esclops i espardenyes; ‘hortelans’ i xarlatans; mocadors de cap i faldilles virolades…Volem recordar aquells mercats d’abans, volem enflairar-ne l’olor: aquella olor de racions, de cafè i de caliquenyo.

Matadors, mocaderes, cansaladers i industrials

La carn del porc, les vísceres, el greix, els pernils i els preuats embotits han fet créixer quantitats notables de ciutadans de les nostres contrades. Tanmateix, l’engreix, la reproducció i la matança han canviat. Costa trobar cases que matin porc, si no és a pagès, i es van perdent maneres: de conservar, de fer embotits, de cuinar…És per tot plegat que hem volgut anar a trobar els pocs matadors i mocaderes que queden; hem explicat quins són els cansaladers que mantenen el negoci ben viu; els industrials que han exportat més enllà del seu poble; i els pagesos i els grangers que encara cuiden aquests animals.

Pantans, sèquies, fonts, llacs, molins i indústries…

Hom pensa que a muntanya l’aigua és un recurs abundant, però no és del tot cert. En l’àmbit de què tracta aquesta revista l’aigua és clara i gèlida, però també aquí, des de l’antigor, ha estat un bé escàs.El seu ús està documentat per regar, per fer anar molins i indústries, i per abeurar persones i bestiar. Per això, l’home sempre s’ha obsedit a embassar l’aigua i no sempre ha anat bé per a tothom. Pregunteu-ho si no a la gent d’Oliana, de Nargó o de la Baells, que van haver de perdre terres i cases per fer els pantans que proveeixen d’aigua els habitants de les grans ciutats, reguen els erms de les terres més feréstegues del país i fan un xic d’electricitat, encara que aquí cada dos per tres els llum s’apagui.

Mestres en un temps de condicions precàries

Homes i dones, amb vocació o sense, que han mirat de transmetre coneixements a la nostra mainada, primer en condicions materials precàries, després convivint amb les dificultats que ha patit sempre el món de l’ensenyament; capellans, monges i laics; escolars aplicats i rebels; anar a conferència, les hores del pati, les amistats nascudes entre llapis i gomes d’esborrar, les excursions i les campanes, els nens i nenes que anaven a estudi en poblets de muntanya…

La vida escolar a les aules dels nostres pobles

En aquest número ens acostem a les aules escolars d’abans a sentir l’olor de la goma d’esborrar i de la fusta dels llapis; les aromes dels entrepans i de les fruites que esperaven ser menjades a l’hora d’esbarjo; les sentors que desprenien una trentena d’infants – i més i tot – quan s’agrupaven per escoltar la lliçó del mestre o de la mestra…Evoquem alguns dels protagonistes d’una època en què s’anava a estudi a aprendre la ‘nombra’ i la lletra. Si fa no fa, com ara.

Mals, remeis, supersticions, bruixes, curanderos i metges

Dones i homes, quan no tenen salut, difícilment poden tenir gaires altres coses. Pitjor encara quan el malalt és una filla o un fill, la pubilla o l’hereu de casa. Llavors, es corre tant que a vegades ni les cames no hi són a temps. També es corre quan el que ha perdut la salut és un animal que es necessita o que s’estima. Més d’un cop, però, el que no es troba és el remei adequat, el manescal o el metge. A vegades, el que no hi ha és senzillament prou diners. En aquest dossier, volem parlar d’herbes, de remeis, de supersticions i de bruixes, de xarlatans, de manescals, de curanderos i de metges. unes planes que possiblement no ens curaran, però que ens ajudaran a saber molt del que els nostres avantpassats feien per guarir i per guarir-se: a les Gavarres, a l’Ardenya i al tros del món que hi ha a la vora.

Oficis i personatges lligats a l’Església catòlica

Les nostres comarques, com la resta del país, han estat molt influenciades per l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida quotidiana durant segles. A les pàgines següents, hem aplegat històries i protagonistes d’uns anys en què el rector del poble tenia una autoritat que ultrapassava els límits del presbiteri, alhora que els convents i el seminari no patien crisi de vocacions; un temps en què les noies de pobles petits dedicaven el seu temps lliure a atendre l’església i quan entraves en una casa o en una botiga saludaves amb un ‘Ave Maria puríssima’, simplificat amb aquell popular ‘A Maria’! Però també, de la brusca transformació que, en poc temps, ha experimentat aquest escenari. Ho deixa molt clar el rector de Riudaura, mossèn Mel, en l’article de Ricard Sargatal: «En unes poques dècades, el capellà s’ha desprès d’aquella aurèola de poder secular i s’ha convertit en un veí més».

