De la sala Galà al Sir Thoma’s
Gavarres 39
Inaugurada el 1911, la sala Galà va ser un local de ball i de festa fins a 1969, any en què en Tomàs Grau va reconvertir-lo en la discoteca Sir Thoma’s, que va tancar el juny de 1993
Concert de l'orquestra Maravella el dissabte 15 de novembre de 1969, dia en què es va fer públic el nou nom del local: Sir Thoma's

Un matí assolellat de febrer he fet cap a ca la Teresa Grau Mont (Santa Cristina, 1936). La casa és a l’eixample de Cassà i amb ella hi ha el seu nebot Jaume Abellí Oller (Girona, 1948), la seva filla Ció Abellí Grau (Cassà, 1963) i el seu net Blai Ciurana Abellí (Fornells, 1995). Tots plegats volem fer memòria de la sala Galà, local de ball i de festa que va fundar un germà del besavi d’en Jaume Abellí i que va regentar durant anys el pare de la Teresa, en Tomàs Grau Balmaña.

A la segona meitat de l’any 1910, en Narcís Abellí Dalmau, flequer amb casa al carrer Ample, al costat del Casal Familiar, va comprar tres solars -un al carrer de la Mel i dos al carrer del Molí. Li rondava pel cap la idea de construir una sala de ball. Per a això, va contractar els serveis de l’arquitecte municipal, l’Isidre Bosch Bataller, que va idear el projecte, i del mestre d’obres cassanenc Josep Negre Casas, que el va executar. Un any després, l’edifici ja era a punt. I prengué el relleu -segons confirmo al programa de festa major de 2003- a una societat de ball creada el 1899 per una associació de flequers i anomenada La Perla Cassanense, que va deixar d’existir un any abans que es construís la nova sala. Sembla, doncs, que els forners cassanencs tenien certa dèria amb la ballaruga. Quan uns deixaven de dansar, uns altres reprenien el pas.

El nou edifici, d’estil eclèctic, era conegut com la sala Galà, perquè el seu promotor era de can Galà. La construcció tenia dues façanes, una al carrer de la Mel i l’altra al carrer del Molí. En el punt on es trobaven el dos carrers, hi havia l’entrada principal, amb dos arcs de mig punt sostinguts per una columna de ferro que encara avui es conserven. A l’interior, un xic soterrada, una pista de ball amb el terra de fusta il·luminada per una gran làmpada, amb bancs a tot volt i penjadors a les parets perquè els nois i les noies seguessin i poguessin penjar bosses i abrics. A un costat, l’escenari. I encerclant la pista, a una certa alçada, la camarilla, una galeria amb bancs i barana: era el lloc on seien els adults, pares i mares, que no perdien de vista els moviments del jovent que ballava o alternava a la pista.

L’Acadèmia. Abans de la guerra, la sala també era coneguda com l’Acadèmia, pel fet que la gent hi anava a aprendre a ballar. Les sessions començaven a les 5 de la tarda i tenien indefectiblement dues parts, segons testimonis orals recollits en el programa de festa major de 2003. A cada part, es ballava un pasdoble, un foxtrot, un pericó, una havanera o un tango i finalment un vals, que es repetia. Durant la mitja part -de dos quarts de vuit a les vuit- la gent sortia a fora, a beure als bars i tavernes del voltant: el Rotllo, can Reiner, el Centre Republicà… La segona part començava a les vuit i s’acabava a les 10. Després de la mitja part -i només llavors- es podia canviar de parella.

La gestió del negoci, no la portava pas el propietari, que en va llogar l’explotació a un músic cassanenc, en Francisco Gruart Xiberta. En Paco Gruart, conegut entre els músics com en Francisquet, doncs, es va fer càrrec de la direcció del local durant anys. Abans de la guerra, per entrar els homes pagaven una pesseta i les dones tenien l’entrada franca. A la taquilla hi havia el mateix Paco; a l’entrada, un porter que es deia Miquel; i, a dins del local, la Montserrat Turró, que venia granadines, gasosa, moscatell i galetes, i una senyora que oferia cacaus i avellanes que portava en un cistell. Durant molts anys va ser el punt de reunió de la jovenalla del poble i dels encontorns. Molta gent de pagès o de les muntanyes de les Gavarres arribava el diumenge a la tarda a Cassà a peu o amb bicicleta. Normalment tenien un lloc, generalment una botiga -ca l’Abella, a la carretera Provincial, can Tramuntana, al carrer del Molí…-, on deixar el vehicle i on canviar-se de sabates i rentar-se i empolainar-se abans d’entrar al ball.

