El riu Freser a Ribes, a la carretera de Queralbs. 8 de novembre de 1982. Fotografia d'Albert Requena

Miquel Sitjar > Text

El nord de Catalunya va patir, el primer cap de setmana de novembre de 1982, els efectes d’una gota freda amb una pluja molt intensa. Els cursos superiors dels rius Ter i Freser no en van quedar fora. Al cel de Ribes de Freser, poble on conflueixen les aigües dels rius Freser, Rigat i Segadell, s’hi estaven congriant la matinada del 6 al 7 de novembre de l’any 1982 unes nuvolades fosques de conseqüències catastròfiques.

Vora la passarel·la que creua el riu Freser, a les vuit del matí del diumenge 7 de novembre, un grup de gent de Ribes estàvem esperant un autocar per anar a Barcelona, al Camp Nou. No pas a veure un partit de futbol, sinó al que es preveia que havia de ser un acte històric, la missa oficiada pel Papa que esdevindria Sant Joan Pau II, com a culminació d’una molt esperada visita a Catalunya d’un cap de l’Església Catòlica, la primera des del final de l’edat mitjana. Jo mateix i en Xavier Felip i Guillamet, nascut també l’any 1962, formàvem part de l’expedició de la parròquia de Ribes. Mentre no arribava l’autocar, en Xavier Felip recorda una frase captada a l’atzar, pronunciada per un home gran allà present. Ens deia: «Us heu fixat en aquest cel tan estrany, de color lila? Em recorda el cel d’abans dels aiguats de fa 40 anys». Ningú no va fer gaire cas d’aquesta frase, que resultaria ser premonitòria. L’autocar va arribar i la comitiva ribetana inicià un viatge a Barcelona, que havia de tenir un retorn molt més llarg i accidentat del que es podia preveure.

Durant el trajecte la pluja es va intensificar. Ja a Barcelona plovia encara més, i a l’hora de la missa, celebrada a l’entrada del vespre, plovia a bots i barrals. La gent de Ribes desconeixia que el diluvi que flagel·lava Barcelona i que tan molest ens era per seguir la missa pontifícia des de les graderies del Camp Nou, era poca cosa comparat amb el que ja queia al nostre poble. Hi va haver una oportunitat frustrada per saber-ho. Una errada del locutor de la megafonia del Camp Nou va ser decisiva. Aquella persona no es va cansar de repetir que el grup de Sant Pere de Ribes es posés en contacte urgentment amb l’organització. L’endemà, vam saber que s’estaven equivocant amb el nom del poble i que es volien posar en contacte no amb la gent del poble situat al Garraf, sinó amb nosaltres. Ens volien dir que era urgent que sortíssim de l’estadi abans d’acabar la missa per retornar d’immediat cap a Ribes, ja que les previsions eren que, entrada la nit, les carreteres cap al Ripollès havien de quedar tallades.

Una tornada accidentada. La missa va acabar amb tot l’estadi dempeus cantant i resant el Virolai, mentre el pontífex polonès ens beneïa. Vaig acomiadar-me dels veïns de Ribes i els vaig desitjar un bon viatge de retorn. Jo em quedava a una pensió del carrer Alegre de Dalt de Barcelona: l’endemà havia d’anar a classe a la UAB. Em va costar adormir-me, però vaig dormir. No ho van poder fer els veïns i veïnes de Ribes que tornaven a casa, on no van arribar aquella nit. A l’altura de Montesquiu es van trobar la carretera tallada i molts cotxes aturats. Algunes persones, que havien baixat de Ribes o de Puigcerdà abans del tall de les carreteres, transmetien missatges apocalíptics. Segons ells, la intensitat de la pluja i el cabal de l’aigua que havia envaït carrers i carreteres havia esfondrat els ponts de Ribes. El mateix Xavier Felip m’explica que van passar la nit dins l’autocar i que el matí de dilluns un sergent de la Guàrdia Civil, de qui Felip parla amb admiració, va ordenar amb to i autoritat militar que la gent de Ribes havia de ser traslladada a casa seva d’immediat i «sin correr riegos». A tal fi i efecte es van preparar uns quatre o cinc jeeps de la Benemérita que van iniciar un penós viatge a Ribes fet en part no per la carretera que estava tallada, malmesa o inundada, sinó per la via del tren de Barcelona a Puigcerdà. El viatge es va fer molt llarg. Els cotxes avançaven lentament entre els rails, però finalment la comitiva de ribetans i ribetanes, que el dia abans havien estat beneïts pel Papa Wojtyla, van arribar al poble.

Fang, roques i refugis. L’amic Xavier Felip no ha oblidat cap detall ni les coses que li va explicar la gent que havia viscut en directe el desbordament dels rius, ni el paisatge dantesc que va veure en arribar a Ribes: tot era ple de fang i roques vomitades pel riu, que havia circulat força estona pel mig del carrer de Sant Quintí. Li van explicar que mentre els parroquians i parroquianes estàvem resant amb el Sant Pare al Camp Nou, molta gent d’aquell carrer ribetà s’instal·lava dins l’església de Santa Maria no tan sols per resar, sinó també per refugiar-s’hi, perquè les cases d’aquest carrer, les que donen al riu, s’estaven inundant. Altra gent va passar la nit al pavelló i a hotels o cases particulars allunyades del Freser.

Mentrestant, jo, que em desperto a Barcelona el dilluns 8 de novembre de 1982, no m’assabento de res fins ben bé quan emeten el Telenotícies de l’hora de dinar, que veig en tornar de la facultat. En aquells ja llunyans temps res no se sabia d’immediat. No hi havia mòbils ni xarxes. Per això no va ser fins a les quatre de la tarda que, des del telèfon fix, vaig trucar a casa i em vaig informar de com la família havia passat la fatídica nit. La meva mare em va explicar que el pitjor d’aquell diumenge al vespre era sentir el so de les roques colpint les bases del pont sobre el Freser, que tenim prop de casa. Aquell xoc produïa un estrident so sec, i, encara pitjor, una mena de sismes, les ones del quals feien retrunyir tota la casa. Aquell diumenge al vespre, mentre la família mirava si em veia per la tele participant en la missa papal, es van arribar a plantejar deixar l’edifici davant el so eixordador del riu que amenaçava amb desbordar-se. Per sort, no va ser necessari.

Destrucció i reconstrucció. El periodista Albert Requena, fill de Ribes, que en el moment dels aiguats compaginava la feina de llauner en un taller de la vila amb la corresponsalia d’El 9 Nou i de Ràdio Olot, va viure la situació aquella nit de diumenge i, com a bon professional, va sortir amb la càmera fotogràfica el dilluns al matí per documentar amb unes excel·lents imatges els efectes de la fúria de l’aigua. A les imatges s’hi pot veure la destrucció d’alguns ponts com ara el de la carretera de Queralbs vora la via del cremallera de Núria, que va quedar també molt afectada i amb la via penjant en diversos trams on l’aigua s’havia endut terraplens.
Després, tot es va anar reconstruint. L’aigua també va destruir una escultura de Rosa Serra –Monument al pastor–, inaugurada no feia gaire pel president de la Diputació, Arcadi Calzada. Va ser reconstruïda al mateix lloc, però ara ben protegida de nous aiguats. Encara hi és.