Formes de diversió que van canviant

Parlem dels jocs tradicionals, tant si es jugaven a l’escola com a casa o al carrer, així com dels joguets d’abans –des dels més senzills i austers fins als més sofisticats–, dels jocs de cartes que encara perviuen en bars i cafès, dels cromos que regalaven algunes cases de xocolata…També visitem el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat a la Rambla de Figueres.

Pous, basses, aiguamoixos, recs, rieres i fonts…

Com tanta altra gent, Josep Pla quedava fascinat pel soroll de l’aigua. A notes disperses escriu: «en el meu país, caminant per fora, m’aturo a escoltar el rajolí de l’aigua d’un rec, per insignificant que sigui». S’aturava, és clar, el Josep Pla escriptor, enamorat de la seva terra i de les coses petites –que són en realitat les gran coses. Però també, el Pla pagès, el somiador, el badoc, l’home que toca de peus a terra i que sap que l’aigua és vida i que és indispensable per a tothom. Al dossier del número 9, ens aturarem a escoltar el que ens expliquin de basses, rescloses, pous, aiguamoixos… i dels mals i dels béns que l’aigua ha fet a la gent de les Gavarres, l’Ardenya i les terres que les envolten.

Fam i estraperlo, lluita i resistència

Els tres anys de Guerra Civil amollaren l’estat físic i anímic de la gent de tot el país. L’any 1939, quan va acabar el conflicte, semblava que s’imposaria una calma forçada que permetria refer-se del tràngol, però els fets s’entossudiren a convertir els quaranta en una dècada de penúries i estretors. En les comarques de què tracta aquesta revista, els maquis i la frontera van esdevenir protagonistes indiscutibles. El Berguedà va ser bressol de dues figueres destacades: Marcel·lí Massana i Ramon Vila, Caracremada. La lluita d’aquestes persones ha generat admiradors i detractors, però al capdavall molts els reconeixen que van actuar responent a les seves fortes conviccions. D’altra part, les fronteres de l’Alt Urgell i la Cerdanya amb França i Andorra van alleugerir un xic el dur racionament i van permetre el ‘negoci’ del contraban. A més, pels camins fronterers, molta gent s’hi va jugar la pell fent de passadors de jueus i persones perseguides pels nazis.

El comerç il·legal per camins del Pirineu i les muntanyes del Far

Tenir la frontera tan a prop ha temptat, des de fa segles, la gent d’aquestes comarques a fer negoci amb els productes que estan ben pagats a una o altra banda de la ‘ratlla’, per més que és una pràctica il·legal i està perseguida. En determinades èpoques, el contraban ha estat molt intens, com és el cas del període entre el final de la Guerra Civil i la dècada de 1960, en què es van combinar l’escassetat de motls productes i la falta de riquesa – per no dir pobresa – en la majoria de famílies. Als negocis clandestins amb França, en aquella època també va tenir lloc amb molta freqüència l’estraperlo, que consistia en esquivar els aranzels que es van aplicar en els intercanvis comercials. De tot plegat, en parlem a partir del testimoni de dones i homes d’aquella generació que es van veure abocats a una feina clandestina molt rendible econòmicament, però que t’obligava a posar la llibertat i la vida en perill pels camins de l’Alta Garrotxa, les muntanyes del Ripollès, el Collsacabra o el Far.

Arts de pesca, peixos, pescadors, llotges i peixateries

Parlem del món del mar i de la vida que hi gira a l’entorn: dels peixos i dels pescadors, de les ‘remendadores de xerxes’, dels àpats en mar, de les llotges i de les peixateries, dels diferents tipus d’embarcacions i arts de pesca…També ens fixem en els escalencs que anaven a ‘fer tenda’ a diverses platges del nostre litoral, així com en aquelles paraules i expressions que han donat i donen encara vida a tot aquest món.

