FOTO: Josep Burset

Laia Juez

Anys enrere, a la Vall de Llémena, totes les famílies treballaven un trosset de terra on cultivaven l’horta per a les menges del dia a dia i els sobrants els venien al mercat d’Amer. Les grans propietats es dividien en peces per llogar, de manera que tothom hi tingués accés. Fa cents anys es va construir un canal paral·lel a la riera de la Llémena que connectava tots els molins, i en el tram de Sant Esteve els hortolans es van aglutinar per aprofitar el recurs de l’aigua: l’extracció de l’aigua per reg era tan gran que fins i tot hi va haver un contenciós entre el propietari del molí d’en Camós i els horticultors, ja que en feien ús sense permís i el molí tenia dificultats per funcionar. Això va fer que, temps després, el 1985, es creés la Comunitat de Regants, composta per una trentena de cultivadors. Aquest escenari, propi dels anys cinquanta, ha variat profundament amb el temps, però en aquest article conversem amb hortolans de tota la vida perquè ens comparteixin la memòria i els coneixements de la seva manera de fer.

Les humitats i els vents. Ara són deu les persones que treballen els horts de Sant Esteve, cadascuna un quart de vessant, uns 250 metres quadrats. En Xintu Naspreda (Sant Miquel de Capmajor, 1946) hi és des dels anys setanta: «L’hort és un entreteniment i un laboratori, quan no saps què fer t’hi plantes i vas provant; però la terra és molt baixa i al jovent els costa molt ajupir l’esquena… El padrí tot el dia era a l’hort i ens deia ‘esquenamolls’, perquè no l’ajupíem», diu abans d’afegir que «ara hi anem voluntaris.»

En Joan Colomer Rius va néixer el 1941 a Mieres, però de ben petit va arrelar a la Torra, davant de l’església de Sant Esteve. L’indret és idíl·lic, un veïnat planer amb sis masos envoltats de terra de cultiu i arbredes, malgrat que els romanticismes cauen quan recorda que l’any de la gelada estaven a 21 graus sota zero i sense gaire roba d’abric; el càntir, a dins de casa, es va esberlar amb l’aigua glaçada. El mas deu tenir la mateixa fisonomia del segle passat: xerrem al voltant d’un foc a terra amb les parets ennegrides de sutge. Em comenta que preveu el temps a partir dels senyals del seu entorn, perquè «aquests del temps, a la tele, diuen cada mentida…». En Joan vaticina que aquest hivern –ja passat– farà fred perquè totes les canyes han florit, una informació que queda corroborada amb les nevades dels primers mesos de l’any.

També es regeix per les humitats de casa per saber quan hi haurà canvis de temps, així com d’antigues dites: ‘Ponent té una filla a llevant que marxa rient i torna plorant’; és a dir, que quan el vent ve de Rocacorba al Far –de llevant– vindria la pluja. Malauradament, tot canvia. El fred abans era més fred, i també hi havia tardor i primavera. «Ara ho fa tot plegat i els estius eren menys rabiosos; fa anys no feien aquestes bestieses d’ara, que amb una setmana ho mata tot». La mateixa vall, al capdavall, disposa dels seus propis microclimes.

En Xintu i en Xicu –Francesc Oliveres, l’alcalde de Sant Aniol de Finestres– treballen els horts de la riera de Sant Esteve i expliquen que la humitat que hi ha a baix fa que tot es glaci. Els arbres fruiters mai hi han prosperat: la gebrada mata la flor, però en els punts més enlairats, en canvi, els albercoquers, cireres i palosantos –caquiers–, poden prosperar.

Herba tallada i fems. En Joan era el gran de cinc germans, i això li va donar la responsabilitat de tirar endavant la família. Amb quinze anys, s’aixecava a les quatre de la matinada per anar a treballar; tenia vaques i cultivava per autoconsum. Ja jubilat, cada dia passa alguna estona al seu hort. «Sempre m’ha agradat», remarca. Ubicat al costat de l’església de Sant Esteve, el seu tros és polit i tot el que hi ha plantat manté una geometria cuidada, com també passa a les regues d’en Xintu. «Per anar bé, s’hi ha d’anar cada dia, així mantens l’herba petita a ratlla. Tot això de plantar sobre verd és un cuento», es plany en Xintu.

Cada moment de l’any dicta les feines que cal fer. L’hivern és sobretot temps de preparar la terra. En Xintu demana a l’Ajuntament de Sant Esteve que li portin l’herba tallada i la treballa amb el terreny, de manera que aquest queda esponjós i assentat i reté més la humitat. També acostuma a cremar a l’hort i a trinxar tot el que queda com el fenigrec, amb l’objectiu d’enriquir la terra. De tant en tant, hi remena calç per evitar cuques «i tot allò que arossega, perquè les plantes, el que volen, és que no les emprenyin». Com a fertilitzant, utilitza principalment la potassa; «n’hi vol molta», assenyala.

Per treballar la terra, en Joan col·loca fullaraca a l’hivern, així l’esponja i la protegeix de les glaçades. Per abonar-la hi col·loca fems de cavall orgànic vuit dies abans de plantar-hi –els de gallina cremen massa i els d’ovella són excessivament forts–. Segons ell, el millor moment per plantar és en lluna vella, d’aquesta manera s’evita que res s’espigui. En Xintu, en canvi, confessa que va perdre la confiança en les llunes quan «un mateix carabasser no en va fer ni una carbassa, i un altre sí». «El més important és que sigui l’hora adequada i que la terra estigui ben treballada», diu. Parlant de carbasseres, en Xico afegeix que «per anar bé, s’han de ‘castigar’»: «Vaig treure fullaraca a garrotades perquè no feia carbasses, i allà on la vaig trinxar, van sortir carbasses; i té sentit, perquè la fulla ho ofega.»

El ‘rei de la tomata’. El més alt reconeixement que sosté en Joan de la Torra per part dels veïns de la contrada és ser «el rei de la tomata». Les seves tomates són esplèndides, en cull molts quilos de diferents tipus: plena, de pera, de Barbastro, de penjar… Ell mateix guarda la grana dels millors exemplars per a la collita següent. I, veritablement, les seves tomates serien dignes de guanyar algun concurs extraordinari: fa poc, una va arribar a pesar uns 1,700 grams! D’aquí neix el respecte que desperta aquest home entre els aficionats a l’horticultura.

Quan la collita és abundant, arriba el moment de fer rebost. La modernitat proveeix de tècniques com l’envasat al buit per als carabassons i la mongeta tendra, que posteriorment poden ser congelats. A la tardor, com mana la tradició, es fan les conserves que serviran per a tot l’any. Conserves com ara la de la tomata de pera, que es col·loca en pots sense res més i, després, al bany maria; en tot cas, apunten, s’escalda per poder-la pelar amb més facilitat. De conserves confitades en fan de tomata verda, de bitxo de Girona o de cirereta, amb un 25 % de vinagre de vi blanc i sal.

L’horta requereix dedicació i, si la collita és bona, tot és joia. Ara bé, si es malmet pot generar molta frustració. Encara que hi facis una barraca amb xarxa per protegir-la de pedregades i animalons, totes les cures i atencions poden ser menystingudes en qualsevol moment. En Joan explica que ara fa uns anys «la carretera semblava una catifa: d’on van sortir tantes i tantes erugues?». Es recorda a si mateix que té 85 anys i que ja ha superat diverses malalties que l’han encarat a la mort; afirma estar cansat. «Plego, entre la calor, les erugues o les plagues… El món està contaminat, tot contamina», es lamenta.