Alberes

Vinguts de lluny, noves vides i oportunitats

El nou número de la revista Alberes centra el seu dossier amb persones que van deixar casa seva, el seu país, i van venir cap a Catalunya, concretament a poblacions de l’Alt Empordà. El dossier ‘Vinguts de lluny’ ens ofereix 37 pàgines que parlen de la gent que va haver de marxar de casa seva per buscar noves oportunitats en fàbriques, al camp, en la construcció, el sector serveis derivat del turisme… i que avui ja han arrelat a casa nostra.

La revista també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb en Jaume Subirós, cuiner i director del Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses; els ‘Primers relleus’ de la mà de Montserrat Segura; o, descobrim la història del ‘Retrat de família’ de la família Font, de Marzà. Entre d’altres hi ha articles de patrimoni, dues rutes i descobrim amb la secció de l”Indret’, Cabanelles.

Al volant!

A peu, a cavall, sobre dues, tres, quatre o més rodes la humanitat ha tingut la necessitat de desplaçar-se per intercanviar productes, rebre atenció mèdica, visitar familiars o coneguts, conèixer nous indrets… Quan parlem de transports de servei públic a l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló ens referim, d’una banda, sobretot als cotxes de línia, autocars, autobusos, òmnibus, ordinaris –tots cinc mots sinònims, o amb lleus matisos–, és a dir, un mitjà de transport per carretera i sobre rodes. Però en aquest dossier també ens referim, de l’altra, als trens, la més popular la línia que uneix Barcelona amb Figueres des de 1877 i amb Portbou des de 1878, i que ha marcat tant les poblacions per on passa. No ens volem oblidar, però, d’altres línies ferroviàries. Ni tampoc d’un altre mitjà, el taxi.

Tota pedra fa paret

‘L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques’ va ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2018. És un reconeixement a una tècnica constructiva basada en els elements de l’entorn rural. Un patrimoni considerat dels humils perquè va ser bastit amb l’esforç enorme de pagesos i menestrals, principalment, per la necessitat d’aconseguir un pa de terra per conrear. En aquesta nova revista hi trobareu 48 pàgines sobre el ric patrimoni de pedra seca de tres nuclis: la Garriga d’Empordà, el Cap de Creus  i l’Albera, nord i sud; aquest dossier és un homenatge a les persones humils que van aixecar amb esforç murs, barraques…

Que comenci la funció!

Si agafem el tòpic literari theatrum mundi, tothom algun cop a la vida ha fet teatre. Si no de manera literal, de manera figurada. «Ai, quin mal de cap!», amb la mà al front, podem haver exclamat de petits a la mare per evitar anar a l’escola. I és que l’expressió ‘fer teatre’ o ‘fer comèdia’ vol dir fer una acció de manera exagerada o fer creure una cosa que no és. En aquest dossier, que ens agafem al sentit literal, ens hem adonat que en aquesta part del país, Albera nord i Albera sud, hi ha hagut i encara hi ha moltes persones entregades a pujar a l’escenari perquè el poble estigui entretingut: les persones que creen els decorats i el vestuari, les qui fan d’apuntadores i de tramoies, les qui se n’encarreguen de la il·luminació, les qui dirigeixen un grup, les qui s’aprenen un guió llarg i després l’interpreten… En el dossier que ara enceteu, hem procurat fer un repàs de les agrupacions teatrals dels nostres municipis que s’han divertit i han fet divertir els altres, així com també dels espais que han aixecat el teló, alguns ja tancats.

