Firmes
Col·laborador de la revista Les Garrotxes
Pep
Sau

Pep Sau (Olot,1963) és fotògraf. Combina la fotografia i les intervencions visuals i plàstiques: «M’apropo a poc a poc a cada lloc, amb la mirada neta, deixant-me sorprendre, copsant l’obra, l’entorn, l’espai i el temps», afirma Sau. Ha realitzat exposicions a Olot, Vic, Girona, Figueres, Barcelona, Huesca, Tournefeuille, Perpinyà, České Budějovice i Zagreb. Té obra permanent a la Fundació Banc de Sabadell, al Museu de la Garrotxa i al Museu d’Història de Girona. Les seves fotografies han estat exposades també a Madrid, Sant Sebastià i Medellín. Col·labora en publicacions d’arquitectura, paisatge i antropologia i les seves fotografies estan presents en diversos llibres: Les Cases que no criden – La Casa de Pagès al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Generalitat de Catalunya, 2011); Musée Soulages – Conception (RCR Bunka Fundació Privada, 2014). Intangible Tangible. RCR Arquitectes (RCR Bunka Fundació Privada, 2015); 1 artiste & la terre. Claudi Casanovas (ARgile Éditions, 2015); Els imperdibles de la Garrotxa, 17 Obres d’RCR Arquitectes (Llibres de Batet, 2015); Obra Construida Built Works (RCR Bunka Fundació Privada i Fundació ICO, 2016); Postcards from Ghana (Biot Foundation, 2017); La Fageda d’en Joan (Museu de la Garrotxa, 2017); Paisatges de l’aigua (Observatori del Paisatge de Catalunya, 2018), entre d’altres.

Hemeroteca
Núm. 19

Sales, maquinistes, acomodadors, actors…

Les sales de cinema i de teatre en molts dels nostres pobles varen ser durant un llarg període els únics espais destinats a omplir moments d’oci. Eren temps en què l’oferta de lleure era molt minsa i s’esperava amb fruïció que s’obrissin les seves portes. A l’entremig de dues pel·lícules visionades en incòmodes butaques de fusta no hi faltava mai el NODO. Però la massiva entrada de la televisió a les llars, la disposició de vehicle per gaudir dels caps de setmana a d’altres indrets i més oferta lúdica, varen posar fi als petits cinemes de poble. En aquest número parlem amb aficionats d’aquella època, amb col·leccionistes, amb els maquinistes de les sales, amb els acomodadors, amb gent que va fer d’extra en alguna pel·lícula, amb actors amateurs…També amb els propietaris o amb els que regentaven els bars.

Núm. 18

L’afició per trobar escarlets, rovellons, vaquetes, tòfones…

Quins són els bolets que podem trobar al sotabosc de les nostres comarques: escarlots, rovellons, baquetes o rossinyols, surenys, fredolics…; quin és el millor temps per anar-los a collir; us explicarem la manera per ser un bon boletaire; repassarem els establiments que en compraven i els portaven a vendre a Barcelona; com es poden conservar i quines són les millors receptes per cuinar un bon plat…De tot plegat en parlem en aquest número amb boletaires que compten amb una llarga experiència i amb els consells d’homes i dones expertes en l’art de cuinar-los. Una tradició ancestral que esdevé un autèntic amor a la natura, una afició més que saludable en temps de tardor i un plaer dels paladars.

Núm. 17

Negocis històrics que han sobreviscut i d’altres de desapareguts

D’aquells comerços d’abans en queden ben pocs perquè la majoria han anat tancant les portes. L’inexorable pas del temps ha donat lloc a botigues especialitzades o grans superfícies, però d’aquells colmados de tota la vida on compràvem des de bacallà sec a optalidons, d’arengades a sidral, de cigrons bullits a una ampolla d’aromes de Montserrat…Encara en podem trobar alguns d’oberts. L’olor de cafè morrat, els sacs de farina o de sucre, les galetes a granel, les pastilles de sabó Lagarto, les balances Berkel, les prestatgeries de fusta…ens evoquen a temps nostàlgics. En parlem amb les famílies que les regentaven i, sobretot, amb les botigueres que hi despatxaven, tant dies feiners com festius i, gairebé sempre, sense horaris.

Núm. 16

Mercats on negociaven ramaders i pagesos

L’economia de muntanya s’havia basat des de temps immemorials en la ramaderia, una activitat que tenia el seu moment culminant en les fires de bestiar; unes trobades anuals que s’organitzaven al llarg del calendari en determinats punts del territori per fer-hi les compravendes. Algunes han perdurat fins als nostres dies, com la de Sant Lluc d’Olot o la de Sant Martirià de Banyoles on els protagonistes són els vedells, els xais, les vaques o els cavalls. Parlem amb negociants, ramaders o organitzadors d’aquestes fires que ens expliquen la seva feina i com ha evolucionat en els últims temps.

Núm. 15

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

Núm. 14

Festes de muntanya, cobles i grups de folk

Orquestres, cobles, acordionistes, violinistes…Molts amb estudis musicals, d’altres autodidactes, recorrien les nostres comarques per amenitzar un ball, un aplec o una festa major. Lluny de normes estrictes, s’adaptaven a tot i si calia carregaven els instruments a l’esquena i feien hores de camí, a peu, fins al lloc on els havien llogat. A l’hora de menjar i dormir tampoc tenien gaire manies. Els músics d’abans ens expliquen la seva professió i la seva vida plena d’històries i anècdotes.

