Àngela Vinent
La vila d’Aramunt Vell s’alça en un turó a 650 metres sobre el nivell del mar. Cobejada per comtes i vescomtes del Pallars als inicis del primer mil·lenni, es va començar a convertir en un paisatge sense vida a mitjans del segle XX. El poc que queda de les muralles, del castell, de l’església i dels habitatges s’aguanta pels pèls. Les parets de pedra mig enrunades conformen una trista barrera que impedeix entrar allà on abans hi havia gent, carrers, places, cases i fonts que rajaven aigua. Hi ha hagut diferents iniciatives per intentar recuperar aquesta joia medieval, però cap d’elles ha aconseguit arribar a bon port.
«Què havíem de fer al poble vell, si quasi tots els veïns havien anat marxant?», s’ho pregunta Martí Castells, un aramuntí de 96 anys, que en tenia 30 en el moment que ell i la seva família van decidir seguir el mateix camí que altres ja havien emprès. «Quan natres vam traslladar-nos, el 1959, només quedaven set o vuit cases habitades a dalt. A més, era una gran il·lusió poder començar de nou a baix». Per aixecar la casa van aprofitar les teules i les bigues de l’antiga, cosa que també havia fet abans la majoria dels veïns: «Ho vam anar transportant –bigues, teules i tot– damunt de dues ruques.»
Desteular les cases va fer accelerar el procés d’enrunament d’aquest poble situat al peu de la serra de Boumort, al bell mig del Pallars Jussà. Les actuals restes arquitectòniques contemplen al seu voltant la serra de Carreu, el roc de Pessonada, la muntanya de Sant Corneli i el nou nucli urbà que es va anar estenent a sota. Els primers papers on apareix Aramunt daten de l’any 958, amb el nom d’Eramon. Pel que fa a la població, tot i que hi ha dades contraposades, la Geografia Comarcal de Catalunya assenyala que el 1860 va arribar a tenir 592 habitants. La davallada demogràfica s’inicia a primers del segle XX i es cristal·litza de manera ràpida a partir dels anys cinquanta. L’últim habitant va ser en Sisco Gelabert, home que hi va viure en solitari més d’una dècada, fins que el 1980 va abandonar casa seva per traslladar-se a la residència de la Pobla de Segur, on va acabar els seus dies.
Josep Queralt Gasa, conegut com El Noi, acaba de fer 86 anys i va estar-se a Aramunt Vell fins al 1952, quan era un noiet de dotze anys. Calcula que aleshores encara hi quedaven entre 20 i 25 cases habitades. Des del finestral de la casa de baix on viu, contempla emmarcat el perfil del campanar sense sostre de Sant Fructuós i recorda un episodi digne d’un guió de Berlanga: «L’església d’aquí s’havia inaugurat el setembre de 1958, però les campanes encara eren dalt. N’hi havia quatre, dues de grosses i dues de petites, i era molt complicat transportar-les. Un veraneant, que presumia de bons contactes, va assegurar que podria fer venir un helicòpter des de la Base Aèria de Saragossa. La condició era que s’havia de desteular el campanar i part de l’església per tal que l’helicòpter pogués maniobrar bé. I així es va fer. Però l’helicòpter no va arribar mai. Va ser una gran decepció. Si no hagués sigut per això, potser ara no estaria així.»
A dalt i a baix. Els inicials pobladors d’Aramunt Vell devien decidir construir-lo al turó per motius de defensa. Però al cap dels anys, els habitatges i les eres eren dalt i la majoria dels trossos per conrear cereal, a baix. El dificultós trasllat de les garbes va portar a adaptar espais a prop dels camps per fer la batuda. Es creu que, per això, l’incipient nucli va rebre el nom de les Eres, que més endavant canviaria per l’actual d’Aramunt. Les primeres cases situades a la plana estan escripturades a finals del XVIII, com és el cas d’un cabaler o fill xic de Casa Marta, a qui se li va donar un tros a baix perquè construís llar i vida nova i el 1796 va fundar Casa Xiquet de Marta, segons consta als papers notarials.
A començament del segle XX s’havien instal·lat a baix una dotzena de famílies i a partir d’aleshores hi va haver un degoteig constant. També era un constant anar amunt i avall. Els de baix pujaven a dalt a estudi i a missa. La festa major es va mantenir a dalt, tot i que més endavant se’n celebraven dues. Però no totes les famílies que abandonaven Aramunt Vell es desplaçaven a les Eres. N’hi ha que van emigrar a l’Argentina i d’altres van anar a cercar feina a fàbriques de Barcelona o noves oportunitats a Tremp o la Pobla de Segur. «Passada la Guerra Civil, encara es mantenien habitades 40 o 50 cases», recorda Martí Castells. La seva memòria manté arxivada la situació exacta de cada una i és capaç de recitar amb exactitud els noms que tenien. Sorneguer, em pregunta: «Per on vols que comenci a dir els noms, pels caps del poble o pels sols?»
L’escola d’Aramunt Vell estava instal·lada a Casa Macià. Les classes s’impartien a la sala i els aramuntins encara evoquen en Ramon Ferrer, l’últim mestre. Fill de Sanaüja, es va casar allà i residia a la mateixa casa on ensenyava. «Cascava una mica, però era un bon mestre», sosté Martí Castells. Altres veïns que encara van anar a escola a dalt opinen semblant: «El recordo molt bo en matemàtiques. Això sí, encara em ressonen els seus cops de bastó», afirma Josep Queralt Gasa.
