Daniel Fité Erill
La primavera de l’any 1949, l’escriptora catalana establerta a la República Argentina, na Maria Gràcia Bassa Rocas escrivia a la revista bonaerense Ressorgiment que «una vegada un pastor de l’alta muntanya, dels qui baixaven a l’hivern, ells i llurs dones trementinaires, i ens venien trementina i oli d’avet, i petites coses, i demanaven, ells i elles, alhora, almoina» els havia ofrenat un bell grapat de culleres i forquilles de fusta de boix, tornejades i fines, fetes per ell. Aquest deliciós fragment literari, escrit al principi del procés de patrimonialització de la figura de les trementinaires, ens resumeix perfectament aquesta activitat de subsistència.
Els orígens d’aquesta ocupació caldria anar-los a buscar en les migracions temporals desenrotllades des de temps remots a través de l’activitat ramadera transhumant. A principis del segle XVIII, poc després de la Guerra de Successió Espanyola, la confecció del Reial Cadastre de Catalunya ens permet conèixer la misèria i precarietat de moltes famílies de les nostres muntanyes abocades a una emigració estacional per a poder sobreviure. A la parròquia de Lavansa, d’unes 434 persones domiciliades, més de la meitat, unes 241 romanien absents rodant pel món. Al poble d’Alinyà, Pere Jaume Vilana i Joan Graell, pagesos experts elegits pel Batlle i Jurats, afirmaven l’any 1716 que hi havia «setanta ÿ sis persones, totes miserables ÿ desemparades, que la major part del anÿ demanan caritat». El seu capellà rubricava que en els darrers temps no havia vingut ni marxat cap família, «sino los qui van a capta que van ÿ venen». Els habitatges de moltes d’aquestes famílies itinerants no deixaven de ser barraques, així se’ns esmenta en la rocambolesca documentació fiscal de l’època, aixoplucs precaris adjacents en molts casos a les cases dels seus pares o avantpassats, en un context general paupèrrim.
Al llarg del segle XVIII, les valls de la Vansa i Alinyà van viure un creixement demogràfic espectacular de la mà de l’explotació forestal per abastir la marina reial espanyola. Una conjunció de factors semblant a la desenrotllada en altres poblacions de l’entorn unes dècades més tard, va portar a un creixement gradual de la població. Una lleugera disminució de la mortalitat infantil va acabar derivant en una supervivència més elevada de les cohorts, i de retruc va comportar l’obertura de noves cases i un augment exponencial de la població, en la mesura que la mortalitat catastròfica també va disminuir la seva cadència i intensitat. Aquest procés, l’inici del que avui coneixem com a transició demogràfica, fou el resultat d’una millora en les pràctiques d’higiene –personal i domèstica–, l’allunyament dels animals de l’interior dels habitatges i una millora en el rendiment dels cultius mitjançant la introducció de noves pràctiques i la popularització de la rotació d’aquests; però no menys important fou la introducció del cultiu de la patata, entre altres factors que ens resultaria difícil d’enumerar i que són encara avui motiu de controvèrsia historiogràfica.
El tubercle americà va arrelar progressivament en els contraforts del Port del Comte, on, beneficiat per l’altitud, es va convertir en una autèntica font d’ingressos tenint en compte les seves condicions idònies per a la sembra. En paral·lel, la finalització de la petita edat de gel va permetre la rompuda de nous espais de cultiu en altitud ràpidament usucapits, mercès de la nova legislació il·lustrada encaminada a la progressiva desamortització de la terra en favor, en part, de les classes menys afavorides. En aquest sentit, al llarg del segle XIX, observem la creació d’una petita classe de petits propietaris que va permetre el sosteniment de les minses caixes de cabals municipals.
L’augment poblacional va desbordar progressivament les tradicionals xarxes de col·locació de l’excedent demogràfic. Les noves rompudes d’espais marginals van esdevenir cada vegada menys rendibles i la desforestació va esdevenir irreversible. Les poblacions veïnes vivien situacions de creixement similars, amb el colofó de la crisi de les tradicionals causes pies per maridar donzelles i de les institucions derivades del celibat al llarg del convuls període. Les noves parelles es van veure obligades a fixar la seva residència en les seves poblacions d’origen davant la manca d’oportunitats fora d’aquestes i de la inestabilitat política i social del moment. Els centres urbans eren incapaços d’assumir més població perquè encara estaven lligats, en la major part dels casos, per les vetustes muralles medievals.
