Francesc Ginabreda

Quan era petit, hi havia dos objectes que tenia una mica mitificats: un quadre amb relleu del Sant Sopar penjat damunt la porta d’entrada de l’habitació que compartia amb el meu germà i una safata on hi havia representada l’auca del vi, amb aquelles imatges típiques de les anomenades rajoles d’oficis que es van popularitzar a casa nostra a partir del segle XVII. M’agradava esmorzar-hi, amb la safata; tant, que me’n sabia totes les vinyetes. Ara, una colla d’anys després, no sé pas què se n’ha fet i ha esdevingut un record amable d’una època –els anys noranta– en què feia fotos amb una Kodak, jugava amb una Game Boy i la gent fumava als restaurants, als hospitals i als camps de futbol. Quan penso en la safata perduda, una mica entendrit per la nostàlgia, penso en els oficis antics, que susciten un sentiment semblant: essència d’altres temps, quotidianitat extingida, memòria nostrada. Mentrestant, el quadre del Sant Sopar –com l’Església catòlica– no s’ha mogut de lloc.

La nostàlgia dels oficis perduts és generosa i suggeridora: baster, picapedrer, paraire, esmolet, assaonador, escloper, culleraire, argenter, traginer, sereno, rabadà, estanyapaelles, mestre d’aixa… Impossible no evocar el passat amb entusiasme costumista abduït per l’esperit enjogassat de Joan Amades. I és que, fins no fa gaire, en un món menys canviant i més pacient, l’ofici era la coordenada sociològica per excel·lència de cadascú. Prou que en deixaven constància les rajoles. I la literatura. En comparació amb la dispersió laboral i l’estrès existencial dels nostres dies, figures com les del paraigüer, l’aiguader i àdhuc el merdisser, igual que l’enyorada safata del vi, s’empelten de romanticisme en el nostre imaginari col·lectiu.

Extracte gremial. Amb prou feines queden rastres d’aquests oficis tal com eren quan formaven part d’una manera de viure que, inevitablement, s’ha anat esmussant per l’abandó progressiu del seu ús. No tan sols l’ús per exercir l’ofici, sinó també l’ús derivat per enriquir la llengua i la cultura popular. Filoses, botioles, llambroixos, aixoles, esclavons, garlopes i tantes altres eines pretèrites hagudes i per haver, algunes de les quals ni tan sols sabríem dir per a què servien, són tot el que en queda. O quasi tot. Afortunadament, arxius, biblioteques, museus i publicacions periodístiques com aquesta ajuden a preservar-ne la memòria amb glossaris, catàlegs, fotografies, cançons, rondalles i articles que ens expliquen com era la vida dels nostres avantpassats.

Per saber quines feines eren habituals a Olot fins al segle passat, el llibre Eines i oficis de Carles Aulí i Glòria Llinàs i la col·lecció fotogràfica de Josep M. Dou són de consulta obligada. Hi ha més recursos, que podem trobar a l’Arxiu Comarcal i a la Biblioteca Marià Vayreda, però aquests dos són els més profusos i exhaustius. Així, ens podem fer una idea de com, a partir del segle XVI, amb el món feudal arxivat al passat medieval i les ciutats en expansió, els gremis i les confraries van començar a créixer, a renovar la feina d’artesans i menestrals i, en definitiva, a donar una empenta comercial de consideració a tots aquests oficis, que van marcar la vida d’incomptables generacions d’olotins i garrotxins durant quatre segles, fins que l’aigua corrent, l’electricitat i una incipient societat de consum van anar-los colgant sota la cendra aparentment inofensiva del pas del temps.

