El dossier, format per 69 pàgines, entra a tallers, galeries o museus de casa nostra per esbossar el món de l’art i l’artesania als nostres pobles: pintors, escultors, ceramistes, forjadors, col·leccionistes…  És un treball transversal que contempla grans epicentres artístics de la contrada -l’Escola d’Olot i la seva transcendència en el paisatgisme, l’art conceptual de Banyoles o els artistes moderns de Ripoll-, però també s’esmuny a pobles i valls per copsar els processos creatius que s’hi generen i, al mateix temps, per determinar la influència que ha tingut el mateix entorn a l’hora d’estimular-los.

El monogràfic planta el cavallet al prat, fa voltejar el torn i pica la pedra amb cops d’escarpa decidits. I ho fa arreu del territori que ens ocupa: des de la Garrotxa fins al Pla de l’Estany, el Ripollès o la Vall de Llémena. En tots aquests espais trobem testimonis directes, gent de diverses generacions que expressen el món que observen amb el pinzell a la mà, mitjançant el treball amb la ceràmica o a través del treball amb la fusta o el ferro. I també mirem enrere, és clar, cap a la documentació històrica. Només així podem agafar perspectiva i explicar d’on venim i, per tant, a on anem.

El dossier persegueix una flaire densa i eixuta, una flaire d’ofici, amb l’objectiu de fer valdre la tasca d’una gent, la de la construcció, que amb els seus jornals ens han donat aixopluc. És un treball testimonial, però també transversal, perquè si alguna característica té aquest món són els seus matisos: parlem de paletes i mestres de cases, és clar, però també del manobre empastifat de morter o de l’arquitecte que vetlla perquè la història i el valor d’una vella ermita recòndita continuï bategant.

Amb més sentit que mai, bastim el monogràfic per parts. Totxana a totxana. I comencem la casa a Olot i a la Garrotxa, per continuar feinejant a la bastida passant pel Ripollès, el Pla de l’Estany o la Vall de Llémena, sempre tenint en compte les fesomies constructives, els materials genuïns i, és clar, tota la gent que en forma part. Gent amb molt d’ofici, sovint amb poc ressò, que han definit pobles i ciutats amb esforç, dedicació i vocació -sigui inherent o resseguida amb el temps.

La revista Les Garrotxes número 29 dedica el dossier a les ‘Revistes locals’ amb 46 pàgines que ens parlen de periodistes, de fotògrafs, d’il·lustradors, d’impressors, de lectors, d’empresaris… un conglomerat humà que ha convertit aquestes publicacions en una eina informativa i de cohesió social. La revista també compta amb els ‘primers relleus’ escrits per l’escriptor Josep Valls; la Conversa a Joan Tresserres, arquitecte, excursionista i activista amb un paper destacat a la vida d’Olot; el Retrat de família a Ca n’Anglada de Vilert; el perfils a Marina Vilalta, Joan Prats i Jaume Boix; l’Indret a Gombrèn i dues rutes a peu per les valls del Terri i el Garrumbert; i, a Santa Bàrbara de Pruneres.

L’Alta Garrotxa és un territori molt marcat i ben definit. Un espai extens i estireganyat, com una coca rugosa i cremada, amb un extrem a tocar el Ripollès i l’altre a tocar l’Alt Empordà, de relleus retorçats i carregat d’històries. Aquest nou treball de Josep Vilar –un caçador d’històries, segons J.N. Santaeulàlia– rescata de les seves llibretes la veu de testimonis, molts d’ells desapareguts, que van explicar-li tota mena de relats. Un total de seixanta-una històries queden recollides en aquest volum després de la gran repercussió del primer: Històries de l’Alta Garrotxa.

Nous fets, nous protagonistes i nous escenaris configuren aquests episodis, propers a la crònica negra, classificats en vuit capítols que ens parlen de desgràcies meteorològiques; lladres i assassins; els maquis; el contraban; la Guerra Civil… Josep Vilar en la seva tasca de salvament d’un món perdut no només se centra en les històries, sinó que ens les transmet embolcallant-les amb un vocabulari expressiu i autèntic, ben bé de l’Alta Garrotxa.