Lluites i resistència, angoixes i silencis, maquis i emboscats

Situades en un territori sovint poc transitat, però prou emboscat i prou extens com perquè sigui relativament senzill passar-hi desapercebut, les Gavarres i l’Ardenya han estat alguns cops refugi ideal; altres, una via segura per on poder passar o per on poder fugir; encara altres cops, el testimoni callat de més d’una acció clandestina. Durant l’última guerra també va ser així. A ‘El temps de la guerra’ parlarem de gent i de fets relacionats amb aquest període. També dels maquis i dels emboscats. I de la por, és clar, i de les esperances.

Balnearis, estiuejants i excursionistes a muntanya

Quan encara es parlava poc d’esquiar, l’estació de l’any que portava més gent a muntanya era l’estiu. Les cures de salut, el paisatge i la tranquil·litat eren reclams que feien pujar cap a les comarques del Berguedà, de l’Alt Urgell i de la Cerdanya gent de casa bona, sobretot barcelonins. En aquest número parlem dels estiuejants, dels excursionistes i dels que feien banys als balnearis. Tractem els llocs que visitaven, de la gent que els atenia, de les masades que s’obrien per atendre els amos i de les cases que van fer construir.

El ferrocarril de Sant Joan, el carrilet d’Olot i el Tren Petit

El tren va arribar a Olot el 1911. Va ser una data de gran transcendència per a la ciutat, cm també ho va ser el moment en què el ferrocarril va començar a dur mercaderies i passatgers a Sant Joan de les Abadesses i a Banyoles, el 1880 i el 1928, respectivament. Tanmateix, es pot dir que la desaparició d’aquestes línies, entre el 1956 i el 1980, ha tingut igualment repercussions socials i econòmiques. En qualsevol cas, entre finals del segle XIX i la segona meitat del segle XX, aquelles tres línies ferroviàries van influir en l’economia i la societat de les ciutats per on passaven i les seves comarques, així com en el dia a dia de molta gent, bé perquè hi treballaven o bé perquè consistia en el seu mitjà de transport habitual… tot i que no van ser ni unes grans infraestructures ni van rebre el manteniment i la modernització que requerien.

Tavernes, fondes, tertúlies i bons àpats

Cinquanta anys enrere. Un pagès va, com de costum, al mercat de Figueres. Quan acaba la feina de vendre i comprar, fa un tomb pels carrers principals i aprofita per portar diners al banc, on s’ha d’esperar una bona estona: a l’entitat bancària hi ha gent i activitat, cosa que ell veu com a símptoma de vitalitat i riquesa. Quan arriba l’hora de dinar el pagès decideix anar a la fonda. El menjador és ple de gent, com sempre que hi ha mercat. S’asseu a la taula i devora els tres plats que li serveixen. Després de les postres demana cafè i copa.

Espais per reposar, reflexionar, fer salut o, senzillament, badar…

A més de ser uns territoris per treballar i per viure, a les Gavarres i a l’Ardenya hi ha hagut –i hi ha encara– molts de llocs on s’ha anat –i on es va– a reposar i a descansar, a refer la salut, a distreure’s qualsevol dia tot fent una arrossada, una costellada, una menjada de bolets o del que sigui. Racons de pau i, a vegades també, plens de gent i de vida; racons idíl·lics i, sobretot, ben posats, d’aquells que entusiasmen i que conviden. Volem parlar de santuaris i de balnearis, d’hostals, d’hotels i de cases de turisme rural, d’indrets d’aquells a on es va d’excursió: platges, miradors, fonts, pinedes, gorgues, clarianes o places amagades en el bosc, places d’aquelles que no es veuen fins que s’hi és i d’on deien –o d’on diuen encara– que les bruixes s’hi trobaven a la nit i hi descansaven, refeien la salut o hi feien, també, les seves festes.

