Eloi Falguera
És ben sabut que quan el verí del teatre entra per les venes, la passió que desperta, no hi ha antídot capaç d’apaivagar-la. Però el que poca gent sospita és que els seus efectes, sovint, passen de generació en generació. Això ho saben molt bé al Grup de Teatre de Roses, els quals compten amb diverses nissagues teatrals que s’enfilen fins a avis i besavis i arriben als nets. Ens hem trobat amb tres d’aquestes famílies ‘enverinades’ a les golfes del Teatre Municipal, on aquest grup de més de 40 anys d’història guarda tot el seu vestuari i tota la seva memòria.
Un matrimoni sempre entre bambolines. Quan en Quim Gratacós va arribar a Roses amb set anys poc es podia imaginar que estaria vinculat al teatre més de mitja vida. Lampista de professió era més aviat tímid, però el verí ja li circulava per la sang: «El meu pare, Octavi, als anys seixanta, feia de dimoni als Pastorets dels Catòlics de Banyoles». Va ser conèixer la Montserrat Sastre i activar-se tot de nou. Ella, filla de Roses, havia començat ben jove als escenaris: «Vaig debutar als disset anys, amb en Quimet Prats, fent un sainet que es deia La mecanògrafa. Tot i això, a l’escola ja n’havia fet». La Montserrat no venia de família artista, sinó d’avis peixaters i «venent peix, ja se’n fa una mica de teatre.»
Avui, aquest matrimoni, fa més de 40 anys que puja als escenaris rosincs: primer als festivals de la SUF (Societat Unió Fraternal) i després al Grup de Teatre de Roses que creà l’Ignasi Tomàs. Ella, sobretot, ha fet d’actriu. Des de finals dels anys setanta s’ha posat a la pell de mil i un personatges: «Recordo especialment l’obra En Picarol al país de les cares llargues. Era als inicis del grup, l’any 1983. Tots els actors fèiem el nostre personatge, però també fèiem de titella. I per fer de titella vam aprendre a caminar amb xanques. Va ser tot un repte». Un altre personatge que recorda amb estima és «el darrer que he fet a la comèdia Políticament incorrecte, ara fa un parell d’anys. Feia de cambrera d’habitació, un paper molt agraït.»
En Quim, en canvi, ha preferit mirar-s’ho des de l’altra banda de l’escenari: «He sigut el tècnic de llums del grup i un dels escenògrafs». Un dels decorats més celebrats es va veure a És així, si us ho sembla, a finals dels noranta: «Vam recrear una casa modernista, de dues alçades, amb vitralls i una gran llar de foc. Tot fet per nosaltres, molt espectacular». Un any més tard, a Les Noces de Fígaro, en Joan Comella va pintar el decorat amb paisatges a l’estil de Goya i el vestuari també es va inspirar en figures del pintor: «Eren grans muntatges. Ens reuníem una trentena de persones i fèiem l’escenografia, el vestuari…». Es feia molta feina i tots aprenien de tot: a fer de fuster, de ferrer, de pintor… La Montserrat recorda com «després de la feina, veníem a aprendre costura amb la Mercè, que en sabia molt». Una vertadera escola, doncs, de tots els oficis.
Com era d’esperar, la passió ha arribat a les seves dues filles: «La Marina va ser el Sant Gabriel més jove dels Pastorets i l’Anna no fa gaire va fer un paper a l’obra Animals de companyia». La nissaga, doncs, continua.
De cap al teatre pels fills. El cas de la Sílvia Magester i el Lluís Mas és totalment a l’inrevés. Ella farmacèutica i ell patró de vaixells no tenien cap intenció de ser picats pel verí del teatre. Però un Nadal van dur la filla petita de tres anys a veure Els Pastorets. Quan va acabar la funció, la Sílvia va preguntar innocentment: «T’han agradat?». La resposta de la petita Marta va ser tota una declaració de principis: «Jo vull fer Pastorets!». Van haver d’esperar que fes sis anys i, quan la van acompanyar al primer assaig, l’Ignasi Tomàs, el director, els va preguntar: «No us quedareu vosaltres?». «Bé, si ens hem de quedar…». I així fa vint anys. Primer amb la nena i després amb el nen, el Marc.
