Firmes
Col·laborador de la revista 'Gavarres'. Autor de 'Fites i termes de Forallac'
Elvis
Mallorquí

Elvis Mallorquí Garcia (Riudellots de la Selva, 1971) és historiador i professor a l’ensenyament secundari. Es va doctorar en història el 2007 a la Universitat de Girona amb la tesi Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles XIII i XIV, publicada l’any 2011. A banda de les col•leccions documentals dels monestirs de Sant Miquel de Cruïlles (2000), Sant Pere Galligants (2013) i dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (2015), ha publicat treballs d’història local sobre Riudellots de la Selva (2000), Sant Mateu de Montnegre (2003 i 2017), Santa Coloma de Farners (2010), Llagostera (2010 i 2014) i Lloret de Mar (2014). També ha dedicat estudis de toponímia i al paisatge (2006), al delme del bisbat de Girona (2011) i als camins històrics de la plana selvatana (2015-2016). És autor del llibre Fites i termes de Forallac (2019), de la col·lecció ‘Història i patrimoni 1’, i col·laborador de la revista Gavarres.

Hemeroteca
Núm. 36

Actors, directors, escriptors, tècnics pugen a escena…

En trenta-cinc números de ‘Gavarres’, potser mai no havien aparegut tants de noms propis en un dossier. I és que a cada vila d’aquesta part del país hi ha molta gent disposada a pujar dalt d’un escenari o a fer de figurant en una escena al carrer… és a dir, a moltes persones els plau de fer teatre. Religiós o laic. Tràgic o còmic. I qui no se sent còmode veient-se escrutat per la mirada d’altri, ajuda a crear decorats, a resoldre problemes d’il·luminació, a vendre entrades, a fer de traspunt o a coordinar o dirigir el grup. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un espai –un teatre, una sala o el mateix carrer– on la gent ha plorat veient els seus temors a dalt de l’escenari i s’ha rigut dels seus propis defectes encarnats en convilatans.

Núm. 35

El passat taper, obradors i grans empreses, i el futur del suro

Mig segle enrere, a molts pobles del nostre territori, trobàvem en una de cada tres portes una fabricota familiar que treballava el suro. I a les viles taperes – Palafrugell, Cassà, Palamós, Sant Feliu de Guíxols…- als petits obradors, s’hi afegien les grans empreses. Avui, que la mecanització ha reduït el nombre de fàbriques de manera dràstica, volem recordar el nostre passat taper, pretenem fer memòria de les persones – homes i dones – que van dedicar la seva vida a un ofici que, més enllà de desaparèixer, ha plantat cara al futur i intenta redefinir-se per tirar endavant tot mirant altre cop a la terra i al producte que les alzines sureres de les Gavarres i l’Ardenya encara ofereixen.

Núm. 34

Un recorregut pel passat i present de vins i cellers

Avui, a la zona que va des del Montgrí a la plana de la Selva i des de Girona al Mar, hi ha persones del territori i d’altres que han vingut de lluny que s’han entestat a recuperar la vinya. Tot plegat per restituir una activitat que havia estat comuna a casa nostra, tant a la plana com a la muntanya, tant a les viles com a pagès: fer vi. Uns han plantat peus nous, d’altres han aprofitat antics ceps; alguns fermenten el most com es feia tradicionalment; uns altres han implantat els mètodes més moderns; uns quants continuen fent reposar el vi en antigues botes de celler enteranyinat; la resta el fa descansar en polits cellers soterrats i de formigó. Per oferir-nos, al final de tot el llarg procés, el vi d’aquesta terra.