Històries de l’Alta Garrotxa parla d’històries de la guerra, del contraban, de la feina de pagès, dels pastors, dels excursionistes, dels capellans, de les desgràcies i els assassinats. Històries de vida dura i sacrificada, de supervivència amb pocs recursos. Aquest treball de Josep Vilar ha estat possible gràcies als informants, molts d’ells desapareguts, que van obrir-li les portes de casa seva i del seu cor, per explicar-li retalls, a vegades íntims, de la seva vida que, en definitiva, és la vida de tota la col·lectivitat.

Les dures i tràgiques vivències de la retirada republicana de 1939

Reculem en el temps per recordar la retirada republicana, famílies que no només van patir la humiliació d’una derrota sinó la duresa d’haver de viure lluny de casa. A través de testimonis i mitjançant la documentació sobre els fets ocorreguts el 1939, el dossier rememora l’exili de tots aquells que fugien de les represàlies de l’exèrcit franquista a finals de la Guerra Civil. Parlem dels protagonistes de l’èxode, fossin exiliats o passadors; dels camins, corriols i colls costeruts que van resseguir amb la mirada fixada cap a França; o dels masos i llocs de pas on es dormia i es reparaven forces camí de l’exili.

El transport de passatgers: de les tartanes als cotxes de línia

Les carreteres que uneixen els pobles de les nostres comarques han viscut en primera persona l’evolució del transport de passatgers, un sector que després d’acomiadar els desplaçaments a bord de vehicles de tracció animal es va haver d’adaptar a l’arribada dels mitjans motoritzats. En aquest número parlem, precisament, de la influència d’aquests darrers tipus de vehicles; des de taxtis fins a cotxes de línia, però també donem veu a la gent que els va conduir, als revisors que hi controlaven l’accés dels usuaris o als operaris que es guanyaven el jornal a l’interior de les cotxeres. D’altra banda, també descobrim els orígens de diferents empreses del territori, com ara Transportes Eléctricos Interurbanos Sociedad Anónima o TEISA, fundada el 1920 per cinc emprenedors banyolins.

Matadors i budelleres a la matança del porc

Anys enrere, mesos abans de Nadal i després del pas de l’any, les cases de pagès celebraven un dels costums més ancestrals: la matança del porc. En aquest númerp parlem de la importància d’aquest esdeveniment, que ha passat de ser una activitat fonamental per a la supervivència de la gent dels masos a convertir-se en una tradició familiar i festiva que s’ha transmès de generació en generació, en alguns casos fins ara. Coneixerem les feines de la gent que hi va participar o que encara hi participa: els matadors o ‘matarifes’, responsables de sacrificar l’animal; les mocaderes, que netejaven els budells i preparaven la carn per fer-ne botifarres o ‘llangonissa’; els encarregats de fer els paltrucs, les botifarres blanques i negres al perol; els veterinaris…També veiem exemples de famílies que a partir d’una carnisseria han arribat fins a una indústria càrnia.

Ratafia i altres licors elaborats en negocis i cases particulars

Fem memòria dels refrescos i els licors més populars al nostre territori. Fins als anys seixanta, quan van irrompre amb força les grans empreses de begudes foranes, gairebé tots els municipis catalans, d’una certa rellevància, disposaven d’alguna empresa productora de sifons, gasoses o refrescos. Escoltem la gent que hi va treballar: embotellant, repartint amb camions o carretons, venent a la seva botiga o al bar… També dediquem un espai per parlar de licors com la ratafia, un aiguardent que s’elabora en moltes cases i és ben present a les nostres taules després d’un bon àpat.

Oficis que la producció industrial ha anat rellevant

Un dossier de 49 pàgines dedicades als professionals que convertien les peces de roba en uns vestits fets a mida a base de tisores, patronatges, fils i agulles…i moltes hores; són testimonis d’uns oficis que la producció industrial ha anat rellevant amb el temps. Es tracta d’unes professions que avui estan pràcticament esfumades, un oblit que també comparteixen brodadores, les cotillaires, les mitjaires o els camisers, però els protagonistes d’aquests oficis anys enrere es van fer omnipresents: des de l’alta muntanya, on les seves creacions amb els teixits de vellut servien per alleugerir el fred dels hiverns, fins a les ciutats, on el gremi creixia per cobrir una demanada intermitent que, no obstant això, sempre es mostrava pletòrica quan s’aproximava un casament o alguna altra celebració. El dossier és, mai més ben dit, un calaix de sastre – i de modista, naturalment -, en què es detallen bona part d’aquestes històries, totes i cadascuna amb les seves particularitats, atès que, com diu la cultura popular: «Cada sastres fa el seu nus».

