Josep Clara ressegueix la Vall de Camprodon per explicar històries vinculades amb la gent i els indrets d’aquestes contrades. Relats sobre excursionistes, bèsties o religiosos, així com episodis relacionats amb les conseqüències que van patir les víctimes de conflictes bèl·lics o amb els malaventurats protagonistes de la crònica negra local. L’autor hi posa èmfasi a través d’un llibre, l’onzè volum de la col·lecció ‘El caliu de la memòria’, que es fonamenta a través d’un exhaustiu treball de documentació, una recerca que dota la publicació de fiabilitat i precisió: al darrere de cada fet hi ha un paper que l’acredita, que sustenta el que s’escriu.

Aquesta base documental es complementa amb un recull fotogràfic que també ens fa anar de recules cap al passat, sempre amb l’objectiu de conèixer com era la vall i com era la vida que s’hi esmunyia: de l’estiueig a Camprodon o les excursions des de Setcases o Molló muntanya amunt cap als estralls dels aiguats i les nevades o als records d’uns temps tenyits per la dictadura franquista.

El final dels anys trenta del segle passat i la dècada dels quaranta van ser uns temps foscos i convulsos. La victòria franquista a la Guerra Civil va dur associada una dura repressió, que al nostre Pirineu va deixar episodis especialment colpidors, com els que es van viure arreu de les comarques que abracen la publicació. Aquestes terres també van ser protagonistes directes de l’únic intent d’acabar amb el règim franquista que es va acabar posant en pràctica -en aquest cas, a l’Aran, però amb afectacions també a les comarques veïnes-. L’arribada del nazisme a l’altra banda del Pirineu i els efectes de la Segona Guerra Mundial van acabar de completar el còctel d’un període tan dolorós com important de rememorar.

Cronològicament, el dossier s’inicia allà on vam deixar el relat que vam iniciar al número 2 de la revista, quan vam parlar dels temps de la guerra i l’exili. Per exemple, en alguns casos ens situem amb la guerra encara en marxa, però lluny ja de les nostres comarques, un context que propiciava els primers episodis de la cruenta repressió franquista, en aquest cas al Pallars Sobirà: van morir almenys 70 civils, molts dels quals enterrats en fosses comunes. En aquesta zona, també hem comptat amb el relat d’una testimoni que va viure aquells fets en primera persona, i també hem recuperat històries en blanc i negre de quan alguns exiliats, emparats per la proximitat de la frontera, feien alguna visita ‘furtiva’ al seu poble: fins i tot, per participar en alguna festa major. D’altra banda, les pàgines també contenen històries de presoners i represaliats, que van ser utilitzats com a mà d’obra per construir el túnel de Vielha, per exemple, o se situa en indrets com Isona, poble que va ser inclòs en el programa de la Dirección General de Regiones Devastadas. Complementem tots aquests relats situant-nos al Pallars Jussà, on destaquem la figura del doctor Josep Bonifaci, de Llimiana, a qui l’exili forçat pel franquisme el va dur a exercir la medicina a diversos països comunistes; o a l’Aran, on durant deu dies una part d’aquest territori va ser ocupada pels maquis, que hi van proclamar la Tercera República. Per acabar, la finalització de la Segona Guerra Mundial va provocar l’últim fenomen que abordem en aquest monogràfic: la por de Franca de patir una invasió dels aliats des de França. Això el va dur a dissenyar i a començar a construir una gran xarxa de defenses terrestres a llocs com a les Valls de Cardós i d’Àneu, farcides de búnquers.

Vinguts de lluny, noves vides i oportunitats

El nou número de la revista Alberes centra el seu dossier amb persones que van deixar casa seva, el seu país, i van venir cap a Catalunya, concretament a poblacions de l’Alt Empordà. El dossier ‘Vinguts de lluny’ ens ofereix 37 pàgines que parlen de la gent que va haver de marxar de casa seva per buscar noves oportunitats en fàbriques, al camp, en la construcció, el sector serveis derivat del turisme… i que avui ja han arrelat a casa nostra.

