Joan Garcia
A principis del segle XX, a Beget, l’Isidre Costa era conegut per ser un home espavilat. Feia de carter i tenia un burro ensinistrat que marxava sol avall pels camins fins a Camprodon com si algú el guiés amb una pastanaga. Hi carregava sacs amb correspondència i algun paquet, i l’animal feia la ruta en solitari. Ell, mentrestant, aprofitava l’estona per pescar truites al riu, que també acabaria venent a baix, als hotels. Aquell enginy i aquesta manera de fer acabaria donant vida a un establiment centenari a pocs quilòmetres d’allà, a Sant Joan de les Abadesses, que avui continua servint als santjoanins i santjoanines tres generacions després.
L’Isidre va arribar a Sant Joan per treballar al molí de ca l’Espona, però ben aviat es va casar amb la Remei Coll i va deixar la vida d’assalariat. Amb la mateixa empenta que l’havia fet espavilar a Beget, va comprar una casa a la família manresana Tatjer i va muntar un celler amb venda de vins i grans al major. Del cognom dels antics propietaris en va quedar el nom comercial que encara avui tothom coneix: Can Tatxé. La família té constància que el negoci es va obrir el 1911, però l’autorització oficial de l’Ajuntament va arribar dos anys després.
L’immoble era situat a la carretera de Camprodon –avui, carrer Ramon d’Urg–, als afores del poble, però l’Isidre ja va anticipar algun dia que aquell carrer acabaria arribant al cementiri i seria el més llarg del poble. Els primers bocois de vi per engegar el negoci els hi va fiar una gent de cap a Moià. Amb una mica de fortuna, va poder fer les paus ben aviat amb ells, perquè li va tocar la loteria i va treure «dotze-cents duros» (sis mil pessetes).
Va tenir sort, sí, però també era un treballador incansable. Per exemple, només d’establir-se al poble va buscar un professor per aprendre lletres i números i, així, amb alguna xuleta i un llibret amb taules de conversió –que la família encara conserva–, marxava a la Llotja de Barcelona a negociar i comprar ell mateix el cereal.
El mateix esperit pioner el va portar a aconseguir la primera llicència per vendre petroli de tota la província, l’any 1930. Els bidons de 200 litres arribaven en camions i es descarregaven rodolant amb barres de ferro al carrer, per entrar-los després al magatzem. De vegades, algun s’escapava i rodolava carrer avall fins a l’Espona. Se’n venia a litres i el treien dels bidons amb una manxa, com feien amb l’oli, que també en venien. Quan el fred els glaçava l’oli a l’hivern, l’escalfaven amb un braser abans de poder-ne treure’n una gota.
La guerra i la mort de l’Isidre. El negoci marxava d’allò més bé, però l’esclat de la Guerra Civil en va trastocar el ritme. Primer, amb els governs d’esquerra, que controlaven estrictament la producció: l’agost de 1938, l’Ajuntament de Puig-Alt de Ter —nom amb què es va rebatejar Sant Joan per treure-li la referència religiosa— els prohibia moldre blat pel seu compte: havien de presentar diàriament els comptes i els molins estaven segellats. Tot i això, de nit, amb l’ajuda d’un home de confiança, feien anar les moles d’amagat.
Després de la guerra, el negoci va haver d’afrontar nous controls estrictes: el racionament. L’oli, el sucre, l’arròs o la farina ja no es podien vendre lliurement, i tot passava per cartilles i segells. Els bitllets emesos durant la República van ser declarats paper mullat i van desaparèixer en un sol decret, fent miques anys d’estalvi. En aquell clima d’escassetat i arbitrarietat, també calia ser generós amb la Guàrdia Civil per caure en gràcia i que, de tant en tant, miressin cap a una altra banda si enxampaven algú fent estraperlo. «De gana, no en vam passar. De por, molta», solia dir la seva filla, la Concepció.
