David Serra Busquets
Una de les manifestacions religioses i culturals anuals del nostre país són els aplecs i romiatges (o romeries) a santuaris i ermites, antany molt concorreguts per riuades de gent piadosa que sortien de pobles i masos per anar en una data senyalada a visitar la Salut de Terrades. Actualment, amb la disminució de la devoció i la religiositat de la societat, ha minvat el nombre de romeus que acudeixen als aplecs, però la majoria de pobles els segueixen fent ja que formen part del seu patrimoni etnogràfic.
En el cas del santuari de la Salut de Terrades, fou fundat a finals del segle XVII per demanar salut per a la família, el bestiar i una bona collita –fins i tot trobar un bon marit o muller– a la Mare de Déu en una època en què les epidèmies i altres malalties damnaven la població. Els romiatges hi començaren des dels primers anys. Uns pobles visitaven la Verge de la Salut el Dilluns de Pasqua Florida, altres el Dilluns de Pasqua Granada, altres el 8 de setembre (Nativitat de la Verge)…
Caminar descalç per devoció. Els romeus sortien de bon matí a peu dels seus pobles per pujar a peu al santuari. Els camins abans eren pedregosos i polsosos, però això no impedia que grups de romeus joves pugessin la muntanya cantant. N’hi havia que fins i tot caminaven descalços perquè havien fet una promesa i resaven amb un rosari a les mans. La gent més gran o amb dificultats de mobilitat pujaven al santuari amb carros i tartanes tirats per matxos, burros o cavalls.
Molts romeus arribaven al santuari seguint la carretera de Figueres a Albanyà, passant per Llers i Terrades. Fins a mitjan segle XX aquesta carretera era molt dolenta, tant era així que un cop que hi va pujar el governador civil de la província, aquest va comentar al capellà custodi Josep Pagès: «Hi havia moments que passàvem pel mig dels camps, per estalviar-nos tants sotracs». Més endavant, fou reparada. La carretera que puja al santuari per Boadella fou construïda durant els anys vint del segle XX, abans només hi havia corriols per pujar-hi per aquest costat.
Les romeries eren organitzades pels rectors de cada parròquia, com moltes de l’actualitat. En els darrers temps els rectors lloguen autocars per a la gent més gran i també per als romeus dels pobles i viles que venen de lluny. L’essència de la romeria és visitar el santuari en comunitat, la comunitat religiosa de cada poble, un grup de devots en un dia determinat de l’any. Després, la resta de l’any, molts hi pugen amb la família en altres dates.
Primer: anar a visitar la marededeu. Arribats al santuari, el primer que feien els romeus era visitar la imatge de la Verge, li resaven i li encenien ciris o espelmes que havien portat o els compraven a l’hostatgeria. També alguns pomells de flors i fins i tot exvots, objectes que les persones oferien a una divinitat en compliment d’una promesa o en record d’un benefici rebut.
Seguidament, s’esmorzava al costat de la font –baixant unes escales al costat del temple– o pels prats propers a l’església, pa amb botifarra, cuixot, truita o xocolata. Tot esperant l’hora de la missa es feia una volta pels jardins dels santuari i es visitava la botiga de records per comprar quelcom per recordar la visita, es reservaven els bancs de l’església o la taula per dinar a la fonda els qui no l’havien portat. Cap al migdia tothom acudia a la missa oficiada pel capellà custodi i el rector o rectors dels pobles que hi havia en romeria. Un cop acabada la missa, la gent es preparava per dinar, estenien estovalles pel prat proper al santuari i les mestresses de casa treien dels cabassos el pa, el porró de vi, amanides, embotits, tal·liros –truites de farina–, arengades i conill i pollastre amb tomata i pebrot. Per postres alguna fruita o galetes. En acabar l’àpat, els més grans solien fer la migdiada mentre el jovent i la mainada jugaven a l’anell o l’acuit i amagar.
Quan va haver-hi hostatgeria al santuari algunes famílies es quedaven a dinar al restaurant; abans, però, eren cridats a dinar amb una campaneta que encara es conserva. Més recentment, s’arranjaren zones de pícnic properes al santuari amb taules, bancs i barbacoes d’obra per fer carn a la brasa.
A la tarda molts romeus demanaven la clau de l’ermita de Santa Magdalena i pujaven a peu fins a la capella, des d’on es gaudeix d’una àmplia visita de tot l’Empordà.
Cap a les sis de la tarda es resava el rosari a l’església i en acabar la gent s’anava acomiadant i tornava cap a casa esperant tornar l’any vinent. Cal dir que antigament tant als aplecs i a les romeries com a les festes majors dels pobles era on el jovent de pobles i masos socialitzava, així naixien parelles i futurs matrimonis.
Concurrència. L’afluència de romeus al santuari devia ser important ja a principis del segle XVIII, quan en una visita pastoral del bisbe de Girona de l’any 1731 el secretari va anotar que el santuari era servit per «alguns capellans», dient que hi residien «per atendre els fidels que, moguts de devoció, hi pugen per a visitar la molt miraculosa imatge de la Santíssima Verge Maria.»
