Atractius com el clima o l’entorn natural han fet que el Pirineu hagi estat, des de fa molts anys, un indret de gran interès per a visitants d’arreu. Quan encara no s’explotava l’esquí com a element turístic l’estació més concorreguda de l’any era l’estiu. En aquest dossier, justament, s’aborda aquest fenomen, el de l’estiueig a les nostres comarques. Es parla dels primers estiuejants, dels canvis que va generar aquest esclat al nostre territori, dels hotels i altres allotjaments que els acollien, dels balnearis on anaven a prendre les aigües o de les activitats que feien: la piscina, les excursions, badar a la gandula…

El monogràfic consta d’un total de 23 pàgines amb testimonis actuals i d’altres que es recuperen amb el blanc i el negre. Persones que han permès a molta gent provinent d’arreu aquesta manera d’estiuejar sense pressa. Un estiueig tranquil, pausat, contemplatiu i en algunes ocasions també benestant i a l’abast d’una minoria. Un fenomen que, als territoris de la revista, va començar a finals del segle XIX i que es va allargar durant bona part del segle XX, amb el termalisme, la muntanya i -als territoris més meridionals- el sol i les platges dels pantans com a principals atractius.

El pa ha estat, i encara és, un element central de la nostra cultura. Els forns de pa, doncs, són molt més que un simple establiment. Són un servei bàsic i, en molts pobles, fins i tot són un espai de trobada i socialització. Precisament els forns i fleques, i sobretot les persones que els han menat i que encara ho fan en molts casos, són els protagonistes d’aquest dossier, així com també les pastisseries que durant dècades han endolcit la vida dels nostres pobles i ciutats.

Al llarg de 40 pàgines el monogràfic entra a l’interior d’obradors i botigues, espais que fan olor de pa acabat de fer, de coca, de nata, de xocolata… I el treball, és clar, també descrobreix els productes tradicionals que s’hi elaboren des de fa anys, alguns dels quals han fet fortuna més enllà del territori.

El final dels anys trenta del segle passat i la dècada dels quaranta van ser uns temps foscos i convulsos. La victòria franquista a la Guerra Civil va dur associada una dura repressió, que al nostre Pirineu va deixar episodis especialment colpidors, com els que es van viure arreu de les comarques que abracen la publicació. Aquestes terres també van ser protagonistes directes de l’únic intent d’acabar amb el règim franquista que es va acabar posant en pràctica -en aquest cas, a l’Aran, però amb afectacions també a les comarques veïnes-. L’arribada del nazisme a l’altra banda del Pirineu i els efectes de la Segona Guerra Mundial van acabar de completar el còctel d’un període tan dolorós com important de rememorar.

Cronològicament, el dossier s’inicia allà on vam deixar el relat que vam iniciar al número 2 de la revista, quan vam parlar dels temps de la guerra i l’exili. Per exemple, en alguns casos ens situem amb la guerra encara en marxa, però lluny ja de les nostres comarques, un context que propiciava els primers episodis de la cruenta repressió franquista, en aquest cas al Pallars Sobirà: van morir almenys 70 civils, molts dels quals enterrats en fosses comunes. En aquesta zona, també hem comptat amb el relat d’una testimoni que va viure aquells fets en primera persona, i també hem recuperat històries en blanc i negre de quan alguns exiliats, emparats per la proximitat de la frontera, feien alguna visita ‘furtiva’ al seu poble: fins i tot, per participar en alguna festa major. D’altra banda, les pàgines també contenen històries de presoners i represaliats, que van ser utilitzats com a mà d’obra per construir el túnel de Vielha, per exemple, o se situa en indrets com Isona, poble que va ser inclòs en el programa de la Dirección General de Regiones Devastadas. Complementem tots aquests relats situant-nos al Pallars Jussà, on destaquem la figura del doctor Josep Bonifaci, de Llimiana, a qui l’exili forçat pel franquisme el va dur a exercir la medicina a diversos països comunistes; o a l’Aran, on durant deu dies una part d’aquest territori va ser ocupada pels maquis, que hi van proclamar la Tercera República. Per acabar, la finalització de la Segona Guerra Mundial va provocar l’últim fenomen que abordem en aquest monogràfic: la por de Franca de patir una invasió dels aliats des de França. Això el va dur a dissenyar i a començar a construir una gran xarxa de defenses terrestres a llocs com a les Valls de Cardós i d’Àneu, farcides de búnquers.