Poc després del conflicte, el 1939, l’Isidre, que havia patit un ictus durant la guerra i ja tenia la salut delicada, va morir. La Concepció va continuar la nissaga amb l’ajuda de la seva mare i del seu marit, en Pere Marcer, amb qui es va casar al cap d’un any. Van començar a refer-se de la inestabilitat.
Amb ells, Can Tatxé continuaria sent molt més que una botiga: a més dels sacs de gra i les botes de vi, hi havia sempre moviment de gent. Els veïns hi entraven a comprar, però també a fer-la petar, a beure un got de vi al matí abans d’anar a treballar al matadero o un resoli casolà quan s’acabava la primera sessió del Cinema Montserrat, els diumenges. L’olor de la fusta humida en vi de les botes es barrejava amb la dels sacs de gra acabats d’arribar i amb el fum del tabac.
L’edat d’or de les patates. Amb el temps, el servei de bar va anar quedant enrere. Van llogar el local que feia de bar a una altra persona, i el negoci es va enfocar especialment cap al comerç amb els pagesos i al major, transformant una part del magatzem en botiga. Les patates es van convertir en el producte estrella: en compraven a les cases del voltant com la Serra del Cadell, el Querós de Dalt i el Querós de Baix, els Plans, el Marquès o Puigdevall –ja cap a Olot–, que en produïen tones i omplien camions i vagons de tren sencers que sortien en direcció a Barcelona.
Eren els anys més durs de la postguerra, i la gent de ciutat pujava als pobles buscant menjar. Al davant de Can Tatxé s’hi feien més de cent metres de cua, que arribava fins a Cal Nino. Aquell moviment constant de sacs i caixes va marcar l’etapa més intensa del negoci.
Relleus i canvis. La generació següent que es va fer càrrec del negoci va ser la Remei Marcer i en Jaume Formatger. En Jaume recorda que fa seixanta anys, només a Sant Joan feia ruta per prop de 25 clients a qui venien patates, arròs, sucre, oli… «Començava a Can Gardella, Can Puig, Cal Nino, en Modesto -el Maño, que li deien-, el cafè de Can Pep, la Fonda la Bonica, Can Pairaló, Can Serrada, Ca l’Adroguer, Ca l’Esteve, Can Narat, Cal Noi d’Olot, Ca l’Eua, Can Vilella, Can Passolas, Can Bandena, la Cooperativa…»
Tot ha canviat molt de pressa en les últimes dècades. Avui, a la façana de l’immoble que dona al carrer Ramon de la Bisbal encara hi pengen les anelles on fa dècades s’estacaven els animals. Són el testimoni del temps en el qual els pagesos entraven i sortien d’allà amb sacs de gra i altres productes. Ara, però, la pallissa és buida. Cada cop hi ha menys pagesos i només tenen tres o quatre bales de palla per si algú té alguna urgència. Els clients majoristes també han anat desapareixent. De la llarga llista de locals d’en Jaume ja només en queda el record, i els supermercats tenen les seves pròpies línies de distribució interna.
Amb els anys, d’altra banda, també s’han anat transformant els edificis annexos: algun magatzem s’ha convertit en garatge, i al lloc on hi havia el corral i on es venia el petroli avui hi ha pisos. Tot ha anat canviant, però l’esperit i la botiga s’han mantingut oberts.
En Pere i la Roser, fills d’en Jaume i la Remei, segurament seran la quarta i última generació de Can Tatxé. La Concepció, l’altra filla del matrimoni, és professora. Quan decideixin plegar, el negoci arribarà al seu final, com tants altres que han anat desapareixent. Però mentre això no passi, la botiga continua respirant memòria: cada pedra, cada biga i cada prestatge parlen de més d’un segle de vida compartida amb el poble. I si algun dia s’abaixa la persiana per sempre, quedarà el record d’una nissaga de gent treballadora i compromesa que va fer de la botiga un lloc d’acollida i servei. I que va fer del seu esforç un tros de la història de Sant Joan de les Abadesses.