Tres portals. Per accedir al recinte murallat es disposava de tres portals, el de Baix, el del Castell i el de Dalt o de Fuses. A la plaça de Dalt hi havia l’ermita de Sant Antoni, l’escola i una font que va brollar fins a primers dels vuitanta. També era el punt on se celebrava la festa major i les reunions municipals. Una mica més amunt, des del cementiri, s’obté una de les millors vistes de l’embassament de Sant Antoni i de l’estesa de cases que conformen el nou Aramunt. Els murs de Sant Fructuós s’alcen majestuosos a cel obert, mirant cap al pla i convertits en un símbol visual pels aramuntins. L’Ajuntament de Conca de Dalt ha començat a impulsar la preservació del conjunt de castell i església. Ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i Bé Cultural d’Interès local (BCIL) per la Generalitat. Un cop enllestida una primera fase, consistent en la neteja de l’espai i l’elaboració d’un estudi històric, s’apuntalarà i enfortirà l’absis de l’església, actuacions per les quals s’ha aconseguit una subvenció. Es tracta d’una obra per ara només preventiva, però que fa mantenir l’esperança.
Just abans de l’entrada pel camí que puja de la font Vella, destacava el portal de Baix, en forma d’arc de mig punt, ara totalment caigut. Es tancava amb una porta que fa poc encara tenia visibles els seus encaixos de ferro a les parets. A fora hi havia la plaça de Baix, un abeurador i dos safareigs, un dels quals va ser restaurat. Al costat de les restes del portal es manté dempeus Casa Joanet, sense teulada, però amb les obertures corresponents ben visibles i les baranes del que havia estat un balcó. Ningú del poble ha oblidat que des d’aquest balcó s’hi va penjar l’amo de la casa a primers dels anys seixanta.
Intents de reconstrucció. Xavier Pont, que va ser alcalde de Conca de Dalt –agrupació de pobles que inclou Aramunt– entre 1987 i 2007, va batallar incansablement en diferents fronts per buscar oportunitats per a la reconstrucció. Durant el mandat de Pont, els propietaris de les cases enrunades van acordar cedir-les per tal que es comencés a restaurar. Al mateix temps es va crear una fundació en la qual participava l’Ajuntament, el Consell Comarcal, el Departament de Treball, la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge i la Diputació de Lleida. Actualment, el poc que queda de les cases pertany a l’Ajuntament.
Les primeres accions de cara a buscar fórmules per reconstruir el poble vell es remunten als anys 1988 i 1990, quan els arquitectes tècnics pallaresos Xavier Casanovas i Josep Coll, de comú acord amb l’alcalde Pont, van elaborar dos informes, emparats pel Servei de Rehabilitació del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Van proposar set línies d’actuació, entre les quals destaquen camps de treball per a jovent, l’impuls d’algun tipus d’allotjament rural i la creació d’una escola de tècniques i oficis tradicionals. A partir d’aquí, es va buscar la implicació del Departament de Treball de la Generalitat –les escoles taller depenien d’aquest departament– i es va crear el Centre Aramunt, escola per formar professionals de la reconstrucció en pedra, finançada amb fons europeus. Els cursos van començar el 1991 i van continuar fins al 2004. Entre altres actuacions, es van restaurar tres cases i un safareig, es va netejar i mantenir l’empedrat dels carrers principals, es va reconstruir el subministrament de llum i d’aigua fins a l’entrada del poble i es va fer una pista a través del vessant nord que permet el pas de vehicles.
Però l’alcalde Pont intuïa que, per avançar en la restauració, calia buscar altres iniciatives que complementessin la feina de l’escola. Joan Ganyet, que havia estat nomenat director general d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat, recorda que «Xavier Pont em va venir a veure al Departament i em va explicar el cas d’Aramunt Vell. Em va interessar molt i ell mateix em va organitzar una visita. Vaig quedar impressionat. Per la seva singularitat i pel seu valor arquitectònic. Vaig creure que ens hi havíem de posar, tot i que una reconstrucció com aquella requeria un pressupost enorme. Immediatament, vam encarregar un informe arquitectònic i urbanístic per determinar la viabilitat i veure quines parts del poble eren les més adequades per promoure una primera fase. L’escola ja existent era un factor positiu interessant que ajudava moltíssim al projecte global.»
«La idea era aconseguir acords públics i privats i buscar inversors per convertir alguns dels habitatges restaurats en allotjaments rurals. També es va preveure que l’església, un cop rehabilitada i dessacralitzada s’adaptés com espai per a concerts i exposicions. Ens va costar una mica, però vam aconseguir que el Bisbat d’Urgell s’hi avingués», explica Pont. En el procés d’intentar una col·laboració pública i privada hi va intervenir Antoni Farrés, qui havia estat alcalde de Sabadell i que en abandonar la política promovia projectes empresarials.
«Hi havia voluntat política, però tot se’n va anar en orris quan no van renovar els contractes pels cursos de l’escola», assenyala Pont. Trini Admella, que va ser directora del Centre Aramunt fins al final, creu que «l’escola es va tancar per motius polítics. Mai van donar una explicació prou clara i el curs previst pel 2005 ja no es va impartir.»
Més de vint anys després, Joan Ganyet sosté que «si Aramunt Vell, en lloc d’estar en una zona poc poblada del Pallars, estigués a França o Alemanya, probablement a hores d’ara estaria rehabilitat, però aquí sempre anem amb una sabata i una espardenya.»
