Pere Guanter
Des de temps immemorials, la tenda de campanya ha estat una de les formes primitives i habituals d’allotjament, ja citada a la Bíblia. Quan es formen els assentaments humans durant la revolució neolítica al voltant de Mesopotàmia i els seus regnes perifèrics, la itinerància era la seva forma de vida. En aquest estil de vida nòmada, la base dels seus habitatges eren les tendes de campanya. Molt més tard l’ús que se li dona a les tendes és un altre, preferentment el militar, tal com queda recollit en les representacions dels campaments dels exèrcits de Roma. En temps més recents, aquesta forma d’habitatge fou adoptada per diferents col·lectius, els quals la tenda de campanya s’adaptava a la seva forma de vida itinerant més o menys temporal: caçadors, recol·lectors, pelegrins, conqueridors, exploradors.
Amb la revolució industrial es produeix un canvi de paradigma en la societat. Té lloc una escissió radical entre el temps de treball i el temps d’oci. Es busca la felicitat lluny de la vida quotidiana, desenvolupant activitats que es defineixen per oposició als de l’àmbit laboral. L’oci, el turisme i la recreació són descoberts pel ciutadà com un nou camp de consum. La indústria turística elabora turistes, igual que la fusta o la metal·lúrgia treballen les seves corresponents matèries primeres. El plaer lluny de ser reprovat, per influència del catolicisme, tendeix a convertir-se en obligatori. En comptes de sentir-se culpable, de fruir de massa plaer, les persones se senten avergonyides per no delectar-se prou. Tradicionalment, l’estiueig de les classes benestants estava molt lluny d’utilitzar la tenda de campanya. Es basava en una estada a les finques pròpies, cases d’estiueig o masies on buscaven aire sa i descans del ritme urbà. Més tard, apareixia l’estiueig a viles balneàries i de mar, lligat a la idea de salut i higiene. Les elits combinaven banys, sociabilitat i exhibició de prestigi. Era descans, però també escenari social. A partir de l’entrada al segle XX, amb la democratització de moltes activitats d’oci, una gran part de la població pot accedir a un ventall molt més ampli d’aquest tipus d’activitats. Es desenvolupen les pràctiques turístiques més tradicionals, juntament amb noves propostes, com els càmpings, que s’adeqüen a aquestes noves audiències i les seves demandes.
El campisme romàntic. A finals del XIX, el càmping nasqué al Regne Unit lligat a l’excursionisme i a una nova ètica del lleure. El 1875 es creà l’Association of Cycle Campers, que combinava bicicleta i tenda lleugera. El 1901 el Camping and Caravanning Club consolidà el moviment amb normes, equipament i una certa moral higienista. A París, el 1903, el càmping entrava en els cercles esportius i naturistes com a pràctica regeneradora. Encara no era turisme massiu, era una pedagogia del caràcter, amb tendes reciclades, cuines portàtils i una idea de disciplina, salut i llibertat controlada. Catalunya des de finals de segle XIX fins a la Guerra Civil, es pot dir que es trobava en la prehistòria del càmping modern. Societats com el Centre Excursionista de Catalunya i altres clubs de muntanya organitzaven sortides, campaments i acampades. L’acampada es desenvolupa juntament amb l’excursionisme i té un caire romàntic d’acord amb les idees predominants a Europa. El primer registre oficial del terme ‘càmping’ a Catalunya es pot trobar l’any 1917, amb un campament ubicat a la badia de Roses i el Cap de Creus. Els anys 1920 es va institucionalitzar l’acampada recreativa com a tal: el 1924 dos membres del Centre Excursionista de Catalunya van impulsar una secció dedicada al càmping, i d’aquí sorgí el primer Càmping Club de Catalunya. El 1929 va organitzar una trobada internacional que va reunir acampadors d’Anglaterra, Holanda i Dinamarca amb finalitats culturals, de vivència de la naturalesa i d’aprenentatge de la convivència. Miquel Arnau Mont, poeta, va escriure una carta exaltant el campisme com un retorn a la naturalesa, un acostament al primitivisme i una font de tranquil·litat espiritual. Argumentava que el càmping forjava persones valeroses i optimistes, que era una manera de «tornar l’home a un candor que s’ha perdut en l’asfalt i els pisos». Es trobarien altres exemples en aquesta mateixa línia.
