Toni Bisbal Vaqué
Cadí-Pedraforca 29
El director de la revista Cadí-Pedraforca, Guillem Lluch, conversa amb Toni Bisbal, una gironellenca amb un bagatge vital extraordinari
Fotografia de Ramon Vilalta

Quan es conversa amb Toni Bisbal Vaqué (Gironella, 1947) un té la sensació que es tracta d’una dona que ha viscut diverses vides en una de sola. En només 73 anys ha assistit en primera persona a la restauració de la Generalitat, sent una de les primeres treballadores del govern Tarradellas; ha treballat per a la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona des de la mateixa oficina dels Jocs; ha dirigit el departament de comunicació de la Diputació de Barcelona, ha estat gerent de l’Institut del Teatre, regidora de Gironella i ha viatjat per mig món en èpoques on anar segons on no era tan senzill.

Guillem Lluch Torres // La Toni Bisbal ens cita un dia de principis d’octubre al seu pis de Barcelona, a tocar de l’Arc de Triomf, i ens proposa anar a dinar a un restaurant xinès que han obert fa poc al carrer de sota casa seva i del qual ja és una fidel usuària. Diu que s’hi sent còmoda, entre altres coses per la llum que té i per l’ambient industrial del local, que li recorda les fàbriques del seu Berguedà natal. Tot plegat ens empeny a començar la conversa una mica pel final, parlant de la seva decisió de viure la jubilació a Barcelona i no a Gironella, com havia planificat unes dècades enrere. De fet, fins i tot s’havia comprat un pis al poble per retirar-s’hi, però fa prop d’un any se’l va acabar venent en veure clar que ja no es mouria de la ciutat.

–Per què Barcelona, finalment?
–«La meva idea era acabar la meva carrera fent d’advocada a Gironella i jubilar-m’hi. De fet, el 1978 m’hi vaig comprar un pis amb aquesta idea, però he acabat fent la vida a Barcelona, on tinc una oferta social i cultural fantàstica, i no em veig jubilada a Gironella. Cada vegada ho veig més trist, en bona part per l’economia, que no dona més de si. Als anys seixanta i principis dels setanta al Berguedà fluïa tot: les fàbriques, les mines… A Gironella, a la una del migdia, hi havia un soroll de trànsit, uns crits d’alegria, una xerrameca que omplia el carrer… hi havia dos cines fantàstics! Als anys vuitanta, ja comença la crisi del tèxtil i tota la riquesa que cent anys abans s’havia creat a l’Alt Llobregat va acabar traslladant-se al Baix Llobregat. L’única esperança que tinc és que el nou món que ve, on el teletreball et permetrà viure a Avià, i on la gent buscarà viure en ciutats més petites o en pobles, pugui salvar moltes comarques com el Berguedà.»

–Hi teniu unes arrels profundes, però, al Berguedà.
–«Sí, ja hi són des dels besavis. Els materns vivien a la fonda Faig de Bagà i els paterns eren de l’Anoia i feien de pagesos del raïm, però quan va arribar la fil·loxera van haver de marxar i van anar cap al que aleshores era el pol industrial de Catalunya, el Berguedà, i es van instal·lar a Gironella. La família ja s’hi va quedar i allà és on va néixer el meu pare. Els avis materns eren de la Pobla de Lillet i de Montmajor, tots dos del Berguedà, i la meva mare va néixer a la Pobla mateix.»

–Com es van conèixer els pares?
–«La meva mare va haver de marxar de la Pobla en acabar la Guerra Civil, ja que havia estat una destacada voluntària anarquista –el seu cunyat era un dels caps anarquistes de la localitat. Igual que la seva germana gran, va marxar cap a França el febrer del 1939 i va anar a parar a una presó a Nantua. El seu pare va caure presoner a la zona franquista i va anar a Argelers, però se’n va escapar i es va establir a Vallcebollera, a l’Alta Cerdanya. De seguida que va poder va reclamar les filles, que van anar a viure amb el pare i van acabar fent de pagesos molts anys. La meva àvia, que s’havia quedat a la Pobla de Lillet, va acabar morint de pena un cop finalitzada la guerra, després que a l’exili de l’home i les filles s’hi sumés la mort de l’altre fill, a la Corunya. El 1942, la meva mare va decidir tornar, però sabia que no podia fer-ho a la Pobla de Lillet, perquè la coneixerien i la detindrien. Finalment, ho va fer ajudada per unes tietes que vivien a l’Ametlla de Casserres i a Prats de Lluçanès, on va aconseguir establir-se i obtenir una cartilla de racionament. Un cop retornada, va treballar en diverses fàbriques del Berguedà –fins i tot va aconseguir que s’habilités un transport perquè els treballadors d’una fàbrica de Casserres poguessin anar-hi en autobús, i no a peu– i va acabar coneixent el meu pare, que vivia a Gironella i treballava a la companyia del tren, on va arribar a ser cap de l’estació de Puig-reig. Es van establir a Gironella i ens van tenir al meu germà petit i a mi.»