És prou sabut que sense boscos no hi ha vida. Els beneficis que aporten les masses forestals són evidents en molts àmbits, com ara el mediambiental, però en aquest dossier ens centrem en un que històricament ha tingut un pes fonamental a les nostres comarques, el de l’explotació de la fusta i els usos que s’hi han donat. D’aquells anys en què la fusta era una important font de riquesa i d’ocupació a les nostres comarques en parlen alguns dels articles que obren el monogràfic: les serradores que donaven sortida a la fusta que generaven els boscos de l’Alt Urgell; de com baixaven els troncs pel riu; del sistema del barranqueig a la Vall de Cabó; les replantacions forestals…

El treball  se situa al Berguedà, espai que ha comptat amb una potent indústria vinculada a l’explotació de boscos, així com amb serradores icòniques o amb gent que ha resseguit la seva trajectòria entre arbres fent de picadors. També ens hem ubicat a la Vall del Duran, on la fusta cerdana va calçar els peus de molta gent mitjançant els esclopers, o al nord del Solsonès, on les serradores utilitzaven la força de l’aigua per tallar la fusta a la Vall d’Ora, una energia que també aprofitaven nombrosos molins i ferreries de la zona. I per complementar aquesta mirada de recules hem escrit diversos articles que testimonien que l’explotació forestal encara té un paper rellevant, tot i que menor, a les nostres comarques: empreses històriques que encara estan dempeus; de la gent que es dedica a vendre la llenya que escalfa les llars; de nissagues de fusters a mig camí entre l’ofici i l’artesania…

El nou número de la revista Cadí-Pedraforca dedica el dossier a ‘Viure al mas’, on hi trobarem 36 pàgines que ens traslladen a la història dels masos i de les cases aïllades de les contrades del Berguedà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Alt Solsonès; indrets singulars o emblemàtics on el ritme de la vida ha estat i és, encara, diferent de la dels pobles i de les ciutats. Visitem masos amb un grapat d’anys d’història, amb famílies que encara hi viuen i altres que s’han hagut de traslladar, però de tant en tant hi fan vida, altres hi fan de masovers o fins i tot, els més joves de la familia han decidit seguir el relleu familiar.

La revista també compta amb les seves seccions habituals com els primers relleus, la conversa, els perfils, el Retrat de família, patrimoni, l’indret i les rutes a peu.

Garona-Nogueres s’estrena a la col·lecció de revistes d’Editorial Gavarres amb l’objectiu de recollir i reivindicar el patrimoni material i immaterial dels territoris de l’Aran, la Ribagorça i els Pallars Jussà i Sobirà. El primer número de la revista ha dedicat el dossier als oficis i el món del treball en aquestes comarques del Pirineu. L’aïllament que sovint atribuïm a aquestes valls i muntanyes es desdibuixa si fem una mirada enrere i ens adonem que, com a terra de frontera, els Pallars, la Ribagorça i l’Aran han estat tradicionalment espai d’intercanvi de béns i també de coneixements, molts dels quals aplicats a la matèria que centra aquest dossier: els oficis.

A la venda a partir del 14 de maig als quioscos i llibreries habituals.

Negocis i oficis que han passat de generació en generació

La transmissió del coneixement és la base per a garantir el relleu generacional en una feina o una casa. A les comarques del Cadí i el Pedraforca són nombrosos els oficis, negocis i cases de pagès que han passat d’avis a pares i de pares a fills. En aquest número, doncs, parlem amb fills que han après la feina dels seus pares i que han seguit tirant endavant allò que molts cops van començar els seus avantpassats. El dossier ‘De pares a fills’, però evidentment no oblida les dones, que durant molts anys també han heretat tot un seguit de coneixements per poder seguir fent unes tasques que, fins fa no gaire, la societat encara els atribuïa en exclusiva.

Metges i llevadores que han deixat empremta

Diuen que les tres figures més importants d’un poble són l’alcalde, el metge i el capellà. En aquest dossier parlem molt del segon col·Lectiu, el dels metges, però també de les llevadores, dels curanderos i dels manescals. En definitiva, d’aquelles persones que durant dècades s’han dedicat a vetllar per la salut – humana i animal – de maneres més o menys ortodoxes i, sovint, en condicions precàries, agreujades en entorns rurals. Molts d’ells s’han convertit en autèntiques figures públiques dels pobles i viles de les nostres comarques i avui encara n’hi ha molts que són recordats amb gran estima.