El campisme vacacional. En les primeres dècades de segle, però sobretot un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, la febre del turisme s’escampava per tot Europa. Emmarcada en aquesta moda, i entre les classes més populars, es va tornar a recuperar la idea d’acampada, però llavors aplicada al turisme. Els interessos eren uns altres que aquells que l’havien generat en el passat. Començaren per qüestions econòmiques, ja que significava una opció més ajustada a aquells poders adquisitius menys potents. Al principi els càmpings eren només un tros de terra en el qual es podien muntar les tendes de campanya. Després, a poc a poc, s’hi van anar afegint diferents serveis. Ivette Barbaza en El Paisatge humà de la Costa Brava assenyala que va ser l’any 1959 quan hi hagué un canvi de tendència pel que fa a la concepció dels càmpings. El 1965 en general els càmpings de la Costa Brava eren ben concebuts i tenien instal·lacions suficients. Tots tenien llum, aigua corrent i instal·lacions sanitàries, cosa que no era tan evident uns anys abans. També disposaven de serveis d’abastament –alguns fins i tot tenien supermercats–, un bar, pel cap baix, i la majoria també un restaurant. Segons Barbaza, l’any 1964 a l’Escala i a Sant Pere Pescador hi havia 3 càmpings; a Castelló d’Empúries, 1; a Roses, 4; a Cadaqués, 1; al Port de la Selva, 2; a Llançà, 1, i a Colera, 2. La majoria dels càmpings se situaven a la costa, a prop del mar. S’ha d’esmentar l’excepció del càmping La Fresca, situat dins l’entramat urbà de Figueres, a prop de l’artèria de la Nacional-II, per on passaven tots els turistes que volien anar a la Costa Brava. Es posa també de manifest la diferència entre clients d’hotel i clients de càmping. Assenyala que, si els campistes no trobessin prou lloc als càmpings de la Costa Brava, no anirien pas a un hotel, se n’anirien cap a una altra banda on poguessin acampar. L’ambient del càmping dels anys 1960 es caracteritzava per un aire familiar, amb nens que corrien a la platja, gent que llegia llibres i diaris sota les ombres dels pins.
Amb el temps el turisme de càmping deixà de ser practicat només per un perfil determinat de turistes i s’anà obrint gradualment a tipologies més àmplies. A partir dels anys 1990, els càmpings experimentaren un procés de modernització accelerat, com ho demostra, entre molts altres, el càmping Las Dunas de Sant Pere Pescador. L’augment de la demanda portava el sector a transformar-se per millorar la qualitat i diversificar l’oferta. Es començaren a introduir els bungalous, que suposaven una revolució en el sector. Aquestes noves modalitats d’allotjament permetien als turistes gaudir de més comoditats. S’obriren zones esportives, com pistes de tenis i parcs aquàtics, una oferta gastronòmica més sofisticada i l’animació infantil facilitava les vacances i el descans. Els càmpings avui són la segona alternativa pel que fa a allotjament vacacional i compten amb una infinitat d’ofertes, des de tradicionals fins a opcions més confortables, fins i tot de luxe.
El món d’avui. Avui un càmping va molt més enllà de les parcel·les tradicionals. Des dels allotjaments més clàssics i tradicionals, com són els bungalous, que es poden trobar en pràcticament tots els càmpings, fins a alguns tan diversos com les mobile homes, les cabanes als arbres o els allotjaments bombolla. Sense oblidar-nos d’altres més sofisticats, com els ecolodges o propostes tematitzades com iurtes o haimes, entre moltes altres possibilitats. Allotjaments singulars i espais pensats per adaptar-se a diferents tipus de viatgers. El càmping s’ha obert a noves formes de viatjar, sense perdre’n la identitat. A començaments del segle XXI apareix el glàmping (glamur-càmping), que atreu un nou perfil de visitants en combinar l’experiència del càmping tradicional amb el confort dels hotels, estil i serveis d’alta gamma. Ampliant l’horitzó de possibilitats hi ha càmpings amb instal·lacions pròpies de balnearis, centres d’hidroteràpia i serveis de benestar com balnearis i centres de ioga, una tendència que fins fa poc era pràcticament exclusiva d’hotels. Un altre gir important apareix quan amb les parcel·les fixes i les mobile homes es passa de l’ús temporal a la quasi propietat simbòlica. Socialment pot funcionar com una segona residència estable. Això representa una mutació sociològica clara: el càmping deixa de ser espai de trànsit per convertir-se en comunitat, amb capital social acumulat any rere any. Més recentment, sobretot amb la crisi d’habitatge, apareix un ús minoritari, però real, com a primera residència. Aquí el càmping esdevé solució fronterera: habitatge formalment turístic, però funcionalment residencial. Això tensiona normatives municipals i posa sobre la taula la precarització residencial. El 2022 es van generar 538 milions d’euros i el seu impacte indirecte va ser de 2.500 milions. Segons dades de 2023, més de 4 milions de turistes van allotjar-se en un càmping de Catalunya, el que va representar més de 10 milions de pernoctacions.
Avui el món del càmping es troba en una altra cruïlla, plena de reptes i oportunitats. Sembla que tot el que ha estat vàlid i valorat des de la revolució industrial fins avui ja no és vàlid. Ja no valen les xifres: increment de pernoctacions o d’ocupacions d’hotels i càmpings, de vols turístics o d’altres idees i xifres semblants. Fins i tot ja està superada l’etapa en la qual l’oferta es basava a oferir experiències. L’emergència climàtica, amb la situació de càmpings en zones inundables, potencials allaus o de risc d’incendi, obliga a actuar amb plans d’autopercepció o mesures més estructurals. Paral·lelament, la sostenibilitat ambiental es converteix en un imperatiu: la pressió per reduir l’impacte ecològic –gestió eficient de l’aigua, energies renovables i criteris paisatgístics– es combina amb una demanda social de turisme responsable i coherència amb el paisatge natural. La digitalització i la gestió intel·ligent és una força transformadora, però alhora una necessitat imperant.
La tria de reptes –clima i seguretat territorial, sostenibilitat i integració tecnològica– defineix l’equació que hauran de resoldre els càmpings catalans per continuar essent referents d’un turisme de natura que sigui alhora segur, ecològic i connectat al segle XXI.
