Santa Pellaia, entre la calma i el garbuix
Gavarres 38
La secció d'"Una mirada en el paisatge", escrita per l'escriptor i periodista Lluís Freixas Mascort
Fotografia de Josep Vilallonga

Lluís Freixas Mascort // Un paisatge no és forçosament més atractiu per exòtic o aclaparador. També els paratges modestos tenen elements distintius que els confereixen personalitat, i potser el valor d’adir-se amb les activitats i la mesura humanes, encara que siguin paratges esquerps i de terres magres com Santa Pellaia. Les singularitats d’aquest rodal de masies disseminades, que està documentat des del segle XI, van des de la seva centralitat en el massís, al topònim (una advocació ben poc freqüent), la factura híbrida de l’església -d’origen romànic, però molt reformada des de temps ben reculats fins al present-, i també a les petjades de la història: algunes de tràgiques, com l’assassinat d’uns emboscats l’any 1939 en les proximitats de cal Xai i can Saguer, o l’inici del gran incendi del 1928, que va començar a la font d’en Carreres, una mica més avall del naixement del Bugantó al puig d’en Carreres, i es va estendre per Montnegre i el Àngels fins arribar a Celrà.

La carretera de la Cassà de la Selva a la Bisbal o de la Bisbal a Cassà -com s’estimi més el lector- té aproximadament un segle d’existència i és coneguda generalment com la carretera de Santa Pellaia tant en una població com a l’altra. Això sembla prou significatiu. L’església que ha generat el topònim es troba al peu del punt més alt del traçat de la carretera actual -que fa trascoll per sota del coll del Bou, entre el puig d’en Carreres (403 m) i el puig d’en Jeroni (416 m). En direcció a la Bisbal, queda a la dreta de la carretera, al vessant que tomba cap a les anomenades feixes de Santa Pellaia i a la vall que el Ritort segueix en el seu camí per anar a trobar el Daró.

Santa Pellaia és al límit entre l’Empordà i el Gironès -o la Selva, si deixem de banda les divisions administratives vigents i ens acollim estrictament als accidents geogràfics o a les veus autoritzades. Josep Pla, que sempre fa servei, definia la comarca de la Selva com “la cassola que el país fa entre les Guilleries, la Gavarra i les muntanyes de Tossa”. Des de Cassà, la carretera -de 23 quilòmetres d’extrem a extrem- arriba al punt més elevat (uns 350 m.)  en uns sis quilòmetres. Des de la Bisbal, per Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura, l’ascens és òbviament molt més llarg i suau. Això produeix una altra singularitat: la pertinença administrativa de Santa Pellaia al terme de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní -nuclis fusionats l’any 1973-, que sembla entrar en contradicció amb la proximitat a Cassà. L’any 2012, al número 21 de Gavarres, ho explicava amb una precisió insuperable en Joaquim Boadella, de can Mascordet -o com ell prefereix dir-ne, del Mas Cordet. Boadella era taxatiu: “Perteneixem a Cruïlles, fem vida a Cassà, però som de Santa Pellaia”. De fet, molts masovers que van deixar els masos amb el despoblament del massís es van instal·lar a Cassà, on ja vivien d’abans molts del propietaris, com els de can Juliol (can Juriol, en la parla popular), que posseïen també can Lledó i can Canet, casa avui rehabilitada per a turisme rural i que s’anuncia a Internet, en castellà i anglès, com “una masia catalana d’aire toscà” amb una piscina d’aigua salada que “es fon a l’horitzó amb el mar i les illes Medes”. L’objectiu, més que el visitant local, sembla el turista foraster. Santa Pellaia es troba en una situació privilegiada que reuneix la calma d’un entorn natural amb la proximitat i els accessos fàcils i ràpids a qualsevol dels punts d’interès turístic gironins, a pocs minuts de la carretera cap a Girona i cap a la costa. Això ha permès la recuperació d’algunes masies, com l’esmentada can Canet, can Cabruja i altres. Algunes més han estat restaurades per nous propietaris, sovint estrangers que buscaven un redós de tranquil·litat però també a tocar de bones comunicacions.

L’església, que ha estat objecte de reformes successives al llarg del temps, és barroca però conserva un tram de la nau amb volta de canó, vestigi de l’església romànica anterior. Al peu de l’església, hi ha l’antiga rectoria, tancada i degradada, i, a l’altra banda, una casa particular que durant molts anys va funcionar com a restaurant. El conjunt s’ha conservat gràcies a l’actuació dels veïns, especialment en Joaquim Boadella, que ha estat l’impulsor de  la majoria d’intervencions que s’hi han fet en les darreres dècades. Hem quedat amb ell a l’església per poder-la visitar. Amb 90 anys, en Joaquim és un home ple d’energia que té pressa per anar a abastar les olives que l’endemà ha de dur a premsar i que tem l’efecte de la publicació de fotografies de l’ermita. “A veure si ara tornaran a agafar-nos les imatges una altra vegada”, s’exclama. En els darrers anys han entrat a l’església tres vegades i la darrera es van endur la imatge de Santa Pellaia, situada sota l’absis, i de la Mare de Déu del Roser, situada en una capella lateral. Afortunadament es disposava de fotografies que han permès fer-ne reproduccions als taller El Arte Cristiano d’Olot, fundat pels germans Joaquim i Marian Vayreda juntament amb Josep Berga Boix. Ara hi ha una Santa Pellaia lleugerament més petita a l’absis i un altre pany més segur a la porta. Algú va fer un altre intent d’entrar-hi, però no se’n va sortir.

La carretera ha estat i és un element central per a la zona. Fins al 1970, hi va haver un autocar que cada divendres sortia de Cassà per anar al mercat de la Bisbal. Ja no sembla necessari. Ara els turistes viatgen en cotxes particulars o de lloguer, i cada cap de setmana la carretera esdevé una caravana multicolor de ciclistes, motoristes i excursionistes, com gairebé tot el massís.

LLegir més