Anna Maria Oliva
Per a aquest dossier em van encomanar un escrit sobre «els remeiers que ens han precedit», és a dir, per parlar dels que ja no hi són. I l’escric amb una certa recança, sabent que em trobaré amb records que em despertaran enyorança. Són estones compartides amb persones entranyables, càlides, serenes, comprensives i obertes a oferir-te, ben planerament i sense escarafalls, el que saben. Però, a la vegada, em reconforta pensar que deixar-ho escrit contribueix a mantenir viu el seu record i el seu saber.
Us proposo un viatge a les seves vides. Primer, situem-nos en el temps i reculem fins al moment en què va néixer la majoria: entre els anys vint i cinquanta del segle XX. Tot seguit, ens ubiquem sobre el terreny amb el massís de les Gavarres al centre. Després de centennis de gairebé abandonament de tota activitat humana arran de la pesta negra de 1348, el creixement econòmic esdevingut el segle XVIII, lligat a un increment de la població a les localitats properes a les Gavarres, feu que els habitants veiessin altra vegada el massís, i sobretot el seu bosc, com a font de riquesa. Llavors, aquest muntanyam estava majoritàriament ocupat per alzinar, acompanyat de suros i roures amb un ric sotabosc d’arbustos —com aladerns, llentiscles, marfulls o cirerers d’arboç— i enfiladisses —com el lligabosc o l’arítjol—. Els diversos cursos d’aigua estaven resseguits per vegetació de ribera, amb vernedes, avellanoses i gatelledes.
En aquella època s’aprofitaven tots els recursos del bosc. Arran de l’augment demogràfic, la necessitat d’aixecar nous habitatges es traduí en una demanda de material d’obra. El que fins llavors eren petites rajolaries es van convertir en grans forns que produïen rajols, teules o cairons. La fusta s’emprava per a les construccions o per fer eines. Dels arbustos, se’n feien feixines que cremaven en forns de calç, de vidre o les utilitzaven flequers i terrissers. És de destacar la producció de carbó vegetal: des de les Gavarres es proveïa tota la plana i requeria molta mà d’obra. Així, arribaren nombroses colles de bosquetans d’arreu del país a la cerca d’un mitjà de subsistència. Aquesta activitat s’allargà fins a mitjans del segle XX.
També l’aprofitament del suro tingué un paper essencial en l’ocupació. Després de la crisi de la fil·loxera (1870-1900), s’arrencaren vinyes i se substituïren per suros: així, es varen concentrar centenars de fàbriques a municipis propers, sobretot a Cassà de la Selva, Llagostera o Palafrugell. Els anys cinquanta, després de les diverses crisis del sector surer i els canvis aportats per la industrialització, les Gavarres tornaren a partir un gradual despoblament que provocà un abandó de totes aquestes activitats tradicionals.
Tanmateix, i durant molts anys, aquestes muntanyes varen estar plenes de vida humana. És en aquest context que van transcórrer les vides dels nostres remeiers i remeieres i on van esdevenir hereus del coneixement dels seus avantpassats. Vides que es van veure greument alterades, en la majoria dels casos, per l’impacte de la guerra i els durs anys de la postguerra, que els portà per viaranys inesperats a què es van haver d’adaptar i en els quals les plantes els van acompanyar i ajudar a subsistir. Les persones amb qui he parlat durant aquests anys formaven part d’aquesta vida.