El verí ja havia entrat a la família. La Sílvia, de simple pastora, va passar a fer de Sant Miquel i d’aquí va fer el salt a altres obres: Animals de companyia, Fuita, Políticament incorrecte… fins a esdevenir una de les primeres actrius actuals. Forma part dels actors de la nova fornada del grup.
Però com en tot bon text teatral, la Sílvia guarda una carta amagada: «La família del meu pare eren vuit germans. Doncs tres d’ells, entre els quals el meu pare, feien teatre i estaven vinculats a tots els actes festius de Roses. Per exemple, el meu oncle Salvador, per Carnestoltes, era qui llegia els testaments de comiat. Feien teatre amb el grup de la SUF, dirigits pel Cinto Seseras. Obres com La Pepa maca o Marieta cistellera. Parlem dels anys cinquanta i seixanta.»
El Lluís, als escenaris, n’ha tingut prou amb Els Pastorets. A canvi, es dedica a una de les tasques més feixugues, però més importants: l’arxiu històric de grup. Feina indispensable per preservar les imatges, cartells o retalls de diari que s’han anat acumulant al llarg d’aquests més de quaranta anys.
Passat, present i futur del grup. En Jaume Sastre és l’actual director del grup: «El 2017 l’Ignasi ens diu que plega i llavors jo n’agafo el relleu». Una frase aparentment simple, però que amaga tota una trajectòria personal als escenaris i una llarga tradició familiar. Començant per la deliciosa anècdota del seu avi, per part de mare: «Expliquen que, quan era petit, de tant en tant venien circs itinerants al poble de Salamanca on vivien i, ell, quan se n’anaven, s’enfilava als carros perquè volia marxar amb ells. La besàvia havia d’anar corrents al darrere i agafar-lo.»
Per força, aquella passió s’havia d’encomanar. I la seva mare, la Rosa, ja establerta la família a l’Alt Empordà, amb setze o disset anys, es va incorporar al Grup Esplais de Castelló d’Empúries: «No actuava gaire. Va fer algun paper de pastora Caterina a Els Pastorets de l’època, però el seu lloc era rere l’escenari. Fent de traspunt, donant un cop de mà al director, l’Esteve Ripoll, o amb el vestuari.»
Amb aquests antecedents, el Jaume tenia el camí ben marcat. Quan encara no tenia ni vint anys: «Entro a l’associació juvenil del poble, amb la Laia Tomàs i el Carles Páramo. Des de la SUF ens citen i ens proposen de col·laborar a Els Pastorets. Però no uns de qualsevol. Resulta que es passa d’una trentena de participants a mobilitzar-ne més d’un centenar. Parlem de l’any 1995». D’això se’n diu entrar per la porta gran. Una porta que no s’ha tancat mai més. Sota la batuta de l’Ignasi, l’any següent, va fer de Llucifer i, a partir d’aquí, ha participat en tots els grans muntatges del grup. La llista és llarguíssima: Les noces de Fígaro, El botí, Invitació al somni… Una darrere l’altra fins al 2017, quan es fa càrrec del grup.
Una passió com aquesta, si la família no hi acompanya, és impossible de mantenir. La Marie, la seva parella, també participa en el grup i, per si de cas, ja es va encarregar que els seus dos fills nasquessin damunt l’escenari. Tots dos, el Pol i l’Abel, han fet de Nen Jesús. I tots dos continuen bevent d’aquesta dolça metzina. El Pol, després de passar per tots els esglaons d’Els Pastorets –pastor, angelet, dimoni o Uriel–, ara, a setze anys, té un nou repte: «Vull fer de Llucifer», el dimoni gros. És tanta la passió que sent que farà el treball de recerca de l’institut sobre el grup de teatre. Curiosament, la Marina, la filla de la Montserrat i el Quim, també va estudiar el grup i el seu treball va ser premiat. A l’Abel, de tretze anys, tot i que al principi el teatre no li agradava gaire, ha anat seguint els passos de la família. Amb aquest planter, el grup de Roses té el futur ben assegurat.
Com resumeix el Jaume, «el teatre és una llavor que, si germina, arrela molt fort. L’any que no en fas sents com un buit, com si aquell any, l’arbre no donés fruits.»
