En Josep Alsina pujant morter amb la cúrria quan era aprenent

Text > Dani Sabater

Quedo amb en Josep Alsina Ribas un dia plujós de setembre. La conversa ràpidament ens porta a recordar la gran pedregada de la Bisbal del 30 d’agost d’aquest any i les seves conseqüències, especialment als teulats dels habitatges, molts dels quals encara no estan arreglats. Ningú recorda un fet meteorològic amb tantes afectacions com aquesta pedregada i que actualment els paletes de la Bisbal no puguin donar l’abast per poder resoldre-ho.
En Josep m’acull a casa seva, al carrer Santa Llúcia, un carrer històric de la Bisbal que, en direcció a les Gavarres, connectava cap a Sant Pol. La majoria de les cases d’aquest carrer són del segle XVII i XVIII i les llindes de les portes hi tenen gravats els noms dels seus propietaris –amb l’habitual me fecit– i també símbols religiosos i d’altres que feien referència a l’ofici dels propietaris. Recorrent el carrer podrem trobar alguns símbols propis dels paletes o mestres de cases, tals com escaires, escodes o paletes d’obrar. No és el cas de la casa d’en Josep, però s’ho podria fer gravar perfectament, ja que, tal com m’explica, la casa la va reformar i ampliar durant anys, treballant un cop acabava la jornada laboral i molts diumenges. En aquesta casa, hi va anar a viure als anys 70, quan es va casar amb la Maria Teresa Bodro Barceló.
De fet, però, en Josep va esdevenir paleta per casualitat. L’any 1962, quan tenia 14 anys, davant la casa on va néixer, al carrer del Pont de la Bisbal, s’hi va començar a construir l’edifici de la ‘Tabacalera’. En Josep encara anava a estudi i quan tornava cap a casa sempre badava davant l’obra. Va ser així com finalment, tant mirar l’obra, l’Eulogio Saballs, el paleta major, li va demanar si volia treballar amb ells. En Josep, que no tenia clar de què volia treballar, va dubtar un moment, però va respondre: «Pudé sí». Va ser així que l’Eulogio –pronunciat Eulogiu–, un gran professional com a mestre de cases, li va dir: «Doncs dilluns a dos quarts de vuit comences». I així va ser. Va començar d’aprenent de paleta i sempre acompanyava un professional que li ensenyava l’ofici, primer instruint-se en l’ús de les eines i el material i en com fer la pasta, i més endavant assabentant-se de com fer fonaments, bastir parets, fer sostres i terrasses, obrir portes i finestres en els murs… El sistema de formació estava basat en l’aprenentatge amb un professional, un mestre. Aquesta relació va fer que durant uns dos anys, al full de la nòmina hi constés «aprendiz». En Josep explica que normalment l’aprenentatge de l’ofici durava tres anys, però ràpidament l’Eulogio li va anar donant feines de petites reparacions acompanyat per un manobre.
Quan va tenir l’edat, va haver d’anar al servei militar i l’empresa, on ja era un assalariat i valuós professional, li va guardar el lloc de treball. Acabada la mili, però, i abans de tornar a la feina, va rebre la proposta d’un conegut per construir una casa a Pals. Orgullós comenta que la va construir en poc temps, des de Reis fins a Setmana Santa, amb només un manobre. Una casa d’estiueig de tres habitacions, menjador cuina i bany.

