Can Torremansa
Gavarres 41
En Guillem amb els avis -en Lluís i la Carme- i els pares -en Josep i la Maria Rosa-, davant del mas de la Torremansa

Text > Pitu Basart

Un matí gèlid de gener, camino des de casa fins als afores del poble, cap a la Torremansa, una casa de pagès entre can Carbonet i la Pineda Fosca, més enllà de la variant que encercla el poble pel sud. La propietat em rep amb un monòlit amb el nom de la casa escrit amb caràcters de ferro. Hi entro. I transito una bona estona al costat d’una tanca i, més enllà, de coberts abans d’arribar a la masia. Allà, em rep en Lluís Casadevall Falgàs (Cassà, 1941) i em fa entrar al despatx on fins fa uns moments estava fent factures.

Comencem a parlar de can Torremansa. En Lluís té uns 80 anys poc evidents i moltes ganes d’explicar-se. Sap que els seus avis -en Pere Casadevall Sureda i la Dolors Rabasedas Rigau- ja eren masovers de la casa abans de la guerra i que van acabar comprant el mas i les terres, unes 30 hectàrees: “L’avi era un emprenedor -em diu- i un bon negociant. Feia companyia amb en Valldaro i comprauen i venien boscos, n’aterrauen i feien llenya i carbó, que portauen a diari a Barcelona. Ell va comprar el primer tractor, un Forson de 22 CV amb rodes de ferro. L’àvia portaua la casa i feia recuits i formatges, que anava a vendre a mercat.”

Els pares d’en Lluís -en Josep Casadevall Rabasedas (1913-1981) i la Conxita Falgàs Cubarsí (1913-2005)- van patir de ple la patacada de la guerra i el mas va aturar el creixement que havien iniciat els avis. “Els pares treballauen la terra, feien verdura i la venien a mercat i repartien amb un carret i una euga llet, recuits i formatges casa per casa al poble de Cassà”. En Lluís va anar a escola als Hermanos. “Jo dibuixaua molt bé i no trevia males notes, però m’agradaua molt la feina de pagès. Per això, els divenres, quan ens feien fer fila per anar a confessar, m’amagaua als vàters i quan no em veien me n’anaua cap a casa a trebaiar. Tenia el meu hort, el portaua jo tot sol. I l’àvia, quan anaua a mercat a Cassà, venia la meua verdura i em donaua els diners.”

L’any 1970, quan en Lluís, l’hereu de 9 germans, es va fer càrrec de l’explotació, a can Torremansa hi havia vuit vaques, dos matxos i el tractor de l’avi. Res més. “Una de les primeres coses que vaig fer va ser comprar una màquina de cossetxar. Pels volts de Cassà, només n’hi havia una altra, la de can Dalmau. Em van haver d’avalar tres persones, però jo sabia que amb tres anys la tindria pagada anant a les cases de pagès”. Després va venir una embaladora i un altre tractor… fins arribar a avui, en què la granja té una maquinària ultramoderna que omple coberts i més coberts i estalvia molts braços. I és que llavors els ulls d’en Lluís ja miraven més enllà i van portar el mas a un creixement sostingut i a l’alça fins a convertir una petita granja en una explotació lletera familiar, però de primera línia.

Avui, en Lluís té 80 anys fets i encara és un home actiu, se li veu en el fer, en les paraules. En un moment donat, llença al cendrer el caliquenyo que porta als dits i sortim del despatx. A la sala d’entrada, compareix la Carme, la seva esposa . Es van casar  l’any 1966 i ha estat un puntal d’aquesta casa. Nada a can Vilallonga de Verneda, també està feta per al treball. Hi parlem del benestar animal, dels ecologistes que a tot hi troben pegues, de l’hort que mena, on ara només té alls, escaroles i enciams, bledes, espàrrecs, calçots i carxoferes…

La volta a la granja. La Carme torna a la cuina i amb en Lluís sortim a fora. Em fa pujar a un totterreny que té al garatge. “Farem un volt per la granja”, em diu. Anem cap a l’hort. Més enllà, un magatzem immens amb les màquines de segar raigràs i blat de moro i el taller on les posen a punt; a darrere l’hivernacle del planter, que també se’l fan. Girem i comencem a trobar coberts llarguíssims amb tanques separadores: el primer, de vedelles desmamades, que corren disteses i tranquil·les; tot seguit, de vedells nounats -“en un any en neixen uns nou-cents, enrassat, dos o tres cada dia”- i que passen les primeres setmanes en petits iglús de fibra de vidre amb jaç de palla. Més enllà, femelles més grandotes, i després braues -d’un any, prenyades i que encara no han parit i que, quan els falti poc, passaran a un altre habitacle.

