Narcís Subirana Feliu
La transhumància és una forma de vida i treball ancestral que va començar fa mil·lennis i que avui en dia s’està perdent a passos gegantins. Es tracta d’un sistema tan antic com la humanitat mateixa. Els ibers i els romans ja la practicaven. Va començar amb els desplaçaments dels ramats de la plana a la muntanya, quan els pastors buscaven durant l’estiu prats verds i tendres per pasturar els seus animals. Travessaven els boscos verges per arribar fins als altiplans dels Pirineus. Amb les primeres nevades i els camps colgats de neu, en no haver-hi prou farratge emmagatzemat per donar menjar als seus ramats, els pastors feien el camí a la inversa i tornaven a baixar a passar la temporada d’hivern a casa seva, a la plana de l’Empordà, on les gelades no mataven l’herba i podien sobreviure, així, any rere any.
En Bernabé Tubau. Un d’aquells pastors que venien a la vila de Pals era en Bernabé Tubau Tubau, natural del mas de la Plana, de Fustanyà, un petit poble dins del terme municipal de Queralbs, a la vall de Ribes, al Ripollès. Fa només deu anys que aquest poblet tenia cinc cases i una gran masia, en total tretze persones. Quan en Bernabé va venir per primer cop a Pals, als setze anys, era solter i l’acompanyava el seu pare. Des de ben petit havia practicat la transhumància, com tota la seva família (igualment com faria també el seu fill Agustí, i fins i tot durant alguns anys el seu net, que també es deia Bernabé). El ramat el tancaven primer al mas Cap d’Anyell, on va conèixer la Consol Cots Prats, filla del masover, i s’hi va casar el 27 de juliol de 1916. Tenia un ramat de 600 ovelles ripolleses queralbines, que amb les seves cames curtes eren molt aptes per transitar per les muntanyes amb gran desnivell.
Un cop casat va anar a viure al mas Pou de ses Garites (fins aquells moments habitat per la família Jofre), on va llogar la masia i les terres. A tocar del mas hi havia centenars de vessanes de pinedes, amb un sotabosc apte per poder-hi pasturar abans d’anar als camps d’userda, ideals perquè els animals no tinguessin problemes amb la fermentació dels aliments. En Bernabé va tenir tres fills: l’Agustí, nascut el 7 de novembre de 1919 i mort el 19 d’abril de 1999, va ser pastor tota la vida; la Francisca, casada amb en Domingo Bartrina; i la Lola, casada amb en Josep Puna, de Planoles.
Alguns anys l’Agustí Tubau havia ajuntat les seves ovelles amb les d’en Parals de Torrent per portar-les totes juntes a passar uns mesos a muntanya. En total, aquests pastors feien uns cent quilòmetres de trajecte fins arribar al seu destí. Gairebé sempre arribaven a lloc amb més ovelles de les tenien en sortir, ja que pel camí naixien cries, algunes vegades fins a trenta o quaranta. El dia que volien separar els dos ramats, l’amo de les ovelles les anava cridant de manera molt afectiva, amb unes paraules que només les deia aquell pastor, i tot i les setmanes d’estar barrejades, a poc a poc, una a una, totes les ovelles anaven al seu costat, i ell ho podia certificar mirant els talls o senyals que tenien a les orelles.
En Ramon Carola. Un altre d’aquells pastors que feien la transhumància era en Ramon Carola. Va néixer el 25 d’octubre de 1925 a Ventolà, un petit poble de la vall de Ribes, i era el petit de set germans. Pocs anys després la família va anar a viure a Planoles. Allí es va casar amb la Maria Purrà, de Dòrria (Ripollès), i va tenir dues filles: la Carme (Planoles, 1950) i la Dolors (Pals, 1952). L’any 1950 van venir a viure a Pals. Primer van instal·lar-se a la Torre Pedrissa, dita can Deri, una masia amb torre rodona que hi ha entre can Caixa i el Cap d’Anyells. En aquells moments en Ramon tenia un ramat de 200 ovelles, que va anar augmentant amb el pas dels anys. Més endavant viurien uns anys al Cap d’Anyells i al mas d’en Gou. Aquest últim s’emplaçava als Masos de Pals, al carrer de Dalt (actualment hi ha una urbanització). Aquesta ubicació era molt més pràctica per a la família a l’hora d’anar a comprar i fer altres activitats del dia a dia. Finalment varen comprar can Lliberat, una casa al barri d’en Vinyoles, propietat d’en Conrad Jofre. La família ja es va quedar sempre més a viure als Masos. En Ramon anava a la muntanya a fer la temporada d’estiu, i fou així fins a l’any 1965, quan va haver de vendre’s el ramat d’ovelles perquè no podia cuidar-les en caure malalt.
El camí ramader que venia a la costa passava pel mas Pla, el mas Gelabert i el corral d’en Collell i pujava al barri d’en Vinyoles. D’allà podien quedar-se una part dels ramats en un mas dels Masos de Pals o podien continuar en direcció a la barraca Batallera, passant per darrere de can Puig i can Costals, i creuant el camí vell d’anar a mar fins que trobaven un altre encreuament que pujava fins a Begur; o podien anar a Regencós i a puig Calent, prop de Salses Eugues. Per baixar a la plana trigaven catorze o quinze dies, i per pujar solament set o vuit. Aquesta diferència es devia, en part, al fet que en baixar les ovelles prenyades anaven més lentes i, a més, el pastor també havia d’ajudar les cries d’aquelles que criaven pel camí. Tot i així, solien caminar uns vint quilòmetres diaris.
Els pastors solien portar gossos d’atura catalans, molt intel·ligents i resistents. Alguns anys havien ajuntat dos ramats i dos pastors havien portat de 800 a 1.000 ovelles amb l’ajuda dels gossos, que no deixaven sortir cap ovella de la carrerada. Anaven tot el dia amunt i avall a cada costat del ramat, vigilant que cap ovella en sortís i entrés dins d’un camp on no podien entrar.
Els últims pastors transhumants de Pals. A principis del segle XX hi havia divuit ramats a Pals. Els més grans solien fer la transhumància, i els petits es quedaven aquí tot l’any. Els últims pastors que van fer la transhumància fins a Pals varen ser en Guillamet, de Queralbs, que tancava el ramat al mas Bertran, a tocar de l’església dels Masos de Pals; l’Antoni Batlla, Pairot, també de Queralbs, que tancava les ovelles al mas Geli de les Serres, una masia coneguda per la gent de Pals com a can Dios, propietat de la família Roig, entre el corral d’en Collell i la Torre Bertrana (es va casar amb la Margarita de l’Arrabassada, de Regencós, que feia de mestra); i en Joan Bartoli, de Setcases, l’últim de tots, que va tancar el ramat a la Torre Bertrana fins l’any 2003.
Ara podem dir que aquells ramats d’ovelles, amb els seus pastors, que fa centenars d’anys dominaven els prats muntanyencs i també els rostolls dels nostres camps empordanesos, i que es passejaven pels prats i camins de la nostra comarca, avui es veuen relegats a l’oblit.
Aquest escrit és el meu petit record per a ells. Aquests camins ramaders i la transhumància, el 5 de desembre del 2023, van ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
