Oriol Molas
Un antic proverbi hindú diu: «Si vols ser feliç una setmana, llegeix. Si vols ser feliç un mes, viatja. Si vols ser feliç un any, casa’t. Si vols ser feliç tota la vida, cuida el teu hortet». I justament això és el que fan des que eren joves –i ja en tenen més de vuitanta– en Josep Marsal i en Ramon Pairó, els dos savis de la Costinyola de Camprodon, que aconsellen sobre totes les coses de l’hort: com cal fangar, quines eines fer servir, com plantar, com regar i quan collir… Si hom els fa cas, en pot aprendre molt; una sola temporada d’horticultura al seu costat, val més que tot un màster a la universitat.
A Camprodon, els veïns de la Vila de Dalt tenen els horts a la Costinyola, als vessants de la muntanya que donen a migdia; mentre que els de la Vila de Baix, els tenen al puig de les Relíquies, entre les feixes de les muralles derruïdes del castell de Sant Nicolau; i d’altres, a la plana del cap d’avall del poble, gairebé a la sortida de la carretera. Tothom que ve de pagès –o se sent neorural– té un hort allà on pot disposar d’un tros de terra.
La cultura de l’hort, a casa nostra, és indispensable; no pas per treure’n benefici, sinó per sentir-se d’aquí, fer una mica d’exercici diari i remenar la terra amb les mans. I el que dona té molt més gust que les peces que es venen al supermercat. Una vegada, quan vaig demanar consell per plantar trumfes, en Josep i en Ramon em van contestar que «de patates ja en venen»; amb això volien dir que no paga la pena fer un rast de trumfes, no se’n treu massa profit per la feinada que porten.
De la mateixa manera que hi ha gent que, de novembre a març, encén la llar de foc durant tot el dia, encara que ja no visquin en una masia, sinó que ocupin un pis del carrer de València, hi ha avis i àvies que tenen el bon costum de menar un hort. Perquè aquí dalt es menen de febrer a desembre, des dels primers alls fins a les darreres cols de truc.
Pels seus horts els reconeixereu. Hi ha horts polits, nets i endreçats, sense cap mala herba enlloc, amb parcel·les ben delimitades que marquen on hi ha plantades les pastanagues, les carbasses o els carbassons, i amb els aspres pels fesols i les tomaqueres –fets de branques d’avellaners arreplegades al camí del cementiri o a la muntanya de sant Antoni– perfectament alineats i amb la distància justa entre l’un i l’altre –«entre 40 i 50 centímetres», aconsella en Marsal–, per permetre el bon creixent de la planta.
Però també hi ha horts desendreçats de la mà de Déu, amb herbes per tot arreu, sense desbrossar, amb els aspres torts i irregulars, amb els planters massa junts o massa separats. En qualsevol cas, els seus hortolans n’estan orgullosos. Perquè «un hort és com el seu amo», em va etzibar en Ramon una vegada. I així, quan espio com ho tenen els altres, penso que la saviesa popular té molta raó quan diu allò de «a l’hort del veí, les cols sempre són més verdes.»
Nevades i femades d’euga. En Josep i en Ramon viuen a la Costinyola i cadascú, als peus o al costat de casa, té un hort que mena gairebé tot l’any, menys al gener: «Pel gener l’hort ha de reposar i el pagès, vigilar», assenyalen.
«A l’hivern, l’hort fa el que pot», diu en Marsal, mentre comenta amb en Ramon quan cal plantar els alls. A la resta del país, es planten pels volts de Nadal, però aquí fa massa fred. Val més que es plantin al febrer. «Si vols tenir un bon aller, fes-lo al mes de febrer», sentencia en Ramon. I comenten que la publicació del ‘Calendari del pagès’, aquí dalt, no acaba de quadrar, perquè les dates que posa per plantar no s’ajusten a les necessitats per culpa de la fred. «A l’Empordà poden fer dues collites a l’any, però nosaltres només una.»
Segueix el Marsal: «Abans al setembre feia molta més fred que no pas ara; però venia una glaçada i quan havia passat ja estava i les plantes podien créixer tranquil·les. Ara no, potser fa menys fred, però venen glaçades descontrolades que quan la planta creix la socarrimen, i ja està tot perdut». I en Ramon afegeix: «Aquests dies que ha nevat haurà anat bé, perquè una bona nevada és com mitja femada»; o sigui, que el nitrogen que porta la neu i l’aigua que va desprenent aniran bé per a la collita de la propera temporada.
De totes maneres, cal adobar la terra, per això en Ramon va a buscar fems de les eugues que pasturen al cim de la Costinyola. «Els fems d’euga són els més flacs, però si els barreges amb gallinassa, que és massa forta, i marro del cafè, és el millor que hi ha per a la terra». Diuen que el d’ovella és el més equilibrat, però porta massa herba i grana que després s’escampa per l’hort. A més, afegeix en Ramon, «el de cavall deixa la terra més flonja.»
Fangar, cavar i regar. Som asseguts al menjador de cal Marsal. A fora plou i fa fred. Els horts reposen. Anem repassant les feines que ha de menester un bon hort: «Per fangar és millor fer servir la fanga de quatre pues; la de tres, que és l’antiga, també va bé; però una cosa és fangar i una altra de ben diferent remenar la terra i prou. Per fangar bé, cal clavar la fanga fondo, aixecar la terra i tombar-la bé. I això no és fàcil, cal tenir un bon gest i alhora ser fort.»
A l’hora de regar també s’ha de fer ben fet. Hi ha gent que en lloc de regar només mulla les fulles; però per fer-ho bé, cal que l’aigua arribi fins a l’arrel. «Mai s’ha de regar a l’hora del sol –afegeix en Ramon– perquè la planta és calenta i les gotes socarrimen les fulles». Millor regar al capvespre i sense por. «Diuen que les cebes demanen pocs fems i poca aigua, però no n’estic del tot convençut –explica en Marsal–; he vist cebes grosses, de gairebé un quilo, i les havien ben regades. Per tant, em sembla que el que no volen les cebes és misèria.»
I cavar? «A més de treure les males herbes, cavar serveix per remenar la terra al voltant de la planta, sense tocar l’arrel. Es fa per esponjar la terra, que sigui més flonja, per permetre que la planta creixi millor, sense l’obstacle d’una terra atapeïda», remarca en Marsal. «Però no cavis mai les pastanagues!», conclou en Ramon.
I així podrien passar-s’hi hores, explicant detalls i anècdotes i dites i consells, esperant que creixin els fesols aspres amunt i que la vida passi.
«Els fesols han de veure marxar l’amo»
Ho va sentenciar en Ramon en una ocasió. Què volia dir, amb aquella frase? Jo plantava fesols, amb l’esquena corbada i procurant tapar cada llavor, i em vaig quedar astorat per la dita. En Ramon volia dir que si hom planta els fesols massa tapats, la mateixa terra els ofegarà i no creixeran bé; que cal plantar-los sense colgar del tot; o sigui, que el fesol plantat ha de quedar un xic a la vista.
Les pastanagues també tenen una tècnica peculiar perquè no quedin massa atapeïdes. Si se sembra massa grana junta creixeran poc i petites. Les granes s’han de barrejar amb sorra fina, en un cossi. D’aquesta manera les llavors quedaran més ben repartides. Després, només cal escampar la barreja.