Pagesos, formatgers, pastors, transportistes i artesans

Aquest número està dedicat a un tema que ha estat i és el sosteniment de l’economia de moltes de les nostres viles. Ens endinsarem en un passat en què a cada casa hi havia una cort i una vaca que rajava. Parlem amb pagesos, formatgers, pastors, transportistes, botiguers i artesans: 50 planes que ens acosten a les indústries, a la venda i al transport de la llet, i, sobretot, a l’elaboració de formatge, brossat, mantega o ‘colistre’…

Rius, molins, fàbriques i centrals elèctriques

L’aigua ha estat històricament l’element clau per a l’ésser humà, primer, tan sols per garantir-se la supervivència i després, per desenvolupar-se socialment i econòmicament. Així, a Banyoles deu la seva existència a la canalització de l’aigua de l’estany, mentre que la industrialització de la vall de Camprodon, de la Garrotxa i de la vall de Llémena només es pot entendre a partir dels molins empesos per la força dels seus rius. En aquest número parlem de com aprofitaven aquest recurs fa tot just unes dècades, del ric patrimoni arquitectònic i industrial que es va crear al voltant de l’aigua i de com la cultura actual n’ha quedat amarada.

Oliveres, ‘olivassos’, plagues, gelades, trulls…

Amb el pas dels segles, l’oli s’ha convertit en un element identificatiu del paisatge empordanès i de la manera de viure-hi dels seus habitants. Aquest dossier s’inicia amb un article d’en Pere Gifre en el qual explica que a l’Empordà d’oliveres ja n’hi havia abans de l’arribada dels grecs però que de mil·lenàries n’hi ha menys de les que ens pensem, ja que la majoria són centenàries. Treballant en aquesta revista hem après que hi ha olis de qualitats diferents; hem après que d’oli d’oliva verge, i sobretot l’extra verge, té efectes beneficiosos per a la salut –l’oli d’oliva, tot mal esquiva–; hem après que el sector, a l’Empordà, està experimentant una revifalla i que s’ha iniciat un camí, semblant al que va seguir el món del vi, que és esperançador; hem après, en definitiva, que el nostre oli és un producte carregat de futur.

Negocis clandestins en èpoques de repressió i misèria

En èpoques de miseria faltava de tot. Els rebosts eren buits, les botigues no tenien res per vendre, les parades tampoc… En el mercat negre es trobava el que es trobava: era temps d’estraperlistes i de contraban, de fam i de penellons, de pa negre, de llobins i de farro, de burots i de carrabiners, de trens amb vagons plens de dones sospitosament grasses, de barques nocturnes que semblava que no existien.

Trementinaires, llevadores, mestres, cuineres…

A pagès moltes noies marxaven de casa el dia del seu casament o quan es llogaven de minyones. Els tocava estar sempre a la rereguarda, feinejant amunt i avall, cuidant la canalla, els sogres, l’home i, sovint, algun oncle conco que havia quedat per vestir sants. Aquest número de la revista ha dedicat 39 planes a les trementinaires, a les llevadores, a les pageses, a les mestres, a les cuineres, a les botifarreres, a les monges, a les carboneres, a les botigueres, a les minyones… Les nostres muntanyes són plenes d’històries que han protagonitzat les dones. En el tastet d’articles que proposa la revista es fa un repàs a bona part de la vida passada i present de les dones de l’Alt Urgell, del Berguedà i de la Cerdanya.

Locals que, fins fa pocs anys, trobàvem a pobles i carreteres

Repartits per viles i camins, els hostals i les tavernes han estat durant segles un lloc de repòs i esplai per als viatgers i també, un important espai de relació social, on la gent es posava al dia dels esdeveniments i tancava tractes. En les últimes dècades, la majoria d’aquells establiments han sucumbit als nous costums, però a les nostres comarques tenim la sort d’haver-ne conservat uns quants. Parlem amb les dones i els homes que havien portat o encara porten una taverna o un hostal, dels clients que hi solien parar, dels esdeveniments que van viure-hi, de les anècdotes que hi van recollir i dels menjars i els altres serveis que hi oferien.

