Teresa Juvé
Alberes 25
Conversa amb l'escriptora Teresa Juvé, vídua de Josep Pallach
Teresa Juvé. Fotografia de Paco Dalmau

Pitu Basart // Conversa amb l’escriptora i vídua de Josep Pallach> Meravella escoltar la Teresa recitar els poemes que va escriure quan tenia quinze anys. Emociona sentir-la parlar de les seves premonicions sobre l’amor. Aquell amor que esperava i que uns anys després – quan en tenia vint-i-sis – va trobar a l’estació de tren de Cotlliure. La Teresa i el seu marit es van professar en vida una estimació que avui ella encara manté viva. I que conserva a través del diàleg diari. I a través de l’escriptura, asseguda al petit escriptori de casa seva, al camí duu al cementiri d’Esclanyà, que fa un temps es diu carrer Josep Pallach.

 

–«La meva vida és molt llarga. Vaig néixer a Madrid el 27 de febrer de l’any 1921. El meu pare era de Barcelona. Es deia Ramon Juvé i es va educar als escolapis. Els seus pares es van pensar que esdevindria arquitecte o enginyer, però va escollir ser mestre. I el van destinar a Madrid. Allà va conèixer la meva mare, que es deia Tomasa Acero i tenia pare asturià i mare castellana. Es van casar i vivien al barri de Chamberí.»

–Quants germans éreu?

–«Jo era la gran, la Mercè era la segona i el petit es deia Antonio. L’any 1942, quan ja érem a França, va néixer un altre germà, en Cèsar, que tenia 21 anys menys que jo. La mare, a Madrid, feia de modista i el pare era mestre en una escola del barri. Però va arribar a Espanya la companyia americana Standard Electric, que buscava gent que sabés anglès per fundar les sucursals de la companyia a l’estat. I el van contractar. Va deixar temporalment l’ensenyament i va passar de cobrar 600 pessetes a cobrar-ne 5.000.»

–On vau anar a col·legi?

–«Vaig començar a llegir amb la meva mare. En vaig aprendre molt ràpid, amb cinc anys ja en sabia, en castellà és molt fàcil… El meu pare era un home que creia en els col·legis mixtos i en la igualtat entre homes i dones i ens va fer anar a la Institución Libre de Enseñanza. En tinc un record esplèndid: els professors tractaven els alumnes com a amics. Com que sabia llegir, en lloc d’anar a pàrvuls, em van posar directament a primària. Allà vaig fer l’ensenyament bàsic amb una pedagogia molt avançada.»

–I l’ensenyament secundari?

–«Al cap d’un temps, com que el pare tenia la família a Barcelona, els pares van decidir venir a viure-hi. Ens estàvem al carrer de Verdi, prop del parc Güell, i anava a l’Institut Escola Ausiàs March. El pare havia estat destinat, com a mestre, a la Torrassa, a Salou. Mentre nosaltres vivíem a Barcelona i el pare a Tarragona, va esclatar la guerra. Encara tinc record dels bombardeigs; cada dia en teníem i, per la fressa dels motors, nosaltres ja sabíem si eren els caproni italians o els junkers alemanys. Tothom ens deia que havíem d’anar als refugis, però nosaltres teníem una altra manera de defensar-nos: ens posàvem allà on dues cases es toquen i, com que les parets són dobles, no cauen. No teníem tot el menjar que volíem, però no vam passar mai gana.»

–Per què vau marxar a l’exili?

–«Perquè sabíem que ens tocaria pagar, érem gent d’esquerres: el pare, tot i ser educat als escolapis, era de pensament àcrata, però no dels de la FAI, dels que tiraven bombes; ell era anarquista políticament: estava educat en el respecte dels pobles i de les persones, odiava les armes i la violència. La mare, a Barcelona, treballava al ministeri d’Instrucció Pública. El desembre de 1938, quan els nacionals ja avançaven cap a Catalunya, el ministeri va preparar uns autocars per organitzar la fugida cap a França. La mare i els tres germans hi vam pujar i vam arribar a Figueres. Allà, vam poder agafar un tren cap a la frontera. Quan vam arribar a Portbou ens van separar: per un costat, la mare i les dues filles i, per l’altre, el meu germà Antonio, que tenia setze anys i que va anar a parar al camp de concentració d’Argelers. El meu pare va anar a l’exili més tard i curiosament també va anar a parar al mateix camp. Però era tan gran i hi havia tanta gent que ni l’un ni l’altre ho sabien.»

