Vinguts de lluny, noves vides i oportunitats

El nou número de la revista Alberes centra el seu dossier amb persones que van deixar casa seva, el seu país, i van venir cap a Catalunya, concretament a poblacions de l’Alt Empordà. El dossier ‘Vinguts de lluny’ ens ofereix 37 pàgines que parlen de la gent que va haver de marxar de casa seva per buscar noves oportunitats en fàbriques, al camp, en la construcció, el sector serveis derivat del turisme… i que avui ja han arrelat a casa nostra.

La revista també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb en Jaume Subirós, cuiner i director del Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses; els ‘Primers relleus’ de la mà de Montserrat Segura; o, descobrim la història del ‘Retrat de família’ de la família Font, de Marzà. Entre d’altres hi ha articles de patrimoni, dues rutes i descobrim amb la secció de l”Indret’, Cabanelles.

Pa, coques, flaones, rosquilles, taps i galetes artesanes…

En aquest número parlem de la farina i del pa. Ens fixem en el correu del blat, en els antics molins, en els obradors de galetes —com el forn La Barceloneta de Figueres, obert des de finals del segle XIX—, en les fleques i pastisseries amb solera…Parlem dels brunyols, de la coca d’escalivada de Vilabertran, dels taps de Cadaqués, del pa de pessic, de les rosquilles d’Arles, dels tortells i del pa amb vi i sucre. També dediquem unes pàgines, és clar, a la farinera de Castelló d’Empúries, avui convertida en Ecomuseu.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

La vida escolar a les aules dels nostres pobles

En aquest número ens acostem a les aules escolars d’abans a sentir l’olor de la goma d’esborrar i de la fusta dels llapis; les aromes dels entrepans i de les fruites que esperaven ser menjades a l’hora d’esbarjo; les sentors que desprenien una trentena d’infants – i més i tot – quan s’agrupaven per escoltar la lliçó del mestre o de la mestra…Evoquem alguns dels protagonistes d’una època en què s’anava a estudi a aprendre la ‘nombra’ i la lletra. Si fa no fa, com ara.

Formes de diversió que van canviant

Parlem dels jocs tradicionals, tant si es jugaven a l’escola com a casa o al carrer, així com dels joguets d’abans –des dels més senzills i austers fins als més sofisticats–, dels jocs de cartes que encara perviuen en bars i cafès, dels cromos que regalaven algunes cases de xocolata…També visitem el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat a la Rambla de Figueres.

Arts de pesca, peixos, pescadors, llotges i peixateries

Parlem del món del mar i de la vida que hi gira a l’entorn: dels peixos i dels pescadors, de les ‘remendadores de xerxes’, dels àpats en mar, de les llotges i de les peixateries, dels diferents tipus d’embarcacions i arts de pesca…També ens fixem en els escalencs que anaven a ‘fer tenda’ a diverses platges del nostre litoral, així com en aquelles paraules i expressions que han donat i donen encara vida a tot aquest món.

Tavernes, fondes, tertúlies i bons àpats

Cinquanta anys enrere. Un pagès va, com de costum, al mercat de Figueres. Quan acaba la feina de vendre i comprar, fa un tomb pels carrers principals i aprofita per portar diners al banc, on s’ha d’esperar una bona estona: a l’entitat bancària hi ha gent i activitat, cosa que ell veu com a símptoma de vitalitat i riquesa. Quan arriba l’hora de dinar el pagès decideix anar a la fonda. El menjador és ple de gent, com sempre que hi ha mercat. S’asseu a la taula i devora els tres plats que li serveixen. Després de les postres demana cafè i copa.

Oliveres, ‘olivassos’, plagues, gelades, trulls…

Amb el pas dels segles, l’oli s’ha convertit en un element identificatiu del paisatge empordanès i de la manera de viure-hi dels seus habitants. Aquest dossier s’inicia amb un article d’en Pere Gifre en el qual explica que a l’Empordà d’oliveres ja n’hi havia abans de l’arribada dels grecs però que de mil·lenàries n’hi ha menys de les que ens pensem, ja que la majoria són centenàries. Treballant en aquesta revista hem après que hi ha olis de qualitats diferents; hem après que d’oli d’oliva verge, i sobretot l’extra verge, té efectes beneficiosos per a la salut –l’oli d’oliva, tot mal esquiva–; hem après que el sector, a l’Empordà, està experimentant una revifalla i que s’ha iniciat un camí, semblant al que va seguir el món del vi, que és esperançador; hem après, en definitiva, que el nostre oli és un producte carregat de futur.

El conreu de raïm, cellers i cooperatives

El conreu de la vinya i, per extensió, l’elaboració de vi, ha estat, al llarg de la història, un element important i definitori del país, a una banda i a l’altra de l’Albera. La primera referència escrita sobre el comerç del vi, a Empúries, és del segle cinquè abans de Crist, que aviat és dit. Les vinyes han configurat un paisatge. Les feixes i parets de pedra seca, amb les característiques barraques de vinya, ens mostren la voluntat dels pagesos de lluitar contra una natura adversa. Anem a trobar a alguns dels que segueixen la tradició de cuidar les vinyes i extreure’n el millor suc. Parlem de les antigues cooperatives –aixecades amb esforços i renúncies–, però també dels actuals cellers i dels nombrosos intents, reeixits, d’aconseguir prestigiar els vins de la zona.

Els testimonis d’un temps marcat per la pena i la recança

Al final de la Guerra Civil –una contesa que encara és present entre la majoria de nosaltres– va començar la gran retirada republicana de 1939. L’èxode es va convertir en un camí de misèria i de patiment per a aquells que, havent de deixar el seu país, es van veure obligats a passar la ratlla, amb un destí incert. El map temps i el fred es varen sumar a la pena d’aquella gent que travessala en coll de Lli, el coll de Banyuls, el coll del Belitres, el coll de Pertús…I que, un cop arribats a l’altra banda, van haver de malviure en camps de concentració improvisats pel govern francès a Argelers, Sant Cebrià o el Baracrès. Escoltem en primera persona el relat d’alguns dels protagonistes.