Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor, llicenciat en Filosofia i col·laborador a diversos mitjans de comunicació. És autor de les novel·les El riu encès, Dictadors de butxaca (premi Maspons i Safont), Cabells de Medusa i L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull), així com del recull d’articles literaris Proses reposades. Ha publicat també Llegendes de mar de la Costa Brava i Llegendes de nit. I ha realitzat diversos estudis i treballs sobre literatura, especialment sobre Joan Vinyoli: és l’autor de l’estudi preliminar i les propostes didàctiques de Vent d’aram i de “Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli” dins el volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista.
Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…
Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.
Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball
Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.
Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres
El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.
Homes i dones que han deixat una llarga petja
Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.
La màgia que captiva els caçadors de bolets
Moltes persones del nostre país senten una crida irrefrenable que els mena cap a bosc a principis de setembre. Abans arribaven a bosc caminant; ara ens desplacem amb cotxe fins a peu de sureda. Abans els boscos eren nets; ara el sotabosc s’ha assilvestrat. Però malgrat tot encara anem de quatre grapes entremig de brucs per collir un moixí, ens esgarrinxem l’ànima per arribar al pinetell o ens amarem fins al moll de l’os per trobar l’escarlet. Hem dedicat 52 pàgines a descobrir la màgia que captiva els caçadors de bolets.
Oficis i recursos que donen les entranyes de la terra
La gent de les Gavarres, l’Ardenya, el Montgrí i els seus encontorns ha aprofitat des de molt antic tot allò que el ventre de la terra li ha donat. Pedreres i sorreres, escampades arreu del territori, han servit per treure materials que, un cop treballats, s’han usat per fer construccions o per adequar camins; a Girona, la tradició dels picapedrers, que comença en temps molt antics, ha arribat fins a avui; els peons caminers tenien distribuïdes al llarg de les vies que adobaven petites pedreres per aconseguir material i engravar els camins; i els paletes valoraven molt la sorra de Begur per arremolinar les parets. Per altra banda, els pouaters i els minaires baixaven a les profunditats per arribar a l’aigua o extreure’n mineral: les mines de Celrà o Mont-ras en són exemples. En aquest número de Gavarres gratarem les entranyes de la terra.
Jugar a la baldufa, a fireta, a saco, a pilota…
Correrem darrere la innocència de la mainada que jugava a bèlit, a risques, a cuit i amagar o a bales. Recordarem aquells reis que no portaven gaire res i que obligaven la imaginació a fer nines amb capses de blat de moro. Passejarem pels carrers o per davant d’aquells espais que, a pagès o als pobles, servien d’escenari per fer guerra entre veïnats o per jugar a pilota en camps improvisats. Són 54 pàgines que ens convidaran a jugar a fireta, a la baldufa, a saco, a pilota… i que també ens faran seure al costat d’un jugador a la taula d’un cafè o d’un casino per viure com la sort s’atura o passa.
Fets dolorosos i circumstàncies adverses que encara es recorden
Desventures i catàstrofes, a vegades, fruit de l’infortuni d’haver encès un foc sense miraments, en el pitjor lloc del bosc o de la casa; a vegades, conseqüència d’un temporal o d’un cop de vent imprevist, d’una nevada o d’un temps de sequedat massa llarg, inevitable. I, encara també altres vegades, calamitats que han vingut precedides d’una imprudència, d’un cop de geni massa viu, d’un animal embogit o maltractat… En el número 16 publiquem allò que l’esborrador implacable del temps encara no s’ha emportat.
Olor d’encens, tocs de campana i visites de bisbes
Prometien el cel i a vegades tocaven massa de peus a terra. Parlem de fa quaranta, cinquanta o, encara més anys, de quan cada parròquia tenia els seus capellans: vicaris i rectors; domers, diaques i seminaristes. I encara hi havia escolans i campaners, majordomes i devotes, menjacapellans i indiferents. En aquest número parlem de capellans i de cerimònies religioses i de campaners i d’escolans i d’històries que s’explicaven i es deien.