–I vós, la mare i la vostra germana?

–«Ens van portar en un tren cap al nord, tancades al vagó com si fóssim bestiar. De tant en tant paràvem en una estació. Sortíem i respiràvem una mica. I vèiem gent a l’andana amb cartells que deien ‘Vive les réfugiés’ o ‘Vive la République Espagnole’. Vam anar a parar a Moulins, en un antic hospital del temps de Napoleó. Dormíem en sacs de palla, però teníem lavabos i ens podíem rentar. Allà ens vam assabentar pels diaris francesos que publicaven les llistes de les persones empresonades, que el pare i el germà eren tots dos a Argelers.»

–Quant de temps vau estar a Moulins?

–«Uns mesos, fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Ens van dir que necessitaven l’hospital i ens van dividir. A nosaltres ens van enviar a Saint Pourçain sur Besbre. Vivíem trenta refugiats en una aula de l’antiga escola. Jo era l’única que parlava francès i em van agafar com a directora del grup. Ja tenia més de divuit anys. Un granger ens donava la llet, una dona ens venia la carn. Tot ben limitat, però. Un dia, anant a buscar la llet, el pagès em va dir que el secretari de l’ajuntament vivia de l’ajut de deu francs que l’Estat francès donava als ajuntaments per dia i per cada refugiat que acollia. Vaig anar a veure el secretari, que em va dir que no ens podia avançar diners. I nosaltres li vam dir que aniríem als establiments a comprar i que ells ja s’encarregarien de pagar-los la mercaderia. Fins i tot, la botiguera, que ens apreciava molt, ens avançava francs perquè en poguéssim disposar fent veure que hi havíem anat a comprar. Així vam poder disposar d’algun diner.»

–I després de Saint Pourçain?

–«Quan el conflicte va anar avançant, vaig dir a la mare que havíem de fugir d’allà. Vam trobar uns francesos que marxaven amb una furgoneta i els vaig convèncer que ens portessin. Vam arribar a Tolosa. I allà vam passar tota la Segona Guerra Mundial. Érem lliures. No ens controlaven. Jo, al matí, anava a fer feines per les cases i, a les tardes, vaig poder anar a la universitat. Feia literatura del segle XVII. Vaig conèixer un noi que, com jo, sempre era allà i llegia tot el que el professor ens encomanava. Resulta que aquest noi era jueu i, quan els alemanys van arribar a Tolosa l’any 1942, va fugir i els nazis el van perseguir i el van assassinar. Abans jo ja havia demanat al pare –que ja era a Tolosa– que volia entrar a la resistència; ell em va dir que aquella no era la nostra guerra perquè estava molt ofès pel fet que Europa havia anat acceptant el franquisme. Quan vaig saber que aquell noi era mort li vaig dir: Pare, aquesta sí que és la meva guerra. I vaig fer passos per enrolar-m’hi a través del nostre professor de literatura. I ell em va dir que entraria com a oficial a les Forces Franceses de l’Interior.»

–Quines tasques fèieu?

–«Era agent d’enllaç. Portava ordres de l’estat major: el coronel Vertier –el malnom dins la resistència del nostre professor– me les donava i jo les havia de fer arribar als maquis de la regió de Tolosa. Un parell de cops vaig estar a punt que la Gestapo m’agafés. Una vegada vaig rebre ordres d’anar a recollir uns diners del magatzem d’on havia fugit el meu coronel. Resulta, però, que la Gestapo l’estava vigilant i, quan jo hi volia entrar, vaig veure dues persones amb abrics fins als peus que s’acostaven per detenir-me. Sort que passava un tramvia i hi vaig poder pujar…»

–Fins quan vau ser de la resistència?