Botigues de tota la vida

Avui la globalització tendeix a les compres en grans superfícies o bé per internet. Però, i els establiments de proximitat de tota la vida? En el proper número, les botigues de sempre dels pobles i ciutats en seran les protagonistes. Alguns d’aquests comerços, malauradament, ja han abaixat la persiana, però d’altres encara segueixen al peu del canó després de diverses generacions de la mateixa família darrera el taulell… Algunes són centenàries i tot. Justament, parlarem amb les dones i els homes que les han regentat o amb els que encara les obren cada dia. Botigues de queviures, de roba, merceries, sabateries, estancs…

‘El foc té aturador, que l’aigua no’. Aquesta frase l’hem sentida més d’una vegada en cas d’aiguats i mugades a casa nostra. En aquest dossier, parlem de les catàstrofes naturals que ens han afectat; des dels focs que han arrasat les Salines, la serra de l’Albera i el cap de Creus en més d’una ocasió; els aiguats que han deixat la plana negada; l’any de la fred, el 1956, que va matar oliveres centenàries; les nevades poc freqüents al nostre territori que ho han col·lapsat tot; les víctimes dels llamps, les fortes tramuntanades o els naufragis de barques, sobretot, al cap de Creus. De la mà dels testimonis que en tenen un record ben viu rememorem els estralls que provoca la natura, molt sovint agreujats per la mala gestió de l’ésser humà.

A la venda, a partir del 29 de gener.

A mar o a muntanya?

Un territori ric amb paisatge i patrimoni com el nostre va despertar l’interès d’aquelles famílies benestants, sobretot de ciutat, que volien fer salut, prendre les aigües o simplement buscaven un espai de repòs. El seu propòsit era practicar el dolce far niente, és a dir: badar i deixar passar les hores. Així naixia l’estiueig i els estiuejants fins que a partir dels anys seixanta va irrompre el turisme de masses. En aquest número trepitgem, doncs, els hostals, fondes, santuaris, hostatgeries…; també els primers càmpings de la costa; les cases de pagès on els masovers obrien les portes als propietaris; parlem de les vacances dels artistes que buscaven en aquests pobles de mar la inspiració; ho complementem amb el testimoni de cuineres, jardiners, xofers, majordomes, estiuejants…A partir del 24 de juliol de 2020, a la venda el número 23.

Presentació. Alberes es presenta el divendres 31 de juliol, a les 7 de la tarda, darrere l’església de Sant Llorenç de la Muga. Hi intervindran Montserrat Brugués, alcaldessa de Sant Llorenç de la Muga, Roser Bech, directora d’Alberes, i Marià Baig, col·laborador d’Alberes. Al final de l’acte, hi haurà una copa de cava.

El pal de paller de moltes cases, sobretot a pagès

Les dones han estat el pal de paller de moltes cases, especialment a pagès, on han hagut de fer de tot: cuinar, rentar la roba, anar a buscar aigua a la font, pujar les criatures, cuidar els avis, donar menjar a l’aviram, als conills i a la truja, talaiar les vaques, menar l’hort i, si calia, anar a mercat, anar a collir olives i raïms, trenar rebrolles i capses de blat de moro, anar a buscar llenya…Segons si vivien a muntanya o a la plana. En aquest número donem veu a un col·lectiu sovint invisibilitzat que en primera persona ens explicarà l’ahir, però també l’avui de les dones que són al capdavant d’explotacions agrícoles i ramaderes.

Les publicacions d’abans i d’ara a l’Alt Empordà

D’ençà de la segona meitat del segle XIX van néixer a la comarca, i a la ciutat de Figueres en particular, diversos mitjans periodístics: ‘El Ampurdanés’, ‘El Heraldo’, ‘El Regional’…Durant el primer terç del segle XX els estudiosos han comptabilitzat més d’una cinquantena de capçaleres, d’entre les quals destaca ‘L’Empordà Federal’, l’òrgan més important del republicanisme figuerenc. Durant el franquisme va néixer la revista ‘Canigó’, que més tard passà de l’àmbit comarcal a nacional. Al dossier d’Alberes, ‘La feina d’escriure’, parlem d’aquestes publicacions i de les persones que les impulsaren. Però també fem un repàs a les revistes locals, d’ahir i d’avui: ‘L’Esquerda de la bastida’ de la Jonquera, ‘El tap de suro’ d’Agullana, ‘El còrrec’ de Pedret i Marzà. També ‘Saverdera XXI’, de Palau-Savardera, ‘La Verna’ d’Espolla, ‘El Bruel’ de Castelló, ‘Sol Ixent’ de Cadaqués…

