Jofre Figueras Doy
Durant aquesta època de l’any, el més buscat als boscos són els bolets i els seus caçadors es poden comptar per milers. Segurament són els elements més perseguits que hi ha entre les mates forestals, per davant d’altres herbes o fruits, però no tot el que s’amaga entre la vegetació s’acaba amb el patrimoni natural. Des de 2024, Lluc Pellissa i Laia Acero, dos guies de muntanya establerts a Montellà, van a la recerca d’un altre patrimoni de tipus cultural, el de la pedra seca, la tècnica que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Són els encarregats de tirar endavant un projecte impulsat pel Parc Natural de Cadí-Moixeró que preveu elaborar un inventari de les construccions fetes amb aquesta tècnica en el seu àmbit i sensibilitzar la població sobre el valor que tenen.
La iniciativa s’emmarca dintre les línies de treball de la Carta Europea de Turisme Sostenible, un segell que el parc va rebre l’any 2023, i aquesta va ser una de les accions que, juntament amb diferents agents del territori, es va decidir promoure. Una aposta recolzada en dos pilars: que les construccions de pedra seca contribueixen a conservar els paisatges i els seus ecosistemes, i que són el reflex de tot un llegat de generacions i formes de vides passades. No en va, el 2018 l’art de la pedra seca va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, en una candidatura internacional amb la presència de Catalunya. Aquí, segons dades recollides per l’Observatori del Paisatge a través del projecte participatiu Wikipedra, ja s’han catalogat més de 38.000 elements.
Patrimoni (in)visible. La presència de pedra seca és transversal a tot el territori, però el seu estat de conservació varia en cada zona segons factors naturals i socials. Això és el que han constatat els dos guies en la primera prospecció, centrada en el municipi de Montellà i Martinet, on han observat com en setanta anys la vegetació ha cobert la majoria dels llocs on hi havia construccions, fruit de l’abandonament de terres provocat pel descens de l’activitat ramadera. La comparació entre imatges aèries antigues i actuals els ha servit per orientar el treball de camp. «En les antigues és més fàcil de veure perquè hi ha rastre, ja que les construccions encara estaven en actiu o feia poc que s’havien abandonat, però tenen molt mala resolució, en canvi, en les modernes és al revés», comenten. També han analitzat la toponímia i les referències a elements com orris o pletes, tot i que subratllen que a vegades poden confondre.
Una altra font d’informació clau abans de trepitjar el terreny són els testimonis de veïns i veïnes de més edat. «A les barraques més properes als pobles la gent sí que recorda anar-hi, els diumenges, per veure els padrins al camp», explica la Laia, però «ja ningú n’ha fet ús». Amb tot això a la motxilla, han pogut documentar 41 nous elements al municipi. «Veiem que el bosc està ple de pedra seca, és brutal la feina que hi ha», remarca, tot i que en general el que han trobat està molt deteriorat o modificat. «La gent dels pobles ens diu que arribem tard, és xulo i trist alhora, però forma part de l’evolució històrica i dels paisatges de la comarca», valora.
L’estudi tot just acaba de començar i continuarà al municipi de Cava. Ara que ja han après a «obrir els ulls i a buscar pedres», volen fer córrer la veu per aconseguir més informants, i els interessaria enriquir el coneixement històric amb especialistes, ja que en l’àmbit pirinenc han trobat molt poca documentació sobre el fenomen.
Ara bé, no tot és cosa del passat i, amb l’objectiu de donar una continuïtat de present a la pràctica, el projecte està organitzant formacions per a adults i sessions a centres educatius. Així, aquest any els alumnes de les escoles de Montellà i Martinet van participar de dues jornades d’aprenentatge dinamitzades pels mateixos guies, que coneixen bé l’àmbit de la docència. D’una manera participativa i vivencial, els infants van localitzar i catalogar murs de l’entorn del municipi i van acabar construint-ne dos de petits amb les seves mans.
Cultura i natura. Barraques, cabanes, murs, forns, pous… el patrimoni de pedra seca és tan extens que recollir-lo tot seria una tasca titànica. La voluntat del projecte no és aquesta, sinó identificar els elements més destacats per després impulsar accions que contribueixin a la seva preservació i a la difusió del llegat que representen. En aquest sentit, arran de la feina feta ja ha sorgit una iniciativa municipal per arreglar la barraca del Miguelín, una cabana de pastor de la zona.
D’altra banda, el Parc Natural del Cadí-Moixeró vol potenciar la restauració d’aquest patrimoni amb la mirada posada també en els ecosistemes, ja que la pedra seca té un paper en la seva salut. Els murs són uns aliats en la lluita contra l’erosió i la desertificació, perquè faciliten el drenatge de l’aigua allà on no hi ha bosc, cosa necessària en un escenari com l’actual en què cal reduir les masses forestals per combatre el risc d’incendis. A més, són una protecció per a algunes espècies amenaçades, com determinats rèptils, que els fan servir de refugi per regular la seva temperatura corporal. A tot això s’hi afegeix la mateixa sostenibilitat de la tècnica, que reutilitza tots els materials de l’entorn més proper. Des del parc confien en aquests actius de cara a obtenir més ajudes públiques destinades a recuperar construccions.
Tota pedra fa paret. Els cursos i activitats sobre la tècnica de la pedra seca s’han anat fent més habituals els últims anys. En l’àmbit del Pirineu, un projecte pioner ha estat el del Museu de Camins que, des de 2016, treballa per mantenir viva la xarxa de senders de la Vall de Siarb de manera comunitària a través del voluntariat. Murs i camins van de bracet, ja que sovint els primers fan de defensa dels segons, i això ha fet que des de l’entitat s’hagin especialitzat en la tècnica. El seu impulsor, Marc Cortina, difon també aquests coneixements oferint formacions com a mestre marger a través de diferents entitats i institucions del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu. També a Cerdanya instrueix el personal de les brigades de manteniment públiques en un curs anual promogut pel Consell Comarcal.
«A vegades quan s’han trobat amb impediments han aplicat aquesta tècnica per anar solucionant coses», explica Sergi Pérez, tècnic comarcal i impulsor de la proposta, que remarca que el sentit de la formació és utilitzar-la en casos reals. Aquest mes d’octubre en faran la quarta edició al municipi de Fontanals, on preveuen fer un mur de doble cara per separar un tram de camí de camps.
A l’Alt Urgell, enguany l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell ha impulsat les primeres jornades de construcció de murs de pedra seca, que culminaran aquesta tardor i han despertat interès entre públics diversos, també joves. «Em cridaven molt l’atenció aquestes pedres apilades al mig del prat sense ciment», comenta Marcel Gómez, de divuit anys, que ja va fer un altre curs i ho ha posat en pràctica a l’hort de casa. Per Joana Salvadó, que en té 33, a aquest atractiu de la tècnica s’hi suma el fet de reivindicar i mantenir viu l’ofici.
Història, paisatge, estètica, equilibri ambiental, utilitat… són moltes les raons que tornen a empènyer les pedres cap amunt i que alhora fan que es construeixi comunitat, perquè, com diu la dita, tota pedra fa paret.
