Tornar al blog
Les Garrotxes 33
Un geni a la terra cantelluda
Josep Bosch Puy, en Piculives, va inspirar-se durant molt temps a les muntanyes de l'Alta Garrotxa, on va fer estades intenses i fructíferes

Josep Vilar

El 2014 ens van convidar a sopar en un pis de Girona, a Montilivi, en el carrer Josep Bosch Puy, Piculives. Em va venir a la memòria el personatge i la imatge de les seves dues escultures realitzades directament al calcari de l’Alta Garrotxa, El drac i l’Àngel del camí. El 2023 vaig adquirir el llibre, acabat de publicar, de la vida d’en Piculives. Una genial i delicada biografia escrita per la Glòria Granell. Em va commoure. La immensitat humana i artística del geni em va aclaparar. Què puc escriure, o deixar d’escriure, en dues pàgines, de quinze anys d’estades intenses i fructíferes a l’Alta Garrotxa? Un article ben difícil.

L’any 1982, en Piculives ja té un nom. Ha fet nombroses exposicions i hi ha força escultures en espais públics. Viu a Sant Martí de Llémena amb la seva dona, la Julita, i les dues filles, l’Anna i la Carme, amb molts d’amics d’arreu que el visiten i amb qui fa moltes festes. La vida familiar se’n ressent. Se separa amb 44 anys. Necessita més llibertat, espai i natura per inspirar-se i treure l’art que porta a dins. Se’n va quasi amb les mans buides, només s’emporta la seva obra talismà, La campana. Una peça íntima i fetitxe que no vol vendre, creada amb molt d’amor el 1974: primer va fer el motlle i, després, en va construir el forn, on va fondre pistons de vehicles vells. Tocava la campana amb fruïció quan venien els amics. El so era la comunió entre el cel i la terra. Els homes terrenals i l’espiritualitat còsmica.

Viurà un temps al mas de Colldecarrera a la vall de Carrera. També a la Selva i a les Gavarres. Torna a l’Alta Garrotxa, a Sant Miquel de Pera d’Oix, al Galí, amb l’Anton Oller i la Joana. Allà troba l’aïllament que cercava i crea dues obres essencials i lligades de ple a la natura. Esculpeix les peces a la mateixa roca de la muntanya. Integra l’art escultòric al paisatge. És un homenatge, un acte de generositat, a la mare natura. Una és El drac, esculpida en una roca cantelluda que sobresurt del tossal del Galí. És un drac aerodinàmic, sembla que voli, té un ull obert i la boca tancada, cresta i un llom cantellut com la roca, amb una cua amb bandes rugoses que són els típics rasclers naturals de la roca calcinal. L’altra, L’Àngel del camí o Àngel de la benvinguda, l’esculpeix en una roca llisa al peu de la carretera vella d’Oix a Pera. És una peça rodona amb un relleu que sembla un àngel amb dues ales i esclops. Celestial i terrenal. En Sidru del Puiget d’Oix, un home entranyable del temps vell, religiós, creient de les tradicions ancestrals i de bruixes i molt estimat per tota la comunitat neorural de Pera, cada vegada que passava a peu per davant seu se senyava i resava un parenostre. I ho explicava a en Piculives, i ell reia i reia i estava content del poder màgic de la seva obra. Un àngel, una encarnació del Creador amb esclops.

Aviat també coneixerà en Manelic de Coll de Buc de Pera, artista, músic i l’últim trobador de l’Alta Garrotxa, i en Martirià Conde i la Lluïsa Carbó de Cabeces d’Hortmoier. I també el jove Miquel Macias d’Olot, naturalista i membre de l’Agrupació Naturalista de la Garrotxa. Feien trobades, festes i celebracions. Ell era l’ànima i l’actor principal. A Pera, més tard, va construir una pica d’aigua escultural amb un cap a la part superior, amb la boca oberta per on sortia l’aigua. La van col·locar a la font de Coll de Bucs, al costat de la carretera nova d’Oix a Beget que s’estava construint. La pica fou robada uns anys més tard. Per encabir la pica, sota la font, van haver de picar la roca de sota i aquesta feia olor de petroli. Era una beta de pissarra bituminosa o llicorella. D’una pedra grossa que van treure, en Piculives en va esculpir un ànec a escala 1:1. Genial, un ànec gris amb olor perpètua de betum.

Autosuficient. En Piculives és un nòmada. Viu en diferents indrets de l’Alta Garrotxa i també del Pla de l’Estany. I a la casa del Trulls dels Vilars, a Montagut, amb en Jesús Vegas i la Maria Pilar Pujolàs. Necessita el just per anar tirant, i també tabac, vi i una mica de gasolina per la seva Mobylette. I la campana. I un hort: en tots els indrets on fa estada, en mena un. És un altre lligam amb la natura generosa. Vol ser el màxim autosuficient.