Pastors, vaquers, cabrers…entre la muntanya i la plana

En aquest número parlem dels camins ramaders que enllaçaven la plana empordanesa amb el Pirineu i del dret de pas pel territori. Coneixem els últims pastors transhumants que els traçaven a peu, la darrera transhumància que surt de l’Empordà amb els germans Fontdecaba a finals de primavera, des d’Avinyonet de Puigventós fins a Llanars…La modernitat ha arribat a tot arreu i els camions s’han incorporat en aquest món per fer-lo més àgil. Parlem de l’arrendament d’herbes, dels corrals i les pletes de vaques i ovelles de muntanya…També conversem amb gent dels masos que acollien els pastors de muntanya o corralers durant uns mesos, així com amb algunes de les famílies d’aquestes que es van traslladar a viure definitivament a l’Empordà.

Negocis que embotellaven ‘gracioses’, sifons i refrescos…

Abans que es popularitzessin els refrescos impulsars per les grans empreses – no cal dir noms, tots els tenim al cap – a molts dels nostres municipis d’una certa rellevància hi havia una petita fàbrica de sifons, ‘gracioses’ o destil·lats diversos. En aquest número intentem recuperar-ne la història; parlem de l’anís empordanès i de l’anís Barcino, de la fàbrica de gasoses de Gaietà Ferrer de Roses, de la carbòniques Punset de Figueres, de can Roig de Garriguella, dels sifons Callol de l’Escala…

Una lluita que continua, la de valorar el patrimoni natural

Fa quaranta anys de la campanya de salvaguarda dels Aiguamolls i en fa quinze de la creació de l’entitat Salvem l’Empordà. Aquests aniversaris són un motiu immillorable per fer balanç del que han estat els moviments de defensa de la comarca i mesurar la vigència del seu activisme. Conversem amb els protagonistes d’aquestes lluites i parlem dels plans directors, de la planificació de les carreteres i camins, del problema dels purins, de les energies renovables…i de com podem fer compatible el creixement ordenat amb el respecte al medi.

Professionals de la medicina de banda i banda de l’Albera

‘Sant Pancraç, salut i feina’, que diuen encara els avis, imaginant potser, als peus de la imatge, una llàntia encesa, un ram de julivert fresc, un tros de pa o una moneda, tal com dicta la tradició. Per parlar de la salut, doncs, hem anat a trobar – quan hem pogut – aquelles persones que han treballat en consultes a casa, en clíniques i hospitals, en dispensaris locals, en farmàcies…i que anaven a les cases a ajudar a néixer algun infant, a visitar els malalts o a posar-los alguna injecció. Aquelles persones que, en definitiva, han fet de la salut dels altres la seva feina.

Estanys, gorgues, molins, rentadors, pous de glaç…

Som aigua. Segons els antics era un dels quatre elements bàsics de l’univers, juntament amb la terra, el foc i l’aire. En aquest monogràfic, doncs, parlem de basses, llacs, deus, fonts, riurs, gorgues, séquies i pous, així com del ric patrimoni que s’ha creat al voltant de l’aigua: centrals, molins, sínies, pous de glaç, rentadors públics, palanques…Expliquem la història de l’aigua de Vilajuïga, de les creus i d’alguna altra deu aperduada. Hem de parlar, també, de l’embassament de Darnius-Boadella, de l’ariet de Lliurona, de les xarxes de reg, de les mugades…

Un viatge pels museus, galeries i tallers d’artistes

L’Empordà, el Vallespir i el Rosselló han tingut i tenen nuclis artístics potents i creadors de renom. Per això, en aquest dossier, parlem dels tallers, dels museus, de les galeries, de les fundacions i dels petits festivals dedicats al món de l’art…Sense oblidar els grups actius que plantegen alternatives a les pràctiques artístiques més convencionals tot vinculant-les al paisatge i a la participació de la gent.