La vida que s’amaga rere les parades de mercat

Anar a plaça és una activitat que ha marcat la vida quotidiana dels homes i les dones que, segles enrere, es van adonar que, si intercanviaven aquells productes que tenien en abundància per aquells altres de què estaven mancats, la vida de cada dia els seria més fàcil. Des d’aleshores, els mercats han format part del nostre imaginari col·lectiu. Qui no s’ha deixat caure, amb més o menys regularitat, en aquests espais on cada marxant exposa el seu producte –fruites, verdures, llegums, aviram, teixits…– i on, un dia a la setmana, es concentra el moviment dels habitants de la rodalia? Encara que els temps en què vivim han substituït els carros i les tartanes per vehicles motoritzats, a anar a mercat vol dir, encara avui, participar en una festa que transcendeix l’intercanvi comercial per convertir-se en un dels moments de plenitud de les relacions socials entre pobles veïns.

Flequers, barbers, botiguers, sastres, mestres d’aixa…

Va haver-hi un temps que els masos eren plens de vida. A més de la gent que hi treballava i que s’hi estava habitualment, tot sovint, un sastre, un manescal, un estanyapaelles, un rellotger, un boter, un esmolet, un baster, un capellà, un rematant… tot de persones de diferents oficis i de diferent condició anaven fins al mas i contribuïen amb la seva feina a què la vida en aquella casa fos una mica més agradable. Al mateix temps, pagesos i pageses, mossos i mosses, hereus, fadristerns i pubilles, vailets i noies marxaven de tant en tant del mas i anaven a la vila perquè volien proveir-se d’allò que els faltava. Encara queden algunes fleques, algunes barberies, algunes drogueries, alguns hostals, algunes botigues d’aquelles d’arròs i fideus d’abans. També queda gent que feia oficis que s’han perdut o que es van perdent. Feines, botigues i oficis que han existit i que volem que siguin els protagonistes d’aquestes planes.

Caçar bolets al Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell

En els boscos de les comarques del Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell cada any es poden trobar bolets. Hi ha anyades bones i altres en què només en troben els més entesos. Des de fa segles els bolets suposaven, per a uns, un bon negoci que complementava les economies de pagès, i per d’altres, un gaudi per esbargir-se i acontentar el paladar. En aquest número hem dedicat 44 planes per conèixer quan i quines classes de bolets es fan, com es cuinen, quins són bons i quins ens poden fer mal.

Carros, camions, carreters, conductors, recaders…

Fins no fa pas gaires dècades, els vehicles a motor eren un luxe i les carreteres, una excepció. A les nostres comarques una feina corrent consistia a portar les mercaderies a coll o amb l’ajuda de mules, sobretot en indrets on les comunicacions resultaven més complicades. D’això, se’n cuidaven els traginers, precedents dels ‘recaders’ i de les incipients companyies de transports que anirien implantant-se al llarg del segle XX. Parlem amb carreters, traginers, xofers, ordinaris i ferroviaris i testimonis d’aquella etapa del nostre passat recent, de quan el rellotge no tenia tanta importància i la vida semblava discórrer amb calma, al ritme tranquil d’un carro o del caminar.

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.

Les protagonistes més desconegudes de la vida pagesa

Quasi sempre presents, però quasi també sempre en un segon pla, a ningú no se li escapa que les dones han estat sovint les grans protagonistes silenciades de la nostra història. A les gavarres o a l’Ardenya, com també a tants altres llocs. L’objectiu d’aquest dossier és donar una visió de l’educació que rebien, de la visió que se’n tenia i, sobretot, de les diferents etapes de la vida de les dones en aquestes muntanyes. Però no ho plantegem com un treball exhaustiu, sinó com un primer treball, com un primer pas per començar a saber com naixien, com creixien, com s’enamoraven, com somiaven, com treballaven, com envellien i com morien unes persones estimades en alguns casos, menyspreades en alguns altres, però que eren quasi sempre a pertot i que eren quasi sempre també indispensables.

Rutes, mercaderies i històries clandestines de contraban

En aquest número us parlem dels anys en què es duien ‘fardos’ a l’esquena, en què els cotxes de línia anaven carregats de mercaderies que no havien de passar per la duana i recordarem l’època en què tothom  sabia que el veí de casa feia viatges de nit… En total, 41 planes per conèixer les rutes, les mercaderies i les històries clandestines d’una activitat que es resisteix a desaparèixer.