L’estiu de 1993 fa una exposició d’escultures a Beget i anuncia que serà l’última. Allà coneix en Bruno, un jove belga acabat d’arribar, i també a més gent nouvinguda de la comunitat de Monars i Beget. Fan festes i ell és l’amfitrió. Toca l’harmònica, canta i recita versos. El novembre d’aquell any fa donació d’una escultura, una gran matrona amb una poma a la mà, a l’Agrupació Naturalista de la Garrotxa. La peça és col·locada a la casa de les Mates d’Olot. El mateix any, l’Ajuntament de Girona adquireix l’escultura Homenatge a Pau Casals, que s’instal·la a la Devesa. Cobra dos milions de pessetes i compleix un dels seus somnis: comprar un gran hivernacle desmuntable que li serveixi de taller i habitatge.

Retorna a l’Alta Garrotxa, amb el nou hivernacle i la campana. S’instal·la en el monestir, encara abandonat i embardissat, de Sant Llorenç de Sous, sota la Mare de Déu del Mont. Torna a la muntanya inspiradora i que li dona pau. A la muntanya espiritual que va il·luminar mossèn Cinto Verdaguer a l’hora d’escriure Canigó. A Sous hi viu una temporada amb en Martirià Conde, que més tard va anar a l’ermita del Cós de Montagut, on en Piculives també s’hi va hostatjar un temps i hi va deixar l’obra La ploranera. Els dos homes congenien molt amb la bena artística de l’art de la pedra i amb la filosofia de vida. A en Martirià, l’anomena «el germà còsmic». En diades de calor piquen les escultures ‘en pilotes’. Fumen, beuen i celebren festes. Tenen una petita plantació d’autoconsum de ‘maria’ amagada a l’antic cementiri de Sous. Són dos genis que opten per una opció de vida radical amb totes les conseqüències. Un jorn, una pedra d’un mur del monestir que era aguantada per una figuera cau a terra, colpeja la campana i l’esquerda. En Piculives manifesta que és un mal presagi. Un missatge de l’esperit de Mossèn Cinto que li diu que ha de marxar. La veritat és més terrenal. Reben una denúncia i hi puja la Guàrdia Civil. El fan identificar. Ell entra dins l’hivernacle i surt amb el carnet d’identitat a l’orella agafat amb una agulla d’estendre roba.

Repara la campana que torna a sonar, ara amb un so fluix, apagat. Una mica com la seva salut i empenta, que va minvant. Comença a tenir els pulmons tocats pel tabac i d’haver respirat el fum de les foses artesanals de metalls d’algunes obres. És diabètic. Té un bony en el dors a resultes d’unes greus cremades amb àcid sulfúric, fetes expressament a ell i a una anterior companya, quan dormien: pel que sembla, per un assumpte amorós que ell mai va voler explicar. Es troba més cansat. Apagat com la campana. De Sous, va anar, ell i hivernacle, a refugiar-se als murs del castell de Sales de Llierca, amb l’amic Víctor Garcia. S’hi està prop de dos anys, el 1996 i part de 1997. En Víctor conserva una petita escultura que li va regalar, el Bust del Castell, un cap a mida natural. Al final, com sempre, la relació es va degradar i en Piculives retorna a Sant Miquel de Pera, amb l’hivernacle i la campana esquerdada.

Retorn a Pera. S’estableix al Soler de Pera, al costat de la casa que havia comprat en Bruno, el jove belga que va conèixer a Beget. Retroba els amics de Pera. Al Soler esculpeix l’obra La transformació i vol representar la metamorfosi d’un home en un cuc. En Bruno explica que sovint pujaven a Pera marxants d’art. Li compraven obra i li pagaven a un preu molt inferior del seu valor. Li portaven menjar i beure. Un hivern li van portar una estufa i llenya i se’n van endur obres.

A finals de 1997 es va trobar malament. Semblava un queixal infectat. Tenia mal a la boca. Un dia en Bruno el va trobar molt desmillorat dins l’hivernacle. Fou traslladat en un hospital de Girona. Al cap de poques setmanes, el 18 de gener de 1998, va morir. Acabava de fer 60 anys. El diumenge següent, al santuari de la Mare de Déu del Mont, es va celebrar l’acte del seu comiat. Va aplegar família i amics. Era un matí tapat, mig plujós, gris i rúfol. La gent abrigada i enfredorida va escoltar la litúrgia no cristiana. Al final, la filla gran va obrir l’urna amb les cendres i les escampà al vent. El cel es va tornar més negre, de dol, i de cop va nevar. Les cendres es barrejaren amb els blancs flocs de neu. L’essència d’en Piculives voleià per sobre les cingleres i boscos de l’Alta Garrotxa que tant estimava. Al final es va escapar un raig de sol entre la bromada. Vent, pluja, neu i sol. Era el tancament rodó d’un cercle vital, artístic, natural, espiritual i còsmic. Un final desitjat.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Gavarres 45
El defora
No es pot entendre el mas sense parlar de tot allò que l'envolta: els corrals, els patis, els baixos oberts, les eixides o les golfes a sota coberta
Gavarres 44
La Criminala
La nit del 28 de febrer a l’1 de març de 1914, la Mercè Cabarrocas i en Pere Mitjà varen assassinar en Manel Mitjà a can Domènec dels Metges
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!