Instrumentistes, música tradicional, cobles i orquestres…

Parlem de les orquestres, de les cobles, dels grups d’havaneres, però també dels cants de taverna i dels músics sense solfa. Els instrumentistes ens expliquen les històries i anècdotes que recorden; recorrem balls d’envelat, celebracions tradicionals amenitzades amb música i del món sardanista…En definitiva, parlem del paper que han tingut els músics, durant molts anys, com a articuladors de l’activitat festiva.

La tradició caminaire d’una i altra banda de l’Albera

Aprofitant l’avinentesa dels 50 anys del Centre Excursionista Empordanès, en aquest número parlem d’aquesta activitat tan popular i amb tan d’arrelament al nostre país. L’excursionisme sovint ha anat lligat al coneixement del territori, a la recuperació dels camins, a la consolidació dels refugis, a la restauració dels elements patrimonials, a l’organització d’actes populars i, en general, a l’interès per la cultura. Testimonis ens expliquen les seves experiències en aquest àmbit.

Pa, coques, flaones, rosquilles, taps i galetes artesanes…

En aquest número parlem de la farina i del pa. Ens fixem en el correu del blat, en els antics molins, en els obradors de galetes —com el forn La Barceloneta de Figueres, obert des de finals del segle XIX—, en les fleques i pastisseries amb solera…Parlem dels brunyols, de la coca d’escalivada de Vilabertran, dels taps de Cadaqués, del pa de pessic, de les rosquilles d’Arles, dels tortells i del pa amb vi i sucre. També dediquem unes pàgines, és clar, a la farinera de Castelló d’Empúries, avui convertida en Ecomuseu.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

La vida escolar a les aules dels nostres pobles

En aquest número ens acostem a les aules escolars d’abans a sentir l’olor de la goma d’esborrar i de la fusta dels llapis; les aromes dels entrepans i de les fruites que esperaven ser menjades a l’hora d’esbarjo; les sentors que desprenien una trentena d’infants – i més i tot – quan s’agrupaven per escoltar la lliçó del mestre o de la mestra…Evoquem alguns dels protagonistes d’una època en què s’anava a estudi a aprendre la ‘nombra’ i la lletra. Si fa no fa, com ara.

Formes de diversió que van canviant

Parlem dels jocs tradicionals, tant si es jugaven a l’escola com a casa o al carrer, així com dels joguets d’abans –des dels més senzills i austers fins als més sofisticats–, dels jocs de cartes que encara perviuen en bars i cafès, dels cromos que regalaven algunes cases de xocolata…També visitem el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat a la Rambla de Figueres.

Arts de pesca, peixos, pescadors, llotges i peixateries

Parlem del món del mar i de la vida que hi gira a l’entorn: dels peixos i dels pescadors, de les ‘remendadores de xerxes’, dels àpats en mar, de les llotges i de les peixateries, dels diferents tipus d’embarcacions i arts de pesca…També ens fixem en els escalencs que anaven a ‘fer tenda’ a diverses platges del nostre litoral, així com en aquelles paraules i expressions que han donat i donen encara vida a tot aquest món.

Tavernes, fondes, tertúlies i bons àpats

Cinquanta anys enrere. Un pagès va, com de costum, al mercat de Figueres. Quan acaba la feina de vendre i comprar, fa un tomb pels carrers principals i aprofita per portar diners al banc, on s’ha d’esperar una bona estona: a l’entitat bancària hi ha gent i activitat, cosa que ell veu com a símptoma de vitalitat i riquesa. Quan arriba l’hora de dinar el pagès decideix anar a la fonda. El menjador és ple de gent, com sempre que hi ha mercat. S’asseu a la taula i devora els tres plats que li serveixen. Després de les postres demana cafè i copa.

