Marc Martínez Comas
El terme de Caldes està esquitxat per una munió de masos més o menys grans en funció de les possibilitats de cada família. Fins ben entrat el segle XX, la majoria estaven habitats per masovers, tot i que les cases pairals mantenien l’habitatge dels propietaris. En alguns dels més grans hi convivien diverses famílies de masovers. És el cas de Fogueroles on, a banda de la casa pairal, hi havia tres habitatges adossats i dues cases aïllades més, can Mau i cal Fill de Déu; en total cinc famílies de masovers. Un cas similar era can Companyó de Santa Seclina on, adossats a la casa pairal, hi havia tres masoveries i ben a prop, al Molí d’en Companyó, una quarta família.
Hi ha, però, un veïnat de característiques diferents, un veïnat singular, el veïnat de les Mateues. Aquest espai es caracteritza per una estructura de la propietat molt més fragmentada; petites peces de terra, resultat d’establiments d’un antic mas Mateu desaparegut a l’edat mitjana, on es van anar construint senzilles casetes. Alguns d’aquests masos perduren avui encara (ca l’Amargant, can Pega, can Roc, cal Fesolé…) i molts d’altres van desaparèixer durant el segle XIX i amb prou feines en resta el record (can Tomaset, can Paulètic, can Cua de Vaca, can Cuixes-blanques…). Al mig d’aquest veïnat subsisteix ca l’Artau de les Mateues, una casa on visqué durant 115 anys una mateixa família de masovers, els Artau. Doncs sí, el nom de la casa i el de la família que hi han fet de masovers durant el segle XX, per una d’aquelles coincidències de la vida, és el mateix.
Cognom endèmic. Artau, com Aluart o Matllo, és un d’aquells cognoms que en podríem dir endèmic de Caldes. Segurament el trobem en d’altres indrets, però al terme el podem resseguir durant segles ininterrompudament. La primera referència que en trobem és de 1265, quan en Guillem Artau té dificultats per pagar el dot a les seves germanes. En Guillem és l’hereu del mas Artau de Benaula, en aquells temps mas Artau de Riurans, un casal que encara conserva l’estructura de principis del segle XVII. A la porta dovellada hi llegim: «ÇAGIMON ARTAV ANI 1614». Els Artau habitaren la casa pairal fins a finals d’aquell segle quan, per causes que desconeixem, la propietat passà al convent de les Bernardes de Girona. Aquesta branca principal dels Artau s’extingí i les Bernardes tingueren masovers a la casa fins que, un cop desamortitzat, el mas fou adjudicat als Esteve-Llach, una família de comerciants de Tossa. Els Esteve-Llach i els seus descendents, però, tampoc hi han viscut mai i la casa pairal dels Artau ha estat habitada per masovers fins ben recentment. Aquest mes de setembre, quan escrivíem aquest article, ens assabentàvem de la mort de la Núria Martí, l’última masovera que ha tingut la casa.
Tot i que la branca principal de la família desaparegués fa uns 300 anys, els fadristerns sorgits de la casa pairal van formar d’altres famílies i construir d’altres cases que també han portat aquest nom, és el cas de ca l’Artau de les Mateues, ca l’Artau del Bosc (ara anomenada can Senaia) i, segurament també, ca l’Artau de Mata, ja al veí terme de Llagostera.
Però la família de masovers de què volem parlar aquí no té l’origen directe en cap d’aquestes cases. Els Artau, com la resta de famílies que encara porten aquest cognom a Caldes (l’avi Sidro, els de can Rifà, en Tibi, el fuster Artau), són descendents dels masovers de Sant Maurici. A finals del segle XIV, i un cop abandonat el castell de Malavella, adossades a les seves muralles i al voltant de l’ermita es construïren diverses cases en les quals visqueren famílies de masovers que menaven les terres del santuari, alhora que es feien càrrec de l’ermita. Els Artau van ser l’última família que visqué en aquestes cases, fins i tot després de la construcció de la casa nova de Sant Maurici el 1883.
Des del segle XVIII. De ca l’Artau de les Mateues en tenim referències com a casa ben consolidada ja a principis del segle XVIII. El 1904 a la casa hi vivia el jove propietari, que ja no es deia Artau sinó Cubarsí. L’hereu feia poc que s’havia casat amb una noia d’Aiguaviva, però ella s’enyorava i no s’acabava d’acostumar a viure a les Mateues. Com que també era pubilla, van decidir anar a viure a la casa d’ella i arrendar la de Caldes. És així com en Jaume Artau va deixar Sant Maurici per anar a formar una nova família en un mas proper que porta de nom el seu mateix cognom. En Jaume es va casar amb la Rosa Sureda, filla dels masovers d’un mas situat just entre la nova casa i Sant Maurici, el mas Arús.
Ja a ca l’Artau, el 1906, naixia l’Antoni, que anys més tard es va casar amb la Conxita Miquel de can Mascard i van seguir fent de masovers a la casa. Van tenir tres fills, en Joaquim, l’Isidre i en Josep, però van ser anys difícils: a la casa convivien tres generacions, els avis ja eren grans, la mare i en Joaquim estaven malalts i la terra de les Mateues donava el que donava. A base de molt d’esforç i sacrifici, la família va tirar endavant treballant les terres de ca l’Artau i d’altres peces de les Mateues. Fins i tot, durant molts anys, els Artau van tornar a treballar les terres de Sant Maurici, on ja no vivien masovers que fessin de pagès.
L’Isidre es va casar amb la Conxita Roca, una noia de can Serra, i es van quedar a casa cuidant d’avis i tiets. Van tenir dues filles que es van casar a d’altres cases, la Rosa a can Vilà de Sant Andreu i l’Ausència a can Toixó de Vidreres. Les relacions amb els Cubarsí, els amos marxats a Aiguaviva, sempre van ser excel·lents. Els Artau recorden agraïts que, durant els anys més difícils, els amos mai van tenir pressa per cobrar allò que estava pactat, i és així com van poder superar els costos de les malalties i les males anyades. A diferència del que s’explica en d’altres casos, els tractes amb els amos mai havien anat a terços; s’estipulava un arrendament que es pagava anualment. Una curiositat és que a ca l’Artau de les Mateues hi havia una habitació reservada als amos. En aquells temps, que els viatges es feien a peu o a cavall, podia tenir un sentit. L’amo es reservava un lloc on estar-se si passava la nit a Caldes, però a còpia d’anys l’habitació dels amos es va arreglar per a les nenes i aquella servitud quedà només en un record.
A poc a poc l’Isidre i la Conxita es van fer grans, van deixar les terres perquè les menés algú altre i es van quedar amb menys bestiar. El 2014 ja només tenien cura de l’hort, deu ovelles i deu gallines; els anys no perdonen i van decidir deixar la casa i baixar a la vila. Al cap de poc de ser al poble, l’Isidre va quedar vidu i ja només menava el petit hortet de darrere la casa on s’està. Tot i els seus noranta-quatre anys, l’Isidre conserva el record d’aquell veïnat de les Mateues, que ha anat canviant tant en aquests últims anys. Tants anys treballant la terra no perdonen i li han passat factura a l’esquena. Tot i això, el podem veure amb dos bastons que l’ajuden passejant cada matí o a la plaça els dies de festa, darrere la rotllana, puntejant una sardana.
