Ramon Estéban Pagès
Com a procés estretament vinculat als cicles de la naturalesa, en el moment de sembrar el planter i en el de trasplantar-ho a l’hort cal tenir sempre en compte les llunes. Ho diu la Carme Plana, de can Rovira de Batet, i també ho indiquen molts hortolans aficionats, sobretot els veterans. Ara bé, cada cop en són menys, els que vigilen el satèl·lit de la Terra. «Quan jo era petita –fa memòria la Carme–, a casa tenien en compte les llunes, però no era com ara, que disposem de calendaris que t’ofereixen més informació. El que feien era, simplement, aixecar el cap i mirar la lluna: si era plena o si la veien petita. No crec que sabessin res més. A ells ja els funcionava, això de mirar molt la lluna per a moltes feines, com ara recollir el gra. Ara és diferent, ara tothom cull el dia que els és més pràctic: quan fa sol, per exemple; però antigament els nostres avis recollien el gra –el blat, l’ordi i aquestes coses– mirant les llunes, perquè d’aquesta manera no es pollava, deien.»
La influència de la lluna en les feines de l’hort és diferent segons de quina verdura estiguem parlant, concreta la Carme. «La patata, tant per plantar-la com per recollir-la, s’ha d’esperar a lluna vella. Si es tracta de tomates, bitxos… Totes aquestes coses que són de fruit, se n’ha de sembrar la grana, també, en lluna vella. Les coses de fulla, com ara els enciams o les bledes, ho hem de sembrar en lluna nova, perquè el que volem és que creixin. I, si és possible, ho hem de fer en els dies del cicle lunar de fulla, ara que tenim aquests calendaris més moderns que marquen els cicles i tot, i així farem que creixin més.»
Quan la Carme diu ‘cicle lunar de fulla’ es refereix a uns dies determinats que són millors per segons quin tipus de planta, dies que són més de fulla, altres de terra, altres de fruita… I també el dia de flor. «En el cas de la mongeta tendra, posem per cas, hem de sembrar per fer planter en lluna nova i, a més, que sigui en dia de flor, així floriran i donaran el fruit més ràpid. I la tomata, en lluna vella i dia de fruit», afegeix. Més exemples: «Plantar cogombres o carbassons en lluna nova fa que siguin molt macos, que creixin molt, que siguin verds, vigorosos, plens de flors… Però no hi haurà ni un punyetero cogombre ni un carbassó, només fulles i flors. En canvi, fer-ho en lluna vella, encara que sigui a tan sols dos metres dels altres, et donaran més fruit, en faran a punta pala, i donaran poca fulla i poca flor. Això ho pot comprovar qualsevol, no us penseu que estic explicant una trola; és ben cert i cada any queda fotut algú o altre.»
La Carme de can Rovira és una gran defensora d’aquesta observació ancestral i sempre que pot en fa «propaganda», que diu ella. «Hi ha qui diu ‘pagès lluner no emplena el graner’, i jo responc: ‘D’acord, però el que no ho és, no hi posa res’. No sé qui queda més fotut, de tots dos. En això soc molt llunàtica». Com que s’està perdent el costum de fer-se un mateix el planter, la gran majoria d’hortolans, quan les compren, no poden saber quan s’han sembrat les llavors. «I, segurament, el venedor que les ha sembrat no es va aturar pas a mirar si aquell dia era lluna nova o lluna vella perquè deu treballar cada dia. Només ho podem saber els que ens ho fem a casa.»
Un costum minoritari. A can Rovira de Batet sempre s’han fet ells el planter. De fet, fins fa unes poques dècades, tots els pagesos se’l feien, ningú el comprava, a diferència del que passa avui. La Carme, potser la pagesa més coneguda de la Garrotxa per haver parat molts anys al mercat del Firal i al Rengle olotins i, sobretot, per organitzar la Fira del Fajol de Batet i per intervenir al popular programa Trenquem el cuc de Ràdio Olot, va heretar el costum dels seus pares, com molts altres coneixements del món rural que han anat passant de generació en generació. «Anys enrere, a cada casa de pagès s’ho feien ells, eren autosuficients en gairebé tot i també en la qüestió del planter», diu la Carme. «En el nostre cas, l’únic que sí que compràvem era la col que es donava al bestiar, potser per mandra de fer-la o perquè la puça se la menjava i era delicada». No recorda que en venguessin mai, de planter, però sí que en donaven –i continua donant-ne– a veïns i amics.
