Personatges il·lustres
Alberes 23
Els primers literats van arribar a l’Empordà empesos per la recerca d’un cert primitivisme que s’expressava a través del paisatge inhòspit de la Costa Brava.
Gala, Marcel Duchamp i Salvador Dalí a la terrassa del bar Meliton, a Cadaqués. Estiu 1962. PROCEDÈNCIA: Arxiu particular Pere Vehí.

Ester Seguí Brunet // Els antecedents del fenomen de l’estiueig el trobem amb l’auge dels balnearis a finals del segle xix. El prototip de l’estiuejant que començava a arribar al nostre territori generalment estava vinculat a la burgesia barcelonina i a la intel·lectualitat de l’època. Marxar a estiuejar era tot un ritual i també suposava un canvi de domicili i de vida durant una llarga temporada, circumstància que va canviar a partir dels anys cinquanta del segle XX amb el turisme massiu.

El descobriment de la costa idíl·lica. El costum de prendre banys de sol i aigua va arrelar entre els grups socials benestants. El fenomen es va anar estenent i molts van construir-s’hi la segona residència. La llista d’estiuejants il·lustres abraçava des de polítics, diplomàtics, pintors fins a literats. Precisament, els primers literats van arribar a l’Empordà empesos per la recerca d’un cert primitivisme que s’expressava a través del paisatge inhòspit de la Costa Brava, que encara no constituïa una unitat funcional, i l’exaltació dels seus habitants, presentats de forma estereotipada com els representants d’una vida elemental.

Entre els primers estiuejants a Cadaqués, destaquen el pintor Eliseu Meifrèn (1859-1940), que va fer-hi estada cap al 1880. Posteriorment, van arribar-hi els Pichot, instal·lats a es Sortell, els Marquina i el notari Dalí. A principis del segle xx, en què arribar amb diligència des de Figueres a Cadaqués era tota una odissea, els Pichot van acollir personalitats socials, artístiques i polítiques, com André Derain, Pablo Picasso, Pau Casals, Federico García Lorca, Manuel Azaña o Juli Vallmitjana a la recerca del primitivisme i l’exotisme que oferia un Cadaqués encara aïllat.

Molt abans del turisme de masses a Cadaqués, Lídia Noguer, més tard Lídia la Ben Plantada, ja allotjava forasters, com l’escriptor Eugeni d’Ors (1881-1954) l’estiu de 1904, que en una carta a Amadeu Vives explica: «El meu pare m’ha ofert si volia anar a estiuejar un quant temps a Cadaqués; i jo, engrescat amb el plan, he comensat a pensar en mar i roques i coves i tot allò». Després van venir altres hostes, com Pablo Picasso i Fernande Olivier, l’estiu de 1910. La bohèmia, l’arribada dels hippies i les estades dels surrealistes, amb Salvador Dalí al capdavant, només van fer créixer el mite de Cadaqués.

D’altra banda, durant la segona meitat del segle xix, el turisme de Roses també es basava en l’excursionisme i les estades terapèutiques de banys de sol i aigua salada. El 1887, l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), fill de propietaris rurals arrelats a la Jonquera i al Vallespir, va publicar Records d’un excursionista, on dedica un capítol a una estada a Roses. Des d’un punt de vista costumista, descriu les seves vivències com a estiuejant: «Pel matí, avans del bany, anavam tots á la punta á véure arribar ‘l peix. Quina animació!… Las donas, ayrosament arrebossadas, treuhen de las embarcacions las canastras plenas de tota classe de peix […]». Els estius feliços estroncats per la Guerra Civil a Roses queden exemplificats pels germans Carles, August i Santiago Pi i Sunyer. El polític i escriptor Carles Pi i Sunyer (1888-1971) evocaria l’enyorança per un món irrecuperable en el seu exili republicà.

