Firmes
Col·laborador de la revista Gavarres, Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes i Alberes i autor del llibre 'Històries de frontera'
Josep
Clara Resplandis

Josep Clara Resplandis (Girona, 1949) és professor titular d’història contemporània a la Universitat de Girona i membre corresponent de la Real Academia de la Historia. Després d’estudiar a l’Escola Normal de Girona, es llicencià i doctorà en Filosofia i Lletres a la UAB. És autor d’una quarantena de llibres de la seva especialitat, com ara: El federalisme a les comarques gironines, 1868-1874 (1986); Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català (2006, 3a edició); Esclaus i peons de la Nueva España. Els Batallons de Treballadors a Catalunya, 1939-1942 (2007); Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans (2010); Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals, 1939-1942 (2016); Perseguits després de morts (2018) i La Guàrdia Civil. Espina dorsal de l’Estat espanyol a Catalunya, 1844-2018 (2019). També ha practicat el periodisme i la divulgació històrica a Presència, Canigó, El Correo Catalán, Revista de Girona, Serra d’Or, L’Avenç, Gavarres, Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes, Alberes… i en altres publicacions comarcals.

Hemeroteca
Històries de ...

L’historiador Josep Clara constata el paper de la frontera com a refugi en èpoques conflictives i emigracions polítiques, però alhora com a espai per preparar moviments desestabilitzadors del sistema vigent. També la frontera com a territori privilegiat d’activitats clandestines i com a trampa per deixar-hi la vida. Com a lloc de control governatiu i militar, per garantir la defensa del territori davant d’enemics eventuals, i com a espai on els drets humans no són respectats. Com a escenari d’episodis de la vida econòmica, religiosa i social de les poblacions que s’hi assentaren. I l’autor tampoc no oblida el fet que, dins la frontera, no s’alcen només límits o murs territorials, sinó que marquen poder, dependència i subordinació entre les persones.

Núm. 26

Una garrotxa és una ‘terra aspra, trencada, de mala petja’, característiques singulars d’aquest territori que tot i això no han resultat un impediment perquè tota mena de treballadors hagin explotat, durant anys, els recursos que s’esmunyen sota el terreny que trepitgem. En aquest número coneixem alguns d’aquests oficis relacionats amb la pedra: parlem amb calciners, escoltem les vivències de picapedrers i miners, prenem nota de les experiències dels pouaters…Aquest recorregut per conèixer testimonis també ens servirà per resseguir el país: la mina de les Ferreres a Rocabruna o les mines d’Ogassa. També posem en relleu materials icònics nostrats: les pedreres de Basalt de Castellfollit, els murs de pedra seca o el travertí banyolí, fonamentals per entendre l’arquitectura i el patrimoni del nostre paisatge.

A la venda a partir del 16 d’octubre als quioscos i llibreries habituals.

Núm. 24

Les dures i tràgiques vivències de la retirada republicana de 1939

Reculem en el temps per recordar la retirada republicana, famílies que no només van patir la humiliació d’una derrota sinó la duresa d’haver de viure lluny de casa. A través de testimonis i mitjançant la documentació sobre els fets ocorreguts el 1939, el dossier rememora l’exili de tots aquells que fugien de les represàlies de l’exèrcit franquista a finals de la Guerra Civil. Parlem dels protagonistes de l’èxode, fossin exiliats o passadors; dels camins, corriols i colls costeruts que van resseguir amb la mirada fixada cap a França; o dels masos i llocs de pas on es dormia i es reparaven forces camí de l’exili.

Núm. 22

Establiments i ‘colmados’ que han resistit fins avui

Dècades enrere, quan els camins eren difícils i els vehicles escassos, pràcticament cada poble tenia la seva pròpia botiga que abastia una mica de tot i no gaire de res a la seva població. Avui n’hi ha alguns que encara mantenen la botiga oberta, però malauradament són l’excepció. A les poblacions més grans habitualment hi ha hagut una major especialització en el comerç. Tot i això, del que tothom coneix com a colmados n’hi ha hagut sempre i, en el cas de la Seu d’Urgell, alguns han arribat fins als nostres dies.

Núm. 21

Persones que van marxar dels seus llocs d’origen

L’èxode de la gent dels pobles més petits i encimbellats cap a les viles més grans de les valls o cap a les ciutats ha deixat molts pobles buits. A l’àmbit del Cadí i del Pedraforca hi ha força llogarrets que han deixat d’existir fa menys de cinquanta anys. Encara es coneixen famílies que recorden haver estat els darrers en habitar els nuclis més aïllats. En el proper número volem parlar amb aquesta gent per tal que ens expliquin què els va empènyer a marxar, quins són els seus records, com els va afectar aquest canvi…Buscarem els pobles que avui són buits a l’Alt Urgell, al Berguedà o a la Cerdanya, i identificarem aquells que s’han recuperat amb l’arribada de nous habitants.

