Jofre Figueras Doy
Quan es tracta de materials, el plàstic és el gran rei en la societat actual. Es troba en bosses o ampolles, en electrodomèstics o en un simple bolígraf. Abans de la seva arribada, però, hi havia un altre producte que podia arribar a ser igual o més versàtil –i menys contaminant–, i que avui ja ha passat a la història: la pega negra. Estava lligada a la natura i al bosc, ja que la seva matèria primera eren els pins i la resina, que es transformava a través d’un complex procés de cuita i destil·lació.
Una substància fosca i viscosa que es feia servir en àmbits molt diversos, des de la medicina tradicional per fer pegats, en oficis artesans, com fusters o sabaters, fins a la indústria naval. La seva propietat aïllant la feia útil per calafatar bucs dels vaixells, bots de vi o peces de ceràmica, i també tenia usos agrícoles i ramaders, per fer empelts, immobilitzar fractures d’animals o marcar el bestiar.
Els orígens de la pega es remunten molt enllà en el temps: se n’han trobat restes en estris del neolític i n’hi ha referències escrites en diversos textos clàssics d’època grega i romana, així com en la civilització sumèria o a l’Antiga Egipte, on l’utilitzaven per revestir les mòmies o segellar les piràmides. Fins i tot al llibre del Gènesi es diu a Noè que recobreixi la famosa arca «de pega per dintre i per fora.»
A Catalunya, quan més es difon és en època medieval, durant els segles XIII, XIV i XV, tot i que la seva producció sempre va ser a petita escala. L’historiador Albert Fàbrega explica a l’estudi ‘La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa’ que es tractava d’una «activitat familiar i una font d’ingressos secundària» per a la pagesia, que era un complement al treball del camp. El pes social de l’agricultura i la ramaderia, i el fet que la pega no tingués un consum generalitzat, li haurien restat la importància que realment va tenir, segons assenyala l’autor.
Avui els principals vestigis materials de l’activitat són les pegueres o forns de pega, les cavitats on s’elaborava, que es construïen entorn de boscos de pi. El blanc era el més usat, tot i que se’n feia amb altres espècies, i també s’ha documentat amb bedoll. En localitzacions de mitja muntanya, sobretot al voltant de la Catalunya Central, encara hi ha restes d’aquestes estructures, sovint molt malmeses. La toponímia també dona una altra pista, tot i que més difusa, de l’extensió de la pràctica, amb nombrosos indrets de la geografia que conserven el nom de peguera.
Els pegaires del Pirineu. La majoria de les persones que van fer de pegaires els darrers temps d’existència de l’ofici provenien del Pirineu i el Prepirineu. Això s’explica per la mobilitat estacional que hi havia a la muntanya durant l’hivern, quan no es podia treballar la terra i calia anar-se a guanyar un sou, com altres feien treballant de serradors o les trementinaires venent herbes i remeis. Es pot parlar d’un «cert fenomen social», diu Fàbrega, tot i que això no significa que no hi hagués hagut pegaires en altres zones.
Un dels punts on era una pràctica estesa va ser a la vall d’Alinyà. «En l’època dels meus pares n’hi havia tres o quatre famílies al poble», explica Isidre Tarrés, de ca l’Agustí, l’última casa de l’Alzina d’Alinyà que s’hi va dedicar. Ell va començar a anar-hi amb onze anys, acompanyant el seu pare, Joan Tarrés Tarrés, fins a inicis de la dècada dels setanta, quan aquest va faltar, i és l’últim testimoni directe que queda de l’ofici al territori. En el seu cas, com en altres famílies, hi havia una continuïtat generacional, ja que el padrí ja ho feia i creu que el besavi també.
Ells anaven al Semís, una gran finca de la vall de la riera del Coaner, al Bages, on els amos els deixaven la casa dels masovers. «No ens cobraven res perquè fèiem una obra bona al bosc», comenta. Solien arribar-hi passat Reis i tornaven el maig, pels volts de Sant Isidre, quan tocava reprendre els conreus. El trajecte els ocupava un dia sencer: caminaven nou hores fins a Solsona, i d’allà agafaven el cotxe de línia que parava a la colònia del Palà Nou, des d’on tenien una hora més fins a destí, on es convertien en els pegaires, «un malnom, pegaires són els que peguen», bromeja. Més tard es van traslladar en una altra casa de la zona que van comprar, cal Batlle, on els últims anys ja baixaven en moto. A sobre hi duien sempre un acordió, amb què l’Isidre amenitzava les caramelles dels pobles de la zona.
Procés minuciós. L’elaboració de la pega començava arrencant les soques velles dels pins que feia temps que s’havien tallat amb l’objectiu d’extreure’n la teia, el cor de l’arbre. «Hi havia una feinada a cada soca, a fer un forat amb un magall i una destral per anar tallant arrels», recorda. Llavors les portaven amb un carro fins al forn, on es dedicaven a estellar-les ben fines, a punt perquè desprenguessin tota la resina. El detonant era l’escalfor: amb el pou ben calent, es col·locaven les teies a dintre de manera vertical, es tapava i s’hi calava foc a sobre. «Cremava dos dies i tres nits, però s’havia de vigilar que no anés massa ràpid, perquè el suc tingués temps d’escapar avall», detalla l’Isidre. Aquest suc era el quitrà, que es decantava cap a un altre compartiment més petit, l’olla, on s’havia de fer una segona cuita.
La clau era saber quan el quitrà s’havia cremat prou per compactar-se i formar la pega, que havia de quedar «igual que un vidre». Explica que solia coure un parell d’hores, fent una gran fumera, i que aquí hi entrava en joc l’experiència –i el paladar– del pegaire. «La tastàvem i si era gaire amarga encara no estava, no fallava», detalla. També era important anar-ho remenant amb un pal, perquè no fes «escuma com la llet», cosa que al pare li havia valgut alguna cremada de pantalons. «Era un as, ho portava tot al mil·límetre», remarca. La pega finalment sortia a poc a poc per un canaló fins a la pastera, on es refredava i se solidificava. Tot plegat durava prop d’un mes.
Joan i Isidre Tarrés van repetir aquesta operació desenes de vegades. Durant un temps tenien un treballador, i quan el seu pare era jove havien arribat a contractar fins a deu persones, però al final ho feien tot a quatre mans, inclosa la venda als clients, entre els quals hi havia boters, fàbriques o majoristes. Treballar per compte propi era un avantatge. «Amb el temps, mes per mes, potser guanyàvem més amb la pega que treballant a casa», reflexiona. I és que, com subratlla Fàbrega, aquestes activitats que es tenien com a secundàries van ser la base econòmica per a moltes famílies.
Cap al 1970, quan van deixar d’anar-hi, va ser l’última vegada que l’Isidre va tocar un fragment de pega. Però el 2024, més de cinquanta anys després, ho va poder tornar a fer. A can Farigola, al poble de Sant Climent de Peralta, es va fer una cuita de pega seguint tota la tècnica tradicional, una iniciativa del projecte Gavarres Invisibles, impulsat pel terrisser Josep Matés i amb el suport de l’Ajuntament de Forallac, que dona a conèixer el patrimoni d’antics oficis. La coneixença de l’Isidre, que va fer possible Jordi Pasques, va permetre reproduir de manera fidel tot el procés, resultat de sis anys de recerca, que recull el documental Pega negra, or negre. «Era una tecnologia verda que no té res a envejar amb tot el que ha vingut després», constata Matés. Un coneixement que ha perdurat empegat de generació en generació.
