Carles Serra

La Joana Rosdevall (Pont Major, 1941) i l’Assumpció Grimal (Sarrià de Ter, 1943) són amigues de fa molts anys, de quan treballaven juntes a l’antiga cooperativa de consum de la fàbrica Torras, ubicada a Sarrià de Dalt, i van ser, juntament amb altres companyes, les impulsores de l’Associació Dones més que mai en el tombant de segle. El segon any d’activitat ja van organitzar el primer taller de ratafia. «Vam fer un dinar de l’entitat, jo i d’altres vam portar-ne i, com que n’hi havia que no sabien què era, vaig proposar de fer-ne tallers», recorda la Joana. Ella fa gairebé seixanta anys que n’elabora: «La vaig tastar per primer cop als catorze anys, quan vaig venir a viure a Sarrià, i la vaig trobar molt bona». Va ser una companya de costura, membre de la família Rosés —reconeguda al poble com a ratafiaires de llarga tradició—, qui en va portar un dia. D’ella en va obtenir la llista d’ingredients i, en casar-se, li va demanar al seu pare que li ensenyés les plantes. D’aleshores ençà no ha parat de fer-ne, «a casa la trobaven bona. Cada any s’acaba.»

L’Assumpció discrepa dels llocs on la gent arriba i ja es troben les herbes preparades, «si no les has d’anar a buscar ja no és un taller. Això sí, nosaltres teníem sagrat de respectar les herbes: tothom amb tisores i res d’arrencar plantes, que n’hi hagués l’any vinent. Només muntàvem una taula amb les que no es trobaven a bosc, de la gent que en tenia al jardí, per agafar-ne quan tornàvem». La Joana afegeix que solien fer tres o quatre sortides —la primera quan floria el saüc— i que algunes havien aplegat una vuitantena de persones. «És on s’aprèn a conèixer les herbes i a saber la quantitat que se n’hi ha de posar», afegeix la Dolors Garangou (Flaçà, 1962), que ja n’havia preparat abans amb la seva tia, però que en anar a viure a Sarrià es va afegir a la colla.

Per bé que a l’hora d’elaborar-la tothom partia de la mateixa recepta, no en sortien mai dues d’iguals. Això va donar peu a organitzar una trobada tardoral: el tast. «Cadascú en porta de la seva i, a més, coca, galetes… i no vegis la que es munta», diu tot rient l’Assumpció. I afegeix: «La ratafia és com una orquestra, si hi ha un músic que desafina ja t’ha fet malbé l’obra; és una qüestió d’equilibri entre les plantes.»

Les parets del despatx que l’associació té a l’edifici de la Cooperativa estan plenes de diplomes, són la vintena que van obtenir membres de l’entitat entre els anys 2002 i 2015 al concurs de ratafia de Santa Coloma de Farners. La Joana va ser la pionera, «vaig proposar de presentar-nos-hi i ningú ho va veure clar. Al final m’hi vaig apuntar amb la Quimeta Roura, i vam treure el primer i segon premi». «L’any següent ja vam ser divuit», recorda l’Assumpció, «i vam arribar a ser vint-i-vuit. Algun any ens havíem arribat a endur els tres primers premis i ja ens començaven a mirar malament.»

La Joana i l’Assumpció continuen preparant les seves ratafies, però han deixat que siguin altres, com la Dolors, les que estiren de carro. «En vaig aprendre de la Pepita Riera, que era una altra ratafiaire de pro. L’ajudava a organitzar-ho i l’any passat, que ens va deixar, vaig agafar el relleu. Vam fer venir una companya del Pont, que és del Col·lectiu Eixarcolant i coneix totes les plantes i les seves propietats.»

Plantes empordaneses per a una recepta selvatana. A l’altra banda de les Gavarres, a Sant Sadurní de l’Heura, l’Associació Natura Empordà, a més de preservar el patrimoni històric i natural del municipi, també organitza tallers d’elaboració de ratafia des de l’any 2017. En parlo amb l’Oriol Bassa (Argentona, 1965), qui per formació —és enginyer de forest i naturalista— ja coneixia les plantes, «però en volia una aplicació pràctica i fa anys vaig anar a un taller a Hostalric; la recepta és d’allà». Si bé la tradició diu que s’ha de preparar per Sant Joan, ells, a causa del canvi climàtic, fan el taller a mitjans de maig: «Ens trobem que la florida és abans, però que les nous continuen arribant a mitjans de juny, així que optem per incorporar-les més tard. Pel que fa a les plantes que floreixen a principis de primavera, coneixem indrets amb un microclima més fresc on encara n’hi ha. Les recollim entre tots, les posem en una taula i les agrupem per fer la ratafia. Sempre hi posem entre trenta i quaranta plantes autòctones, a més d’espècies, cafè, pela de llimona… Cadascú se l’emporta i la deixa a sol i serena quaranta dies a casa seva. Si ho necessiten, els donem assessorament i els resolem consultes.»

El taller el limiten a un grup de 25 persones i cobren 10 euros per evitar la presència de persones que no hi tenen realment interès i només fan perdre el temps als altres. Hi sol anar gent del poble que repeteix cada any, però també de forana, com un grup que el primer any, per provar, en va fer un litre, el segon dos i el tercer ja cinc. «M’encanta que vingui gent de llocs diversos, perquè tenen noms diferents per a les mateixes plantes, això és una riquesa.»

De les infusions de l’àvia als licors del net. El primer taller de la Marta Vila (Girona, 1968) i en Joan Vall (Sant Llorenç Savall, 1968) va ser a Juià, en un d’aquells en què tot estava preparat, «era en un mas que tenia les herbes plantades al davant i una gran taula on les trobaves seques i n’agafaves la quantitat que et recomanaven per litre»; d’això ja fa quinze anys. «El primer cop, vam seguir fil per randa tot el que ens proposaven i ens va quedar molt bé. Després, mai hem aconseguit les que hi havia a Juià, però entre les que coneixíem nosaltres, la meva cunyada i preguntant hem arribat a les quaranta que teòricament toquen. També n’hem fet una exclusivament de mentes, amb nou varietats diferents més cafè, pela de llimona, pela de taronja i nous», explica en Joan.

La curiositat per les plantes li ve de la seva àvia, «era molt remeiera i me’n va ensenyar moltes. Aquí n’he conegut d’altres però, en canvi, no hi he trobat ni te de roca ni herba remuguera, que va molt bé pels còlics». A la seva casa de la Creueta en tenen de plantades al jardí, les altres ja les troben passejant. Tot i advertir-me que no en són grans especialistes, han organitzat tallers amb els amics i també amb l’Associació Excursionista de Quart: «Fem un parell de sortides per anar a buscar les que no portem de casa. El dia que la preparem anem explicant cada herba què és, quin benefici aporta i si també se’n poden fer infusions o tisanes», explica la Marta, mentre que en Joan ho sintetitza: «Tot plegat és conèixer l’entorn i les herbes, i saber assecar les que no trobaràs al moment de fer-la.»

«Hi ha qui no els agrada la ratafia, però sí fer-ne el taller», comenta en Joan; d’altres no en beuen però en guanyen concursos, com l’Assumpció; qui només hi posen les herbes que els agraden, com un amic de la Marta, o que hi posen més quantitat de la seva preferida, com la Joana amb la marialluïsa. Ja està bé, doncs, que cadascú s’ho faci seu i els tallers no deixin de ser una bona excusa per sortir de casa, relacionar-se i conèixer tant la botànica local com els indrets més propers.