Núm. 33

Un món en què la confecció es feia a mida

Abans que res ens cal triar la roba. Aquesta? Doncs vinga, prendrem mides: la cintura, els muscles, els braços, el pit, el coll…Ara ja podrem fer els patrons, tallarem la roba i muntarem l’abric tot embastant-lo. D’aquí a tres dies vindreu al cosidor per emprovar-vos-el. Quan estiguem, hi farem els retocs adequats i si cal vindreu un segon cop. I abans de fires ja tindreu l’abric a punt per estrenar-lo. Tot això passava abans que el mot ‘prêt-à-porter’ no allunyés el tall i la confecció del nostre vocabulari, quan els que ens vestien eren veïns nostres: els sastres i les modistes. Encara en queden. No molts, però en queden per recordar-nos tot aquell món d’agulles i de fil, de tisores i de teles; de noies al voltant d’una taula aprenent a cosir o a brodar; d’homes amb la cinta mètrica groga amb xifres i ratlles negres penjada al coll. En aquest número mirem, doncs, que cada puntada sigui ben feta perquè el vestit faci goig.

Núm. 32

Joves que continuen la feina dels pares, avis i, fins i tot, besavis

Avui, que resulta tan difícil que els negocis familiars es perpetuïn, encara queden a casa nostra joves que han decidit continuar la feina dels pares, dels avis i fins i tot dels besavis. Aquesta continuïtat, en molts casos, ha significat renovació, millora i projecció al món. En aquest número parlem amb pastissers i flequers, adroguers, framacèutics, vinaters, restauradors, tapers, fusters, pagesos, terrissers, músics…que treballen al segle XXI asseguts al coixí d’una experiència que els ve de molts anys enrere. A la mateixa pàgina, passat i present, tradició i modernitat, avis i néts…Un còctel que assegura el camí cap al futur.

Núm. 31

Rere cada topònim, una història del passat

Les coses no existeixen si no tenen un nom. Per tant, un paisatge sense denominacions tampoc no existiria. Els topònims —les paraules que denominen els llocs— fan concret allò que és genèric, apropen tot el que és als llims de la inexistència: no és un riu, és el Daró; no és una muntanya, és el Montigalar; no és un poble, és Fitor; no és una casa, és can Vilar. I aquesta toponímia de rius i cases, veïnats, pobles i ciutats, altures i depressions, paratges, boscos, camps i camins… va prenyada de fets històrics o imaginats, de colors i d’olors, de persones, de famílies, de veritats a vegades mig amagades… En aquest número fem un cop d’ull a la toponímia: de segur que els noms ens conduiran a descobriments apassionants a l’entorn de la nostra geografia.

Núm. 30

Fabricants de rajols, testos i càntirs, teules i cairons…

Des de fa anys i panys relacional els noms de la Bisbal i el de Quart amb la terrissa. Una al nord i l’altra al sud del massís gavarrenc, aquestes dues poblacions representen la punta de llança d’una activitat que existeix des de fa segles i que encara avui és ben viva no tan sols en aquestes sinó també en d’altres viles del voltant de les muntanyes de les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí. Bòbiles i tallers de ceràmica artesans o industrials; artistes ceramistes; el Terracota Museu de la Bisbal i el de la Terrissa de Quart… Tot un món per descobrir del qual també queden traces antigues a les zones de muntanya: els forns per coure el material amb el qual es van construir les pròpies masies fa centenars d’anys.

Núm. 29

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Núm. 28

Homes i dones que van escollir la nostra terra per fer-hi vida

Ja fa molts anys que persones vingudes de lluny van decidir instal·lar-se als masos de les muntanyes de les Gavarres, de l’Ardenya i el Montgrí o a les cases dels pobles de les planes que les envolten. En aquest dossier coneixem alguns d’aquests homes i d’aquestes dones –artistes, hostalers, restauradors, pagesos, vinaters, jubilats…– que van escollir la nostra terra per fer-hi vida i que han acabat fent-se-la seva, integrant-se en el dia a dia dels nostres pobles, arrelant-hi.

Núm. 27

Ratafia, codonyat, xampanyet de saüc o licor fi

Abans que multinacionals i grans empreses imposessin i uniformessin els productes que havíem de prendre, a moltes viles, petites empreses i destil·leries modestes preparaven i embotellaven begudes refrescants o licors per satisfer la set d’aquells consumidors que no prenien o no en feien prou amb l’aigua o el vi. Carbòniques com Can Vidal –de Girona–, Can Negre –de la Bisbal–, o destil·leries, com anisats Duran –de Cassà– o Bonet –de Sant Feliu– ens retornen la memoria d’aquells anys en què els sifons, ‘gracioses’, estomacals, licors i begudes refrescants artesanals omplien els gots als bars i els prestatges de les cases.

