Carme Escales
La descoberta de les muntanyes per part de gent nascuda lluny del Pirineu i les primeres excursions per gaudir de l’entorn natural tenen en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) un gran còmplice. Fundat l’any 1876, el CEC és una entitat esportiva i cultural que des dels seus inicis i encara avui organitza sortides i activitats.
Recordant els primers excursionistes que van començar a arribar a les Valls d’Àneu, Toni Montaña, propietari de l’Hotel Saurat d’Espot, cita el CEC. La història del seu establiment, que té l’origen l’any 1865 en una fonda al mig del poble que van posar en marxa els seus avantpassats, permet molta perspectiva en aquests inicis del turisme al Pallars.
Sense carretera que arribés des de la general –de Sort a Esterri d’Àneu, actual C-13– fins a Espot, Montaña explica que, amb cavalls i egües, la gent del poble anava a buscar els excursionistes que arribaven en diligència fins a l’encreuament de l’actual C-13, on hi ha el pantà de la Torrassa. Parlem de finals dels anys vint. En una foto de l’any 1931 es veu un Fiat Balilla, un dels primers i pocs cotxes que van arribar amb gent de la ciutat. Va ser quan l’avi del Toni, Ton Saurat, va fer l’hotel. «La padrina, Roser Barrera, cuinava. I els clients li preguntaven: ‘Sra. Roser, què fareu avui per dinar?’ I ella els deia: ‘Què voleu? Què us vindria de gust?, que us ho faré’», explica el Toni.
Ell va néixer l’any 1951 i és la quarta generació d’un negoci familiar al qual ara hi ha al capdavant la seva filla Sílvia. «A mi em van parir a dins de l’hotel, i encara vaig conèixer la meva besàvia per part de mare, Concepció Canal.»
Al seu hotel hi han passat ja tres generacions ben bones d’estiuejants. Quan ell va néixer, encara faltaven quatre anys perquè es creés el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’any 1955. Encara que d’excursionistes, diu, sempre n’hi havia hagut, «la declaració del parc va ser un boom i ens ha donat molta vida. Es va fer precisament perquè les muntanyes –propietat del comú de veïns del poble– ja eren una atracció turística. El motxillero de xiruca, que ara ja no es veu, era molt normal. Més tard, persones com la Núria Picas venien a fer muntanya a Espot.»
A part dels excursionistes, el Toni recorda que «la jet-set, les famílies pudientes de Barcelona venien a passar tot un mes. N’hi havia, fins i tot, que portaven la seva ampolla de Mascaró per a després del dinar». Hostalers com ell han vist l’evolució del turisme, «perquè la manera de fer vacances ha canviat molt», precisa. «Primer, s’hi estaven un mes a l’estiu. Després, quinze o vint dies. Més tard, van passar a destinar deu dies a pujar, o una setmana, i ara la majoria hi passen dos o fins i tot un dia només.»
Quan en època de Josep Borrell el govern estatal va fer la carretera nova de la Pobla de Segur a Sort, el pare del Toni li va dir: «Això serà pa per avui i gana per a demà, perquè els clients que abans arribaven divendres, arribaran dissabte i ja ni soparan ni dormiran una nit. Serà un pujar i baixar». I, tal com diu el Toni, en gran part així va ser. «Hi ha esquiadors que arriben a quarts de deu del matí, dissabte i ja pugen amb l’entrepà i la llauna i tornen avall al vespre, sense deixar res a Espot». Tot i això, el propietari de l’Hotel Saurat també confirma que ara hi ha molta més rotació de turistes i és més sostenible perquè van pujant durant tot l’any.
Fidels a les muntanyes. L’any 1957, el Lluís Beulas, veí de Vilassar de Mar, va pujar per primer cop a Espot amb dos amics. Tots tres eren del Centre Excursionista de Vilassar de Mar, conegut com el Piri. «Jo m’hi havia apuntat un any abans i ja havia anat a fer excursions al Montseny. Del Pirineu me n’havien parlat». I les muntanyes que va descobrir des d’Espot li van encantar. «El més gran de tots tres era més experimentat en muntanya. L’any següent hi vam tornar per Setmana Santa i vam dormir al refugi Josep Maria Blanch. Ja era Parc Nacional, però nosaltres no ho coneixíem». I van anar explorant racons com l’Estany d’Amitges i els pics d’Agulles, on recorda que «encara hi havia una caserna amb soldats, de la qual ara queden algunes ruïnes.»
Com que era Setmana Santa, recorda que «ens va enganxar una forta nevada i la indumentària d’aquell temps no era la d’ara. Anàvem com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya, i vam abandonar l’excursió», explica.
Després d’anar fent algunes altres escapades al Pallars, quan es va casar, va voler portar la seva dona a veure si li agradava Espot, «perquè a mi m’havien encantat totes aquelles muntanyes. I a ella li va agradar moltíssim i, a partir d’aleshores, hi vam anar cada any.»
Al llac Negre, per exemple, el Lluís hi ha estat 45 vegades. El primer que feia en arribar a Espot era pujar-hi. S’allotjaven a l’Hotel Roya i, a còpia d’anar tant a Espot, la seva filla hi va trobar la parella i ara és una veïna més del Pallars. Ell ha continuat fent muntanya i cada any, encara avui, hi puja uns dies, ara ja en un apartament que hi tenen.
Haver fet muntanya tants anys el fa adonar dels canvis que ha vist en el tipus d’excursionista, abans i ara. «En aquell temps hi havia més excursionistes, perquè ara a aquells que corren per la muntanya no els dic excursionistes. Ara van corrent, gairebé ni s’adonen per on passen. La manera de fer muntanya ha canviat moltíssim», considera. I s’explica: «Aquell esperit de muntanyenc ja no existeix. Quan trobaves gent de la muntanya, parlaves del que havies fet i volies fer; hi havia una manera d’actuar que ara no hi és. Ha canviat molt, per això dic que ara hi ha pocs excursionistes en realitat.»
