Ferran Rella
Els pobles són organismes biològics, vius. Neixen, es reprodueixen i, també, lamentablement, moren. Les circumstàncies són diverses, la majoria naturals com correspon als comportaments que bateguen, que alenen; altres són propiciades per l’estultícia dels que hi viuen, que no saben atalaiar més enllà del seu nas, maldestres sense pensament, sense reflexió i, en aquell epitafi de pedres, sovint colgades pel vòmit dels anys, s’hi llegeix, de vegades amb molta dificultat, els seus avatars.
El llibre De función pública de l’asturià Jaime Izquierdo és una lliçó fonamental, didàctica i pedagògica de la mirada que hauríem de mantenir sobre els nostres pobles i les persones que hi viuen capaces de sostenir la naturalesa, de preservar-la, de salvar-la, de conservar-la alegre i, sobretot, de saber vincular amb encert comunitat i paisatge. Serenyes reflexions d’allò que, segurament, coneixem, però que en la rutina i traüt quotidià oblidem.
En el capítol intitulat ‘El dia que aprendí a mirar’, la facècia de l’oftalmòleg que visita el pacient i l’interroga sobre el poble, l’encerta de ple quan comenta que hi veiem, però no mirem perquè separem la cultura dels pobles de la memòria dels seus avantpassats i conclou, sàviament, com n’és d’important saber mirar «perquè la mirada estable i intel·ligent sorgeix del coneixement i el coneixement del respecte. I del respecte sorgeix l’estima, la volença i el saber fer. Només tornarem a tractar amb encert la muntanya si aprenem a mirar-la restaurant els valors de les comunitats camperoles que hi habitaren durant segles i incorporem noves mirades que serveixin per a projectar-les cap al futur.»
Avui, lamentablement, el sac de les virtuts pobletanes s’ha descosit i el trau s’eixampla més i més fins que és impossible sargir-lo i recompondre’n l’harmònic retaule que constitueix un poble. Sobretot, si tenim en compte que aquell espectacle de vida, la terra somiada dels orígens, de les nostres aventures i seduccions és una plaça escollida, un territori físic i interior que, com diu l’escriptor francès Giono parlant del seu Piemont, «ens hi anem a refugiar, a viure, a espènyer l’esperança quan ens trobem amb circumstàncies difícils en les quals els amors i la joia ens han estat sostrets.»
El ‘paradís’ aneuenc. Les Valls d’Àneu són per nosaltres aquest paradís somiat, a voltes seductor, atractiu, però, de vegades esquerp i incòmode. Avui, encara, en aquests més de 400 quilòmetres quadrats els pobles hi floreixen, en tenim 23, i l’aiguada humana, fertilitzadora, aconsegueix de polir-los, transformar-los i endreçar-los cap al futur. S’intenta, i la major part de les vegades s’aconsegueix. Però no sempre ha estat així, tal com ens indica Adolfo García en la seua obra Alabanza de la aldea, reflexió coincident en què precisem mantenir de la tradició i què canviar per adaptar-se a temps nous, «aquest currículum territorial, aquest arxiu que conté les empremtes de la identitat del poble desapareix». I pot fer-ho, pervertint el substrat agrícola i ramader, negligint-lo i canviant completament el funcionament, l’operativa individual i col·lectiva. En aquest cas l’arribada del turisme, la globalització i el món digital hi té molt a veure. Per això als que ens visiten, cercant el paradís, cal ensenyar-los a aprendre, a mirar, a comprendre, a estimar i a fidelitzar. Però no s’arriba a la plenitud, no s’aprendrà la lliçó si els que hi viuen no recobren autoestima, identitat i comprensió del valor substancial de viure, créixer i desenvolupar-se en espais rurals. Aquesta mirada reclama repensar els pobles, també compromís, acció i recursos si no volem arribar-hi tard, com apunta Izquierdo, «si no volem que desapareguin, no només físicament, també de la nostra memòria col·lectiva, avui feble, immediata i mediàtica, urbana i global poc arrelada i inconsistent.»
Dins de l’Olimp aneuenc, d’aquella història, d’aquella memòria col·lectiva que ateny l’actualitat hauríem de rescatar tres pobles: Àrreu, Dorve i Rose o Arrose tal com indica la documentació. De les ferides del temps, dels embats que totes les localitats sofreixen al llarg de la seua vida Àrreu, del municipi d’Alt Àneu –vegeu l’entrevista a Eloi en aquestes pàgines–, i Dorve, del municipi de la Guingueta d’Àneu, van arribar al llindar de l’abandonament a la dècada dels anys 1980. Tot i el trànsit decadent, ambdós pobles es mantenen mínimament desperts amb un ull obert i l’altre tancat esperant, això sí, una alenada nutritiva, regenerativa que en facilite la reanimació, una plena reactivació que permeti recuperar la recordança de poble amagada entre els plecs i l’aura dels vells carrer i edificis.
La vella de Rose. Rose, dolorosament, ja no existeix com a poble. Avui, unes quantes parets, la borda de Cília, escampades entre avellaners i roures, a tocar de l’aigua fluent i vivificadora del barranc del mateix nom, són testimonis dels darrers batecs. No obstant això, esdevé escenari solitari de memòria comunitària a través de la tradició oral. La llegenda de la vella que hi habitava en temps i que atorgà herència de territori a Esterri d’Àneu, el poble que la va saber cuidar, que la va saber comprendre. D’aquí que el seu terme municipal, el més petit d’Àneu, en arribar al barranc de Rose, gira sorprenentment cap a l’est, «una finíssima llenca de terra en forma de sageta, un cor allargassat que, tot seguint el barranc, fa falca entre la demarcació de Son i la de Jou fins a arribar al peu del pic de Quartiules», tal com descriu Albert Turull en l’imprescindible compendi Pagus Anabiensis.
És obligat repensar els pobles, intentar recobrar la identitat cultural perduda. Constitueix l’única solució possible si no volem abocar-los, com Rose, a la desaparició, a cantar-ne des de la literatura, des de la bellesa poètica, des de l’índex de la història, les absoltes de la seua essència perduda, a contemplar una nova forma d’existència sedimentada, a esdevenir patrimoni i memòria indissociables, a escoltar-ne, en aquesta suspensió de temporalitat, un silenci gratificant, a admirar en aquest univers periclitat el que fou i no s’esdevingué.
Contemplem-ne, també, en aquell mirall temporal les nostres mancances, els dèficits socials per no saber mantenir, conservar, canviar i transmetre a noves generacions la importància i funció que els pobles han representat i representen en un univers excessivament urbà. És un tema cabdal de futur. Deia Chesterton «que no hi ha al món un tema que no sigui interessant; el que sí que hi pot haver són persones que no s’interessen per ells». Un interès, doncs, que hauria de projectar-se a la restauració dels béns comuns, també a la creació d’altres de nous en una cohabitació harmònica i assenyada que tendeixi a la reforestació del poble a través de la cultura, tal com apunta el pensador estatunidenc George Yúdice.