Testimonis de la feina de vetllar per la salut

La necessitat de guarir els mals va fer que apareguessin a les comunitats primitives personatges dedicats a sanar, als quals es va revestir sovint d’una aurèola de misteri i de santedat. Amb el pas dels segles i amb l’avenç de la ciència, els bruixots i sanadors que es cuidaven dels homes i dels animals van quedar arraconats en favor dels metges i personal sanitari. A les societats rurals, però, al costat de la medicina oficial han sobreviscut costums ancestrals, sovint basats en el ric herbolari i altres recursos. Metges, manescals i remeiers ens explicaran les seves experiències d’uns temps i uns llocs en què les solucions casolanes eren indispensables.

El conreu de raïm, cellers i cooperatives

El conreu de la vinya i, per extensió, l’elaboració de vi, ha estat, al llarg de la història, un element important i definitori del país, a una banda i a l’altra de l’Albera. La primera referència escrita sobre el comerç del vi, a Empúries, és del segle cinquè abans de Crist, que aviat és dit. Les vinyes han configurat un paisatge. Les feixes i parets de pedra seca, amb les característiques barraques de vinya, ens mostren la voluntat dels pagesos de lluitar contra una natura adversa. Anem a trobar a alguns dels que segueixen la tradició de cuidar les vinyes i extreure’n el millor suc. Parlem de les antigues cooperatives –aixecades amb esforços i renúncies–, però també dels actuals cellers i dels nombrosos intents, reeixits, d’aconseguir prestigiar els vins de la zona.

Unes muntanyes úniques entre Sant Feliu i Tossa

Coneguda també com a massís de Cadiretes, Ardenya, aquesta gran gemma verd-fosca i severa, per dir-ho en paraules de Josep Vicente, espera que molta gent la reconegui i fins i tot que la identifiqui. Des de l’extensió del massís fins a l’origen del nom, des del patrimoni històric i etnològic fins a la gent que hi va viure o que en va viure, en aquest dossier farem una primera visió d’aquesta gemma desconeguda que és Ardenya. I no oblidarem tampoc la part litoral d’unes muntanyes que han estat camí de contrabandistes, senya per als pescadors i que són encara punt de referència.

Pollataires, marmanyeres, verduleres, marxants i gent de mercat

Els mercats havien estat durant segles l’únic espai on la gent venia i comprava productes de tota mena. També, un lloc de trobada on poder fer de tant en tant la vida social que l’aïllament del món rural sovint limitava a uns pocs contactes. Ha passat el temps i les mercaderies han variat, els transports s’han fet més veloços i ens hem acostumat a anar a comprar a grans superfícies o, fins i tot, per internet. No obstant, els mercats continuen existint i, un cop per setmana, envaeixen pacíficament la majoria de pobles del país. Rere cada parada hi ha una vida per explicar i, a vegades, històries de moltes generacions.

Els testimonis d’un temps marcat per la pena i la recança

Al final de la Guerra Civil –una contesa que encara és present entre la majoria de nosaltres– va començar la gran retirada republicana de 1939. L’èxode es va convertir en un camí de misèria i de patiment per a aquells que, havent de deixar el seu país, es van veure obligats a passar la ratlla, amb un destí incert. El map temps i el fred es varen sumar a la pena d’aquella gent que travessala en coll de Lli, el coll de Banyuls, el coll del Belitres, el coll de Pertús…I que, un cop arribats a l’altra banda, van haver de malviure en camps de concentració improvisats pel govern francès a Argelers, Sant Cebrià o el Baracrès. Escoltem en primera persona el relat d’alguns dels protagonistes.

L’hàbitat i la cria del senglar, colles senglaneres i batutes…

El porc senglar és el més gros dels mamífers que viuen als massissos de les Gavarres i d’Ardenya. El dossier d’aquest número ens acostarà, des de diverses perspectives, a la realitat que envolta aquest animal. Quin és el seu habitat? De què s’alimenta? Per què ara cria tant? Com se’n regula la cacera? De quina manera s’organitza una colla senglanera? Com es fa una batuda? De quina forma es cuina?

Els caçadors i el rastre dels senglars, isards i cérvols

Des de temps immemorials, l’home ha caçat per menjar. Als nostres dies, però, això ha canviat i la caça ha derivat de la necessitat al lleure. Tanmateix, continua com una manifestació cultural i esportiva molt arrelada a les nostres comarques. Parlem amb les colles de caçadors dels pobles i viles de l’àmbit Cadí-Pedraforca, coneixem els animals que es cacen i per què, i descobrim secrets de com fer-ho i on. I, per descomptat, anem a trobar aquells que han convertit els plats de cacera en autèntic art culinari.