Durant la guerra, va continuar sent un lloc de trobada de balladors sempre que va ser possible. Acabat el conflicte, en Paco Gruart va continuar gestionant el local. A principis dels anys seixanta, però, en Paco ja era gran i tenia ganes de traspassar el negoci. Un dia, en va parlar amb en Tomàs Grau. En Tomàs, que va tocar amb la Selvatana i que va ajudar en Pere Arpa a portar la representació de l’orquestra durant la postguerra fins que es va retirar -a mitjans dels cinquanta-, va escoltar-se’l atentament. En Paco li va explicar que en Narcís Abellí Dalmau -que havia mort l’any 1947 als 79 anys- havia deixat la sala Galà a la Secundina Abellí Bota, una filla que havia tingut fora del matrimoni, producte d’una relació amb una minyona de casa seva. A diferència de molts, en Narcís la va reconèixer i la va tenir en compte a l’hora de fer testament. L’any 1962, la Secundina vivia a Calldetenes. I va ser allà, on va anar en Tomàs Grau per gestionar la compra del local a finals de l’any 1962. “La Secundina tenia ganes de treure’s del cim aquella propietat i, al meu pare -diu la Teresa-, li feia il·lusió la idea de tenir una sala de ball i fer-se amb el jovent… de tal manera que van es van posar d’acord”. La compravenda es va fer efectiva el vint-i tres de gener de 1963. El primer ball, d’ençà que en Tomàs Grau en va ser  propietari, es fa el dia de pasqua. Fins al 1969, a la primera part tocava una orquestrina o un conjunt i, a la segona, els artistes més coneguts: “El pare estava en contacte amb en Joan Planas -recorda la Teresa- i contractaven a mitges els grups més cars: Los Sírex, Los 3 Sudamericanos, Lone Star, els Mustangs, els Hermanos Calatrava, Toni Ronald, Rudi Ventura, Diango, Rote Salamander… També m’agradaria fer constar que el dos de febrer de 1969 va debutar-hi el grup cassanenc de música moderna Estels Blaus.”

Consulta popular. L’any 1969, en Tomàs va iniciar les obres per transformar la sala en una discoteca, que va obrir el mes de juliol. “Per prendre model -explica la Teresa- el pare fins i tot va visitar Bocaccio, la discoteca del carrer Muntaner de Barcelona”. El mes de setembre va comprar el local de l’empresa ICASA, que havia patit un incendi, per tal de poder ampliar la sala. I el 15 de novembre, va organitzar una consulta popular entre les més de dues-centes persones que assistien al ball per decidir el nom de la boîte. A la butlleta d’elecció hi havia vuit propostes: Galas Club, Skorpios, Serapis, Galaxia, Sir Karchis, Salamander, Gazel·la i Sir Thoma’s. Va guanyar Sir Thoma’s, que es va endur 89 vots, gairebé el quaranta per cent de les 235 paperetes recomptades.

La sala Galà havia estat promoguda per un Abellí i, curiosament, la Teresa Grau, filla d’en Tomàs, es va casar amb en Josep Abellí Parleris (Cassà 1932-2020), net del germà del fundador de la sala de ball i membre d’una branca de la família que va comerciar amb vi i que tenia el magatzem al carrer Ample i el celler al carrer dels Dolors. Els Abellí tornaven a la sala Galà i un cercle es tancava. En Josep Abellí, a més, es va implicar en l’empresa del seu sogre fins al punt que, a banda de ser al peu del canó cada vegada que hi havia sessió, va dissenyar el logotip que fins al tancament va identificar la discoteca. Envoltada d’una línia ovalada, la cara de Sir Thoma’s: un barret de bombí i a sota la S i la R que creen l’entorn dels ulls; al mig, la I perfila el nas; la galta dreta s’articula amb el THO, l’esquerra amb A’S; i entre les dues galtes, una M que dibuixa un bigoti que depassa el límit del rostre en dues corbes suaus; sota el bigoti, una taca recrea la barbeta i a l’alçada del coll, un llacet. Ja tenim el personatge. Un xic britànic, no oblidem que és sir i es diu Thoma’s, amb un genitiu saxó un punt empantanegat. Una mica refinat, com en Tomàs Grau, que si bé no portava llaç sí que vestia elegantment i lluïa corbata o mocador de coll. I sobretot molt modern, a l’alçada dels logotips de les discoteques de la Platja d’Aro que feien embogir el jovent.

