Camping del SalatÃ
Josep M. Barris
Durant el mes de juny de l’any 1956, l’hisendat rosinc Antoni Maria Coll Muntanyà sol·licitava al Govern Civil de Girona autorització per obrir un càmping, anomenat Bahía, en uns terrenys a tocar la carretera que conduïa a Vilajuïga. S’iniciava, així, a Roses, una nova forma d’explotació turística que, a redós dels corrents que preconitzaven els beneficis del contacte directe amb la natura, faria una enorme fortuna a partir de la dècada de 1950. Tanmateix, el campisme nasqué amb unes característiques ben diferents de com el coneixem avui. Les imatges que acompanyen aquestes línies permetran documentar-ne les peculiaritats dels primers càmpings rosincs.
Càmping de gestió estrangera. El càmping Bahía sembla que va ser gestionat directament pel Royal Automobile Club d’Anglaterra, de primera classe, tenia una capacitat per a 300 persones i estava compost de diversos edificis dedicats als equipaments més bàsics com administració, lavabos, bar, menjador i cuines, rentador i infermeria. L’any següent, el 1957, el promotor granadí Casto Susino González sol·licitava llicència municipal per construir un altre càmping, denominat Cala Montjoi, també de primera classe i també amb una capacitat per a 300 persones. Més enllà de la part fonamental de la instal·lació, el camp de tendes de campanya, el càmping disposava de diversos edificis, de factura ben senzilla, dedicats a l’equipament bàsic. El seu període d’activitat s’estenia de l’1 de juny al 15 d’octubre i, en aquest cas, era gestionat pel Touring Club de France.
Arrencava així el campisme a Roses. Les iniciatives se succeïren ràpidament. L’any 1959, per exemple, els senyors Manuel Fassier Mar i Marta Fassier Romañach sol·licitaven llicència d’obres per a la construcció d’un centre turístic compost d’un motel i un càmping, d’acord amb el projecte redactat per l’arquitecte Juli Rosa i Cirilo, al paratge de Canyelles Grosses o l’Almadrava.
Just després, el promotor Pere Subirós Oliveras presentava el projecte per construir un càmping de primera classe, anomenat Salatà, amb una capacitat per a 60 tendes de campanya o 320 persones en una superfície de 4.500 metres quadrats, redactat per l’arquitecte Alexandre Bonaterra Matas. S’hi preveia la construcció de lavabos, dutxes, rentadors, bar, magatzem, economat, guarda i infermeria. L’any 1966 es va autoritzar un desplaçament de la situació del càmping perquè es trobava en una zona inundable, un detall que ens transporta a una problemàtica molt actual. L’any següent, el 1967, hi havia un nou projecte d’ampliació, en el qual s’informava que el nou càmping tindria una superfície de 10.000 metres quadrats i una capacitat de 428 places.
Per acabar amb aquest breu repàs als inicis campistes a Roses, cal recordar com, sovint, n’eren de petites les iniciatives turístiques. El setembre de 1960 Lluís Vila Sabater sol·licitava construir un càmping de primera classe, amb capacitat per a només 32 persones, dotat de caseta per al guarda, infermeria, lavabos, rentadors, magatzem, bar i botiga, segons el projecte de l’arquitecte Alexandre Bonaterra Matas. Fou el càmping denominat La Fresca, el més petit de tots, amb una superfície de només 540 mestres quadrats, i situat on hi hagué el baluard de Santa Maria de la Ciutadella, és a dir, la relació perfecta entre turisme i patrimoni.
Viure a l’aire lliure amb poc. Totes aquestes iniciatives tenien en comú, segons deien, el foment de la vida a l’aire lliure i la pràctica de l’esport en un entorn, curiosament, molt ben delimitat per una reglamentació interna ben precisa i estipulada. A conseqüència d’aquest objectiu genèric de fomentar el contacte amb la natura, les imatges destaquen el predomini majoritari de les tendes de campanya, juntament amb algunes caravanes que, popularment, tothom anomenava rulots o, més precisament, en la seva forma francesa roulottes. Com és de suposar, doncs, la vida al càmping era en un inici precària, sense luxes ni concessions al confort habitual que es podia gaudir a les ciutats. Efectivament, la vida es feia absolutament a l’aire lliure: es cuinava amb un fogonet davant la tenda, es dormia a terra, sota la lona, i s’utilitzaven els serveis comuns, com lavabos i rentadors de roba i d’estris. El càmping esdevenia el mínim comú múltiple entre el mite de la supervivència australopitec i la seguretat de la civilització. Les instal·lacions que pomposament es descrivien a les memòries arquitectòniques no deixaven de ser, en molts casos, simples guinguetes. Les tendes de campanya s’estenien sense un ordre aparent, atès que no s’havia normalitzat el concepte actual de ‘parcel·la’, un fet que convertia els primers càmpings més en un trencaclosques que en un racional cardo i decumanus romà. Si l’entorn era suburbà, sovint els campistes no disposaven de l’agraïda ombra dels arbres, com al càmping El Salatar, atès que s’aprofitaven antics terrenys agrícoles amb rendiments marginals. En canvi, a Montjoi, per exemple, allunyat de qualsevol nucli urbà, les tendes es plantaven sota els pins i les oliveres existents, en un exercici d’intel·ligència fantàstic.
No cal dir que serveis com piscines, jacuzzis, pistes de tenis i de frontó, els minigolfs i qualsevol altre passatemps destinat a entretenir els turistes foren l’objecte de la versió càmping 2.0. que amb celeritat s’imposà amb els guanys de les primeres campanyes estiuenques. Per això és l’inici del camí que ha conduït els càmpings a convertir-se en autèntiques ciutats de vacances, absolutament equipades i confortables, però també allunyats d’oferir un tast del mite de Robinson Crusoe. A Roses foren l’avançada precoç d’un model turístic nou, liderats per diverses iniciatives europees, que introduïren tímidament les paraules ‘natura’ i ‘aire lliure’.