El zenit demogràfic. A mitjans del segle XIX, el poble de Tuixent va arribar a reunir més de 200 famílies, uns 960 habitants. El cens de població de l’any 1860 ens dona la xifra més elevada de la sèrie històrica de la majoria de les poblacions de l’àmbit pirinenc. El creixement gradual desenrotllat al llarg de gairebé un segle havia arribat al seu zenit demogràfic. Efectivament, mai hi havia hagut tanta població en aquest territori, una situació excepcional caracteritzada per la precarietat i per una piràmide demogràfica en què els menors de deu anys representaven prop del 30% de la població, i en què prop del 50% de la població tenia menys de 30 anys. Els pobles es van omplir de precàries construccions per acollir les extenses famílies de cabalers i les petites rompudes es van estendre fins a indrets inversemblants, creant petits espais de cultiu als marges de petites rieres i barrancs, aprofitant el més petit pam de terra a la seva disposició.
Les migracions temporals van esdevenir la tònica habitual per la majoria de les famílies, davant la incapacitat de sobreviure a la mateixa població al llarg de l’any. Aleshores, era habitual veure grups familiars sencers que anaven divagant a la recerca d’una ocupació, d’una petita caritat o almoina per a dur a la boca dels més petits. En molts casos, duien al damunt alguna estampa, article o objecte per a poder intercanviar o vendre de forma ambulant en el seu itinerari. Així mateix, era comuna la companyia de petits ramats de bestiar menut al costat d’aquestes famílies nòmades que seguien, com és lògic, els camins ramaders. En aquesta conjuntura, observem com els fills de la vall de la Vansa i Tuixent es va especialitzar progressivament en la recol·lecció de resines, olis, plantes i herbes remeieres. La trementina, el seu producte més emblemàtic, s’obtenia de la resina de pi roig i era transportada generalment en recipients de cuir i, més endavant, en llaunes. Els llenyataires, carboners i pegaires, la «gent del bosc» en tota la seva extensió, n’havien estat fins feia poc els encarregats de la recol·lecció en paral·lel a la intensa explotació forestal desenrotllada al tombant dels segles XVIII i XIX.
A principis de l’any 1838, el químic i farmacèutic català Tomàs Balvey llegia una petita memòria ‘Sobre los productos que se obtienen de los pinos en el territorio de la antigua Cataluña’ a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. En aquesta mencionava com «los habitantes de Tuxent y de otras poblaciones inmediatas arriendan á los propietarios por cuatro ó cinco años los bosques de pinos con el objeto de dedicarse á la obtención de los productos resinosos, que presentados bajo diferentes aspectos, toman varios nombres y se emplean á diversos usos: tales son la trementina, la pez griega, la pez negra, los aceytes, las resinas, etc.»
El procés de recol·lecció. L’extracció es realitzava en els pins de més edat aprofitant els mesos més càlids de la primavera fins a la tardor. Els valents recol·lectors s’havien d’enfilar a dalt dels troncs per a poder recollir la trementina ‘de gota’ de les supuracions naturals, que una vegada filtrada era posada en botelles «en vejigas de carnero ó de cabra». Tot i això, la producció més abundant venia donada de les trepanacions o incisions deliberades realitzades en la mateixa base del pi, la resina extreta de cada cicatriu era canalitzada fins a petits recipients recollits periòdicament. Després de diverses operacions encaminades a augmentar-ne la puresa, la trementina era col·locada «en ordres ó pellejos de cabra, que es el modo como circula en el comercio, presentando consistencia y color varios según el grado de cocción que sufrió, pero regularmente es de consistencia de miel añeja, viscosa, de color blanco amarillento ó amarillo dorado, de olor desagradable, y de sabor amargo nauseoso y algo acre». La comercialització de la trementina i dels altres productes obtinguts de la resina del pi roig utilitzats en múltiples indústries va esdevenir una lucrativa font d’ingressos pels veïns d’aquestes valls fins a l’arribada dels primers substituts artificials i la producció estrangera.
Aquesta activitat, inicialment exercida tant per homes com per dones, en molts casos per la totalitat del grup familiar, per a garantir la seva supervivència, va anar quedant restringida a l’àmbit femení al llarg de la segona meitat del segle XIX. En aquesta etapa, la progressiva industrialització del nostre país va començar a vehicular un progressiu corrent migratori cap a les grans conurbacions urbanes. Les migracions temporals van deixar pas a les definitives i, en el cas particular del poble de Tuixent, es va articular una veritable xarxa migratòria transatlàntica.
Migracions cap a l’Argentina. A partir de la dècada de 1850, documentem una primerenca emigració cap a la República Argentina, focalitzada al voltant de diverses poblacions de la província de Buenos Aires i, en especial, a la localitat de San Carlos de Bolívar, on ja trobem emigrants de Tuixent entre els seus fundadors. Així, en el transcurs d’un quart de segle, de 1859 a 1886, hi van emigrar més de 180 persones d’aquesta població de la falda del Cadí allunyada de la mar Mediterrània. Aquest corrent migratori no va passar desapercebut pels seus contemporanis, i va ser el germen de les migracions transoceàniques desenrotllades pels pobles de la seva rodalia, que va seguir el mateix camí a través de la xarxa de solidaritats construïda per familiars i amics.