Per començar, creu que hi havia una companyonia que ell sí que en va gaudir. «Entraves en un refugi i, si algun cop m’havia faltat menjar, me’n donaven. Ara això ho trobo a faltar». Tot i que reconeix que ara ja no fa tantes excursions, els cims del Pallars el continuen captivant. «Estic enamorat de la muntanya, m’ha enganxat moltíssim. A part de la vall d’Espot, he fet molt la Vall de Núria, però no és el mateix. Les del Pallars són muntanyes totalment diferents, la vall de Ratera m’encanta. Quan ets a dalt al port, veus la vall de Colomers, on tens una vista fantàstica. Veus les valls de Colomers i el circ de Saboredo i sents que t’hi podries quedar quatre dies mirant, és preciós.»
Hotel Poldo: parada i fonda. A la carretera que porta a Esterri d’Àneu, al seu pas per l’actual poble de la Guingueta, a principis de segle passat a penes hi havia cases. Però, com que era un lloc de pas, la família Soler en un edifici de l’any 1909 hi va obrir una petita botiga, van preparar unes habitacions per als viatgers i un lloc per aturar-se i abeurar-se els cavalls, que eren un dels mitjans de transport. L’Ajuntament del poble era a Jou però, quan es va fer la carretera, les famílies de Jou van anar baixant cap a la Guingueta. Aleshores el llac no existia, ni la presa de la Torrassa, només el riu Noguera Pallaresa i molts prats. L’antiga Casa Poldo, de la qual només romanen unes runes, era més a prop del riu, però amb la construcció de la carretera, la família va fer Casa Poldo al peu de la carretera.
L’hotel l’han portat sempre els hereus de la família. Deu el seu nom al padrí de les actuals propietàries, Olga, Neus i Maite, que es deia Leopoldo, però li deien Poldo. «La padrina Neus era una gran cuinera», explica l’Olga Soler, una de les filles que està al capdavant del negoci ara, quarta generació de Casa Poldo. Diu que la seva padrina cuinava i portava la botiga, i anava a comprar a Balaguer, però l’acompanyava el seu germà perquè, com que era una dona, no li feien tractes.
Les dones sempre han estat l’ànima de Casa Poldo. La mare de l’Olga, Maria Teresa, també havia portat tant la cuina com la recepció, però fins a l’actual generació les dones no havien estat al davant del negoci de manera tan visible.
Amb motiu dels cent anys de l’hotel, van posar a disposició dels clients un llibre perquè hi escrivissin el que volguessin, i l’acollida familiar és un valor que s’hi repeteix. «Parlen de la nostra mare i de l’àvia, i hi va haver qui va escriure: ‘el hotel en el que todo era posible’, comenta l’Olga, la qual recorda, per exemple, els entrepans que es preparaven a qualsevol hora sense problema.
Els clients, la majoria de Barcelona i l’àrea metropolitana, però també de l’Aragó i de França, feien excursions al Parc Nacional, i els homes pescaven al riu o al llac. En aquell temps no hi havia guies, els mateixos hotelers feien de taxistes. «El meu pare acompanyava la gent a Montgarri i feien costellades», diu l’Olga.
Un dels clients que també va escriure en aquell llibre va ser un metge de Saragossa que primer es va allotjar a l’hotel perquè el van destinar durant tres o quatre anys a treballar a la Guingueta. Però en tornar a exercir a Saragossa, la Guingueta va continuar sent el seu lloc d’estiueig cada any.
Al davant de la porta de l’hotel, on ara hi ha la parada de l’Alsina Graells (Alsa), hi feia parada la Hispano-aranesa, que era un taxi antic que les famílies benestants agafaven per anar a passar les vacances. Aquells primers turistes trigaven unes sis hores a arribar de Barcelona a la Guingueta.
Famílies i pescadors. «Als anys setanta, de juny fins a mig setembre, eren tot famílies que s’instal·laven tres setmanes o un mes a l’hotel, i cada any es trobava la mateixa gent», explica l’Olga. «Fins i tot hi havia qui es portava les senyores que cuidaven els nens i els avis. Era com un balneari». En aquell temps, l’hotel tenia més de trenta habitacions, el doble de les d’ara, després de la renovació en la qual es van fer cambres molt més amples amb bany a l’interior.
Quan es va inaugurar l’estació d’Espot-Esquí, ara fa cinquanta anys, hi va començar a pujar gent a l’hivern i per Setmana Santa. I es van obrir nous hotels, com explica el Josep Castellarnau.
A l’hotel de la seva família, l’Hotel Castellarnau d’Escaló, els primers clients van ser sobretot francesos, de Tolosa i l’alta Garona, que venien a pescar; també de Barcelona. Els padrins del Josep eren fusters i per la guerra els van tancar a la presó. Així que la família va posar en marxa un bar i un petit hostal on feien menjar per als qui feien la carretera.
El Josep recorda, encara que vagament, la importància del CEC per als primers excursionistes que van pujar. «El parc representava molt poc, i la gent del territori no hi pensava», diu. Encara ara, ell, que presideix el gremi d’hostaleria de Lleida, considera que el parc és més una figura de protecció exterior que un company de viatge per a la gent de la terra. «Penso que les noves generacions hauran de fer-se’l sentir seu. És una fita que fa molt de temps que reclamo. I quan parlo de territori, parlo a nivell de Catalunya, perquè és l’únic parc nacional que tenim.»