Establiments i ‘colmados’ que han resistit fins avui

Dècades enrere, quan els camins eren difícils i els vehicles escassos, pràcticament cada poble tenia la seva pròpia botiga que abastia una mica de tot i no gaire de res a la seva població. Avui n’hi ha alguns que encara mantenen la botiga oberta, però malauradament són l’excepció. A les poblacions més grans habitualment hi ha hagut una major especialització en el comerç. Tot i això, del que tothom coneix com a colmados n’hi ha hagut sempre i, en el cas de la Seu d’Urgell, alguns han arribat fins als nostres dies.

Persones que van marxar dels seus llocs d’origen

L’èxode de la gent dels pobles més petits i encimbellats cap a les viles més grans de les valls o cap a les ciutats ha deixat molts pobles buits. A l’àmbit del Cadí i del Pedraforca hi ha força llogarrets que han deixat d’existir fa menys de cinquanta anys. Encara es coneixen famílies que recorden haver estat els darrers en habitar els nuclis més aïllats. En el proper número volem parlar amb aquesta gent per tal que ens expliquin què els va empènyer a marxar, quins són els seus records, com els va afectar aquest canvi…Buscarem els pobles que avui són buits a l’Alt Urgell, al Berguedà o a la Cerdanya, i identificarem aquells que s’han recuperat amb l’arribada de nous habitants.

Locals on es bevia, es menjava i es descansava

A tocar de les vies més transitades s’hi construïen cases per parar a menjar, beure o dormir. Eren els hostals, les fondes o les tavernes que amb el pas dels anys han pres dimensió i, sovint, refinament, convertint-se en hotels o restaurants reconeguts. En aquest número parlem dels clients, dels hostalers, dels cambrers i de les cambreres que n’han viscut de tots colors. Expliquem anècdotes, revivim els millors moments d’aquests establiments i en repassem la història. Parlem de les famílies de les nostres comarques que una generació rere l’altra han viscut de servir àpats i allotjar hostes.

Qui va venir a treballar al bosc, fàbriques, mines i pantans…

Aquest número està dedicat a la gent que va venir de fora però que ha fet arrels aquí. Conversem amb els castellans, extremenys, gallecs o andalusos que treballaven a les mines o al bosc; també amb els portuguesos i africans que s’han dedicat a fer de mosso de pagès. Tampoc oblidem el períple d’homes i dones de ciutats, els ‘neorurals’, que van arribar per poblar els nuclis més petits. Els preguntem pel viatge, l’acollida i el seu arrelament a les nostres comarques.

Els inicis de l’esquí, les estacions i les grans nevades

La gent de muntanya sempre ha tingut una relació estranya amb la neu. Per alguns és considerada un destorb, per a altres, un negoci. Anys ençà, la neu només generava maldecaps perquè tallava camins i ports. Ara, en canvi, porta recursos econòmics a totes les comarques que han fet del turisme d’hivern un dels seus principals recursos econòmics. A aquesta revista parlem d’estacions d’esquí, dels primers emprenedors, de les grans nevades i d’aquells que, només caure un floc, correu a treure-la de carreteres i carrers…

Col·legis durant el franquisme i la recuperació democràtica

L’escola és un element de socialització que marca a tothom per a tota la vida. És on aprenem, on fem amistats, on ens relacionem, on gaudim del joc…En aquest número de la revista Cadí-Pedraforca parlem de les escoles, dels professors més estimats i dels alumnes que van omplir les aules dels nostres pobles i ciutats. Ens endinsem en els col·legis, instituts i en les petites escoles rurals i parlem amb els protagonistes de l’educació a les nostres comarques.

Camins, ramats, indrets de pastura, pastors i vaquers

Parlem de quan els ramats eren ben presents a casa poble, dels pastors i els vaquers més destacats, dels indrets on pasturaven…Viurem, de primera mà, els camins que portaven a les terres més benignes per fer la transhumància hivernal i explicarem quines són les grans planúries d’alta muntanya que encara avui s’omplen de bestiar quan arriba el bon temps.