La canalització de l’excedent poblacional va permetre un alleugeriment progressiu de la precarietat viscuda en el moment culminant del sostre demogràfic. En el període 1855-1920, el poble de Tuixent es va veure sacsejat per un veritable terratrèmol demogràfic que es va traduir en la reducció en espai d’uns seixanta anys del 70% de la seva població. Als anys vint, la seva població rondava els 250 habitants després de la darrera contracció conseqüència de la crisi finisecular. Les migracions temporals van esdevenir més escasses, però al mateix temps més especialitzades. Així, a finals del segle XIX, els homes de Tuixent recorrien al contraban de teixits francesos i de tabac andorrà, feien de contrabandistes o de marxants; i les dones, «anaven pel món venent trementina i oli d’avet.»
Les principals rutes. Al llarg del primer quart del segle XX, aquesta activitat eminentment femenina va despertar les mirades indiscretes dels primers etnògrafs. Les principals rutes que seguien les trementinaires eren bàsicament tres: cap a la província de Girona; a través de l’eix del riu Llobregat; i cap a les terres de Lleida i del Camp de Tarragona, arribant fins a l’Aragó i el sud de França. Les trementinaires solien realitzar el mateix recorregut, aturant els seus passos en els mateixos allotjaments i mantenint una clientela més o menys fixa. L’any 1918 Josep Maria Batista Roca en el moment de la seva catalogació escrivia «les pegatayres o trementinayres, son unes dones procedents de la banda de la Seu d’Urgell generalment que van corrent per Catalunya venent herbes y olis de remey, oli d’abet, trementina, etc.». En aquell moment, solien reservar aquesta activitat a l’hivern, destinant l’estiu a la preparació dels seus productes. A l’esquena portaven penjats «uns sarrons plens d’herbes y als costats unes llaunes plenes d’olis […] ab les faldilles arremangades, les quals son vermelles y molt ramejades.»
Ara fa un segle, el curanderisme nòmada de les eixerides dones de Josa, Tuixent, Cornellana, Fórnols, Adraén, Ossera, l’Alzina i Alinyà, pobles de la vall de la Vansa o del seu veïnatge era encara ben viu, un dels darrers exemples visibles de les seculars migracions estacionals del Prepirineu català. El seu estatge a les grans ciutats despertava la curiositat per «llur aspecte muntanyenc dins la gamma ciutadana», però la seva parròquia s’anava extingint davant de la remor sorollosa dels vehicles moderns i l’enlairament de les noves edificacions urbanes, circumscrivint la seva acció comercial als carrers més encalmats dels centres urbans i de la seva perifèria. La medicina moderna guanyava la partida a la tradició consuetudinària.
L’any 1927, encara trobem notícies referents a «les colles de dones, que per vendre trementina i oli de ginebra, davallen a les terres baixes a peu i que a més del negoci d’aquesta mercaderia, viuen de la captaria, mal alimentades, i que dormen als porxos i pallisses de les cases de pagès hospitalàries». A pesar de tot, els temps estaven canviant, les esforçades dones que abans, «per a guanyar-se el viatge de tornada, el feien carregades d’un gros cossi de terra negra, d’un bugader, que era venut per la quantitat de blat que hi podia cabre», ara feien el seu camí de buit. Els productes els compraven a les adrogueries i herbolaris espargits en el seu itinerari, molts regentats per fills de les nostres muntanyes. Elles portaven, això sí, «la trassa de vendre, la gràcia en convèncer i un coneixement tradicional de remeis casolans». El negoci, ens deia el cèlebre Pau Vila, no el feien amb la venda de les essències bosquetanes i de les herbes remeieres que portaven, sinó amb la preparació de pegats, veritables panacees guaridores. Així, aquestes dones que anaven pel món es van guanyar una acreditada fama de fetilleres o guaridores, però en alguns casos, també la mala anomenada d’entabanadores de badocs desprevinguts.
Aquesta activitat de subsistència s’anava apagant ràpidament davant de la gran transformació desenrotllada al llarg d’aquells anys al nostre país. Les ciutats creixien ràpidament, l’asfalt cobria progressivament els vells camins per on transitaven les trementinaires. La fira de Sant Ponç de Barcelona es va convertir en un dels darrers vestigis de la seva existència. La presència va anar minvant fins a desaparèixer gairebé del tot a mitjan segle passat. Una artesania de subsistència que ja no tenia cabuda en els estereotips de la nova societat de consum, oblidada i amagada deliberadament en les golfes de la modernitat. Això no obstant, al llarg del darrer quart del segle XX, diverses iniciatives van permetre la recuperació folklòrica de la figura de les trementinaires transformada en un símbol d’identitat local i d’empoderament femení en l’àmbit rural, en definitiva, en un bé integrant del patrimoni cultural català, a través de la creació del Museu de les Trementinaires de Tuixent. Aquest equipament museístic s’ha convertit en el darrer guardià de la memòria d’algunes de les seves darreres protagonistes.