Seguir la llei natural. Narcís Artau nasqué, el maig de 1920, al si d’una família de pagesos que també tenia una petita botiga de queviures a Cassà de la Selva. Patí els efectes de la Guerra Civil en ser reclutat amb només disset anys per la Lleva del Biberó de Negrín i va ser fet presoner. Aconseguí tornar a Cassà i anà a treballar a la fàbrica de taps de ca l’Esteve Barceló i, més endavant, a la de Francisco Oller. Arran de la malaltia crònica de la seva mare, es va començar a interessar per temes de nutrició i salut, i s’inicià en el que ell anomenava la llei natural. Amb aquest terme es referia a com la natura ens proveeix de tot el que necessitem. Feia èmfasi que l’important és conèixer-se un mateix i tenir confiança en les pròpies capacitats de curar-se, i advertia que cadascú és diferent: el que pot guarir un pot no servir a un altre. Ferm defensor de la medicina natural, es va anar formant i va muntar una mena de consulta a casa seva, on tenia un jardí amb moltes plantes medicinals. Algunes preparacions que feia eren: el xarop de les cinc arrels com a aperitiu diürètic; una infusió amb ruda, fonoll i farigola per enfortir la vista o vi de saüc per calmar el dolor d’estómac i gola. Vegeu com els preparava en el número 27 de Gavarres.
Oferir remei. A can Calvet, del veïnat de Mata de Llagostera, el 1921 va néixer la darrera de sis germans, la Conxita Pijuan. De ben petita ja tenia cura del bestiar del mas on els seus pares feien de masovers. A escola hi va poder anar ben poc, i quan es va casar va anar a viure a Llagostera, on primer va treballar —gairebé quaranta anys— a la fàbrica d’agulles de cosir i més tard en una fàbrica de suro, fent i triant taps. Escoltar-la explicar com es feien servir les plantes era un gust: la seva modèstia i sinceritat feien apreciar-la immediatament. Com guarien les plantes sempre li va cridar l’atenció i al llarg de la seva dilatada vida va anar anotant en una llibreta totes les preparacions que sabia i també hi recollia les que li arribaven d’altres coneguts, que provava i millorava. Va fer de remeiera sempre, aconsellant infusions o cataplasmes i donant cremes a qui li’n demanava, com recorden molts veïns de Llagostera. D’entre tots els remeis que elaborava, dels que estava més orgullosa eren l’oli del cremat, per guarir cremades i ferides a la pell, i l’ungüent de carbassina, per combatre refredats i el dolor de les articulacions. Podeu trobar com els preparava en el número 23 d’aquesta revista. La Conxita ens deixà el 2013, però aquests i molts altres remeis es van recollir en el llibre Conxita Pijuan i Casadevall, remeiera de Llagostera, editat per Xavier Uriarte i Lola Puig.
Vendre herbes i aconsellar. La parada de la Fina «de les herbes» i el seu marit al mercat cobert de Sant Feliu de Guíxols va ser, durant més de vint anys, un punt de referència on trobar les herbes necessàries per preparar remeis i escoltar savis consells. La Fina Camprubí (Sant Feliu de Guíxols, 1932-2015) i en Maurici Mallol (veïnat de Salt, 1928-Sant Feliu de Guíxols, 2023), ajudats pels seus dos fills, cada dia muntaven la parada. Els pares d’en Maurici eren, tots dos, mestres i es van establir a Sant Feliu, on el pare va ser director de l’Escola Horaciana fins a l’arribada de la guerra, quan van haver de marxar a França. Anys més tard, ja establert a Sant Feliu de nou, en Maurici es va casar amb la Fina i va fer de paleta fins que ho va haver de deixar per motius de salut. Fou llavors que tots dos van començar a treballar dues peces de terra que tenien i a fer mercat. Hi portaven tota classe de verdures, llegums, mel i tot d’herbes, tant per cuinar com per guarir. Recollien les herbes a les Gavarres, però també a Olot i a la Seu d’Urgell. Sabien les aplicacions de moltes plantes: algunes ben conegudes —com la farigola o el romaní—, però també d’altres més modestes, que ara considerem erròniament males herbes —com ara el blet de paret, amb propietats diürètiques en infusió o astringents aplicada a una ferida; la malva o el plantatge—, i encara d’altres que potser són menys conegudes —com el melilot gros, que va bé per a la circulació; el te de roca, per als constipats, i l’herba prima, la cua de cavall, el card de moro o l’herba gelada, per a les pedres al ronyó (Gavarres, número 19, 20 i 34).