M’explica que, a can Torremansa, la feina la fa la família i 10 empleats, que preparen eines i màquines, llauren, sembren, reguen, seguen, emmagatzemen, munyen, preparen el pinso, treuen els fems… D’inseminar, se’n cuiden els veterinaris. Passem pel cobert de les vaques prenyades avançades. Després, per diversos tancats de mascles, que van per a carn i que se sacrifiquen quan tenen dotze o tretze mesos. Arribem al magatzem de bales, que és a la meitat de capacitat: “Saps què deia l’avi? ‘Per sant Antoni de gener, mija paia i mig graner’, això vol dir que som a mija temporada”.  Totes les vaques de l’estabulació són frisones, que, segons en Lluís, donen la millor carn i bona llet. Ara parem davant dels immensos coberts de les vaques que han parit, les que donen llet cada matí i cada vespre: “En munyim entre 800 i 900.”. Cada dia ve un tràiler a buscar els 25.000 litres de llet que produeixen. Actualment cobren el litre a 0,33 euros. “I això que tenim totes les primes: benestar animal, bacteriologia, qualitat, quantitat de llet… tot i així, les coses van molt justes. No són bons anys per la pagesia, tot s’ha apujat molt i la llet es paga poc…”

El tour ja fa estona que dura i encara no estem. “Aquí és on ens fem la menjar. Els animals sempre en tenen tanta com volen. Per a cada tipus de vedella o de vaca hem dissenyat una dieta: la base és raigràs i blat de moro ensilats, i el pinso ens el fem amb ordi, soja i gra de blat de moro. El raigràs i el blat de moro són dels nostros camps; tot lo altre, ho comprem. La pala recollidora ja porta una bàscula per saber quina quantitat de silo hi ha de posar. Un robot informatitzat hi afegeix el pinso per a cada estabulació i la carrega al remolc que fa la mescla i reparteix el fil de menjar al bestiar”. Em diu que, en total, té comptats tres quilòmetres de menjadores, que són pel cap baix els que hem recorregut amb el cotxe durant aquesta visita guiada. Hi hauríem d’afegir els metres de coberts per a maquinària i menjar per al bestiar. Potser hem arribat als quatre quilòmetres de ruta. “Per això t’he dit que valia la pena fer-ho en cotxe…” somriu.

En Lluís em diu i em repeteix que s’ho ha passat bé treballant. Darrere aquest somriure de satisfacció, però, amaga alguna llàgrima; no de pena, sinó d’emoció quan parla de l’imperi que ha creat amb la seva muller i el seu fill Josep, el seu relleu natural: “En Josep, quan era petit i arribava la festa de Cassà, s’estimava més venir amb mi a carregar bales que anar al caballitos”. Davant del mas, trobem en Josep Casadevall Vidal (Cassà, 1967), la seva esposa -la Maria Rosa-  i en Guillem i la Berta, fills seus, que viuen en una casa nova un xic més enllà. En Josep ratifica les paraules d’en Lluís: “A mi, em passa com al pare, soc feliç treballant, ho faig fins i tot dissabtes i diumenges”. M’explica que el seu objectiu és que tots els treballadors se sentin de la família, que li agrada entendre’ls i ajudar-los, però creu que per ser competitius han de disposar de les darreres novetats de maquinària i aquest és el camí que han pres. La seva esposa, la Maria Rosa Casadevall del Campo (Cassà, 1968), porta els comptes de Torremansa SL, i el seu fill, en Guillem (Cassà, 2001), ja fa mig any que s’ha integrat a la feina de l’explotació lletera: “Jo només faig festa els diumenges -diu rient-, però si el pare m’ho demana, també treballo, cap problema…” En aquesta casa, penso, dignifiquen la vida amb el treball.

Els camps de conreu. El camí a dins la granja s’ha acabat. Ara en Lluís treu un comandament a distància i obre una portalada per fer un recorregut pels camps que porta la família; alguns són seus -unes 124 hectàrees, 617 vessanes- i d’altres, arrendats -343 hectàrees, 1683 vessanes-. Sortim cap a la Pineda Fosca, voltada de camps de la família. La planúria de l’antic camp d’aviació del temps de la guerra n’és un de grandiós. L’antic refugi antiaeri és a dins la propietat de la Torremansa; fa un temps hi havien cultivat xampinyons, però ara l’han tapat perquè era perillós d’entrar-hi. “D’octubre a maig, plantem raigràs i de juny a setembre, blat de moro. Tot per fer silo”. Tirem cap a cal Cuquí, la casa i els camps de la qual han comprat no fa massa. A cada camp gros, en Sacot els ha fet un pou i hi han instal·lat la maquinària de reg que gira al voltant d’un pivot. Tots els cinc pous i els vuit pivots dels camps estan interconnectats de tal manera que poden fer arribar l’aigua on volen. Passem a prop de can Caterol. “Els camps també són propietat nostra”. S’hi veu un altre pivot. Després arribem als terrenys de can Iern, també seus. Un altre pou i un altre pivot. Ja som al carril bici, al límit del municipi, i un ciclista ens mena la pressa perquè entén que anem massa a poc a poc. En un revolt, lluny, veiem can Gurí, una potent granja lletera, però abans d’arribar-hi, un altre camp de la Torremansa. Passem al costat de la riera Cagarella. Un altre camp i un altre pivot. Trenquem cap a can Gruart, les terres de la qual també tenen arrendades. Tirem cap al pla d’Esclet. Seguim en paral·lel, la mota de la Verneda. Ja som a terrenys de ca l’Oller, on tenen en propietat algunes hectàrees més i algunes altres de llogades. I el raigràs que brilla com la plata! Ja som a la carretera de Caldes i tornem cap a la Torremansa. No hem passat per tots els camps, en tenen a altres llocs, als veïnats de les Serres i de Verneda i també a Santa Cristina d’Aro.

Molts masos petits de la plana del sud del poble s’han anat venent o s’han abandonat. Les terres se les han anat quedant els pagesos forts. I els Casadevall-Vidal, de la Torremansa, no són forts, són molt forts. El somni d’en Lluís ha crescut més del que potser s’imaginava.

LLegir més
×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!