Gerard Bagué i Hugas (Girona, 1967) és periodista, escriptor, guionista i realitzador de documentals. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, actualment és el responsable de comunicació de la Cambra de Comerç de Girona i director de la Revista de Girona. Al llarg de la seva trajectòria periodística ha treballat a Diari de Girona, Nou Diari, El País, Revista de Girona i La Vanguardia. Actualment col·labora assiduament al diari ARA i a la revista Gavarres. És fundador de la revista Girones. Ha realitzat desenes de documentals, entre els que destaquen Fredéric B. (2005), Històries de l’Arc (2006) i Calidoscopi d’Afectes (2019). Entre els seus audiovisuals específics per a exposicions, destaquen: El somni republicà (2011), Grup Praxis 75 -1975-1990-. Una guerrilla comunicativa (2012), L’exili cultural català (2014), Bombardejos sobre Figueres (2014), Art i exili (2020). Ha traduït al castellà l’obra memorialista de Carles Fontserè i al català Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid (A Contravent, 2010). Entre la vintena de llibres publicats, destaquen: La deriva dels grumolls (Llibres del Segle, 1997), Girona, guia de la ciutat (Triangle Postals, 2003), Girona, viatge-bagatge (Ajuntament de Girona, 2012), La Girona pecadora (Llibres del Segle, 2014).
Aplecs i trobades
El nou número de la revista Gavarres dedica el seu dossier als aplecs i trobades que hi ha hagut i encara hi ha als nostres pobles. Durant 50 pàgines voltarem per santuaris i ermites, on de fa anys la gent es troba i on la devoció i els exvots conviuen amb la tabola, les ballades, l’esport i els àpats; des dels Àngels a Sant Sebastià i de Santa Caterina a Sant Maurici passant per tots els remeis. Fem parada a pobles prop de les Gavarres i del Ter, i conversem amb alguns veïns i veïnes que recorden els dies assenyalats dels aplecs, les activitats que es feien i la gran colla que es trobava.
«Avui, potser, la devoció no governa les trobades ni els exvots omplen d’agraïment les parets de l’ermita. Les caminades excursionistes i les curses, els àpats i la platxèria omplen el buit que ha anat deixant la fe. Però algunes persones ens continuem trobant encara en aquells llocs que en un temps remot els avantpassats van escollir de punts d’encontre. Uns topants on primer hi va haver pedres dreçades i després, esglesioles, i que guarden essències d’allò que va ser el nostre passat.»
La revista es complementa amb una àmplia secció d’actualitat amb entrevistes com la ‘Conversa’ amb el periodista i activista cultural gironí, Jordi Dalmau; o el ‘Retrat de família’ on coneixem els Viusà, de Peralta de la mà d’en Joan Pinsach. Descobrim el poble del Baix Empordà, Torrent, i us proposem dues rutes ‘A peu’: a Sidillà, i per les ribes del Ter de Girona fins a Sarrià.
Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…
Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.
Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball
Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.
Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres
El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.
Festes de muntanya, cobles i grups de folk
Orquestres, cobles, acordionistes, violinistes… Molts amb estudis musicals, d’altres autodidactes, recorrien les nostres comarques per amenitzar un ball, un aplec o una festa major. Lluny de normes estrictes, s’adaptaven a tot i si calia carregaven els instruments a l’esquena i feien hores de camí, a peu, fins al lloc on els havien llogat. A l’hora de menjar i dormir tampoc tenien gaire manies. Els músics d’abans ens expliquen la seva professió i la seva vida plena d’històries i anècdotes.
