Sant Aniol de Finestres
Les Garrotxes 25
Un recorregut des del restaurant de can Tura, a l'antiga església de Sant Aniol, fins al santuari de Santa Maria de Finestres
Fotografia de Xavier Plana

Sònia Tubert // A l’extrem sud-est de la Garrotxa, termenejant amb les comarques de la Selva i el Gironès, hi trobem Sant Aniol de Finestres. El municipi porta el nom del nucli que n’és la seu històrica, tot i que actualment el més poblat i actiu i el que s’ha convertit en la seu administrativa del terme és Sant Esteve de Llémena. Som en un calorós diumenge de juliol, i no aturo el cotxe a Sant Esteve sinó que continuo fins a Sant Aniol. Per arribar fins aquí des de Girona s’ha posat a prova la meva paciència de conductora, que ja d’entrada he de dir que és ben poca. I és que la sinuosa i a vegades estreta carretera que hi porta enmig d’un paisatge acolorit segons els trams pel verd fosc de les muntanyes, els verds més pàl·lids i grocs dels prats i els tons platejats del riu Llémena ha resultat ser també el destí que han triat desenes de ciclistes de carretera per passar-hi el diumenge al matí. Segons m’assabentaré una estoneta després, de la veu dels meus amfitrions a Sant Aniol, en Josep Serra Plantés i la Nati Oliveras de can Tura, «aquesta carretera s’ha posat de moda entre els ciclistes». La meva impressió que aquesta circumstància és favorable als amos de l’emblemàtic i avui únic restaurant del poble és desmentida per ells mateixos de seguida: «els ciclistes no gasten gaire, esmorzen a Sant Martí de Llémena i aquí només s’aturen a veure una aigua».

El centre del poble és l’antiga església parroquial de Sant Aniol, i és aquí on em dirigeixo quan arribo al poble i on trobo la primera sorpresa. Deixo el cotxe a un petit aparcament que hi ha al costat del nucli format per l’església, l’antiga rectoria –que ara és una casa de colònies– i un parell de cases. Hi ha una zona de joc infantil i una petita font que la pandèmia de la Covid-19 mantenen, el dia de la visita, tancades. No m’esperava trobar l’aparcament ple de cotxes, i encara menys sentir enrenou de veus, i això em fa decidir a acostar-m’hi abans d’anar a can Tura, on havia quedat amb en Josep. A l’església s’hi arriba per unes escales que s’enfilen envoltades d’un parell de cases que destil·len antigor i es veuen cuidades; vull destacar cal Sastre, que fins fa poc més o poc menys de vint anys havia estat botiga. Com després m’explicarà en Josep, «hi venien oli, carburo, petroli per la llum, sabates, també feien alguns menjars… de tot».

La Nati també recorda que en un pis superior de cal Sastre hi havia anat a escola. Quan ella i en Josep hi estudiaven eren uns 40 alumnes. La botiga, l’escola o la barberia són tres dels equipaments que el poble ha perdut en les darreres dècades, al mateix ritme que ha anat perdent població. Tal com ens expliquen, s’havia arribat a construir un edifici nou per l’escola però el van haver de tancar en pocs anys per falta de mainada, i l’immoble es va deteriorar tant que el van enderrocar. Ara no hi ha escola ni al poble ni tan sols al municipi, i els nens i nenes que hi viuen agafen cada dia l’autobús per anar a estudiar a Sant Gregori, a les Planes d’Hostoles, a Amer…