La revista també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb en Jaume Subirós, cuiner i director del Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses; els ‘Primers relleus’ de la mà de Montserrat Segura; o, descobrim la història del ‘Retrat de família’ de la família Font, de Marzà. Entre d’altres hi ha articles de patrimoni, dues rutes i descobrim amb la secció de l”Indret’, Cabanelles.

Al volant!

A peu, a cavall, sobre dues, tres, quatre o més rodes la humanitat ha tingut la necessitat de desplaçar-se per intercanviar productes, rebre atenció mèdica, visitar familiars o coneguts, conèixer nous indrets… Quan parlem de transports de servei públic a l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló ens referim, d’una banda, sobretot als cotxes de línia, autocars, autobusos, òmnibus, ordinaris –tots cinc mots sinònims, o amb lleus matisos–, és a dir, un mitjà de transport per carretera i sobre rodes. Però en aquest dossier també ens referim, de l’altra, als trens, la més popular la línia que uneix Barcelona amb Figueres des de 1877 i amb Portbou des de 1878, i que ha marcat tant les poblacions per on passa. No ens volem oblidar, però, d’altres línies ferroviàries. Ni tampoc d’un altre mitjà, el taxi.

El nou número de la revista Cadí-Pedraforca dedica el dossier a ‘Viure al mas’, on hi trobarem 36 pàgines que ens traslladen a la història dels masos i de les cases aïllades de les contrades del Berguedà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Alt Solsonès; indrets singulars o emblemàtics on el ritme de la vida ha estat i és, encara, diferent de la dels pobles i de les ciutats. Visitem masos amb un grapat d’anys d’història, amb famílies que encara hi viuen i altres que s’han hagut de traslladar, però de tant en tant hi fan vida, altres hi fan de masovers o fins i tot, els més joves de la familia han decidit seguir el relleu familiar.

La revista també compta amb les seves seccions habituals com els primers relleus, la conversa, els perfils, el Retrat de família, patrimoni, l’indret i les rutes a peu.

Garona-Nogueres s’estrena a la col·lecció de revistes d’Editorial Gavarres amb l’objectiu de recollir i reivindicar el patrimoni material i immaterial dels territoris de l’Aran, la Ribagorça i els Pallars Jussà i Sobirà. El primer número de la revista ha dedicat el dossier als oficis i el món del treball en aquestes comarques del Pirineu. L’aïllament que sovint atribuïm a aquestes valls i muntanyes es desdibuixa si fem una mirada enrere i ens adonem que, com a terra de frontera, els Pallars, la Ribagorça i l’Aran han estat tradicionalment espai d’intercanvi de béns i també de coneixements, molts dels quals aplicats a la matèria que centra aquest dossier: els oficis.

A la venda a partir del 14 de maig als quioscos i llibreries habituals.

L’historiador Josep Clara constata el paper de la frontera com a refugi en èpoques conflictives i emigracions polítiques, però alhora com a espai per preparar moviments desestabilitzadors del sistema vigent. També la frontera com a territori privilegiat d’activitats clandestines i com a trampa per deixar-hi la vida. Com a lloc de control governatiu i militar, per garantir la defensa del territori davant d’enemics eventuals, i com a espai on els drets humans no són respectats. Com a escenari d’episodis de la vida econòmica, religiosa i social de les poblacions que s’hi assentaren. I l’autor tampoc no oblida el fet que, dins la frontera, no s’alcen només límits o murs territorials, sinó que marquen poder, dependència i subordinació entre les persones.