L’any 1861 el capellà custodi Joaquim Riera recordava al bisbe de Girona amb una carta que l’Empordà tenia gran devoció a la Verge de la Salut i que tots els anys els romeus hi deixaven una gran quantitat d’exvots, que anualment hi pujava en processó l’Ajuntament de Terrades i que els pobles veïns hi acudien en temps d’eixuts, pestes i altres calamitats públiques, i que per les festes de la Verge Maria s’hi aplegaven de 3.000 a 4.000 devots.
El dia 3 de juny de 1889 s’inaugurà l’església nova, de tres naus i d’estil romànic. Assistiren a aquell acte solemne 25 sacerdots de les parròquies veïnes i més d’un miler de devots de l’Alt Empordà. Predicà mossèn Benet Torró, exmissioner diocesà, el qual remarcà que si sols en quatre anys s’havia pogut portar a terme aquella obra de grans proporcions en aquelles altituds, havia estat gràcies a la generositat dels devots que tothora anaven a agenollar-se als peus de la Verge.
A la primavera de 1904 va tenir lloc el gran romiatge de 1.500 empordanesos, que, amb motiu del cinquantenari de la Immaculada, van pujar al santuari. En aquella ocasió es comunicà la presència d’aquell gran aplec al papa Pius X, que es dignà a contestar, manifestant la seva pregona satisfacció per mitjà del seu secretari d’Estat, el cardenal Merry del Val.
El 13 d’octubre de 1930 el bisbe Josep Vila, assistit d’una trentena de sacerdots, va consagrar el nou altar de l’església projectat pel prestigiós arquitecte figuerenc Pelai Martínez. Tot i tractar-se d’un dia feiner, la gernació que acudí a la festa passà de 2.500 persones.
Fou molt concorregut l’aplec organitzat per la delegació parroquial de Figueres el 13 d’octubre de l’any 1935, de la tot just fundada Unió Diocesana de Joves Cristians, a fi d’aixecar una sorollosa protesta contra el sectarisme imperant en aquells dies i d’ésser alhora una rotunda afirmació de fe catòlica. Més de cinc mil joves de tota la comarca pujaren al santuari amb les banderes desplegades i cantant el Crec en un Déu, i demostrant públicament que l’Empordà era i volia ésser sempre de Crist. L’ofici fou celebrat pel rector de Figueres Pere Arolas i per primera vegada una potent xarxa d’altaveus retransmetia els actes a la imponent gentada.
Després de la Guerra Civil (1936-1939), el santuari va obrir de nou les portes el 6 d’agost de 1939 amb una missa de reconciliació on acudiren un miler de devots. D’aquell aplec de gent empordanesa, va sortir-ne el vot compromès de restaurar el santuari i tallar una nova imatge de la Verge ja que l’antiga havia estat destruïda durant la guerra. Una imatge costejada per tots, per l’Empordà i que és l’actual imatge de l’escultor olotí Salgueda, beneïda i entronitzada el 30 d’agost de 1942. Es calcula que més de 5.000 romeus van assistir a la missa, cantada per l’escolania parroquial de Figueres. A partir d’aquell any i durant tota la segona meitat del segle XX, els aplecs i les romeries foren constants i alguns molt concorreguts. L’afluència anyal donava una mitjana de 6.500 visitants, però aquell any 1954 va passar de 10.000.
Un patrimoni que perviu. Actualment al santuari de la Salut cada any s’hi celebren els aplecs, els romiatges i les trobades següents: el mes de març hi ha l’aplec de la Colla castellera de Figueres i la trobada familiar de catequesi; per Setmana Santa se celebra el Viacrucis de Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida hi ha la romeria de Biure; el mes d’abril hi ha les romeries de Vilafant, Cistella, Vilarig, Vilanant, Avinyonet de Puigventós i Santa Llogaia; el Dilluns de Pasqua Granada hi ha la romeria de Boadella; el mes de juny hi ha les romeries de Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori, el Far d’Empordà i Siurana, també hi ha una trobada de grups de Figueres; al juliol hi ha la Pujada a Santa Magdalena de Codó i la romeria de Sant Llorenç de la Muga; el 15 d’agost és molt concorregut el santuari en motiu de la festa de l’Assumpció; al setembre hi ha les romeries de Peralada, Vilarnadal, Masarac, Terrades, el 8 d’aquest mes és la Festa del Santuari i es fa la romeria dels Casals de Roses, l’Aplec del Foment de la Sardana de Figueres, romeria de Vilabertran i la romeria de l’Asil Vilallonga de Figueres; al mes d’octubre hi ha les romeries de Llers, Borrassà, Agullana, Darnius, Vilajuïga, Garriguella, Pau, Palau, Cabanes, Vilatenim, Campmany, Espolla, Llançà, Portbou, Colera i Vilanova de la Muga; al novembre hi ha la trobada del Grup Tots Sants-82 de Figueres i la romeria de Maçanet de Cabrenys; al desembre és molt concorreguda la missa el dia de la Immaculada Concepció i la romeria dels Innocents de Figueres (sense missa).