El Sir Thoma’s va trencar molts motlles en el poble. “Si a la postguerra -explica en Jaume- mossèn Margall ja deia que posar un peu a la sala Galà et portava directament a l’infern, jo no vull pensar què hauria dit si hagués entrat a la discoteca”. Efectivament, el Sir Thoma’s va obrir a la modernitat un poble més aviat encarcarat en la tradició i va aixecar alguna butllofa en la pell de la castedat tardofranquista cassanenca. El 1970, s’hi fa per primer cop ball per quaresma, prèvia consulta amb el rector de l’època: “El meu pare -diu la Teresa- va anar a veure mossèn Josep Xutglà i li va preguntar què era pitjor, que es quedessin a la discoteca o que se n’anessin a la Platja d’Aro fent autoestop. El rector va admetre que convenia que es quedessin”. Festes de cap d’any, de quintos, de carnaval, de la pubilla, d’estudiants de l’institut Vicens Vives de Girona… tot un devessall de noves maneres de fer que van provocar que un cassanenc la família del qual havia tingut també un local de lleure dediqués a la discoteca una poesia que feia burla del ritmes moderns i de la foscor del local (vegeu peça adjunta).

El 29 de gener de l’any 1974, en Tomàs Grau va comprar ca la Daniela -propietat de la Maria Vila- i va ampliar i reformar el Sir Thoma’s durant els anys 1974 i 1975. La memòria popular té presents moltes persones en aquest univers discotecaire: la Maria Mont, esposa d’en Tomàs Grau, a la taquilla; el senyor Amargant recollint les entrades i controlant les marques al canell; els germans Cienfuegos com a membres de seguretat; els Varo primer i, després, en Paco València i la seva esposa a la barra del bar; i en Rafel Giménez, en Josep Vilà, en Quim Cassà, en Santi Bosch i l’Albert Martínez, com a discjòqueis de diferents èpoques. Qui no recorda l’alternança de música a les tardes i les nits de discoteca? Als lents, foscor de noies assegudes als sofàs i corrua de nois girant la sínia de la petició de ball; als ràpids, guspireig frenètic de llums, salts a la pista i alguns balladors assaltant embogits el pòdium, com l’enyorat Emili Caldes. “Al principi, les novetats discogràfiques, les anàvem a buscar a Perpinyà, en una botiga de discos a prop del Castellet -té present la Teresa-. El pare sempre acompanyava els discjòqueis. I alguna vegada també hi anava jo, que aprofitava per comprar formatge i productes que aquí no arribaven”. I la Ció hi afegeix: “Triaven els que punxaven discos, però l‘avi també hi deia la seva, sempre buscava la qualitat musical”. No cal dir que la Teresa i el seu marit, en Josep, també col·laboraven. En Josep, si calia, feia fins i tot de discjòquei. Les seves filles també ajudaven. La Ció se’n recorda: “Quan arribaven diades assenyalades la meva germana Cristina i jo fèiem el que podíem. Per cap d’any, per exemple, érem les encarregades d’omplir unes bossetes de cel·lofana amb els dotze raïms; i, per carnaval, les bosses de confeti. També érem al costat del pare quan pintava uns cartells preciosos d’estil pop amb pintura guaix.”

La discoteca va ser centre de reunió festiva del jovent del poble i de les viles properes fins a l’any 1993, que va tancar. Posteriorment, l’Ajuntament de Cassà va adquirir l’edifici i el va transformar en casa de cultura -biblioteca, escola de música i centre cultural- que encara duu el nom de Sala Galà.

LLegir més