Gresca, bons àpats i instruments de tota mena

Moltes parelles de les nostres contrades són fruit d’una ballada a plaça, al firal o a l’envelat de la festa major. En aquest número parlem de músics que tocaven arreu dels pobles de muntanya, de balladors i balladores, de les orquestres i dels grups que van amenitzar trobades, festes i fires. Coneixem de prop instruments, com l’acordió diatònic i busquem els balls i les celebracions més nostrades…

Un règim que adoctrinà a l’escola, a la mili, a missa…

El 12 d’octubre de l’any 1936, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno es va enfrontar al general José Millán Astray durant la celebració del que es deia el Día de la Raza. La crítica de l’intel·lectual a la sublevació franquista, que inicialment havia recolzat, li va costar l’arrest domiciliari immediat. Tanmateix, la frase d’Unamuno es va esdevenir un recurs dialèctic punyent contra les injustícies que va patir l’Europa del segle XX: «Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir». Aquestes paraules han ressonat persistentment durant molts anys, i ara que la distància amb els fets ho permet, podem assegurar que a les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya, el règim va vèncer però no va convèncer.

Tractants de bestiar, gallinaires, hortolans, pagesos…

En un d’aquests dotze números de la revista Cadí-Pedraforca vam parlar amb un pagès de Cerdanya dels secrets d’anar a fira i ens va quedar aquesta frase: «Procurar que no et regategin i fer un xic de ‘teiatru’». Certament, el regateig ha desenvolupat tota una cultura plena de gesticulacions, falses amenaces i algun renec escadusser, que acaba prenent una dimensió còmica. Tot plegat s’esdevé perquè el que ven el producte no vol abaixar-ne el valor i el que compra vol pagar-ne el preu més plaent per la seva butxaca. L’escena l’han viscuda, d’una manera o altra, bona part dels protagonistes d’aquest dossier dedicat a les fires i els mercats. I, en aquesta revista, podeu trobar 41 planes que recorden el brogit humà dels venedors i compradors a les parades o al firal.

Matadors, mocaderes, cansaladers i industrials

La carn del porc, les vísceres, el greix, els pernils i els preuats embotits han fet créixer quantitats notables de ciutadans de les nostres contrades. Tanmateix, l’engreix, la reproducció i la matança han canviat. Costa trobar cases que matin porc, si no és a pagès, i es van perdent maneres: de conservar, de fer embotits, de cuinar…És per tot plegat que hem volgut anar a trobar els pocs matadors i mocaderes que queden; hem explicat quins són els cansaladers que mantenen el negoci ben viu; els industrials que han exportat més enllà del seu poble; i els pagesos i els grangers que encara cuiden aquests animals.

Pantans, sèquies, fonts, llacs, molins i indústries…

Hom pensa que a muntanya l’aigua és un recurs abundant, però no és del tot cert. En l’àmbit de què tracta aquesta revista l’aigua és clara i gèlida, però també aquí, des de l’antigor, ha estat un bé escàs.El seu ús està documentat per regar, per fer anar molins i indústries, i per abeurar persones i bestiar. Per això, l’home sempre s’ha obsedit a embassar l’aigua i no sempre ha anat bé per a tothom. Pregunteu-ho si no a la gent d’Oliana, de Nargó o de la Baells, que van haver de perdre terres i cases per fer els pantans que proveeixen d’aigua els habitants de les grans ciutats, reguen els erms de les terres més feréstegues del país i fan un xic d’electricitat, encara que aquí cada dos per tres els llum s’apagui.

Fam i estraperlo, lluita i resistència

Els tres anys de Guerra Civil amollaren l’estat físic i anímic de la gent de tot el país. L’any 1939, quan va acabar el conflicte, semblava que s’imposaria una calma forçada que permetria refer-se del tràngol, però els fets s’entossudiren a convertir els quaranta en una dècada de penúries i estretors. En les comarques de què tracta aquesta revista, els maquis i la frontera van esdevenir protagonistes indiscutibles. El Berguedà va ser bressol de dues figueres destacades: Marcel·lí Massana i Ramon Vila, Caracremada. La lluita d’aquestes persones ha generat admiradors i detractors, però al capdavall molts els reconeixen que van actuar responent a les seves fortes conviccions. D’altra part, les fronteres de l’Alt Urgell i la Cerdanya amb França i Andorra van alleugerir un xic el dur racionament i van permetre el ‘negoci’ del contraban. A més, pels camins fronterers, molta gent s’hi va jugar la pell fent de passadors de jueus i persones perseguides pels nazis.