–«Fins a finals de la guerra. Llavors em van oferir treball de seguida i la possibilitat de tenir la nacionalitat francesa. Jo ho vaig refusar i els vaig dir que ho havia fet pel meu país, no pas per França.»

–Com us guanyàveu la vida a Tolosa?

–«El meu germà Antonio feia encàrrecs per a un sabater. Però com que estava molt dotat per a la qüestió artística, només de mirar com treballava el sabater va aprendre a fer sabates i va decidir de muntar el seu negoci. Jo, als matins, treballava amb ell, cosia el cuir. I ell, després, donava forma a les sabates. I, a les tardes, jo continuava estudiant Filosofia i Lletres.»

–Vau conèixer el vostre marit a l’exili?

–«L’estiu de l’any 1948 vam decidir anar a passar vacances a Catalunya, a Cotlliure. La meva germana va saber que un noi català que havia fet molta feina a l’exili francès buscava una cambra a Cotlliure. I el vam anar a esperar a l’estació, jo i el meu germà petit, en Cèsar, que tenia sis anys i portava el ram de flors de benvinguda. Va arribar el tren i en va baixar un xicot que em va preguntar si jo era la noia de la resistència. Li vaig dir que sí i vam començar a parlar i parlar. Mentrestant, el meu germanet s’esperava amb el ram a la mà. Aquest noi era en Josep Pallach. El setembre en Josep va marxar a París. I jo, a Tolosa. Però ja vam començar les gestions per casar-nos. A primers d’octubre de 1948 ja érem marit i muller.»

–Cotlliure és un lloc important per a vós?

–«Totes les vacances, les vam fer sempre més a Cotlliure. Aquella foto hi és feta. [La Teresa s’aixeca i l’agafa, en Paco Dalmau li fa fotos]. La meva filla hi va. I els meus nets. El meu germà Antonio hi tenia un pis on encara viu la seva dona… Ara ja no hi puc anar, però… ha estat una fita molt important a les nostres vides. Allà ens vam enamorar. Ell em deia ‘Teresona, tu ets jo’, s’identificava en mi, no s’hi projectava. A tots dos ens agradava nedar, ell en sabia molt, n’havia après a la Muga, i quan bracejava no aixecava ni una gota d’aigua, li’n va ensenyar un guanyador de la travessia del port de Barcelona. Quan no feia dues setmanes que ens coneixíem, em va dir quan reposàvem asseguts en una roca de la platja de Cotlliure: ‘Hem de fer via per casar-nos, Teresona’.»

–I us vau casar?

–«Al cap d’un mes i mig. I vam anar a viure a París. Tots dos teníem la llicenciatura i vam treballar de professors substituts d’espanyol a diversos lycées. L’any 1954 van destinar-nos a tots dos al lycée de Montgeron, al sud de la capital. Era un centre mixt experimental, obert, molt obert. Jo, a més, hi feia activitats extraescolars: fotografia i teatre en castellà. Primer vam viure en una chambre a l’avinguda de la República de Montgeron. Després hi vam poder llogar un pis de renda baixa. Vam treballar i vam viure a Montgeron fins a l’any 1969, que vam tornar de l’exili.»

–Teniu una filla?

–«Sí, es diu Antònia. Va néixer nou mesos justos després de casar-nos. Sort, perquè la meva mare estava molt atenta a les dates. Era molt recta en aquest aspecte. Quan va néixer, li vam donar la nacionalitat francesa. Avui viu a Tolosa i fa un any que és jubilada. Tinc dos besnets de divuit anys. Quan nosaltres vam tornar, l’Antònia es va quedar a Tolosa: ja estava casada i feia de professora.»

–Què fèieu a banda de l’activitat educativa?

–«En Josep em va dir: ‘Tu escriuràs i jo faré política’. I així ho vam fer. Ell tenia una gran activitat. Organitzava des de l’exili el Moviment Socialista de Catalunya. Primer viatjava amb tren fins que ens vam comprar un Renault 4. Baixava al País Basc i es trobava amb gent que venia de Catalunya o de Castella. Jo l’acompanyava sovint. Alguna vegada ell va passar la frontera amb passaport fals, però s’hi estava poc, a l’Estat espanyol, perquè era molt perillós.»

