El pavelló de Suècia, de Berga
Cadí-Pedraforca 28
L’any 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional, arribava a Barcelona un edifici que acabaria intrínsecament vinculat a la ciutat de Berga.
L'entrada al pavelló de Suècia de Berga en una foto d'aquest any // FOTO: Marc Bernadas.

Marc Bernadas // El diumenge 19 de maig de 1929, a les acaballes de la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera, s’inaugurava l’Exposició Internacional de Barcelona. Era la segona vegada que la capital catalana acollia un esdeveniment d’aquestes característiques, després de l’edició celebrada el 1888. L’emplaçament escollit va ser la muntanya de Montjuïc que, amb motiu de l’exhibició, viuria una transformació radical amb la construcció d’equipaments de la magnitud del Palau Nacional –seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), l’Estadi Olímpic, el Teatre Grec, el Poble Espanyol, l’emblemàtica Font Màgica…

El complex expositiu estava conformat per pavellons independents corresponents a cada un dels estats presents. Aquests espais, estaven destinats a llur promoció cultural, institucional i comercial. Just a tocar de l’estadi olímpic, on avui hi ha el Jardí d’Aclimatació de Montjuïc, s’hi ubicà un recinte que acabaria unit a la història de Berga: el pavelló de Suècia.

El govern suec havia encarregat l’obra a l’arquitecte Peder Clason, que projectà un gran espai rectangular íntegrament de fusta, amb 1.129 m² de superfície útil. Del pavelló, en sobresortia una gran torre independent, de caràcter funcionalista; bastida sobre una base triangular i tres cares piramidals, feta a imatge dels fars. Era rematada per tres anelles, símbol reial i nacional corresponent als tres regnes que formaven la corona sueca.

Adjudicat a Berga. El conjunt que integrava el pavelló va ser inicialment construït a la localitat sueca d’Örbyhus, situada a poc més d’un centenar de quilòmetres al nord d’Estocolm, per a ser posteriorment dividit en peces i enviat en vaixell a Barcelona. Un cop finalitzada l’Exposició Internacional, en un acte protocol·lari encapçalat pel vicecònsol de Suècia, en nom del seu govern, va fer donació de l’espai a la Delegació de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona amb la condició que fos destinat a usos i obres culturals i educatives. Acceptades les condicions de l’entrega, el consistori de la capital catalana obrí a concurs l’edifici, el qual fou adjudicat a la ciutat de Berga. La capital berguedana oferia l’establiment de la Colònia Escolar Permanent i de l’Escola de muntanya, situades en uns terrenys municipals coneguts com el Pla de l’Alemany, a la zona sud de la població.

El projecte d’adaptació va ser encarregat a l’arquitecte mataroní Josep Goday, deixeble de Puig i Cadafalch i autor, entre moltes d’altres obres, del pavelló de la Ciutat de Barcelona, construït amb motiu de la mateixa exposició. Goday va ocupar-se de reconvertir en un espai educatiu una nau inicialment dissenyada per acollir exposicions. Al nou pavelló suec s’hi preveien vuit aules i una biblioteca; a més d’una sala per fer manualitats, una per desar-hi el material i banys. La gran sala central es reservava per acollir concerts, jocs, conferències i cinema. Annex al pavelló es construí un segon edifici, de tres plantes d’alçària, destinat als dormitoris, amb capacitat per a 340 llits i un gran menjador. Per a la realització de les obres es contractà l’empresa gironellenca Edificis i Construccions, SA, que al seu torn donà feina entre 30 i 40 treballadors.

La reinauguració del pavelló. El 14 d’agost de 1932, l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i alguns dels seus consellers es personaren a Berga per inaugurar oficialment el nou edifici. Durant el seu trajecte, ‘l’avi’ Macià va visitar, també, les localitats de Puig-reig i Gironella. Abans d’inaugurar el pavelló va fer acte de presència al santuari de Queralt. A mitjans setembre d’aquell 1932 el pavelló de Suècia exercia ja com a escola femenina. El 18 de juny de 1933, amb l’inici de l’activitat de la Colònia Escolar Permanent, en plena Patum, es va dur a terme un nou i multitudinari acte d’inauguració. Entre les personalitats allí presents cal destacar els pedagogs Rosa Sensat Vilà i Fèlix Martí Alpera.

Fins a la fi de la Guerra Civil el pavelló mantingué aquesta dualitat: durant el període escolar hi estudiaven les nenes de Berga. En canvi, amb l’arribada de l’estiu, 300 nenes i noies provinents de Barcelona, seleccionades pels serveis mèdics de la Comissió de Cultura, hi feien estada per a beneficiar-se de les bondats climàtiques i enfortir la seva salut. La torre va exercir com a observatori meteorològic durant el període republicà.

L’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Berga, a principis de febrer de 1939, va fer canviar completament el destí del pavelló. Inicialment l’emplaçament va destinar-se a cantina per als soldats i a estable per a les mules i els cavalls del Batalló de Caçadors de Muntanya de Catalunya IV. Part de la fusta original –pi nòrdic– que integrava l’edifici va ser extreta i destinada, per un costat, a alimentar les estufes de la caserna i, per l’altre, a construir els barracons del campament militar de Talarn. Aquest procés de desballestament de l’espai culminava amb l’enderrocament, l’any 1964, del que quedava del pavelló de Suècia.

El 1992 Berga establia un nou vincle en la seva particular connexió sueca, amb l’agermanament amb la localitat de Högsby. Un municipi que, al seu torn, té una població anomenada Berga, també. Anys més tard, fruit d’aquesta vinculació, el consistori de Högsby contribuí econòmicament a finançar el mobiliari del nou pavelló de Suècia. Abans que això passés, l’ajuntament local va haver d’iniciar un llarg procés burocràtic per a revertir la titularitat d’uns terrenys que, d’ençà 1939, pertanyien a l’exèrcit espanyol. L’any 1995, el Ministeri de Defensa va cedir-lo a usos civils, i tres anys més tard començava la reedificació del pavelló, a càrrec de l’arquitecte Gerardo García-Ventosa.

Les obres, culminades el 2001, no estigueren exemptes de polèmica, car l’estructura nova no es va fer mantenint el criteri inicialment previst des de Suècia, en el qual, la fusta era l’element omnipresent. Adaptant-se a les noves normes de construcció i de protecció contra els incendis, l’esquelet de fusta va haver de ser substituït per bigues d’acer i parets de totxana; revestides, això sí, de fusta. Avui, l’espai és la sala de conferències i exposicions, seu de l’Arxiu Comarcal i del Casal d’Europa del Berguedà.

La reconstrucció de la torre. Uns anys més tard, mentrestant, es procedia a la reconstrucció de la torre. El 2008, una vegada finalitzades les obres, el nou mirador s’obria al públic. En el darrer decenni, el ràpid procés de degradació que ha experimentat la nova fusta incorporada i la pèrdua de l’esperit original de l’obra ha fet sorgir veus contràries, articulades al voltant de l’Associació d’Amics de la Torre de Suècia, que reclamen a Barcelona la construcció d’una reproducció més fidel a l’original.

El periple del pavelló de Suècia sintetitza, en bona mesura, el darrer segle de la nostra història i l’adaptació als nous temps.

LLegir més