Oliveres, ‘olivassos’, plagues, gelades, trulls…

Amb el pas dels segles, l’oli s’ha convertit en un element identificatiu del paisatge empordanès i de la manera de viure-hi dels seus habitants. Aquest dossier s’inicia amb un article d’en Pere Gifre en el qual explica que a l’Empordà d’oliveres ja n’hi havia abans de l’arribada dels grecs però que de mil·lenàries n’hi ha menys de les que ens pensem, ja que la majoria són centenàries. Treballant en aquesta revista hem après que hi ha olis de qualitats diferents; hem après que d’oli d’oliva verge, i sobretot l’extra verge, té efectes beneficiosos per a la salut –l’oli d’oliva, tot mal esquiva–; hem après que el sector, a l’Empordà, està experimentant una revifalla i que s’ha iniciat un camí, semblant al que va seguir el món del vi, que és esperançador; hem après, en definitiva, que el nostre oli és un producte carregat de futur.

La vida que s’amaga rere les parades de mercat

Anar a plaça és una activitat que ha marcat la vida quotidiana dels homes i les dones que, segles enrere, es van adonar que, si intercanviaven aquells productes que tenien en abundància per aquells altres de què estaven mancats, la vida de cada dia els seria més fàcil. Des d’aleshores, els mercats han format part del nostre imaginari col·lectiu. Qui no s’ha deixat caure, amb més o menys regularitat, en aquests espais on cada marxant exposa el seu producte –fruites, verdures, llegums, aviram, teixits…– i on, un dia a la setmana, es concentra el moviment dels habitants de la rodalia? Encara que els temps en què vivim han substituït els carros i les tartanes per vehicles motoritzats, a anar a mercat vol dir, encara avui, participar en una festa que transcendeix l’intercanvi comercial per convertir-se en un dels moments de plenitud de les relacions socials entre pobles veïns.

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.

El conreu de raïm, cellers i cooperatives

El conreu de la vinya i, per extensió, l’elaboració de vi, ha estat, al llarg de la història, un element important i definitori del país, a una banda i a l’altra de l’Albera. La primera referència escrita sobre el comerç del vi, a Empúries, és del segle cinquè abans de Crist, que aviat és dit. Les vinyes han configurat un paisatge. Les feixes i parets de pedra seca, amb les característiques barraques de vinya, ens mostren la voluntat dels pagesos de lluitar contra una natura adversa. Anem a trobar a alguns dels que segueixen la tradició de cuidar les vinyes i extreure’n el millor suc. Parlem de les antigues cooperatives –aixecades amb esforços i renúncies–, però també dels actuals cellers i dels nombrosos intents, reeixits, d’aconseguir prestigiar els vins de la zona.

Els testimonis d’un temps marcat per la pena i la recança

Al final de la Guerra Civil –una contesa que encara és present entre la majoria de nosaltres– va començar la gran retirada republicana de 1939. L’èxode es va convertir en un camí de misèria i de patiment per a aquells que, havent de deixar el seu país, es van veure obligats a passar la ratlla, amb un destí incert. El map temps i el fred es varen sumar a la pena d’aquella gent que travessala en coll de Lli, el coll de Banyuls, el coll del Belitres, el coll de Pertús…I que, un cop arribats a l’altra banda, van haver de malviure en camps de concentració improvisats pel govern francès a Argelers, Sant Cebrià o el Baracrès. Escoltem en primera persona el relat d’alguns dels protagonistes.

Feines tradicionals en una terra de plana, mar i muntanya

Els protagonistes d’aquest dossier són persones que, a banda de treballar i lluitar molt, s’han estimat el seu ofici. Seguint Joan Maragall a Elogi de viure, són persones que s’han esforçat en la seva tasca com si en depengués la salvació de la humanitat. Persones que saben que el món s’arreglaria només que tothom fes el seu deure, amb amor, a casa seva. En aquest dossier fem un repàs de feines tradicionals d’una geografia marcada per la unió de la plana, la muntanya i el mar: des de ferrers a sanadors, passant per minaires, moliners, carboners, llevadors de suro fins a ‘remendadores’ de xarxa o corallers.