Núm. 22

Matadors i budelleres a la matança del porc

Anys enrere, mesos abans de Nadal i després del pas de l’any, les cases de pagès celebraven un dels costums més ancestrals: la matança del porc. En aquest númerp parlem de la importància d’aquest esdeveniment, que ha passat de ser una activitat fonamental per a la supervivència de la gent dels masos a convertir-se en una tradició familiar i festiva que s’ha transmès de generació en generació, en alguns casos fins ara. Coneixerem les feines de la gent que hi va participar o que encara hi participa: els matadors o ‘matarifes’, responsables de sacrificar l’animal; les mocaderes, que netejaven els budells i preparaven la carn per fer-ne botifarres o ‘llangonissa’; els encarregats de fer els paltrucs, les botifarres blanques i negres al perol; els veterinaris…També veiem exemples de famílies que a partir d’una carnisseria han arribat fins a una indústria càrnia.

Núm. 26

Una activitat ancestral a les cases de pagès

La matança del porc ha estat des de sempre un acte col•lectiu, de retrobament i de festa, sobretot a les cases de pagès. Perquè el porc ha estat i és un dels aliments bàsics de la dieta de la gent d’aquest tros de país, tant que ha generat multitud de frases fetes i de refranys que fan referència a gairebé tots els aspectes de la vida: semblar un porc d’engreix; estar gras, afartar-se, quedar o menjar com un porc; dir el nom del porc; de porc i de senyor se n’ha de venir de mena; porc a mitges, mai no és gras… Parlem de l’engreix, de les feines de la matança, dels matadors i de les eines, de la carn, de l’embotit i el pernil… Tot un món tradicional que es va perdent perquè segurament a hores d’ara no sabem qui mana a Can Ribot, si la truja o el porc.

Núm. 25

Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…

Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.

Núm. 24

Propietaris i rematants, traginers i burricaires

Durant molts anys, des del segle XIX, una part de l’economia dels pobles que envolten les Gavarres i l’Ardenya ha girat a l’entorn del negoci del suro. Perquè la pela de l’alzina surera arribi a les fàbriques, cal que molta gent es posi d’acord i que els bosquetans facin tota una sèrie de processos que van ocupar —i encara sortosament ocupen— una part de la població: netejar bosc, tallar i arrossegar troncs, fer camins, pelar, traginar i fer rusquers. Parlem de les cases de pagès i dels hostals que en vivien i ho vivien, dels propietaris, dels procuradors, de les feines bosquetanes —de les colles, dels peladors i dels burricaires, dels traginers…—, de les seves eines de treball. I no ens oblidem, evidentment, de les plantes: dels suros modestos, però també dels monumentals, que durant la dura postguerra van desapareixent dels nostres boscos.

Núm. 23

Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball

Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.

Núm. 22

Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres

El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.

Núm. 21

Homes i dones que han deixat una llarga petja

Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.

Núm. 20

La màgia que captiva els caçadors de bolets

Moltes persones del nostre país senten una crida irrefrenable que els mena cap a bosc a principis de setembre. Abans arribaven a bosc caminant; ara ens desplacem amb cotxe fins a peu de sureda. Abans els boscos eren nets; ara el sotabosc s’ha assilvestrat. Però malgrat tot encara anem de quatre grapes entremig de brucs per collir un moixí, ens esgarrinxem l’ànima per arribar al pinetell o ens amarem fins al moll de l’os per trobar l’escarlet. Hem dedicat 52 pàgines a descobrir la màgia que captiva els caçadors de bolets.