Sales, maquinistes, acomodadors, actors…

Les sales de cinema i de teatre en molts dels nostres pobles varen ser durant un llarg període els únics espais destinats a omplir moments d’oci. Eren temps en què l’oferta de lleure era molt minsa i s’esperava amb fruïció que s’obrissin les seves portes. A l’entremig de dues pel·lícules visionades en incòmodes butaques de fusta no hi faltava mai el NODO. Però la massiva entrada de la televisió a les llars, la disposició de vehicle per gaudir dels caps de setmana a d’altres indrets i més oferta lúdica, varen posar fi als petits cinemes de poble. En aquest número parlem amb aficionats d’aquella època, amb col·leccionistes, amb els maquinistes de les sales, amb els acomodadors, amb gent que va fer d’extra en alguna pel·lícula, amb actors amateurs…També amb els propietaris o amb els que regentaven els bars.

L’afició per trobar escarlets, rovellons, vaquetes, tòfones…

Quins són els bolets que podem trobar al sotabosc de les nostres comarques: escarlots, rovellons, baquetes o rossinyols, surenys, fredolics…; quin és el millor temps per anar-los a collir; us explicarem la manera per ser un bon boletaire; repassarem els establiments que en compraven i els portaven a vendre a Barcelona; com es poden conservar i quines són les millors receptes per cuinar un bon plat…De tot plegat en parlem en aquest número amb boletaires que compten amb una llarga experiència i amb els consells d’homes i dones expertes en l’art de cuinar-los. Una tradició ancestral que esdevé un autèntic amor a la natura, una afició més que saludable en temps de tardor i un plaer dels paladars.

Negocis històrics desapareguts i d’altres que sobreviuen

D’aquells comerços d’abans en queden ben pocs perquè la majoria han anat tancant les portes. L’inexorable pas del temps ha donat lloc a botigues especialitzades o grans superfícies, però d’aquells colmados de tota la vida on compràvem des de bacallà sec a optalidons, d’arengades a sidral, de cigrons bullits a una ampolla d’aromes de Montserrat…Encara en podem trobar alguns d’oberts. L’olor de cafè morrat, els sacs de farina o de sucre, les galetes a granel, les pastilles de sabó Lagarto, les balances Berkel, les prestatgeries de fusta…ens evoquen a temps nostàlgics. En parlem amb les famílies que les regentaven i, sobretot, amb les botigueres que hi despatxaven, tant dies feiners com festius i, gairebé sempre, sense horaris.

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

Festes de muntanya, cobles i grups de folk

Orquestres, cobles, acordionistes, violinistes… Molts amb estudis musicals, d’altres autodidactes, recorrien les nostres comarques per amenitzar un ball, un aplec o una festa major. Lluny de normes estrictes, s’adaptaven a tot i si calia carregaven els instruments a l’esquena i feien hores de camí, a peu, fins al lloc on els havien llogat. A l’hora de menjar i dormir tampoc tenien gaire manies. Els músics d’abans ens expliquen la seva professió i la seva vida plena d’històries i anècdotes.

Carboners, traginers, tofonaires, peladors de suro…

Els boscos com a font de riquesa i lloc de treball per als qui exercien uns oficis manuals que avui pràcticament han desaparegut o s’han modernitzat: carbonar, espigolar, pelar suros, recollir llenya, arrencar rabasses, fer feixines o escombres de bruc…Ens aquest dossier ens ho expliquen en primera persona dones i homes que tenien la feina entre els arbres de les nostres comarques.

El paper de les àvies, mares i filles en el món rural

Volem deixar testimoni de les àvies, les mares o les filles que en el món rural han portat el pes de la feina, tenint cura dels petits i dels més vells, de l’aviram, menant l’hort, cuinant i rentant, anant a vendre a mercat, ajudant amb el bestiar… Dones d’un món sense comoditats, sofertes, sense les quals les famílies de pagès no haurien pogut tirar endavant i que, malgrat tot, solien quedar en un discret segon pla.

