Lluís Serrano
La dictadura va ser una època difícil. Per uns més que per altres. Pels vençuts d’esquerres començaven anys de repressió i dolor. En l’imaginari dels vencedors trobem diferents elements de cohesió. A les comarques de Girona la dictadura es va implantar amb certa normalitat. A banda dels governadors civils –excepte algun cas com Paulino Coll–, la resta de càrrecs polítics locals van ser exercits per nissagues catalanes i van ser principalment els propietaris els qui, com descrivia Josep Pla (1939), durant la guerra havien representat un mur ideològic i cultural davant l’anarcocomunisme: «Negrín no ha podido con el individualismo magnífico de nuestros payeses». Alguns d’aquests grans, mitjans o petits propietaris –perseguits pels comitès revolucionaris o amb el temor de ser-ho– van marxar ben aviat a l’exili per passar-se a l’Espanya de Franco. Van tornar entre els guanyadors i van ser recompensats com a garants del nou ordre sorgit del resultat de la guerra. Aquests propietaris van ser, principalment, els alcaldes successius dels municipis empordanesos fins a la mort del dictador el 1975. Aquesta adhesió i adaptació al nou règim va ser descrita per l’historiador Jordi Font al llibre ¡Arriba el campo! Primer franquisme i actituds polítiques en l’àmbit rural nord català (2001). Mostra aspectes relacionats amb la socialització familiar i la construcció del record, els imaginaris que expliquen la pervivència i la reconstrucció d’un ordre rural.
Sometent. Lligat amb aquestes qüestions socials i de classe –i per comprendre millor el passat– la institució del sometent mereixeria un estudi més acurat. Aquesta institució d’autodefensa d’origen medieval reconeguda a les antigues Constitucions del principat va ser recuperada i vigoritzada en diferents moments històrics com la Guerra Gran (1793-1795), la Guerra Napoleònica (especialment en els aixecaments de 1808) i restablert en la primera restauració monàrquica de 1876. Amb el lema de «Pau, pau i sempre pau», el sometent de Catalunya va ser una institució reaccionària de propietaris i «colonos honrados» armats pensada per garantir i sostenir l’ordre social i polític al costat de les forces d’ordre públic. Durant les dictadures del segle XX va ser una fórmula que es va intentar estendre a la resta d’Espanya. Una de les accions més destacades va ser a Sant Celoni, conjunta amb la Guàrdia Civil, l’any 1960, que va significar el final de Quico Sabater, un dels últims maquis anarquistes. A la ruralia gironina, doncs, fins a la seva dissolució el 1978, amb la nova llei de policia, hi va haver sometents locals, propietaris –o amb aspiració a ser-ho– armats normalment amb un fusell màuser a disposició de l’autoritat i exercint tasques de vigilància, pressió o delació.
Tabús. Precisament, avui, un dels tabús més importants és un passat d’acomodació –o de participació entusiasta– en la dictadura de moltes famílies catalanes. Algunes cases tenien retrats del general Franco. Aquesta relativa bona salut del franquisme a Catalunya és una realitat històrica. Una bona prova d’aquest fet s’observa amb la composició de les llistes electorals a les eleccions municipals de 1979 o de 1983, quan es va produir el reciclatge de molts alcaldes franquistes a les files de Convergència i Unió, la força política que més en va absorbir. Aquests oblits –interessats– d’aquest passat incòmode ens condicionen el present. La participació de bona part de la societat catalana en la dictadura franquista i nacionalcatòlica va transcórrer amb una normalitat que s’explica per l’experiència traumàtica de la guerra i la repressió a la rereguarda republicana, la garantia de continuïtat de l’ordre social de la propietat i per uns determinats marcs culturals, construïts a través de la propaganda, la censura i el control de la premsa. Així com el joc d’interessos crematístics, lògiques de classe i relacions socials que es basaven en el clientelisme polític –a petita i a gran escala–, que van ser grans columnes del règim i de l’ordre i el control dels ajuntaments per determinades famílies.
Escletxes. Però quan la dictadura es consolidava a la dècada de 1950 sobre la base de la situació internacional, tímidament van començar a canviar coses. El Pla d’estabilització de 1959 –que emprenia mesures neocapitalistes dirigides pels tecnòcrates de l’Opus Dei– va provocar un creixement econòmic i va consolidar i intensificar les migracions internes, també va convertir el país en una destinació turística barata i de gran interès per als ciutadans dels països veïns. Va ser dins dels contextos culturals del franquisme –i en àmbits propers a l’Església, com Acció Catòlica– els principals focus on va aparèixer una dissidència temperada, cultural i la conformació d’una idea de Catalunya –en diferents àmbits com l’escoltisme– que confrontava horitzons nacionals espanyols com el del Frente de Juventudes. A banda, des de la clandestinitat, els partits d’esquerra i els sindicats de classe pensaven alternatives polítiques i transformacions socials més profundes.
Una de les grans qüestions d’aquells anys va ser el paper i el significat que va acabar tenint la llengua catalana. El castellà com a llengua dominant –o hegemònica– en el context de la postguerra se’l va dotar d’uns significats que cal pensar des de diferents perspectives: com l’estatus, la jerarquia i el joc simbòlic amb diferents graus de lleialtats –o deslleialtats– polítiques vers el règim, així com amb les seves instàncies i institucions de poder. I en tant que llengua de poder, va ser utilitzada i simbolitzada des de diferents posicions. Els alcaldes, per exemple, en els actes oficials no tenien gaires problemes per fer-los en castellà.
L’any 1963 l’encíclica Pacem in Terris produïa un impacte important dins l’antifranquisme catalanista. Citava els drets dels pobles i les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals. Per al papa Joan XXIII qualsevol «acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenrotllament d’aquestes minories és una gran violació de la justícia». Per a Jordi Amat (2015) aquest va ser «l’argument en què es va basar Josep Benet per sustentar la seva tesi sobre l’intent de genocidi cultural del franquisme envers Catalunya». L’establiment d’aquest cànon interpretatiu és de gran importància per la força i la vigència obtinguda.
El 20 de novembre de 1975 moria el general Franco. No tothom va brindar amb cava. Més d’una família el va plorar en la intimitat. S’acabava una època. Part d’una generació clamava un canvi. El règim havia anat perdent legitimitat moral en el conjunt de la societat. S’obria la Transició, uns anys vertiginosos de negociació, tensions polítiques i atemptats terroristes d’ETA i de grups d’ultradreta. Sense satisfer totes les sensibilitats –i després de la Llei d’Amnistia de 1977 i de la Constitució de 1978– es reformava el país en una democràcia parlamentària, no exempta de problemes i contradiccions.