Núm. 19

La tasca d’alguns docents que van dedicar la vida a ensenyar

Hem dedicat 54 pàgines als mestres i a les escoles. Parlem de mainada uniformada o mal guarnida, amb espardenyes foradades o sabates de cuir, clenxinada o esperrucada, de cara feliç o atemorida. I al seu costat, mestres. Homes i dones de cara severa o comprensiva, d’ulls amigables o distants. Repassem la tasca d’alguns docents, persones que van dedicar la vida a ensenyar. Sabem, però, que no hi són tots. D’entre els que falten, n’hi ha que la documentació administrativa podrà recuperar; però, alguns altres, només la memòria dels testimonis ens els pot fer presents. Es tracta de capellans i de mestres que no n’eren, de persones que tenien coneixença però no la titulació necessària per ocupar llocs reconeguts. I malgrat això van fer la seva feina, van ajudar a accedir al coneixement persones que sense la seva tutela haguessin quedat en l’absolut analfabetisme. En alguns llocs, en deien mestres de sequer. Feien classe a les rectories, als menjadors de les masies, allà on calgués…

Núm. 18

Oficis i recursos que donen les entranyes de la terra

La gent de les Gavarres, l’Ardenya, el Montgrí i els seus encontorns ha aprofitat des de molt antic tot allò que el ventre de la terra li ha donat. Pedreres i sorreres, escampades arreu del territori, han servit per treure materials que, un cop treballats, s’han usat per fer construccions o per adequar camins; a Girona, la tradició dels picapedrers, que comença en temps molt antics, ha arribat fins a avui; els peons caminers tenien distribuïdes al llarg de les vies que adobaven petites pedreres per aconseguir material i engravar els camins; i els paletes valoraven molt la sorra de Begur per arremolinar les parets. Per altra banda, els pouaters i els minaires baixaven a les profunditats per arribar a l’aigua o extreure’n mineral: les mines de Celrà o Mont-ras en són exemples. En aquest número de Gavarres gratarem les entranyes de la terra.

Núm. 17

Jugar a la baldufa, a fireta, a saco, a pilota…

Correrem darrere la innocència de la mainada que jugava a bèlit, a risques, a cuit i amagar o a bales. Recordarem aquells reis que no portaven gaire res i que obligaven la imaginació a fer nines amb capses de blat de moro. Passejarem pels carrers o per davant d’aquells espais que, a pagès o als pobles, servien d’escenari per fer guerra entre veïnats o per jugar a pilota en camps improvisats. Són 54 pàgines que ens convidaran a jugar a fireta, a la baldufa, a saco, a pilota… i que també ens faran seure al costat d’un jugador a la taula d’un cafè o d’un casino per viure com la sort s’atura o passa.

Núm. 12

Bosquetans, espigoladores, procuradors, llenyataires…

Quan les muntanyes de les Gavarres i l’Ardenya eren vives —tenien les llars enceses i els camps sembrats— els boscos bullien d’activitat: homes de la plana i de les mateixes cases de pagès tenien —o feien temporalment si la necessitat ho exigia— l’ofici de bosquetà i es dedicaven a carbonar, a pelar, a fer llenya, a fer tragines…prop seu, hi havia d’altres personatges, com els propietaris, els procuradors o les dones que anaven a espigolar. Recordem tots aquests oficis i alguns d’aquelles activitats relacionades amb el bosc i contrastar-ho amb les feines que s’hi fan avui.

Núm. 11

Hortolans, xarlatans, pagesos, negociants, pollers…

Empentes, crits, negociants, tractants, gent amb cistells, amb gecs o americanes de vellut; roba i atuells i fruites i eines i verdures i terrissa i esclops i espardenyes; ‘hortelans’ i xarlatans; mocadors de cap i faldilles virolades…Volem recordar aquells mercats d’abans, volem enflairar-ne l’olor: aquella olor de racions, de cafè i de caliquenyo.