Anècdotes i testimonis d’un període fosc del nostre passat

En una terra de frontera com la nostra, la Guerra Civil, primer, i la Segona Guerra Mundial després, van condicionar el futur i les esperances de tota una generació. En aquest dossier, parlem de les corredisses, dels amagatalls, de les fugides frontera enllà i, sobretot, de les pors. Ens endinsem en una història amb majúscules a partir de les històries petites de la gent que ho va viure en un i l’altre bàndol. Descobrim anècdotes i testimonis inversemblants d’un període fosc del nostre passat.

Testimonis de privacions i represàlies de la Guerra Civil

La guerra del 1936-1939 és encara molt present entre nosaltres, bé perquè queden supervivents que la van patir, bé perquè molta gent en va rebre les conseqüències al cap d’un temps. En aquest dossier parlem de com la Guerra Civil va afectar les persones, les famílies i pobles sencers d’aquestes comarques, un territori que, per altra banda, va haver de convertir-se en un camí cap a l’exili per a milers de derrotats. Ens submergim en aquella etapa fosca del nostre passat recent, que va marcar una generació sencera, a través de les explicacions d’uns protagonistes en majúscules —d’un i altre bàndol— que no solen tenir cabuda en els llibres d’història.

El massís de les Gavarres, una font de riquesa

Les Gavarres, aquestes muntanyes tan marcades per la presència de l’home, han estat sempre una font de riquesa. Abans se’n treia carbó i suro, en sortien també carros i més carros de feixines, se n’aprofitava la fusta i l’escorça, o la força de l’aigua pe fer anar els molins; s’hi fabricava calç i vidre, s’hi emmagatzemava glaç en pous ombrívols, s’arrancaven rabasses, s’hi caçava i, del seu subsòl, se n’extreia galena i pirita. A les Gavarres hi havia hagut molta vinya i fruiters, i colomars, i donaven argila, engalba, sabonet, aglans per engreixar el bestiar, l’aigua de les fonts, el bruc de les escombres…

Feines tradicionals en una terra de plana, mar i muntanya

Els protagonistes d’aquest dossier són persones que, a banda de treballar i lluitar molt, s’han estimat el seu ofici. Seguint Joan Maragall a Elogi de viure, són persones que s’han esforçat en la seva tasca com si en depengués la salvació de la humanitat. Persones que saben que el món s’arreglaria només que tothom fes el seu deure, amb amor, a casa seva. En aquest dossier fem un repàs de feines tradicionals d’una geografia marcada per la unió de la plana, la muntanya i el mar: des de ferrers a sanadors, passant per minaires, moliners, carboners, llevadors de suro fins a ‘remendadores’ de xarxa o corallers.

Feines que es perden, com les de miner, pastor, raier…

Esquenadret, gandul o colgafocs, són alguns dels adjectius que s’han fet servir per referir-nos a aquells que els ha agradat treballar més aviat poc. És a dir, que han nascut amb un os a la panxa. En aquest dossier no parlarem d’aquests, sinó més aviat de gent que ha passat la seva vida pencant. Persones que han treballat fins que han sabut que les màquines els prenien el relleu, la salut els traïa o els números no els sortien a cap de mes. Homes i dones de lletra escassa però molta destresa. Un dossier, doncs, dedicat a feines que es perden, com les de miner, pastor, raier, escairador de blat de moro, carboner, roder, llosaire o picador…

Feines que s’estan perdent o que han desaparegut

En aquest dossier es reflecteixen feines i gent supervivents dels temps en què les grans màquines i els automatismes estaven a l’abast de pocs i eren més indispensables que mai el talent, l’habilitat o l’esforç personal. Fem un petit recorregut per vells oficis de la Vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la Vall del Llémena i escoltem què ens diuen dones i homes que que s’havien dedicat a feines que havien estat molt comunes i que s’estan perdent o que ja han desaparegut: traginer, miner, sastre, carboner, parracaire, enforcadora d’alls o culleraire…