La missa dominical. Tal com deia, segueixo les veus i descobreixo que la casualitat ha fet que anés a Sant Aniol el dia de missa. Abans n’hi havia cada setmana, però des de fa uns anys el rector de Sant Gregori puja a dir-ne només una vegada al mes. I avui, en ple estiu, tampoc hi ha anat el rector, sinó un diaca. La bonica església parroquial de Sant Aniol es troba enmig d’una placeta plena de gent, tothom amb les preceptives mascaretes i fent petar la xerrada a la sortida de missa. D’origen romànic, el temple apareix esmentat per primera vegada l’any 922, però he de dir que aquell era el dia de les sorpreses i l’església me’n guardava una que transportava a encara més anys enrere. Durant unes obres que es van fer al presbiteri el 1997 es va descobrir un mosaic que corresponia a l’època romana, i que els arqueòlegs van determinar que era el paviment de l’única cambra d’un petit temple romà. Si teniu la sort d’ensopegar el dia de missa, o de picar la porta de cal Sastre i que hi hagi algú, podreu entrar-hi i veure aquest petit tresor.

Contenta per haver trobat que el poble i els seus veïns (alguns dels quals ja no hi viuen però hi van tornant) conserven la tradició de fer-la petar a la sortida de l’església, encara que sigui una vegada al mes, me’n vaig cap a can Tura. Només he de caminar per la vorera del costat de la carretera per arribar fins al revolt on hi ha cal Barber, la casa que avui acull el restaurant.

De Josep Pla a la festa major. Com ja hem dit, can Tura ara és a la casa de cal Barber, però el renom d’anys i panys el va agafar a l’antiga masia on els pares d’en Josep es van instal·lar com a llogaters el 1926 i que el matrimoni va haver de deixar el juliol de 2018. El mal estat estructural de la masia va ser la causa del tancament, amb ordre del jutjat inclosa. La Nati m’explica que sempre havia cuinat cada dia, «no sé estar sense fer-ho, i per això vam obrir aquest restaurant més petit aquí, perquè no sé estar-me sense fer res». L’antiga masia va tancar les portes i, encara que els mobles i objectes que hi havia ara són a cal Barber, a dins hi van quedar les memòries d’un dels fets, a banda dels seus plats, que l’havien convertit en un dels restaurants més famosos de la Garrotxa, la visita de l’escriptor Josep Pla. Hi va anar a dinar el 9 de setembre de 1971 acompanyat del rector del Collell, Jaume Reixach; del metge de Mieres, Miquel Verdaguer, i de l’arqueòleg Miquel Oliva, amb els que havia estat d’excursió per la zona. En dies posteriors, Pla hi va tornar per estar-s’hi uns dies i des d’una de les habitacions de can Tura va escriure un dels capítols de les seves Obres Completes.

A mig matí d’un diumenge de juliol el restaurant encara és tancat, i entro sense trucar per la porta de la casa, que intueixo que sempre és oberta per les visites. En Josep és a l’habitació del costat de la cuina mirant la televisió i està disposat a compartir els seus records, i a la cuina hi ha la Nati feinejant. Al cap de poca estona arriba justament de missa la germana de la Nati, la Dolors, amb el seu marit, i s’afegeixen al tragí mentre la meva conversa amb en Josep flueix anys enrere. «Ara tenim més comoditats, però el poble m’agradava més abans», sentencia amb nostàlgia. «Hi havia més jovent i tots plegats anàvem a jugar a futbol a Sant Esteve», afegeix abans de fer balanç numèric: «Havíem arribat a viure unes 90 persones al poble, ara és difícil que els joves es quedin aquí perquè no hi ha feina i no hi ha res». Ell s’ha passat la vida treballant al camp, munyint les vaques que tenien al mas i feinejant al restaurant; això cada dia. De lleure, n’hi havia poc. «La feina a l’agricultura s’ha de fer cada dia, diumenges inclosos, i aquí tampoc hi havia res per distreure’s, només un músic que llogàvem al restaurant per els clients que hi menjaven».

Es feia festa major el tercer diumenge de setembre, «eren dos dies de festa amb orquestra i molts actes, ara ja no es fa», es lamenta. Actualment, es fa l’aplec de Santa Llúcia el dia d’aquesta onomàstica, el 13 de desembre, amb ofici solemne, música i refrigeri.