Núm. 13

Carboners, llenyataires, traginers, tofonaires, peladors de suro…

Els boscos com a font de riquesa i lloc de treball per als qui exercien uns oficis manuals que avui pràcticament han desaparegut o s’han modernitzat: carbonar, espigolar, pelar suros, recollir llenya, arrencar rabasses, fer feixines o escombres de bruc…Ens aquest dossier ens ho expliquen en primera persona dones i homes que tenien la feina entre els arbres de les nostres comarques.

Núm. 12

El paper de les dones en el món rural

Volem deixar testimoni de les àvies, les mares o les filles que en el món rural han portat el pes de la feina, tenint cura dels petits i dels més vells, de l’aviram, menant l’hort, cuinant i rentant, anant a vendre a mercat, ajudant amb el bestiar… Dones d’un món sense comoditats, sofertes, sense les quals les famílies de pagès no haurien pogut tirar endavant i que, malgrat tot, solien quedar en un discret segon pla.

Núm. 11

Mestres en un temps de condicions precàries

Homes i dones, amb vocació o sense, que han mirat de transmetre coneixements a la nostra mainada, primer en condicions materials precàries, després convivint amb les dificultats que ha patit sempre el món de l’ensenyament; capellans, monges i laics; escolars aplicats i rebels; anar a conferència, les hores del pati, les amistats nascudes entre llapis i gomes d’esborrar, les excursions i les campanes, els nens i nenes que anaven a estudi en poblets de muntanya…

Núm. 10

Oficis i personatges lligats a l’Església catòlica

Les nostres comarques, com la resta del país, han estat molt influenciades per l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida quotidiana durant segles. A les pàgines següents, hem aplegat històries i protagonistes d’uns anys en què el rector del poble tenia una autoritat que ultrapassava els límits del presbiteri, alhora que els convents i el seminari no patien crisi de vocacions; un temps en què les noies de pobles petits dedicaven el seu temps lliure a atendre l’església i quan entraves en una casa o en una botiga saludaves amb un ‘Ave Maria puríssima’, simplificat amb aquell popular ‘A Maria’! Però també, de la brusca transformació que, en poc temps, ha experimentat aquest escenari. Ho deixa molt clar el rector de Riudaura, mossèn Mel, en l’article de Ricard Sargatal: «En unes poques dècades, el capellà s’ha desprès d’aquella aurèola de poder secular i s’ha convertit en un veí més».

Núm. 9

El comerç il·legal per camins del Pirineu i les muntanyes del Far

Tenir la frontera tan a prop ha temptat, des de fa segles, la gent d’aquestes comarques a fer negoci amb els productes que estan ben pagats a una o altra banda de la ‘ratlla’, per més que és una pràctica il·legal i està perseguida. En determinades èpoques, el contraban ha estat molt intens, com és el cas del període entre el final de la Guerra Civil i la dècada de 1960, en què es van combinar l’escassetat de motls productes i la falta de riquesa – per no dir pobresa – en la majoria de famílies. Als negocis clandestins amb França, en aquella època també va tenir lloc amb molta freqüència l’estraperlo, que consistia en esquivar els aranzels que es van aplicar en els intercanvis comercials. De tot plegat, en parlem a partir del testimoni de dones i homes d’aquella generació que es van veure abocats a una feina clandestina molt rendible econòmicament, però que t’obligava a posar la llibertat i la vida en perill pels camins de l’Alta Garrotxa, les muntanyes del Ripollès, el Collsacabra o el Far.

Núm. 8

El ferrocarril de Sant Joan, el carrilet d’Olot i el Tren Petit de Banyoles

El tren va arribar a Olot el 1911. Va ser una data de gran transcendència per a la ciutat, cm també ho va ser el moment en què el ferrocarril va començar a dur mercaderies i passatgers a Sant Joan de les Abadesses i a Banyoles, el 1880 i el 1928, respectivament. Tanmateix, es pot dir que la desaparició d’aquestes línies, entre el 1956 i el 1980, ha tingut igualment repercussions socials i econòmiques. En qualsevol cas, entre finals del segle XIX i la segona meitat del segle XX, aquelles tres línies ferroviàries van influir en l’economia i la societat de les ciutats per on passaven i les seves comarques, així com en el dia a dia de molta gent, bé perquè hi treballaven o bé perquè consistia en el seu mitjà de transport habitual… tot i que no van ser ni unes grans infraestructures ni van rebre el manteniment i la modernització que requerien.

 

Núm. 7

Rius, molins, fàbriques i centrals elèctriques

L’aigua ha estat històricament l’element clau per a l’ésser humà, primer, tan sols per garantir-se la supervivència i després, per desenvolupar-se socialment i econòmicament. Així, a Banyoles deu la seva existència a la canalització de l’aigua de l’estany, mentre que la industrialització de la vall de Camprodon, de la Garrotxa i de la vall de Llémena només es pot entendre a partir dels molins empesos per la força dels seus rius. En aquest número parlem de com aprofitaven aquest recurs fa tot just unes dècades, del ric patrimoni arquitectònic i industrial que es va crear al voltant de l’aigua i de com la cultura actual n’ha quedat amarada.

Núm. 6

Locals que, fins fa pocs anys, trobàvem a pobles i carreteres

Repartits per viles i camins, els hostals i les tavernes han estat durant segles un lloc de repòs i esplai per als viatgers i també, un important espai de relació social, on la gent es posava al dia dels esdeveniments i tancava tractes. En les últimes dècades, la majoria d’aquells establiments han sucumbit als nous costums, però a les nostres comarques tenim la sort d’haver-ne conservat uns quants. Parlem amb les dones i els homes que havien portat o encara porten una taverna o un hostal, dels clients que hi solien parar, dels esdeveniments que van viure-hi, de les anècdotes que hi van recollir i dels menjars i els altres serveis que hi oferien.