El Pont Nou de Camprodon
Les Garrotxes 29
La revista mensual dirigida per Xavier Surinyach va oferir un periodisme crític i desinteressat a la vall des de 1991 fins a 1996
En Xavier Surinyach mostrant el tema central del segon número d'"El Pont Nou", a Camprodon

Jordi Nierga > Text

Sovint la perspectiva és necessària, fins i tot profitosa, si el que es vol és impulsar un projecte des de la distància. Aquest podria ser un plantejament contradictori quan es parla de periodisme local, d’aquella informació que llisca pels carrers dels pobles, però no si ens referim a El Pont Nou. La publicació va néixer el gener de 1991 i va deixar de picar tecles el 1996, havent assolit l’objectiu precís que els seus ideòlegs pretenien de bon principi: «Posar damunt la taula de la comarca una opinió independent dels poders d’aquí».

Quan en Xavier Surinyach (Camprodon, 1939) parla de comarca es refereix al terme etimològic més reivindicatiu possible: «Aquí sempre hem dit que la Vall de Camprodon és una comarca pròpia, amb la seva particularitat, al Ripollès ens hi hem sentit com posats en calçador». En aquells anys, a les beceroles de l’aventura periodística, ell vivia a Menorca, on exercia d’arquitecte, però a través dels vols no deixava de mantenir viu el seu vincle amb els orígens: de dimarts a divendres, a les Illes Balears, i de divendres als dimarts, al cor de l’Alta Vall del Ter. «Va ser a partir d’aquesta situació personal que neix la revista», detalla el protagonista just abans de puntualitzar que, com ell, molts dels redactors i col·laboradors també escrivien des d’una posició prudentment apartada: «La majoria érem persones que havíem arrelat a fora i miràvem la vall sense aquells interessos, ni econòmics ni emocionals, que ens poguessin influenciar. Érem un grup de gent arrelada i desvinculada al mateix temps: teníem un gran coneixement del territori, però no teníem cap pressió».

La carta de presentació, per tant, era concisa: El Pont Nou arribava per exercir un periodisme alliberat, rellevant així la voluntat informativa que havien tingut revistes llunyanes, de primers de segle, com La Muntanya, La Font Nova, La Costinyola o El Muntanyenc. Ja en el seu primer editorial marcava les pautes amb fermesa: «Els problemes de la vall i del conjunt dels seus habitants seran la nostra principal preocupació informativa, i ho farem conscients que, gairebé sempre, la seva solució està del tot allunyada de la visió que es té des del calidoscopi personal de cada grup o capelleta».

Un impacte immediat. Surinyach reconeix que la primera edició, realitzada des de Mataró, va ser una mera «prova», però també va suposar el punt de partida d’un itinerari que va continuar «amb inèrcia», assolint una notòria rellevància a les contrades. El moment cabdal va arribar ben aviat, tot just amb el segon número, gràcies a un reportatge que lluïa un titular mordaç, ‘De cara a la paret’, un autèntic dard al projecte plantejat a El Pont Nou, on la idea era fer-hi un gran mur. «Ens hi vam enfrontar: vam explicar el que es volia fer i demanàvem que l’obra fos diferent, i ho vam aconseguir, va ser tot un èxit. El que reclamàvem era que s’eliminés qualsevol mur des de la resclosa fins al pont, que els treballs es limitessin a l’enjardinament de l’antic pendent natural», fa memòria qui va ser director d’El Pont Nou.

La informació implicava una reacció, símptoma que la revista havia caigut dempeus. I tal context, evidentment, va significar un seguit de repercussions entrellaçades: la publicitat va anar creixent i això va permetre un avenç tècnic que es va manifestar, entre altres formes, amb l’adquisició d’una bona càmera fotogràfica. El procediment, a més, estava clarament delimitat: les reunions del consell de redacció se celebraven a Camprodon el cap de setmana, on es debatien i distribuïen els temes, i després en Xavier ho maquetava i compaginava amb l’ajuda dels professionals del diari Menorca. La publicació s’imprimia a les illes, i una vegada al mes Surinyach arribava a la vall carregat amb dues maletes plenes de revistes, de tiratge mensual.

Corresponsals, ideologia i rumors. Més enllà dels temes punyents, un dels altres valors afegits era la qualitat transversal dels continguts, que abraçaven tota l’àrea d’influència. «Vam buscar un corresponsal a cada poble, pràcticament eren tots amics nostres», diu Surinyach, que repassa alguns noms d’aquells efervescents periodistes locals: per exemple, en Miquel Perals, col·laborador de Les Garrotxes, s’encarregava de la zona de Setcases; l’empresari Llorenç Birba, autor del prestigiós llibre La Vall de Camprodon, era l’home del temps; la Carme Álvarez parlava de cuina, amb receptes com ara perdius a la cassola i llengua de vedella, o l’Esteve Amigó escrivia sobre rutes a peu focalitzades a la part més garrotxina de la vall. Tots ells formaven part d’un projecte que tenia seccions i formats habituals, com ara entrevistes a personatges rellevants, articles sobre salut o cròniques esportives. Ara bé, al darrere també hi havia un enfocament perspicaç, veritables reclams per als lectors: a partir del segon número es va apostar per arribar als quioscos mitjançant una única fotografia de portada que fos «bonica, cridanera i lligada amb un tema de controvèrsia», i amb la publicació consolidada es va fer un pas més aportant un cert groguisme a l’interior, amb la incorporació de la secció ‘Hem sentit pels quatre cantons’ alimentada, bàsicament, per la rumorologia. «Va tenir més ressò del que tocava, em temo que la gent sobretot ens llegia per aquestes xafarderies».

Però El Pont Nou no destacava per aquestes pàgines tafaneres. O no només, almenys. Des del començament va fidelitzar-se amb una línia editorial molt sòlida, «era catalanista, independentista i a favor dels Països Catalans», i aquest va ser un dels motius que va fer topar la revista amb certes altes esferes. «En aquella època encara hi havia un caciquisme fort, alguns elements que dominaven els imputs econòmics i socials, però a nosaltres ens motivava poder intervenir des de la nostra independència i les nostres petites capacitats», assenyala Surinyach, qui també il·lustra aquesta influència política amb alguns casos prou curiosos: al ferrer del poble li van prohibir anar a fer el jornal a la casa del director de la publicació, i un alcalde de la vall va vetar la tasca d’una corresponsal.

Tot i aquests entrebancs es va prosperar, tant és així que fins a la vall hi va anar a parar un Premi Tasis-Torrent com a millor publicació comarcal de 1991. El moment àlgid es va viure entre els anys 1992 i 1993, un període en el qual hi havia la millor de les empentes: «aleshores tots encara manteníem la il·lusió». Entre el gener de 1994 i el setembre d’aquell any, però, es produeix un parèntesi, ja que en Xavier afronta altres reptes, com ara una travessa en vela a l’Atlàntic i, principalment, la gerència a un Consell Comarcal del Maresme carregat de projectes i ambicions. Es va intentar una reenganxada a El Pont Nou, de fet es va reprendre el camí, però llavors el funcionament ja es basava més en la passivitat que no pas en l’entusiasme. Ara, quan ho recorda des de la perspectiva neta que ofereix el temps, Surinyach, qui també és un prolífic escriptor i actualment es dedica a fer de pagès a Menorca, reconeix que aquell repte va ser «una inquietud més a la meva vida». «En el fons tots tenim unes gotes d’esperit renaixentista, de tocar-ho tot», conclou.

LLegir més
×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!