Els estius d’entreguerres. S’atribueix a Josep Pla haver portat al Port de la Selva Josep Maria de Sagarra (1894-1961) l’estiu de 1921, poble molt present en la seva obra, com ara en el poemari Cançons de rem i de vela (1923), la novel·la All i salobre (1929) o l’obra teatral El Cafè de la Marina (1933). El Port de la Selva, però, ja era conegut per l’advocat, poeta i novel·lista Alexandre Plana (1889-1940), pel periodista Joaquim Ventalló i pel poeta Tomàs Garcés. Un dels que van deixar-hi una empremta més profunda, però, va ser el poeta J. V. Foix (1893-1987), que va començar a fer-hi estades el 1924: «Era un poble de pescadors, solitari, sense cap turista. Només Alexandre Plana s’hi havia llogat un pis, hi tenia una barca i sortia amb els pescadors». Captivat pel paisatge i la vida marinera, va comprar-s’hi una casa, on va escriure, per exemple, Onze Nadals i un Cap d’Any (1960). Diu la llegenda que els pescadors que s’estaven davant del Cafè de la Marina en veure’l passar juntament amb el seu amic Josep Maria Planella, els van anomenar «culs blancs» per la vestimenta de camisa i pantalons blancs en contraposició a la seva, de pantalons blaus. A partir d’aquí, es denominava ‘culs blancs’ a aquelles famílies riques forànies que venien a estiuejar. Posteriorment, arribarien al Port de la Selva, entre d’altres, el periodista Josep Maria Planes (1907-1936) i l’autor Rossend Llates (1899-1973). Caldria afegir la família Broggi, que va passar molts estius a l’Escala i al Port de la Selva. Ja als anys setanta, el cirurgià Moisès Broggi (1908-2012) passava els estius a Avinyonet de Puigventós.

L’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) estiuejava a Roses entre el 1945 i la seva mort. Hi va arribar a través de la seva dona, Roser Rahola, una de les filles del comerciant rosinc Baldiri Rahola. Es té constància que li agradava navegar, la fotografia i que rebia amics com ara Josep Pla, Carles Fages de Climent o Josep Ferrater Mora. Tant li agradava Roses que després de la seva mort, Josep Maria Pi i Sunyer publicava a La Vanguardia que «Vicens Vives decía que si se perdía alguna vez, fueran a buscarle a Rosas. Allá está en efecto. ¡Y para siempre!». Els Vicens Rahola també es relacionaven amb l’elit local, com els Pi i Sunyer o els Díaz Pachecho.

Destinacions d’interior. També en els pobles d’interior trobem estiuejants il·lustres. Aquest és el cas del poeta barceloní Tomàs Garcés (1901-1993), que es va casar a la Selva de Mar amb Pilar Brusés. Segurament va ser el seu amic, l’escriptor rossellonenc Josep Sebastià Pons (1886-1962), amb qui havia fet una estada a Ceret el 1921, qui li fa ver conèixer la Selva de Mar. En el pròleg que el 1947 va escriure per la quarta edició de Vint cançons, Garcés ja parla de la seva primera estada al Port de la Selva i a la Selva de Mar també el 1921. A més de la seva ciutat natal, Figueres, l’escriptor Carles Fages de Climent (1902-1968) va tenir una relació molt estreta amb Castelló d’Empúries i també la Selva de Mar, on va obrir a principis dels anys seixanta un local nocturn, El celler d’en Climent.

El músic i compositor Eduard Toldrà (1895-1962) tenia forts lligams amb Cantallops, d’on era originària la família de la seva dona, i on va estiuejar habitualment. Cantallops li va servir d’inspiració, ja que hi va compondre part de la seva obra, com l’òpera El giravolt de maig (1928).

Resulta indiscutible que els intel·lectuals van canviar la mirada sobre el nostre territori i, alhora, aquesta nova mirada va transformar profundament les poblacions en qüestió. Malgrat tots els noms que ens deixem, no hi ha dubte que les poblacions d’estiueig comentades van esdevenir espais de creació literària i d’inspiració dels artistes. Empremtes que continuen vives i que amb el nostre record contribuïm al fet que no s’esborrin del tot.

LLegir més