Crims terribles a la vora de casa

La revista Gavarres arriba al número 44 rescatant la crònica negra més reculada de casa nostra. Un total de 56 pàgines en què els protagonistes són homes i dones que, ja sigui empesos per la cobdícia, l’odi, l’enveja, la bogeria o l’amor (i el desamor!), han comès crims esfereïdors que han derivat en morts i cadàvers de tota mena. Uns episodis violents que continuen persistint gràcies a la memòria oral. Ja ho diuen, ja, que viure és acomplir un cicle i que després de la mort, torna la vida.

La publicació, a banda del dossier monogràfic, es complementa amb la resta de seccions habituals. Així, el capellà, arxiver i director del Museu de Sant Feliu de Guíxols, Àngel Jiménez, és el protagonista de la ‘Conversa’; el ‘Retrat de Família’ es planta a Llagostera, al Mas Borni, i el Castell d’Empordà és l’entorn que contextualitza l”Indret’. També us proposem dues rutes a peu, un article sobre la Càtedra d’Estudis del Suro o uns ‘Primers Relleus’ escrits per Xavier Cortadellas, entre altres continguts.

Aplecs i trobades

El nou número de la revista Gavarres dedica el seu dossier als aplecs i trobades que hi ha hagut i encara hi ha als nostres pobles. Durant 50 pàgines voltarem per santuaris i ermites, on de fa anys la gent es troba i on la devoció i els exvots conviuen amb la tabola, les ballades, l’esport i els àpats; des dels Àngels a Sant Sebastià i de Santa Caterina a Sant Maurici passant per tots els remeis. Fem parada a pobles prop de les Gavarres i del Ter, i conversem amb alguns veïns i veïnes que recorden els dies assenyalats dels aplecs, les activitats que es feien i la gran colla que es trobava.

«Avui, potser, la devoció no governa les trobades ni els exvots omplen d’agraïment les parets de l’ermita. Les caminades excursionistes i les curses, els àpats i la platxèria omplen el buit que ha anat deixant la fe. Però algunes persones ens continuem trobant encara en aquells llocs que en un temps remot els avantpassats van escollir de punts d’encontre. Uns topants on primer hi va haver pedres dreçades i després, esglesioles, i que guarden essències d’allò que va ser el nostre passat.»

La revista es complementa amb una àmplia secció d’actualitat amb entrevistes com la ‘Conversa’ amb el periodista i activista cultural gironí, Jordi Dalmau; o el ‘Retrat de família’ on coneixem els Viusà, de Peralta de la mà d’en Joan Pinsach. Descobrim el poble del Baix Empordà, Torrent, i us proposem dues rutes ‘A peu’: a Sidillà, i per les ribes del Ter de Girona fins a Sarrià.

En la pobresa, la castedat i l’obediència

Més enllà del brogit mundà, hi ha dones i homes que dediquen la seva vida a l’esperit. Alguns, renunciant a molt, s’emparen en la pobresa, la castedat i l’obediència, a vegades en el silenci. Uns quants dediquen els esforços a l’ajuda al proïsme – escoles, hospitals…-, d’altres a la perfecció del pensament, de l’ànima. Els més viuen en comunitats, els menys busquen la solitud per assolir els objectius. Parlem amb persones que han escollit aquest camí de via en aquests entorns de les Gavarres, l’Ardenya i el Baix Ter. Pretenem saber què els ha dut a deixar la norma per atènyer a una altra manera de mirar-se el món i de relacionar-s’hi.

Actors, directors, escriptors, tècnics pugen a escena…

En trenta-cinc números de ‘Gavarres’, potser mai no havien aparegut tants de noms propis en un dossier. I és que a cada vila d’aquesta part del país hi ha molta gent disposada a pujar dalt d’un escenari o a fer de figurant en una escena al carrer… és a dir, a moltes persones els plau de fer teatre. Religiós o laic. Tràgic o còmic. I qui no se sent còmode veient-se escrutat per la mirada d’altri, ajuda a crear decorats, a resoldre problemes d’il·luminació, a vendre entrades, a fer de traspunt o a coordinar o dirigir el grup. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un espai –un teatre, una sala o el mateix carrer– on la gent ha plorat veient els seus temors a dalt de l’escenari i s’ha rigut dels seus propis defectes encarnats en convilatans.

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…

Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.

Homes i dones que han deixat una llarga petja

Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.

Oficis i recursos que donen les entranyes de la terra

La gent de les Gavarres, l’Ardenya, el Montgrí i els seus encontorns ha aprofitat des de molt antic tot allò que el ventre de la terra li ha donat. Pedreres i sorreres, escampades arreu del territori, han servit per treure materials que, un cop treballats, s’han usat per fer construccions o per adequar camins; a Girona, la tradició dels picapedrers, que comença en temps molt antics, ha arribat fins a avui; els peons caminers tenien distribuïdes al llarg de les vies que adobaven petites pedreres per aconseguir material i engravar els camins; i els paletes valoraven molt la sorra de Begur per arremolinar les parets. Per altra banda, els pouaters i els minaires baixaven a les profunditats per arribar a l’aigua o extreure’n mineral: les mines de Celrà o Mont-ras en són exemples. En aquest número de Gavarres gratarem les entranyes de la terra.

El ‘glamour’ d’una Costa Brava que tot just començava a ser-ho

Quan la gent de casa bona començava a pensar en l’estiueig encara faltava molt temps perquè es generalitzés la idea de ‘fer vacances’. Volem parlar d’aquelles primeres famílies estiuejants, dels llocs on anaven, de la gent que les atenia, de la manera com hi arribaven, de com vestien i del que hi feien. La majoria anava a mar, alguns, però, estiuejaven als masos de les Gavarres i de l’Ardenya, en alguns santuaris i hostatgeries… Nosaltres volem explicar el que molta gent va viure, el que molta gent va sentir a dir o el que molta gent recorda.