–Com recordeu la infància a Gironella?
–«Fantàstica. Vivíem en una casa de lloguer que era de la família Vilamarí, on convivíem tots els estaments socials de l’època, perquè hi havia de tot. A la planta baixa hi havia dos comerciants, una gent molt de missa i uns carlistes. A la planta primera, el metge, és a dir, la burgesia; i a la planta segona l’amo, el propietari, que pertanyia a la burgesia agrícola de la comarca. Finalment, a la planta tercera érem obrers. D’una banda, nosaltres, que érem republicans i esquerranosos i, al cantó, uns veïns que eren catòlics i apostòlics. Tot i això, vam viure sempre amb una gran estima i respecte. Mentre feia la primària al col·legi ja em vaig treure el batxillerat gràcies a una gran mestra, una gran dona –la tieta del Benet i Jornet!–, que era la directora de l’escola i és a qui dec la carrera. Els meus pares volien posar-me a treballar però ella els va dir que jo tenia cap, que havia d’estudiar. Després d’acabar el batxillerat, amb quinze anys, el marit d’aquesta mestra, que era un oficial de l’Ajuntament de Gironella, em va dir si volia entrar a treballar a l’Ajuntament. Vaig començar copiant llibres de comptabilitat i això va posar les bases de la meva futura carrera professional, perquè la vaig iniciar fent comptabilitat. El 1967 vaig passar les oposicions i em vaig convertir en la primera dona amb plaça fixa a l’Ajuntament. He de dir que hi havia coses que em feien molta ràbia, com ara que a l’hivern jo volia anar amb pantalons i el secretari em feia anar amb faldilla, perquè no els agradava que es veiés el cul de les noies, que pesats! Paral·lelament, vaig entrar a fer de professora de gimnàstica en un col·legi de Gironella i vaig estudiar el batxillerat superior. Va arribar un moment determinat, però, que em van començar a enviar molt a Barcelona a fer revisions de comptes, una gestió que depenia de Diputació. Allà vaig començar a fer amics i quan es van obrir oposicions a la Diputació em van animar que m’hi presentés, ho vaig fer i les vaig guanyar.»

–Com va ser l’arribada a Barcelona?
–«Quan vaig guanyar les oposicions vaig voler seguir estudiant, així que vaig fer el COU i després em vaig matricular a la universitat per fer Dret. El dia que vaig començar a la universitat el recordo com el més feliç de la meva vida. Eren els principis de la universitat allà dalt a la Diagonal, només hi havia tres o quatre mòduls i hi havia classes on només hi havia vint-i-cinc alumnes. Allò era cap a l’any 1972, al final del franquisme, i ja començava a haver-hi alguns canvis, com ara les classes nocturnes, així que vaig poder compaginar la feina amb els estudis anant a classes nocturnes. Ens dèiem «los nocturnos», i la veritat és que érem molts, gairebé tants com a les classes diürnes. Llavors, quan acabo la carrera, el 1978, ja és quan torna el president Tarradellas i començo a treballar per a la Generalitat.»

–Vau viure uns anys molt importants històricament.
–«Sí, a la seva arribada, el president Tarradellas va agafar funcionaris de la Diputació de Barcelona i molts vam treballar dos o tres anys sent funcionaris de la Diputació però fent servei per a la Generalitat. De fet, Tarradellas va aprofitar molta infra­estructura i personal de la Diputació per posar en marxa la Generalitat, entre altres el mateix Palau. En aquell moment estava a la Intervenció de la Diputació –treballant en uns soterranis preciosos a sota del pati dels Tarongers, que ja no hi són– i vaig passar a la intervenció general de la Generalitat. Recordo que vaig ajudar l’interventor a administrar el primer pressupost de la Generalitat recuperada, que era de cinc milions de pessetes. Cinc milions que el Banc d’Espanya havia guardat des de l’any 1939 de la Generalitat republicana i que són els diners que van servir per posar en marxa de nou la Generalitat. Vaig tenir la sort de conèixer el president Tarradellas i tots els consellers, ja que llavors érem quatre gats.»

–Quin record en teniu, del president Tarradellas?
–«Fantàstic, un gran home i un gran polític. Amb el president tinc una anècdota: un cop em va fer fora del despatx per dur pantalons! Però té una explicació: ell volia que la gent que estava al servei públic anés ben arreglada per donar una imatge de país endreçat. Cal dir que en aquella època els joves no anaven gaire ben vestits…»

–Quan deixeu la Generalitat?
–«L’any 1980, les dues institucions ja se separen i jo em vaig quedar a la Diputació, que aleshores presidia en Francesc Martí Jusmet. Va ser un gran president i, de fet, la Diputació d’avui, amb aquesta visió de suport als ajuntaments, neix amb Martí Jusmet. Tot i això, el 1984 hi va haver un canvi polític, no em vaig avenir amb un diputat i vaig aprofitar l’oferta de feina que em va fer en Pasqual Maragall per anar a treballar en la preparació dels Jocs Olímpics. Quan els meus pares van saber que deixava una plaça a la Diputació per anar allà a la Zona Franca, a una feina temporal de preparació dels Jocs Olímpics, es van posar les mans al cap, però a mi em venia de gust l’aventura.»

–Com van ser els preparatius dels Jocs?
–«Molt interessants, s’havia de fer una proposta i calia estudiar com havien sigut les altres candidatures i preparar el model Barcelona. Al començament érem només catorze persones. S’havien anat fent coses, però el Pasqual Maragall va veure que calia posar algú al capdavant perquè allò engegués, i va posar-hi en Josep Miquel Abad, que va acabar sent el gran home que va fer possible els Jocs, juntament amb el mateix Pasqual Maragall i en Joan Antoni Samaranch. En aquells anys hi ha tres grans moments: l’any 1984 érem quatre gats; el 1986, un cop acceptada la candidatura de Barcelona, van començar uns anys frenètics i ja érem molta més colla. Una mica abans ja vam passar de la Zona Franca a un edifici molt maco de la plaça d’Espanya, que avui ja no hi és. I, finalment, arriben els dies dels Jocs.» [L’entrevista es pot llegir sencera a l’edició en paper o digital de la revista Cadí-Pedraforca 29]

LLegir més