Josep Vilar
No m’hauria imaginat mai escriure sobre horts de l’Alta Garrotxa, però si tocava fer-ho, ben segur, havia de ser a Les Garrotxes, que toquen totes les viandes i ho menen a rega. En temps més reculats menar un hort era bàsic, essencial, ja que es disposava l’alimentació suplementària molts dies. Tan bàsic com criar gallines o conills. En l’actualitat n’hi ha menys; més per entreteniment o per menjar uns productes de qualitat o ecològics. Abans, totes les cases de pagès tenien el seu tros i moltes de poble, també. Si no podien tenir-lo en el pati del darrere, el menaven als afores.
A Argelaguer, el meu poble, recordo que dels nou anys i fins als setze, un cop al mes, em tocava treure els fems de les conilleres, carregar-los en una carretilla i portar-los als horts de Morató, a tocar l’escola, mig quilòmetre lluny. Força gent del poble hi menava un petit hortet, que era regat per un petit viver d’aigua que venia canalitzada del mas de Morató, a la vegada d’un viver molt més gran, alimentat per les fredes aigües de la font de can Sisrals, rec afluent del Fluvià, abans refugi de cranc ibèric. També hi havia horts de regadiu al costat del rec d’Orriols, que baixa de Tortellà. L’aigua és canalitzada en part. Passa per tot el poble per regar diferents terrenys dels dos sectors del nucli, tant d’Escarremunt com d’Escarrevall. També omplia més de mitja dotzena d’abeuradors pels animals de les cases; en un hi ha gravada la data de 1778. Un cop passat tot el poble, de nord a sud, l’aigua sobrant retorna al mateix torrent. Els antics horts de Morató són sota el nou edifici de l’ajuntament.
Antics horts de secà. A l’Alta Garrotxa passava el mateix. Cada casa tenia un hortet o una horta. Hi podia haver algun pobre casal que no disposés d’animals ni camps per llaurar, però ben segur tenien una aixada i una fanga per menar un trossí de terra. Solien ser la majoria de secà: abans plovia més i més bé. Només em ve el cap un sol topònim en tot el territori relacionat: l’hort d’en Roca. L’indret es troba un cop passat l’estret del castell Sespasa i el pontarró, riu amunt, on la muntanya s’eixampla. Que en devia ser, de vell, aquell hort! I qui era, en Roca? Era el nom de la casa, construïda arrapada a una balma, sota la cova de les Monges, que en resta un pany de paret.
Més amunt hi havia els horts de l’Hostal de pont de Valentí, a tocar el riu, i les feixes plenes de fruiters. A dalt de la muntanya, en el poblet de Talaixà, cada casa tenia el seu tros. La Masó el tenia a sota; podien regar una mica de la bassa de la Masó, on també estovaven les glans per donar al bestiar. Sota l’església hi havia l’hort del Rector, que a més feia de límit de propietat de la Quera i del Vilar de Talaixà. Darrere la parròquia, d’altra banda, s’hi trobava cal Paleta, també amb el seu l’hort. Podien regar-lo, en casos excepcionals, de la seva cisterna. A sobre d’aquest mas hi havia més de mitja dotzena de feixes, anomenades la Vinya, que la fil·loxera va destruir cap a 1880. A la Casilla, n’hi havia dos: un per als carrabiners i un altre per al mestre; tots s’estaven a la mateixa casa, on també hi havia l’escola.
Més avall, ja en el camí que es dirigeix cap a Oix, hi havia l’ufanós hort de la Canova, que feia d’hostal i necessitaven molta vianda. A la Canova també tenien cisterna. Muntanya amunt, cap a la serra de Monars, al Cortal tenien l’hort ben bé a sota de la casa: era una terra molt bona, de color cendrós, molt fina. Hi feien bé els fesols, que a vegades es conreaven a mitges amb en Codina de la Fou de Talaixà, situada entre cingleres, un petit pobre amo amb poca terra i un hort minso. Més tard, al Cortal, tingueren un segon hort tot recollint els noms de les lleixes i cingleres de sobre la Quera, que eren un bon reguitzell. Una era la feixa de l’Arnou, i també la roca de l’Arnou. L’incansable escriptor i fotògraf Ernest Costa també el va recollir, aquest topònim. Sonava tan bé! Anys més tard, vam saber que no era tal: era la feixa de l’Hortnou, que ves a saber fins a quin punt reculava aquest nom d’Hortnou. Ara, tot és bosc: es troba sota el banc de fusta que han anomenat dels Voltors, i és un gran mirador de la vall.
Sulfats i ‘tuberes’. Al gran casal de la Quera tenien mitja dotzena de feixes sota la casa mateixa. Era un hort de secà, també, on feien de tot. També el planter. Un any, a mitjans dels seixanta, els arribà la papa de les trumfes a les patateres. Ho tenien tot plagat. Un guàrdia civil de Tortellà, l’Arroyo, els va portar un producte nou, el sulfat, que les va matar totes i les van salvar. «Abans, els sulfats eren més bons; ara re, no maten re, només els hi fan pessigoies; segur que els mateixos que venien els sulfats van tirar les papes», diu en Joan Callís de la Quera, ara a can Gustí de Riu.
A can Barrufa tenien molt bons horts, així com bona terra i aigua, que baixava amb un tub de plom del clot de la Jóc. El tub, tot sovint, era escanyat per les arrels dels arbres. En feien pegats i tota la tubera era refeta de trossos. Sota la casa hi havia l’hort de la Corralassa, ben femat de segles. Hi collien grossos enciams, escaroles, cols, alls, cebes, pèsols, cairetes, cigrons… «Fèiem de tot, sembràvem enciams al mig dels ais i de faves en teníem en orri», recorda en Julià Roca de la Plana de Riu, que havia viscut al Cortal i a can Barrufa.
Assegurar la vianda. I no pararíem. Per sortir de la Vall de Sant Aniol citaré dos indrets ben allunyats, un a cada extrem del territori. A ponent, a tocar el poble de Rocabruna, hi ha el Clot de l’Espada, també conegut pel clot dels Pois, llarg i profund. A inicis del segle XX era ple de petites casetes properes a la riera, més d’una dotzena. Ara no en resta cap. Aquest erol de casals no tindria sentit sense l’aigua que canalitzaven per abeurar un seguici d’horts i hortets que asseguraven aliment. Era un raconet per anar tirant i subsistint. Sota la gran casa de can França de Beget hi ha amagada, entre cingleres i terreny escabrós, les restes d’un petit habitatge anomenat el Trulls. El sentit que dona peu a la seva existència és l’aigua del clot, que circula als seus peus. No s’estronca mai i per això podien menar un petit hort ufanós, que apaivagava la fam i era una assegurança de vida.
D’altra banda, a llevant de l’Alta Garrotxa, en el camí que uneix Sant Martí Sesserres amb Lliurona, hi ha la casa de Planells de Bassegoda, un bon mas amb gran corral i una bona horta. L’aigua baixava generosa del clot, del bac, per un canal obert amb pic i pala. No afluixava mai. En arribar a la casa, omplia un safareig. Regava dos grans horts, el de ‘sobre el Camí’ i el de ‘sota el Camí’. L’aigua seguia i omplia tres coms de roure per abeurar les vaques i les cabres. La sobrant retornava al clot, sobre la font del molí d’en Caritg. Més avall, aquella aigua feia anar les moles dels dos molins d’en Caritg, l’un sota l’altre. Després era canalitzada a l’hort del moliner i la que sobrava anava avall fins a ajuntar-se amb l’encara petit rierol del Manol.