Portar remeis a mercat. Ja fa quatre anys que trobem a faltar la saviesa de la reconeguda remeiera Dolors Freixas, nascuda el 1949 al mas Darna, sota el puig d’Arques. El seu pare, en Mílio Freixas, va ser un dels darrers carboners de Sant Cebrià dels Alls. Va arribar des de Canet d’Adri després del gran foc, els anys quaranta, per talar arbres i fer-ne carbó, i s’hi va quedar en casar-se. La Dolors ens explicava que va aprendre de remeis de la seva àvia i, ja de gran, en patir un brot d’artritis que segons els metges li impediria fer vida normal, començà a fer servir el que havia après. Amb els anys, va anar formant-se i experimentant amb els efectes de les plantes fins a esdevenir una gran experta a qui tothom demanava consell. Va convertir aquest coneixement en la seva forma de vida i, durant prop de vint anys, va fer parada al mercat de Torroella de Montgrí, al de la Bisbal i al de Palamós, on venia les barreges de plantes que recollia, assecava i preparava específicament per a cada malaltia.
Altres remeiers i remeieres. Els esmentats fins ara potser són persones més conegudes, perquè han fet dels remeis el seu mitjà de subsistència i han transcendit més, però hem conversat amb molts d’altres que també en sabien un niu. Per exemple, la Conxita Llobet (Montnegre, 1924), de ca n’Homs de Montnegre, ens explicà com una infusió de l’herba del fenc o d’userda podia ajudar a fer pujar els morats, o que la infusió de fulles de llorer va bé per a la inflamació de les parpelles que anomenem mussol (Gavarres, 22). D’en Lluís Bisbe (Celrà, 1926), en vam aprendre com preparar una infusió amb blet de paret i pèls de la panotxa de blat de moro per a les pedres al ronyó (Gavarres, 20). En Paulí Boada, autodidacte i molt polifacètic (Llançà, 1927), ens va fer descobrir les propietats del plantatge com a cicatritzant, antiinflamatori i antibiòtic natural (Gavarres, 25). Amb la carismàtica Mercè Garcia (1940), de cal Carraviu de Sant Joan de Palamós, vam parlar de l’hisop, l’herba fetgera, l’escabiosa, la berbena, la milfulles o el freixe (Gavarres, 28). De veïnes de Torroella de Montgrí també en vam recollir remeis: la Rosa Ramió (Falgons, 1935) ens ensenyà com preparar el xarop de crispinella (Gavarres, 21) i el xarop de pi ens el va explicar la Catalina Farró (Torroella de Montgrí, 1932) (Gavarres, 18). La Joaquima Ferrer (Torroella de Montgrí, 1931), del Mas Solei, ens explicà com fer perfums de saüc per l’erisipela, a fer aigua de regalíssia i malví per als constipats o infusions d’arítjol per a l’acne (Gavarres, 45). També era molt experta la Dolors Font, del mas de l’Arbre (Torroella de Montgrí, 1946), i molta gent li demanava consell. Ella ens parlà de l’herba prima i el mill al sol per eliminar les pedres al ronyó i apaivagar el dolor que provoquen, i d’una barreja d’eucaliptus, flor de saüc, regalèssia, malva, sàlvia, farigola i flor de pi que es prenia per prevenir els refredats (Gavarres, 35).
M’hauria agradat acompanyar més vegades la Dolors Freixas o la Fina Camprubí quan trescaven per les Gavarres buscant alguna herba remeiera i tornar, com elles, carregada de plantes i perfumada de muntanya. Gaudir de la seva companyia i dels seus coneixements, aprendre de la seva memòria viva, malauradament, ja no és possible. Però ens queda el seu saber preservat en la memòria de qui les ha volgut escoltar i continua viu en altres remeieres —com la Pilar Soley de Llagostera, per exemple— o bé ha quedat escrit en diferents publicacions —com la que us presentem en aquest dossier—, per assegurar, així, la transmissió a les noves generacions.
