El Taüll de l’Empordà
Alberes 23
La nova restauració de les pintures romàniques de l'església de Vilanova de la Muga acaba sent, en el fons, un exercici de llum.
Fotografia de Jordi Puig

Cristina Masanés // Fa dos anys, aquesta mirada hagués començat parlant del cromatisme fosc i l’estranya intensitat de les pintures romàniques de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga. Per als neòfits en restauració, quan eres davant de l’absis d’aquesta església del segle XI situada a la plaça del poble, al mirador que dona a la reclosa de la Muga, sabies que allà passava alguna cosa que no entenies. Però passava. Avui, després de la recent restauració que s’hi ha dut a terme entre 2018 i 2019, el conjunt s’ha convertit en un cas magnífic per entendre com els criteris de recuperació i conservació de l’art del passat han anat canviant amb els anys i com allò que en un altre moment semblava el millor, avui resulta incomprensible. Hi hem anat amb l’Imma Brull, una de les restauradores que s’ha enfilat durant mesos dalt la bastida per recuperar la llum original d’aquest Taüll de l’Empordà.

Situats a l’absis de la nau central, damunt l’altar, hem resseguit els cortinatges pintats a peu de terra i l’ampla franja decorativa al damunt. Tot seguit, ja a mitja alçada de la paret, aquells qui van idear la composició es van decidir per dues de les escenes estrella de la vida de Jesús, vinculades en aquest cas a la festa i a la taula. Per ser fidels al relat bíblic, cal començar pel cantó esquerre de la mirada, quan Jesús arriba a Jerusalem i surten a rebre’l mentre les dones s’ho miren des de dins d’un castell. Tot seguit, i aprofitant l’interior de la finestra de l’absis, Jesús hi renta els peus a Pere, com s’explica que va fer abans del sopar. Finalment, al cantó dret, hi ha pintat el darrer sopar, amb Crist i els apòstols i una figura d’una melancolia extrema asseguda a la dreta de Jesús. Alçant la mirada, ja a la part superior, un pantocràtor situat dins una màndorla bicolor ens recorda qui mana. L’acompanyen els responsables del relat, els quatre evangelistes, amb el nom als peus perquè ningú no es confongui i qui sap si en un reconeixement al valor de la paraula. Tanquen l’escena dos serafins situats als extrems, amb les seves sis ales visionàries que ens miren des d’un altre temps.

«Si bé les pintures originàries són romàniques i datades entre els segles XII i XIII, en aquesta església hi ha hagut més d’una intervenció pictòrica», explica Imma Brull. «La primera i la més grossa la va fer Joan Sutrà l’any 1946, que va pintar de nou tota la zona de les cortines i bona part de les escenes amb figures, fet que avui no es faria. Si bé era restaurador, va aplicar uns criteris que, als ulls d’avui, resulten extremament intervencionistes reinventant les parts que havien perdut la capa pictòrica. Hi ha també una qüestió de tècnica: les pintures romàniques estan fetes al fresc amb acabats al sec, mentre que les de 1946 són al tremp». Però abans de pintar les noves escenes, Sutrà no va netejar les que encara es conservaven i que els anys havien enfosquit. D’aquí que, posats a pintar de nou i per unificar amb el que ja hi havia, hagués de fer-ho amb un to fosc i uns colors pujats. «El que hem fet amb la restauració és netejar les pintures romàniques, les originàries, de manera que ara tenen el seu to original, més clar que les pintures de 1946. Mirant en conjunt, queda molt clar quina zona és la romànica i quina és pintada posteriorment. I el color originari pren una llum molt més interessant». I és que aquesta nova restauració acaba sent, en el fons, un exercici de llum. La calidesa tènue dels ocres i terres, dels blaus i grisos del fresc originari renova aquella màxima que diu que menys, acaba sent més.

Finalment, la darrera intervenció ha posat al descobert un tercer moment pictòric amb una troballa que té a veure amb el nom de l’església. Perquè, amb tot això, on és la Santa Eulàlia a qui es va consagrar l’església? Com explica Imma Brull: «Van aparèixer unes pintures murals, segurament dels segles XVII-XVIII, de les quals no se sabia res. Es troben en el frontal de l’arc triomfal que emmarca l’absis, on hi ha un marbrejat i una figura: sembla que és una santa Eulàlia agenollada. Al damunt, s’hi havien anat aplicant diferents capes de pintura fins que va quedar coberta i no l’hem localitzat fins ara.»

A finals dels anys noranta, el director de cinema Anthony Minghella va rodar una pel·lícula amb una Juliette Binoche convertida en infermera de la Creu Roja en plena Segona Guerra Mundial que tenia cura d’un misteriós pacient anglès en un monestir abandonat. Penjada d’un sistema de politges i cordes i en una de les escenes més evocades de la pel·lícula, anava il·luminant a la llum d’una torxa uns frescos pintats mentre contagiava l’emoció per la descoberta de la bellesa. Salvant les distàncies, que hi són –eren els frescos del gran Piero della Francesca a la basílica de San Francesco a Arezzo, la Toscana–, la intensitat pictòrica i el cromatisme del romànic de Vilanova de la Muga encomanen també l’emoció per a la bellesa. Podeu anar-hi els dissabtes a les 17h, quan es fa missa, o qualsevol altre dia, des de la porta de l’església i posant una moneda que il·lumina l’absis. No és el mateix, però també val.

 

 

LLegir més