Núm. 20

Locals on es bevia, es menjava i es descansava

A tocar de les vies més transitades s’hi construïen cases per parar a menjar, beure o dormir. Eren els hostals, les fondes o les tavernes que amb el pas dels anys han pres dimensió i, sovint, refinament, convertint-se en hotels o restaurants reconeguts. En aquest número parlem dels clients, dels hostalers, dels cambrers i de les cambreres que n’han viscut de tots colors. Expliquem anècdotes, revivim els millors moments d’aquests establiments i en repassem la història. Parlem de les famílies de les nostres comarques que una generació rere l’altra han viscut de servir àpats i allotjar hostes.

Núm. 19

Sales, maquinistes, acomodadors, actors…

Les sales de cinema i de teatre en molts dels nostres pobles varen ser durant un llarg període els únics espais destinats a omplir moments d’oci. Eren temps en què l’oferta de lleure era molt minsa i s’esperava amb fruïció que s’obrissin les seves portes. A l’entremig de dues pel·lícules visionades en incòmodes butaques de fusta no hi faltava mai el NODO. Però la massiva entrada de la televisió a les llars, la disposició de vehicle per gaudir dels caps de setmana a d’altres indrets i més oferta lúdica, varen posar fi als petits cinemes de poble. En aquest número parlem amb aficionats d’aquella època, amb col·leccionistes, amb els maquinistes de les sales, amb els acomodadors, amb gent que va fer d’extra en alguna pel·lícula, amb actors amateurs…També amb els propietaris o amb els que regentaven els bars.

Núm. 19

Desgràcies gravades en la memòria popular

Parlem de les desgràcies que ens han tocat viure a les nostres comarques. Revivim els focs més grans, les nevades que ens han incomunicat, els aiguats que més van trasbalsar les nostres vides, com les de l’any 1982, que van fer desaparèixer cases senceres. Tractem els terratrèmols, les tempestes més elèctriques i els accidents a muntanya. Conversem amb les persones que les van patir i expliquem els estralls que encara avui són ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca.

Núm. 18

Qui va venir a treballar al bosc, fàbriques, mines i pantans…

Aquest número està dedicat a la gent que va venir de fora però que ha fet arrels aquí. Conversem amb els castellans, extremenys, gallecs o andalusos que treballaven a les mines o al bosc; també amb els portuguesos i africans que s’han dedicat a fer de mosso de pagès. Tampoc oblidem el períple d’homes i dones de ciutats, els ‘neorurals’, que van arribar per poblar els nuclis més petits. Els preguntem pel viatge, l’acollida i el seu arrelament a les nostres comarques.

Núm. 15

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

Núm. 11

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

Núm. 9

El comerç il·legal per camins del Pirineu i les muntanyes del Far

Tenir la frontera tan a prop ha temptat, des de fa segles, la gent d’aquestes comarques a fer negoci amb els productes que estan ben pagats a una o altra banda de la ‘ratlla’, per més que és una pràctica il·legal i està perseguida. En determinades èpoques, el contraban ha estat molt intens, com és el cas del període entre el final de la Guerra Civil i la dècada de 1960, en què es van combinar l’escassetat de motls productes i la falta de riquesa – per no dir pobresa – en la majoria de famílies. Als negocis clandestins amb França, en aquella època també va tenir lloc amb molta freqüència l’estraperlo, que consistia en esquivar els aranzels que es van aplicar en els intercanvis comercials. De tot plegat, en parlem a partir del testimoni de dones i homes d’aquella generació que es van veure abocats a una feina clandestina molt rendible econòmicament, però que t’obligava a posar la llibertat i la vida en perill pels camins de l’Alta Garrotxa, les muntanyes del Ripollès, el Collsacabra o el Far.

Núm. 8

Balnearis, estiuejants i excursionistes a muntanya

Quan encara es parlava poc d’esquiar, l’estació de l’any que portava més gent a muntanya era l’estiu. Les cures de salut, el paisatge i la tranquil·litat eren reclams que feien pujar cap a les comarques del Berguedà, de l’Alt Urgell i de la Cerdanya gent de casa bona, sobretot barcelonins. En aquest número parlem dels estiuejants, dels excursionistes i dels que feien banys als balnearis. Tractem els llocs que visitaven, de la gent que els atenia, de les masades que s’obrien per atendre els amos i de les cases que van fer construir.

Núm. 8

El ferrocarril de Sant Joan, el carrilet d’Olot i el Tren Petit

El tren va arribar a Olot el 1911. Va ser una data de gran transcendència per a la ciutat, cm també ho va ser el moment en què el ferrocarril va començar a dur mercaderies i passatgers a Sant Joan de les Abadesses i a Banyoles, el 1880 i el 1928, respectivament. Tanmateix, es pot dir que la desaparició d’aquestes línies, entre el 1956 i el 1980, ha tingut igualment repercussions socials i econòmiques. En qualsevol cas, entre finals del segle XIX i la segona meitat del segle XX, aquelles tres línies ferroviàries van influir en l’economia i la societat de les ciutats per on passaven i les seves comarques, així com en el dia a dia de molta gent, bé perquè hi treballaven o bé perquè consistia en el seu mitjà de transport habitual… tot i que no van ser ni unes grans infraestructures ni van rebre el manteniment i la modernització que requerien.

 

Núm. 4

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.