Des del segle XVI, doncs, a la ciutat ja hi ha constància dels oficis més comuns –sabaters, sastres, ferrers–, però també d’altres com els daguers i els espasers, els cardadors –de llana, no cardem!–, els agullers, els pellers, els pedrinyalers, els paraires, els teixidors, els saboners o els blanquers, encomanats a sant Esteve, sant Nero, sant Pau, santa Llúcia i els sants que fes falta. Amb la Revolució Francesa, Olot va experimentar un gran desenvolupament en les feines lligades a les fàbriques, en les manufactures de pells, teixits i filats. Va ser una època de progrés. Les indústries del tèxtil i l’adoberia van ser les més importants durant el segle XIX, coincidint amb l’aparició dels primers sindicats i l’enderrocament de les últimes muralles. Els vells oficis encara existien, però ja s’havia implementat un altre model productiu, que ràpidament trucaria a les portes del segle XX.

Varietat humana… i algun rèptil. Les fotografies de les primeres dècades de la centúria passada capturen els contrastos d’uns anys en què coexistien ocupacions i paisatges d’una divergència excepcional. A gran escala nacional, tenim imatges de ramats de cabres o de vaques al passeig de Gràcia i al costat de la Sagrada Família, i arreu del territori conservem estampes amb la presència de carros de cavalls sota els pals d’electricitat, carreteres sense asfaltar, anuncis comercials i ociosos bigotuts brindant amb cervesa o Coca-Cola, futbolistes amb boina i cinturó, turistes amb biquini caminant davant de mestresses guarnides amb mocadors i faldilles negres i pagesos amb barretina observant els nous mitjans de transport.

En el seu llibre, Aulí i Llinàs compilen les històries d’un bon grapat de treballadors olotins d’oficis perduts, acompanyades de fotografies de l’arxiu Dou. Entre aquestes, hi ha les d’en Lari i en Masseu, sobrenoms de dos altaveus amb potes la comesa dels quals era prou valuosa: en Lari era l’encarregat d’anunciar la celebració dels actes religiosos fent sonar la campana per avisar-ne l’arribada, vestit de vermell cardenalici, que després dels pregons instava els seus oients a resar algun parenostre; en Masseu era el pregoner de l’Ajuntament, que es desplaçava amb diligència trompeta en mà i explicava, amb un castellà d’allò més català, els edictes més notoris del batlle. Tots dos portaven informacions fresques, segurament amanides de xafarderies inofensives, i eren esperats amb l’interès i la curiositat corresponents, igual que les anades i vingudes d’en Pepito Martí, enllustrador de professió i ballador del drac del Carme i el conill, que portava notícies de tota mena i de veracitat no sempre fàcil de comprovar.

Pels mateixos carrers també hi circulaven l’esmolet, l’agafagossos, la gent del manubri, els espardenyers, els paraigüers, les castanyeres, els venedors ambulants i tota la tropa de persones que feien de la via pública el seu obrador o lloc de negoci. Un dels més extravagants era el consagrat de les serps, un tipus dedicat a les peripècies reptilianes de grans dimensions com a reclam publicitari per captar clientela que li comprés ungüents diversos. Els corders de les estires, els pellaires, els manyans, els esclopers o els culleraires contribuïen a animar l’activitat humana, amb el carrer dels Sastres i l’església de Sant Esteve com a centre neuràlgic. Fem una menció especial pels aprenents, els joves que passaven pel seu particular ritu iniciàtic de l’ofici que havien triat o els havia tocat fer. Fora vila, bugaderes, esquilamatxos, traginers, pastors i altres jornalers d’estampa rural repetien els seus quefers barrejant treball, tertúlia i un polsim incert de contemplació: dels núvols, dels ocells i de la vida en general.

A Olot, al costat de sastres i modistes, els artesans de la imatgeria religiosa, els pessebristes, els escultors i els pintors han dotat la ciutat d’una accentuada personalitat artística d’inspiració volcànica, de la qual, en certa manera, també han participat els campaners i els fonedors de campanes –què hem de dir, dels Barberí–. En la mateixa línia de les rajoles d’oficis, la destresa estètica, la sensibilitat expressiva i la bellesa funcional també ens ajuden a no oblidar aquestes feines i el món del qual van formar part.