Entén que quedi molt poca gent que es faci el planter. «Haver-ho de cuidar tant de temps, vigilar que el fred no ho mati, cuidar que no neixin males herbes… Tot això és feina i, en canvi, és molt fàcil anar a un magatzem i comprar deu tomateres una mica grosses i plantar-les. Però jo no hi tinc cap confiança: fa uns anys un home em va donar deu o dotze tomateres dient-me que eren de la pera de Girona, i de pera de Girona no en tenia res, era una altra varietat que a ell se li devien barrejar. No pots anar a un planteraire i dir-li ‘vull tomata de pera o tomata híbrida’, li has de preguntar directament ‘quines varietats tens?’ i mirar què té, comprovar-ho i escollir. Si en vols una en concret, et diran que la tenen, han de vendre.»
A casa de la Carme sempre havien fet la tomata de la pera, la de cor de bou i la que ella anomena ‘meta de vaca’, coneguda en alguns llocs com ‘de bitxo’ perquè és allargada. «I també la tomata pometa, una de rodona que anava molt bé per a fer salsa que s’està perdent; n’hi ha una que s’hi assembla molt, però jo diria que no és la pometa, almenys no és la que fèiem nosaltres: verda del cim i ben vermella de sota, molt maca, no gaire grossa, però molt bona de gust, molt apreciada», descriu. A part de les tomates, a can Rovira feien el bitxo de Girona i enciams, «no necessàriament en gran quantitat.»
El sistema… i el femer. El procés del planter és ben simple i, aparentment, fàcil. Les tomates, per exemple: en el moment de la collita se’n seleccionen unes quantes, les que semblin més maques –«hem de procurar que hi hagi tant mascles com femelles», fa notar la Carme– i corresponents no a una sola planta, sinó a diferents. Es cullen i se n’extreuen les granes –«de la seva banda, les tomates les podem aprofitar per fer-ne conserva»–, que es posen en un pot amb aigua durant un parell de dies. A continuació, les granes passen per un colador i es posen a assecar en uns papers o uns draps. Quan s’han assecat, s’emboliquen amb un drap per guardar-les –«i hi escrivim el nom de la classe de tomata, per no confondre’ns si en tenim de diferents classes»– amb l’objectiu que en el moment de la sembra la grana estigui ben neta i solta.
Quan és el seu moment, s’agafa un recipient amb terra –una galleda, per exemple– i s’hi colguen les llavors a unes profunditats diferents segons l’espècie. Fins que la sobtada arribada de la modernització a les cases de pagès ho va modificar, el lloc on posar la galleda –o el que recipient que fos– devia restar inalterable al llarg del temps: el femer. L’escalfor de la femta dels animals, que servia també per pujar la temperatura a l’habitatge, garantia que el planter naixés amb rapidesa. «Ara ja no queden femers, a les cases hi tenim calderes i calefaccions», es plany la Carme, i per això els recipients se situen en altres indrets on hi hagi la temperatura adient, bé perquè hi toca el sol o bé perquè està a recer. A banda de la rapidesa –una tomatera podia sortir en tan sols quinze dies, mentre que a llocs alternatius ho fa en tres setmanes o més–, no sembla que el mètode del femer fos ideal, ja que obligava a vigilar-ho molt: massa escalfor tampoc és convenient. «Havies d’estar-hi molt a sobre, regar-ho sovint perquè, segons com, podien quedar cuits; era delicat, portava la seva feina». Independentment de l’indret on el situem, el planter sempre és delicat, aquelles setmanes la planta és molt fràgil. «Especialment, les tomates –destaca la Carme–, en canvi, hi ha altres hortalisses que no necessiten tantes atencions: l’enciam, el pebrot, el bitxo, les mongetes, els cogombres…»
