Enric Bassegoda

En els darrers anys, molts catalans del sud han travessat l’Albera per fer estades als càmpings d’Argelers de la Marenda. Uns espais que avui dia han evolucionat molt des d’uns camps on només es plantaven tendes i disposaven d’uns serveis molt rudimentaris a petites ciutats amb unes instal·lacions que permeten als estadants no haver-ne de sortir. Aquesta és una tendència que no difereix de la resta de zones on es poden trobar concentracions de càmpings. Ara bé, què ha convertit Argelers en una de les zones amb més allotjaments d’aquesta tipologia, ja no només de l’Estat francès, sinó d’Europa?

Cal remuntar-se a finals del segle XIX quan diverses disposicions governamentals van permetre assecar els terrenys adjacents a la platja de la Marenda del Rosselló, zones pantanoses i d’aiguamolls. Aquesta tasca es va dur a terme per mitjà de la plantació de pins i, d’aquesta manera, la platja es feia més accessible i atractiva. Aviat les classes benestants de les ciutats properes hi van començar a arribar atretes pels banys de mar i temperatures més suaus. Va ser llavors quan es van començar a instal·lar casetes de bany i algun servei de restauració. Aquesta activitat va sobreviure a la Primera Guerra Mundial i va continuar durant el període d’entreguerres. Ara bé, al final d’aquest interval de temps la part més allunyada de la platja d’Argelers va servir com a camp de concentració per als refugiats republicans espanyols. I, poc després, l’activitat turística es va veure frenada per la Segona Guerra Mundial.

El primer càmping municipal. Un cop acabat el conflicte, es va iniciar el període anomenat els Trenta Gloriosos que, entre altres aspectes, va comportar una millora substancial en els drets laborals i la capacitat econòmica de les persones. Un dels aspectes que més marcarà el progrés turístic és que els treballadors disposaven de vacances pagades. Per altra banda, tal com explica Jean-Marc Sanchez, responsable del Museu Casa de l’Albera, Argelers va quedar fora del pla Racine de millora de poblacions costaneres, que preveia urbanitzar grans parcel·les amb llargs carrers i plantar-hi palmeres. Davant d’aquest prejudici, el 1950 el Consell General dels Pirineus Orientals va establir un primer càmping de deu hectàrees a la zona, era l’anomenat Camp-Pilote. L’èxit va ser instantani, amb un nombre ascendent de pernoctacions, des de l’obertura i fins al 1955. A partir d’aquell any, va ser l’Ajuntament qui se’n va fer càrrec de la gestió, amb un canvi de nom previ, naixia així Le Rouissillonnais. Aquest càmping encara ara és de propietat municipal i està obert tot l’any.

Com que aquest va quedar petit, va aparèixer la iniciativa privada per compensar-ho. Un dels inicis més curiosos va ser el del càmping Bouix: el propietari del terreny, M. Bouix, que era pagès, es va trobar que li havien ocupat un camp amb tendes i vehicles que tenia a prop de la platja. No els va desallotjar, però va comentar el fet a l’alcalde i aquest li va dir que no havia fet bé, que els hauria d’haver cobrat l’estada. Aquest càmping continua obert i encara ara és de gestió familiar.

Els càmpings oferien la possibilitat d’unes vacances a la vora de la platja a les classes mitjanes que no es podien permetre un altre tipus d’allotjament més car, ara bé, amb un nivell de confort i de serveis, en un primer moment, molt limitats. Aviat, però, van arribar les regulacions pel que fa als emplaçaments, aforaments i instal·lacions.

A partir d’aquí, aquest model de turisme es va expandir tant pel que fa al nombre de càmpings, Argelers va arribar a tenir-ne 65 durant la dècada de 1970, com també la millora dels serveis: es va passar de camps on simplement es plantaven tendes a, a poc a poc, disposar d’aigua potable, lavabos i dutxes, i amb el pas del temps d’unes instal·lacions més completes. Fins que avui dia els càmpings han crescut en mida i han esdevingut petites –o no tan petites– viles amb tots els serveis imaginables per al confort i el benestar dels estadants, que, si ho volen, no han ni de sortir del càmping durant el període de vacances. Les instal·lacions compten no només amb el supermercat, sinó també amb piscines que semblen petits parcs aquàtics, activitats dirigides diverses i a gairebé totes les hores.

Creixement per deu a l’estiu. En aquesta expansió, Argelers de la Marenda s’ha convertit en un pol del turisme de càmping. Actualment, és una població completament lligada a aquest tipus de turisme, que amb el pas de la tenda de campanya a les caravanes i autocaravanes primer i després al bungalou ha deixat de ser estacional i és capaç d’atreure gent tot l’any. Si bé el nombre de càmpings s’ha reduït i aquest darrer 2005 comptava amb 48 establiments, a l’estiu la població de la vila es multiplica per deu i pot arribar tranquil·lament als més de 100.000 habitants, la majoria dels quals s’hostatja en aquest tipus d’allotjaments.

Si bé el turisme és un motor econòmic de la vila, aquesta activitat ha comportat, com passa sempre amb els monocultius econòmics i en especial amb aquest tipus d’activitat, uns canvis molt forts a tots nivells. El primer i més evident és un augment de la població i el segon un arraconament de les activitats tradicionals lligades al sector primari. Amb tot, hi continua havent una bona extensió de conreus de vinya, amb un celler cooperatiu, així com cultius d’horta. Un dels avantatges del públic francès és que és receptiu als productors locals i el sector del vi es veu beneficiat pels visitants forasters.

A més, el turisme també ha desenvolupat tot un seguit de serveis auxiliars a aquesta activitat, des de feines més industrials a altres del sector terciari lligades a l’administració i gestió, sense deixar de banda la restauració. El repte que tenen aquests negocis, però, és aconseguir que la gent surti dels càmpings, conegui la vila i aquest racó de país que és la Marenda.

I, pel que fa al públic, si bé en un primer moment els càmpings d’Argelers es van idear per a les famílies de classe mitjana francesa, amb una clara voluntat de competir amb els destins de l’Estat espanyol, aviat van començar a rebre estadants dels països del centre i del nord d’Europa, àvids del bon temps mediterrani. Aquest públic va ser qui va revolucionar el món del càmping amb tota mena d’innovacions per superar les carpes de lona i les tendes canadenques. I els usuaris s’han expandit, fins al punt que també els catalans del sud han optat per alguns dels càmpings de la Marenda per passar les vacances i trencar d’aquesta manera la barrera mental que a vegades suposa l’Albera.

La població d’Argelers va ser capaç de crear de l’adversitat una virtut, ja que es va sobreposar a les regulacions urbanístiques adverses amb la implantació massiva del càmping com a model turístic. No cal dir que, com tots els models turístics, el d’Argelers sembla que no mostra símptomes d’esgotament, així doncs, el que cal és gestionar bé el recurs i permetre que l’activitat sigui compatible amb la vida quotidiana dels habitants de la vila. Si es pot garantir, serà un model que perpetuarà l’èxit.