Mestres en un temps de condicions precàries

Homes i dones, amb vocació o sense, que han mirat de transmetre coneixements a la nostra mainada, primer en condicions materials precàries, després convivint amb les dificultats que ha patit sempre el món de l’ensenyament; capellans, monges i laics; escolars aplicats i rebels; anar a conferència, les hores del pati, les amistats nascudes entre llapis i gomes d’esborrar, les excursions i les campanes, els nens i nenes que anaven a estudi en poblets de muntanya…

Oficis i personatges lligats a l’Església catòlica

Les nostres comarques, com la resta del país, han estat molt influenciades per l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida quotidiana durant segles. A les pàgines següents, hem aplegat històries i protagonistes d’uns anys en què el rector del poble tenia una autoritat que ultrapassava els límits del presbiteri, alhora que els convents i el seminari no patien crisi de vocacions; un temps en què les noies de pobles petits dedicaven el seu temps lliure a atendre l’església i quan entraves en una casa o en una botiga saludaves amb un ‘Ave Maria puríssima’, simplificat amb aquell popular ‘A Maria’! Però també, de la brusca transformació que, en poc temps, ha experimentat aquest escenari. Ho deixa molt clar el rector de Riudaura, mossèn Mel, en l’article de Ricard Sargatal: «En unes poques dècades, el capellà s’ha desprès d’aquella aurèola de poder secular i s’ha convertit en un veí més».

El comerç il·legal per camins del Pirineu i les muntanyes del Far

Tenir la frontera tan a prop ha temptat, des de fa segles, la gent d’aquestes comarques a fer negoci amb els productes que estan ben pagats a una o altra banda de la ‘ratlla’, per més que és una pràctica il·legal i està perseguida. En determinades èpoques, el contraban ha estat molt intens, com és el cas del període entre el final de la Guerra Civil i la dècada de 1960, en què es van combinar l’escassetat de motls productes i la falta de riquesa – per no dir pobresa – en la majoria de famílies. Als negocis clandestins amb França, en aquella època també va tenir lloc amb molta freqüència l’estraperlo, que consistia en esquivar els aranzels que es van aplicar en els intercanvis comercials. De tot plegat, en parlem a partir del testimoni de dones i homes d’aquella generació que es van veure abocats a una feina clandestina molt rendible econòmicament, però que t’obligava a posar la llibertat i la vida en perill pels camins de l’Alta Garrotxa, les muntanyes del Ripollès, el Collsacabra o el Far.

El ferrocarril de Sant Joan, el carrilet d’Olot i el Tren Petit

El tren va arribar a Olot el 1911. Va ser una data de gran transcendència per a la ciutat, cm també ho va ser el moment en què el ferrocarril va començar a dur mercaderies i passatgers a Sant Joan de les Abadesses i a Banyoles, el 1880 i el 1928, respectivament. Tanmateix, es pot dir que la desaparició d’aquestes línies, entre el 1956 i el 1980, ha tingut igualment repercussions socials i econòmiques. En qualsevol cas, entre finals del segle XIX i la segona meitat del segle XX, aquelles tres línies ferroviàries van influir en l’economia i la societat de les ciutats per on passaven i les seves comarques, així com en el dia a dia de molta gent, bé perquè hi treballaven o bé perquè consistia en el seu mitjà de transport habitual… tot i que no van ser ni unes grans infraestructures ni van rebre el manteniment i la modernització que requerien.

Rius, molins, fàbriques i centrals elèctriques

L’aigua ha estat històricament l’element clau per a l’ésser humà, primer, tan sols per garantir-se la supervivència i després, per desenvolupar-se socialment i econòmicament. Així, a Banyoles deu la seva existència a la canalització de l’aigua de l’estany, mentre que la industrialització de la vall de Camprodon, de la Garrotxa i de la vall de Llémena només es pot entendre a partir dels molins empesos per la força dels seus rius. En aquest número parlem de com aprofitaven aquest recurs fa tot just unes dècades, del ric patrimoni arquitectònic i industrial que es va crear al voltant de l’aigua i de com la cultura actual n’ha quedat amarada.