Una garrotxa és una ‘terra aspra, trencada, de mala petja’, característiques singulars d’aquest territori que tot i això no han resultat un impediment perquè tota mena de treballadors hagin explotat, durant anys, els recursos que s’esmunyen sota el terreny que trepitgem. En aquest número coneixem alguns d’aquests oficis relacionats amb la pedra: parlem amb calciners, escoltem les vivències de picapedrers i miners, prenem nota de les experiències dels pouaters…Aquest recorregut per conèixer testimonis també ens servirà per resseguir el país: la mina de les Ferreres a Rocabruna o les mines d’Ogassa. També posem en relleu materials icònics nostrats: les pedreres de Basalt de Castellfollit, els murs de pedra seca o el travertí banyolí, fonamentals per entendre l’arquitectura i el patrimoni del nostre paisatge.

A la venda a partir del 16 d’octubre als quioscos i llibreries habituals.

Les dures i tràgiques vivències de la retirada republicana de 1939

Reculem en el temps per recordar la retirada republicana, famílies que no només van patir la humiliació d’una derrota sinó la duresa d’haver de viure lluny de casa. A través de testimonis i mitjançant la documentació sobre els fets ocorreguts el 1939, el dossier rememora l’exili de tots aquells que fugien de les represàlies de l’exèrcit franquista a finals de la Guerra Civil. Parlem dels protagonistes de l’èxode, fossin exiliats o passadors; dels camins, corriols i colls costeruts que van resseguir amb la mirada fixada cap a França; o dels masos i llocs de pas on es dormia i es reparaven forces camí de l’exili.

Establiments i ‘colmados’ que han resistit fins avui

Dècades enrere, quan els camins eren difícils i els vehicles escassos, pràcticament cada poble tenia la seva pròpia botiga que abastia una mica de tot i no gaire de res a la seva població. Avui n’hi ha alguns que encara mantenen la botiga oberta, però malauradament són l’excepció. A les poblacions més grans habitualment hi ha hagut una major especialització en el comerç. Tot i això, del que tothom coneix com a colmados n’hi ha hagut sempre i, en el cas de la Seu d’Urgell, alguns han arribat fins als nostres dies.

Persones que van marxar dels seus llocs d’origen

L’èxode de la gent dels pobles més petits i encimbellats cap a les viles més grans de les valls o cap a les ciutats ha deixat molts pobles buits. A l’àmbit del Cadí i del Pedraforca hi ha força llogarrets que han deixat d’existir fa menys de cinquanta anys. Encara es coneixen famílies que recorden haver estat els darrers en habitar els nuclis més aïllats. En el proper número volem parlar amb aquesta gent per tal que ens expliquin què els va empènyer a marxar, quins són els seus records, com els va afectar aquest canvi…Buscarem els pobles que avui són buits a l’Alt Urgell, al Berguedà o a la Cerdanya, i identificarem aquells que s’han recuperat amb l’arribada de nous habitants.

Locals on es bevia, es menjava i es descansava

A tocar de les vies més transitades s’hi construïen cases per parar a menjar, beure o dormir. Eren els hostals, les fondes o les tavernes que amb el pas dels anys han pres dimensió i, sovint, refinament, convertint-se en hotels o restaurants reconeguts. En aquest número parlem dels clients, dels hostalers, dels cambrers i de les cambreres que n’han viscut de tots colors. Expliquem anècdotes, revivim els millors moments d’aquests establiments i en repassem la història. Parlem de les famílies de les nostres comarques que una generació rere l’altra han viscut de servir àpats i allotjar hostes.

Sales, maquinistes, acomodadors, actors…

Les sales de cinema i de teatre en molts dels nostres pobles varen ser durant un llarg període els únics espais destinats a omplir moments d’oci. Eren temps en què l’oferta de lleure era molt minsa i s’esperava amb fruïció que s’obrissin les seves portes. A l’entremig de dues pel·lícules visionades en incòmodes butaques de fusta no hi faltava mai el NODO. Però la massiva entrada de la televisió a les llars, la disposició de vehicle per gaudir dels caps de setmana a d’altres indrets i més oferta lúdica, varen posar fi als petits cinemes de poble. En aquest número parlem amb aficionats d’aquella època, amb col·leccionistes, amb els maquinistes de les sales, amb els acomodadors, amb gent que va fer d’extra en alguna pel·lícula, amb actors amateurs…També amb els propietaris o amb els que regentaven els bars.