Núm. 10

Mals, remeis, supersticions, bruixes, curanderos i metges

Dones i homes, quan no tenen salut, difícilment poden tenir gaires altres coses. Pitjor encara quan el malalt és una filla o un fill, la pubilla o l’hereu de casa. Llavors, es corre tant que a vegades ni les cames no hi són a temps. També es corre quan el que ha perdut la salut és un animal que es necessita o que s’estima. Més d’un cop, però, el que no es troba és el remei adequat, el manescal o el metge. A vegades, el que no hi ha és senzillament prou diners. en aquest dossier, volem parlar d’herbes, de remeis, de supersticions i de bruixes, de xarlatans, de manescals, de curanderos i de metges. unes planes que possiblement no ens curaran, però que ens ajudaran a saber molt del que els nostres avantpassats feien per guarir i per guarir-se: a les Gavarres, a l’Ardenya i al tros del món que hi ha a la vora.

Núm. 9

Pous, basses, aiguamoixos, recs, rieres i fonts…

Com tanta altra gent, Josep Pla quedava fascinat pel soroll de l’aigua. A notes disperses escriu: «en el meu país, caminant per fora, m’aturo a escoltar el rajolí de l’aigua d’un rec, per insignificant que sigui». S’aturava, és clar, el Josep Pla escriptor, enamorat de la seva terra i de les coses petites –que són en realitat les gran coses. Però també, el Pla pagès, el somiador, el badoc, l’home que toca de peus a terra i que sap que l’aigua és vida i que és indispensable per a tothom. Al dossier del número 9, ens aturarem a escoltar el que ens expliquin de basses, rescloses, pous, aiguamoixos… i dels mals i dels béns que l’aigua ha fet a la gent de les Gavarres, l’Ardenya i les terres que les envolten.

Núm. 6

Negocis clandestins en èpoques de repressió i misèria

En èpoques de miseria faltava de tot. Els rebosts eren buits, les botigues no tenien res per vendre, les parades tampoc… En el mercat negre es trobava el que es trobava: era temps d’estraperlistes i de contraban, de fam i de penellons, de pa negre, de llobins i de farro, de burots i de carrabiners, de trens amb vagons plens de dones sospitosament grasses, de barques nocturnes que semblava que no existien.

Núm. 3

Unes muntanyes úniques entre Sant Feliu i Tossa

Coneguda també com a massís de Cadiretes, Ardenya, aquesta gran gemma verd-fosca i severa, per dir-ho en paraules de Josep Vicente, espera que molta gent la reconegui i fins i tot que la identifiqui. Des de l’extensió del massís fins a l’origen del nom, des del patrimoni històric i etnològic fins a la gent que hi va viure o que en va viure, en aquest dossier farem una primera visió d’aquesta gemma desconeguda que és Ardenya. I no oblidarem tampoc la part litoral d’unes muntanyes que han estat camí de contrabandistes, senya per als pescadors i que són encara punt de referència.

Núm. 2

L’hàbitat i la cria del senglar, colles senglaneres i batutes…

El porc senglar és el més gros dels mamífers que viuen als massissos de les Gavarres i d’Ardenya. El dossier d’aquest número ens acostarà, des de diverses perspectives, a la realitat que envolta aquest animal. Quin és el seu habitat? De què s’alimenta? Per què ara cria tant? Com se’n regula la cacera? De quina manera s’organitza una colla senglanera? Com es fa una batuda? De quina forma es cuina?

Núm. 1

El massís de les Gavarres, una font de riquesa

Les Gavarres, aquestes muntanyes tan marcades per la presència de l’home, han estat sempre una font de riquesa. Abans se’n treia carbó i suro, en sortien també carros i més carros de feixines, se n’aprofitava la fusta i l’escorça, o la força de l’aigua pe fer anar els molins; s’hi fabricava calç i vidre, s’hi emmagatzemava glaç en pous ombrívols, s’arrancaven rabasses, s’hi caçava i, del seu subsòl, se n’extreia galena i pirita. A les Gavarres hi havia hagut molta vinya i fruiters, i colomars, i donaven argila, engalba, sabonet, aglans per engreixar el bestiar, l’aigua de les fonts, el bruc de les escombres…