Comiats i arribades. Al llarg dels anys en Josep ha vist com «la gent marxava perquè les coses a pagès, l’agricultura, no anaven bé, hi havia cases que se’n sortien amb quatre vaques i ara encara que en tinguin vint no poden». L’única indústria que hi ha al poble la trobem seguint al final de la carretera que m’hi ha portat, la planta envasadora d’Aigua de Sant Aniol. La seva presència es nota al poble «pels camions que passen», diu, i subratlla que dona feina a alguns veïns del poble i també d’altres municipis de la zona, encara que no creu que n’hi hagi prou per fer venir més gent a viure al municipi.

Malgrat tot, la Nati treu el cap de la cuina i porta un punt d’optimisme a la conversa: «Ha vingut gent nova i s’han tornat a obrir cases i masos que havien tancat». El meu primer pensament és que algunes d’elles, com a molts altres pobles, s’han convertit en allotjaments o cases de turisme rural, però la Nati i en Josep m’ho desmenteixen; a Sant Aniol de Finestres, descomptant la casa de colònies i el restaurant, no hi ha cap més servei turístic, però això no vol dir que no hi arribin visitants.

A més dels ciclistes i els clients del restaurant, la Nati i en Josep m’expliquen que el poble també rep molts senderistes. A l’altre costat de carretera de l’actual restaurant hi ha la masia que l’havia acollit i el pla de can Tura, un bon punt per començar les excursions a dos dels punts que atrauen més visites i que expliquen més detalls de l’antiga història del poble: parlem de l’ermita de Santa Maria de Finestres, ubicada en un espadat a 950 metres d’altura i que cada primavera continua acollint l’Aplec del Roser, i del Castell de Finestres, referenciat ja de l’any 906, la primera cita històrica del poble.

Revoltes a Sant Aniol. La visita a aquests dos llocs ens permet comprovar de primera mà com la seva situació estratègica enmig de muntanyes i amb vistes immillorables dels territoris veïns els van convertir en escenaris de dos grans alçaments populars. El primer van ser les guerres remences del segle XV, durant les quals el líder remença Francesc Verntallat va ocupar el Castell de Finestres i el va convertir en un important centre d’operacions que va contribuir a la presa de la ciutat de Girona per part dels remences. L’altre va ser la tercera guerra carlina de finals del segle XIX: els carlins es trobaven segurs en aquest territori abrupte i van rebre el suport de la població local, fins al punt que va ser a l’ermita de Santa Maria de Finestres on l’infant Alfons Carles va nomenar el general Francesc Savalls cap suprem de l’exèrcit carlí a Catalunya.

Quan iniciem la caminada cap al Castell i cap a Santa Maria, tot just passat el pla de can Tura i a l’altre costat del torrent que baixa de l’ermita, hi trobem el jaciment del Roc de la Melca, descobert per Francesc Riuró l’any 1969. Es tracta d’un gran bloc de pedra sorrenca que es va desplaçar fa milers d’anys del seu lloc original, deixant una petita cavitat a sota. Durant un moment molt concret de la prehistòria, fa més de 20.000 anys, aquesta cavitat va ser utilitzada com a habitatge. Com a curiositat, si us hi acosteu fixeu-vos que a la part superior de l’enorme bloc de pedra s’hi veuen unes regueres i unes cassoletes circulars d’uns 50 centímetres més de diàmetre que podrien haver tingut una funció de recollida d’aigua de pluja.

Les excursions fins a aquests punts són les més conegudes de Sant Aniol de Finestres, però també se’n poden fer altres, com per exemple fins al veïnat de Bustins i la seva magnífica església de Sant Miquel, o cap a l’antic poble de Les Medes, amagat entre els cingles i envoltat de prats.

I com a punt de partida i arribada, el poble de Sant Aniol i can Tura amb la seva gent. En Josep continua el diumenge amb els seus records, i la Nati i la resta de la família preparant el dinar que degustaran els que arribin a Sant Aniol de Finestres quan jo enfili la carretera que m’allunya del poble, de nou acompanyada per ciclistes.

LLegir més