El balneari en primera persona
Les Garrotxes 27
Montserrat Juanola. Fotografia de Pere Duran

Tot i ser filla de Pujarnol (Porqueres), des de ben petita la Montserrat Juanola ha fet vida a Banyoles. Quan tenia 15 anys ja baixava a la capital de la comarca a guanyar-se el jornal del mes; treballava a diverses cases, netejant i tenint cura de les llars. Es va casar fa 61 anys i des d’aleshores viu a la zona de la Puda, ben a prop de la font Pudosa, una font d’aigües amb propietats curatives que desprenen una fortor molt característica i tenen un gust molt singular a causa del gas sulfhídric que contenen. Encara avui, en aquell indret, hi descansen les runes del que un dia va ser el balneari de la Puda. Construït el 1862, va romandre obert fins a mitjan segle passat i va ser un espai molt reconegut pel tractament de malalties mitjançant aigües medicinals. Amb la creació d’aquestes instal·lacions, van arribar els primers grans grups de turistes que venien a passar les vacances a Banyoles. Procedien de llocs tan diversos com Girona, Barcelona, França o Austràlia, per citar-ne alguns exemples.

La Montserrat va tenir la gran sort de poder conèixer de primera mà el balneari, ja que va treballar-hi durant els últims anys d’activitat i va ser testimoni del seu pronosticat i inevitable tancament. «Sempre he viscut aquí, davant de la font de la Puda. Hi havia una senyora, la Paquita Palmada, que vivia sobre el balneari, venia cansalades i portava aigua a la gent que s’asseia a fora», recorda. Amb la Paquita es coneixien des de feia temps i un dia li va comentar que hi faltava personal. Ben aviat, la Montserrat ja va entrar a formar-ne part. Tot i que avui associem els balnearis a conceptes com tranquil·litat i descans, el de la Puda era concebut com un lloc per tractar malalties de la pell, els ossos, la circulació sanguínia o les vies respiratòries. «Majoritàriament hi anaven persones amb problemes de salut, hi havia un metge que s’encarregava de fer tractaments curatius», explica.
Són moltes les imatges que han perdurat d’aquells temps. Al balneari hi havia diverses disposicions: dutxes dorsals o circulars, cadires, banyeres… La Montserrat va treballar sempre acompanyada d’una altra dona, la Magdalena, i juntes feien un bon grapat de tasques. «A l’arribar al matí, netejàvem les banyeres i quan venien els pacients ens encarregàvem de posar l’aigua a la temperatura que ens havia dit el doctor. Els anàvem avisant i un cop havia passat una persona, tornàvem a netejar i cridàvem la següent. També rentàvem la roba», rememora.

El balneari, especialment l’exterior, es va convertir en un punt de trobada on les persones del poble hi passaven l’estona. «Durant els últims anys que va estar obert, quan jo hi vaig treballar, hi havia pocs estrangers. Venia molta gent de Banyoles, Girona i Olot, acostumaven a anar a beure aigua a la font de la Puda i feien un passeig per aquella zona. Hi passaven l’estona, era com un bar. A l’estiu recordo que venien forasters, però no a dins del balneari, es quedaven fora, a la plaça, on la Paquita venia cansalada», destaca la protagonista.
Això, però, no sempre havia estat així. Quan es van obrir les instal·lacions, hi havia gent que s’allotjava a hotels i hostals del centre i arribaven al balneari gràcies a un carruatge que els portava cap allà. A la Montserrat li havien explicat que els visitants dels primers anys solien ser clients de Barcelona i també estrangers de països com França, visitants de classe mitjana i, majoritàriament, gent gran.
Quan li pregunto a la Montserrat si li agradava treballar-hi, no dubta: «Molt! Ho tenia davant de casa i m’agradava tot, d’aquella feina!». Per ella va ser una bona etapa i va conèixer persones amb qui va mantenir l’amistat. «El balneari es va acabar tancant, estava tot molt malmès i anaven baixant els rajols. Es va intentar arreglar, però no va ser possible. Vaig seguir mantenint el contacte amb la Magdalena, la Paquita i el metge. Allà ens coneixíem tots»

LLegir més