Marrà banyut. Fotografia de Marc August Muntanya

Marc August Muntanya > Text

—Vaja, unes cabres.
—No són cabres, això.
—Ah, doncs uns xais.
—No són xais.
—Doncs què són?
—Són ovelles.

Aquesta conversa –adaptació del meravellós text ‘Acorar’ d’en Toni Gomila– se la podria fer seva qualsevol pastor, o en termes molt similars. Ja no és només que molta gent no sàpiga distingir una cabra d’una ovella: és que tampoc els hi interessa. Amb paraules genèriques ens anem mig entenent mentre es va desdibuixant tot un oceà de vocabulari.
De bestiar n’hi ha de gros i de xic, i del xic n’hi ha de pèl i de llana. Quan parlem de pastors i ramats en aquest trosset de terra parlem de bestiar de llana: d’ovelles. Però si els ramats són d’ovelles, no només hi trobarem ovelles: els mascles són els marrans i els moltons són marrans capats que es fan servir per guiar el ramat perquè són manyacs. Menys habitual és trobar un xescló, que és hermafrodita. Les cries de l’ovella són xais i xaies, a vegades també dits anyells, i les xaies que es guarden amb el temps seran borregues o primales.

Un xai bo és rascle, i el que no és magre. Els que no tenen mare se’ls ha de fer xurmar i per això són xurmers. I els que es fan créixer amb una cabra són xais cabrers. El marrà, d’altra banda, marreix, i les ovelles xaien. Si a una se li mor el xai i n’hi ha algun d’orfe se li pot fer la pell o abrigar-lo, que és posar-li la pell del mort per enredar l’ovella, que així l’acamparà. Les ovelles forres són les buides, per contrast amb les que són plenes, que són les que són a prenys, i el ramat d’ovelles que no porta xai és la baciva i el pastor que les guarda, el baciver.

Perquè el bestiar es guarda, es talaia i s’engega. També s’avia i s’arregla, i cal clamar-lo perquè segueixi. A l’estiu s’han de saber fer les girades a muntanya i al migdia deixar-les murriar, i a la plana cal donar net o nèdol, que és dur-les a camps sembrats. A l’hivern s’ha de condeïr, que és omplir les rastalleres amb gleves d’herba seca o userda. Els corrals, corts i cortiais s’han d’escurar: ara amb maquinària i abans amb el cavafems, que va bé per arrencar lleumes senceres.

Els pastors de muntanya solien dividir-se en categories, sent el majoral el més important, el rabadà l’aprenent i la mestressa l’encarregat de preparar el menjar i la intendència. Els ramats que s’ajunten a muntanya són ramades i els més petits de cinquanta ovelles no són ramats, sinó que són escamots. Si el pastor no és l’amo de les bèsties generalment sol tenir un grapat d’ovelles seves amb el ramat: la tinguda.

Antigament només es munyien les ovelles òrries, perquè els formatges serrats o ullats era una cosa que se solia fer a l’orri, les barraques de pedra o a les pletes. De fer formatges en surt el xerigot i d’apletar les ovelles la xèrria o xerri, que és un bon adob.

Els pastors porten el tirapeu, eina mil·lenària per encalçar ovelles per la pota de darrera. Abans, també solien dur gratussa i ganivet i feien collars amb pi o lledoner que blegués bé, musicant-los amb cura. Els collars són per dur les esquelles: mitjanes, borrombes o borrombins. Batallar-les és una feina ben entretinguda.

Les ovelles s’han de tondre a la primavera, abans a tisora i ara a màquina. De la llana tosa se’n feina el velló, avui com que no val res se sol llençar. Els moltons s’envalonaven ben guarnits amb flocs de llana a l’esquena. Les ovelles amb barballera i arracades solen ser les més difícils de tondre, i les motxes les de més bon fer.

El parlar dels pastors és precís, minuciós i detallat. Un vocabulari únic i molt més extens del que pugui cabre-hi aquí. Podria esmentar encara conllocs, gallorses, quarteres, vessanes, carrabistells, gabarro, burro, segovis i tantes més paraules. El text d’en Toni Gomila diu també que «les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el nostre món […] i si canviem de paraules canviem de món».