Empreses de construcció. Per aquells temps, a banda de l’empresa on treballava ell, de la família Saballs, hi havia d’altres grans constructores bisbalenques, tals com les dels Casamajor o els Rasós, que també provenien de diferents generacions de mestres d’obra i disposaven de diverses colles de paletes. Per altre costat, la Bisbal també comptava amb d’altres de més petites –colles d’uns 6 treballadors–, com la d’en Siset Oriol, en Martí Dalmau o en Frigola, per posar alguns exemples. En tot cas, grans o petites, totes disposaven d’una gran competència professional. Però la crisi dels 80 va fer que aquestes empreses patissin importants problemes financers, especialment les grans, i van haver d’acomiadar molts treballadors. Amb els coneixements i experiències adquirides, molts dels paletes que hi treballaven van crear noves empreses de construcció: en Reca, en Lara i Sanjosé, en Figueras, en Geli i en Josep Agustí, entre molts altres. Aquest també fou el cas d’en Josep Alsina, que a partir del 1984, després de negociar la seva sortida de l’empresa Saballs, va plantar-se per ell mateix. La sortida de l’empresa va ser amistosa i la constructora li va donar encarrilada una promoció d’habitatges a l’Escala.
Però de mica en mica l’empresa d’en Josep va poder anar creixent, realitzava obra nova i també moltes reformes i rehabilitacions. Malauradament, el sector va tornar a quedar molt tocat durant els primers anys de la dècada dels 90, i fins i tot va haver d’acomiadar treballadors. En Josep, però, els va buscar feina a tots, amb l’objectiu de tornar-los a contractar més endavant. Quan van venir temps millors, alguns van tornar a l’empresa i d’altres ja no. Amb els anys, en Josep ha pogut mantenir-se treballant en la construcció fins a la seva jubilació.

L’aprenentatge. Ha estat un gran paleta, reconegut pels treballadors i professionals amb qui ha compartit professió i especialment pels clients per a qui ha treballat. Quan se li ha preguntat si es considerava un mestre d’obra la resposta ha estat clarament negativa ja que «els mestres de cases eren els vells d’abans». No obstant, en Josep disposa d’una gran base de coneixement i també de formació per ser-hi considerat. Aquest coneixement de la professió, el va adquirir principalment a partir de l’aprenentatge d’altres professionals de la construcció i de l’experiència que ha anat assolint obra rere obra. Per altra banda a en Josep, i tal com ell mateix comenta, el fet d’haver pogut anar a estudiar i formar-se, li ha servit per millorar en el seu ofici. Els anys en què va començar a fer de paleta, hi havia també una mínima formació per disposar de coneixements tecnològics, molts dels quals necessaris per a la professió. Ell es va treure el «Comerç», va cursar mecanografia i comptabilitat amb el senyor Pons i també va fer un curs de construcció per correspondència durant tres anys. El que recorda especialment són les classes de dibuix a l’escola de belles arts de la Bisbal, amb el professor senyor Turbau, ja que en el seu ofici el dibuix li ha servit per poder realitzar els esquemes i replantejaments necessaris per a moltes obres.
Precisament quan estem parlant de la seva formació en dibuix, en Josep explica els diferents tipus de volta que hi ha: la volta de canó, la volta catalana, la volta de mocador… i el seu procés de construcció, i en un paper dibuixa diferents esquemes amb detall de cada tipus. La construcció d’aquest tipus de tancaments és un procés en què calen coneixements, però també molta pràctica. En un moment de la conversa comenta que és clau saber manar els treballadors quan s’han de fer les tasques en una obra i que, per això durant molts anys, ell ha ensenyat molts paletes que treballaven per ell, tal com ell va aprendre «anant darrere dels grans.»
Fa cosa d’uns 15 anys, en Josep va rebre un encàrrec per valorar la construcció d’un nou mas a Ermedàs. El propietari volia fer-se una casa imitant un mas i per això va contractar-los per a la seva construcció. Lògicament, a diferència de quan van construir-se els masos de segles enrere, va caldre un arquitecte que com a professional s’encarregués de projectar l’edificació i vetllar per l’adequat desenvolupament de la seva construcció. Per tant, en paraules d’en Josep, el mas es va construir sota la direcció d’un artista –arquitecte– i el seguiment d’un calculista –arquitecte tècnic–, però jo hi afegiria que l’execució va ser feta per un mestre d’obra.
Actualment, en Josep està retirat i l’empresa, Construccions Josep Alsina, la porten dos dels seus tres fills, en Joan i en Josep, ambdós arquitectes tècnics.