Balnearis, estiuejants i excursionistes a muntanya

Quan encara es parlava poc d’esquiar, l’estació de l’any que portava més gent a muntanya era l’estiu. Les cures de salut, el paisatge i la tranquil·litat eren reclams que feien pujar cap a les comarques del Berguedà, de l’Alt Urgell i de la Cerdanya gent de casa bona, sobretot barcelonins. En aquest número parlem dels estiuejants, dels excursionistes i dels que feien banys als balnearis. Tractem els llocs que visitaven, de la gent que els atenia, de les masades que s’obrien per atendre els amos i de les cases que van fer construir.

Pagesos, formatgers, pastors, transportistes i artesans

Aquest número està dedicat a un tema que ha estat i és el sosteniment de l’economia de moltes de les nostres viles. Ens endinsarem en un passat en què a cada casa hi havia una cort i una vaca que rajava. Parlem amb pagesos, formatgers, pastors, transportistes, botiguers i artesans: 50 planes que ens acosten a les indústries, a la venda i al transport de la llet, i, sobretot, a l’elaboració de formatge, brossat, mantega o ‘colistre’…

Trementinaires, llevadores, mestres, cuineres…

A pagès moltes noies marxaven de casa el dia del seu casament o quan es llogaven de minyones. Els tocava estar sempre a la rereguarda, feinejant amunt i avall, cuidant la canalla, els sogres, l’home i, sovint, algun oncle conco que havia quedat per vestir sants. Aquest número de la revista ha dedicat 39 planes a les trementinaires, a les llevadores, a les pageses, a les mestres, a les cuineres, a les botifarreres, a les monges, a les carboneres, a les botigueres, a les minyones… Les nostres muntanyes són plenes d’històries que han protagonitzat les dones. En el tastet d’articles que proposa la revista es fa un repàs a bona part de la vida passada i present de les dones de l’Alt Urgell, del Berguedà i de la Cerdanya.

Caçar bolets al Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell

En els boscos de les comarques del Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell cada any es poden trobar bolets. Hi ha anyades bones i altres en què només en troben els més entesos. Des de fa segles els bolets suposaven, per a uns, un bon negoci que complementava les economies de pagès, i per d’altres, un gaudi per esbargir-se i acontentar el paladar. En aquest número hem dedicat 44 planes per conèixer quan i quines classes de bolets es fan, com es cuinen, quins són bons i quins ens poden fer mal.

Rutes, mercaderies i històries clandestines de contraban

En aquest número us parlem dels anys en què es duien ‘fardos’ a l’esquena, en què els cotxes de línia anaven carregats de mercaderies que no havien de passar per la duana i recordarem l’època en què tothom  sabia que el veí de casa feia viatges de nit… En total, 41 planes per conèixer les rutes, les mercaderies i les històries clandestines d’una activitat que es resisteix a desaparèixer.

Els caçadors i el rastre dels senglars, isards i cérvols

Des de temps immemorials, l’home ha caçat per menjar. Als nostres dies, però, això ha canviat i la caça ha derivat de la necessitat al lleure. Tanmateix, continua com una manifestació cultural i esportiva molt arrelada a les nostres comarques. Parlem amb les colles de caçadors dels pobles i viles de l’àmbit Cadí-Pedraforca, coneixem els animals que es cacen i per què, i descobrim secrets de com fer-ho i on. I, per descomptat, anem a trobar aquells que han convertit els plats de cacera en autèntic art culinari.

Anècdotes i testimonis d’un període fosc del nostre passat

En una terra de frontera com la nostra, la Guerra Civil, primer, i la Segona Guerra Mundial després, van condicionar el futur i les esperances de tota una generació. En aquest dossier, parlem de les corredisses, dels amagatalls, de les fugides frontera enllà i, sobretot, de les pors. Ens endinsem en una història amb majúscules a partir de les històries petites de la gent que ho va viure en un i l’altre bàndol. Descobrim anècdotes i testimonis inversemblants d’un període fosc del nostre passat.