Locals que, fins fa pocs anys, trobàvem a pobles i carreteres

Repartits per viles i camins, els hostals i les tavernes han estat durant segles un lloc de repòs i esplai per als viatgers i també, un important espai de relació social, on la gent es posava al dia dels esdeveniments i tancava tractes. En les últimes dècades, la majoria d’aquells establiments han sucumbit als nous costums, però a les nostres comarques tenim la sort d’haver-ne conservat uns quants. Parlem amb les dones i els homes que havien portat o encara porten una taverna o un hostal, dels clients que hi solien parar, dels esdeveniments que van viure-hi, de les anècdotes que hi van recollir i dels menjars i els altres serveis que hi oferien.

Carros, camions, carreters, conductors, recaders…

Fins no fa pas gaires dècades, els vehicles a motor eren un luxe i les carreteres, una excepció. A les nostres comarques una feina corrent consistia a portar les mercaderies a coll o amb l’ajuda de mules, sobretot en indrets on les comunicacions resultaven més complicades. D’això, se’n cuidaven els traginers, precedents dels ‘recaders’ i de les incipients companyies de transports que anirien implantant-se al llarg del segle XX. Parlem amb carreters, traginers, xofers, ordinaris i ferroviaris i testimonis d’aquella etapa del nostre passat recent, de quan el rellotge no tenia tanta importància i la vida semblava discórrer amb calma, al ritme tranquil d’un carro o del caminar.

Testimonis de la feina de vetllar per la salut

La necessitat de guarir els mals va fer que apareguessin a les comunitats primitives personatges dedicats a sanar, als quals es va revestir sovint d’una aurèola de misteri i de santedat. Amb el pas dels segles i amb l’avenç de la ciència, els bruixots i sanadors que es cuidaven dels homes i dels animals van quedar arraconats en favor dels metges i personal sanitari. A les societats rurals, però, al costat de la medicina oficial han sobreviscut costums ancestrals, sovint basats en el ric herbolari i altres recursos. Metges, manescals i remeiers ens explicaran les seves experiències d’uns temps i uns llocs en què les solucions casolanes eren indispensables.

Pollataires, marmanyeres, verduleres, marxants i gent de mercat

Els mercats havien estat durant segles l’únic espai on la gent venia i comprava productes de tota mena. També, un lloc de trobada on poder fer de tant en tant la vida social que l’aïllament del món rural sovint limitava a uns pocs contactes. Ha passat el temps i les mercaderies han variat, els transports s’han fet més veloços i ens hem acostumat a anar a comprar a grans superfícies o, fins i tot, per internet. No obstant, els mercats continuen existint i, un cop per setmana, envaeixen pacíficament la majoria de pobles del país. Rere cada parada hi ha una vida per explicar i, a vegades, històries de moltes generacions.

Testimonis de privacions i represàlies de la Guerra Civil

La guerra del 1936-1939 és encara molt present entre nosaltres, bé perquè queden supervivents que la van patir, bé perquè molta gent en va rebre les conseqüències al cap d’un temps. En aquest dossier parlem de com la Guerra Civil va afectar les persones, les famílies i pobles sencers d’aquestes comarques, un territori que, per altra banda, va haver de convertir-se en un camí cap a l’exili per a milers de derrotats. Ens submergim en aquella etapa fosca del nostre passat recent, que va marcar una generació sencera, a través de les explicacions d’uns protagonistes en majúscules —d’un i altre bàndol— que no solen tenir cabuda en els llibres d’història.

Feines que s’estan perdent o que han desaparegut

En aquest dossier es reflecteixen feines i gent supervivents dels temps en què les grans màquines i els automatismes estaven a l’abast de pocs i eren més indispensables que mai el talent, l’habilitat o l’esforç personal. Fem un petit recorregut per vells oficis de la Vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la Vall del Llémena i escoltem què ens diuen dones i homes que que s’havien dedicat a feines que havien estat molt comunes i que s’estan perdent o que ja han desaparegut: traginer, miner, sastre, carboner, parracaire, enforcadora d’alls o culleraire…