Desgràcies gravades en la memòria popular

Parlem de les desgràcies que ens han tocat viure a les nostres comarques. Revivim els focs més grans, les nevades que ens han incomunicat, els aiguats que més van trasbalsar les nostres vides, com les de l’any 1982, que van fer desaparèixer cases senceres. Tractem els terratrèmols, les tempestes més elèctriques i els accidents a muntanya. Conversem amb les persones que les van patir i expliquem els estralls que encara avui són ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca.

Qui va venir a treballar al bosc, fàbriques, mines i pantans…

Aquest número està dedicat a la gent que va venir de fora però que ha fet arrels aquí. Conversem amb els castellans, extremenys, gallecs o andalusos que treballaven a les mines o al bosc; també amb els portuguesos i africans que s’han dedicat a fer de mosso de pagès. Tampoc oblidem el períple d’homes i dones de ciutats, els ‘neorurals’, que van arribar per poblar els nuclis més petits. Els preguntem pel viatge, l’acollida i el seu arrelament a les nostres comarques.

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

El comerç il·legal per camins del Pirineu i les muntanyes del Far

Tenir la frontera tan a prop ha temptat, des de fa segles, la gent d’aquestes comarques a fer negoci amb els productes que estan ben pagats a una o altra banda de la ‘ratlla’, per més que és una pràctica il·legal i està perseguida. En determinades èpoques, el contraban ha estat molt intens, com és el cas del període entre el final de la Guerra Civil i la dècada de 1960, en què es van combinar l’escassetat de motls productes i la falta de riquesa – per no dir pobresa – en la majoria de famílies. Als negocis clandestins amb França, en aquella època també va tenir lloc amb molta freqüència l’estraperlo, que consistia en esquivar els aranzels que es van aplicar en els intercanvis comercials. De tot plegat, en parlem a partir del testimoni de dones i homes d’aquella generació que es van veure abocats a una feina clandestina molt rendible econòmicament, però que t’obligava a posar la llibertat i la vida en perill pels camins de l’Alta Garrotxa, les muntanyes del Ripollès, el Collsacabra o el Far.

Balnearis, estiuejants i excursionistes a muntanya

Quan encara es parlava poc d’esquiar, l’estació de l’any que portava més gent a muntanya era l’estiu. Les cures de salut, el paisatge i la tranquil·litat eren reclams que feien pujar cap a les comarques del Berguedà, de l’Alt Urgell i de la Cerdanya gent de casa bona, sobretot barcelonins. En aquest número parlem dels estiuejants, dels excursionistes i dels que feien banys als balnearis. Tractem els llocs que visitaven, de la gent que els atenia, de les masades que s’obrien per atendre els amos i de les cases que van fer construir.

El ferrocarril de Sant Joan, el carrilet d’Olot i el Tren Petit

El tren va arribar a Olot el 1911. Va ser una data de gran transcendència per a la ciutat, cm també ho va ser el moment en què el ferrocarril va començar a dur mercaderies i passatgers a Sant Joan de les Abadesses i a Banyoles, el 1880 i el 1928, respectivament. Tanmateix, es pot dir que la desaparició d’aquestes línies, entre el 1956 i el 1980, ha tingut igualment repercussions socials i econòmiques. En qualsevol cas, entre finals del segle XIX i la segona meitat del segle XX, aquelles tres línies ferroviàries van influir en l’economia i la societat de les ciutats per on passaven i les seves comarques, així com en el dia a dia de molta gent, bé perquè hi treballaven o bé perquè consistia en el seu mitjà de transport habitual… tot i que no van ser ni unes grans infraestructures ni van rebre el manteniment i la modernització que requerien.

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.