–Com valoreu la feina política del vostre marit?

–«En Josep era un home raonable, per això va ser important. El seu mètode polític era l’entesa: no li agradava l’enemistat; a ell, l’han detestat, però ell no ha respost mai. A més de ser socialista també era català i catalanista. En família, ell em parlava català i jo li parlava castellà perquè és la meva llengua del cor. Jo he nascut amb el castellà i, per a mi, és la llengua de l’amor. La nostra filla va créixer parlant català, castellà i francès.»

–Sempre heu tingut la dèria de l’escriptura?

–«Sí, m’ha agradat escriure. Escric des que llegeixo. Tinc narracions perdudes, però també n’he publicades moltes. Primer, en castellà i a partir d’un moment concret, en català. Per fer honor al meu home i al meu pare. I perquè m’estimo la llengua catalana. M’agrada la novel·la policíaca i n’he escrit molta: tinc un detectiu, en Jaume Plagumà, que es mou en els segles XVI i XVII i investiga casos històrics. En aquestes novel·les, respecto els fets històrics sense donar lliçons d’història perquè llavors es perd el fil de la narració. A més, quan era joveneta, volia ser poeta. Ara us ho ensenyo. [S’aixeca del sofà i va fins a l’escriptori; torna amb una llibreta a les mans i ens l’ofereix. La Roser i un servidor en llegim alguns textos]. Quan vaig fer aquests poemes tenia quinze anys. Hi explicava el que jo volia de l’amor. Quan vaig conèixer el meu marit, tot això vaig abocar-ho en la seva persona; aquests poemes eren com una intuïció del que trobaria en en Josep.»

–Per què no ens en llegiu un? [Dubta un moment, però pren el quadern i va girant pàgines, calmadament].

–«Us llegiré aquest, que és una premonició: ‘Te espero largamente / interminablemente, / por encima del fuego y de la piedra, / siempre por encima del eco…’ [Quan acaba el primer poema, en busca un altre i continua llegint]. Aquest es diu ‘Fosa común’: ‘Mi nombre se ha perdido / en los pliegos oscuros de tu nombre / de tus manos sin carne…’ Aquest també és una premonició. El meu marit els va llegir tots, aquests poemes. A mi, m’agradaven molts poetes. Quan vaig arribar a Cotlliure i vaig veure que en Machado havia mort allà… vaig quedar parada. M’agrada en Machado…»

–Què esteu escrivint ara?

–«Mira, no fa gaire, els Amics del Gran Teatre del Liceu em van demanar un article sobre la música de Mozart i els l’he fet. Quan tenia dotze anys, el meu pare m’hi portava, al Liceu, a sentir música i alguna òpera. Ah! també tinc un parell de novel·les pendents de publicació.»

–També heu estudiat occità…

–«Sí, conec molt bé els escriptors occitans del XVI i XVII. Després dels trobadors, la literatura occitana va quedar aturada, però va tenir una renaixença a les primeries del XVI. La reina de Navarra va protegir els escriptors occitans, en canvi el seu fill, l’Enric IV, va decretar que a França era obligació només de parlar francès.»

–Quan vau tornar on vau anar a viure?

–«A Barcelona. Jo vaig tenir feina a l’Escola Oficial d’Idiomes. Era la responsable del departament de francès. Després, vaig ensenyar francès a l’Institut de Roses. I també literatura occitana i francesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. M’hi vaig jubilar quan tenia 67 anys.»

–I com vau anar a parar a Esclanyà?

–«Perquè, amb el meu marit, buscàvem un terreny per aquesta zona per fer-nos-hi una casa i vam saber que un carboner que treballava en aquesta contrada es retirava i volia vendre el terreny per vessanes. I nosaltres li’n vam comprar una. Vam començar a construir aquesta casa i la vam anar engrandint»

LLegir més