Arnald Plujà
A final del segle X el Cap de Creus era una immensa boscúria, entremig de la qual hi havia petits assentaments urbans i alguns masos desapercebuts entre la verdor del paisatge. Tot aquest territori pertanyia al comte Gausfred d’Empúries, el qual, per despoblament i complexa orografia, no n’obtenia cap benefici. Per aquest motiu i per millorar les relacions amb l’estament eclesiàstic, als anys 974 i 976, va fer dues grans donacions territorials als dos monestirs existents. A Sant Pere de Rodes li pertocà la part septentrional del Cap de Creus –l’actual Port de la Selva– i al monestir de Santa Maria de Roses la part meridional –l’actual Roses– reservant per si mateix, la franja oriental de Cadaqués. La resta superficial de la península –Pau i Palau-saverdera– la va cedir a nobles de la seva confiança. D’aquesta manera quedava configurat el mapa polític del Cap de Creus.
Pel rendiment i profit dels terrenys obtinguts, els nous titulars posaren en pràctica un sistema conegut per emfiteusi, que consistia a atorgar un tros de bosc a un pagès, que l’havia de reduir a cultura i donar una part de la collita als abats o als feudals que li havien concedit, de tal manera que l’emfiteuta o adquiridor passava a tenir el domini útil de la terra. Tot seguit començava la feinada de convertir la parcel·la en una vinya, cosa que comportava arrancar els arbres, anivellar amb feixes i finalment plantar-hi ceps. El temps previst del procés era de quatre anys. A partir del cinquè, el terrer havia de donar fruits, dels quals reservava la quinzena o vintena part al posseïdor del domini directe. En cas d’incompliment, el tracte quedava anul·lat. Cadaqués optà per un canvi d’espècies i el bosc mediterrani fou reemplaçat per 176.000 oliveres. A Roses, la gran massa arbòria es concentrava als masos de muntanya, dels quals només s’explotava una part.
Així doncs, la principal causa de desforestació del Cap de Creus va ser la reconversió de boscos en conreus, cosa que implicava eliminar la vegetació autòctona. El resultat, a curt termini, el coneixem per dos capbreus. Un de Llançà de l’any 1307, on s’explica que en aquesta data el terme ja estava fragmentat en 450 finques, 300 de les quals en producció i 150 d’arbredes. Un segon capbreu de l’any 1426 evidencia que Sant Pere de Rodes havia concedit 500 establiments emfitèutics. En menys de quatre segles s’havia desbrossat, aproximadament, el 70 % del terme monàstic, milers i milers d’hectàrees d’alzines, suros i roures. Si analitzem els percentatges, sorprèn com un màxim de cent famílies per generació fossin capaces de transformar un ecosistema hostil de 35 km2 a força de braços i de fer-lo habitable.
La pesta i la vinya. D’actuacions forestals a nivell cronològic, coneixem una extracció de fusta de Caraps (Palau-saverdera) de l’any 1326, per construir l’armada aragonesa. A l’any 1348 la gran mortaldat de la pesta negra va estroncar l’economia i va encetar un llarguíssim període de decadència durant el qual uns masos esdevingueren rònecs i moltes vinyes s’abandonaren per manca de pagesos, i també s’aturà la talla d’arbrers. Durant els segles XVII i XVIII, la forta demanda de vi a Europa i a Ultramar, obligà a sacrificar els darrers boscos per plantar-hi vinyes. La terra procedia dels excedents dels grans tenidors i de fragmentar els masos en petites unitats, que foren establertes als nouvinguts. A l’any 1892 el comte de Plasència va fer carbonejar tots els contraforts meridionals de la serra de Verdera, molt rocallosos i no aptes per al conreu, que fins llavors s’havien mantingut ofenosos. Una altra forma menys intensiva de desbrossar va ser la obtenció del carbó vegetal per al consum casolà.
El millor carbó: el d’alzina. Fins passada la Guerra Civil es continuà carbonejant la muntanya. La vessant de la Verdera entre Palau-saverdera i la Vall era la més feréstega i la més tardanament calcinada. Als anys trenta, Palau encara tenia tres carboners: Batista Isaac, Joan Gros i Rafel Roig, que feinejaven al Bach, Forn de la Calç i Caraps. El darrer carboner de la Vall va ser Josep Maria Carles Pol (1931-2016), que segons explicava «els suros de Palau eren els més grossos, superant els de Maçanet i d’Albanyà. Sota el mas Ventós hi havia les boscúries més espesses. El millor carbó era el d’alzina. També tallàvem suros, aladerns i rabasses. Després d’apilar els troncs, enceníem el foc dos o tres dies fins a deixar torrada la llenya. El procés durava una setmana. El carbó es venia a quintars als majoristes. Dotze quintars de quaranta quilos equivalien a un carga…». Els últims boscos es relegaren a les capçaleres de recs i rieres de Jóncols i Perafita, a Roses; Cruïlla i Voltor, a Cadaqués; Cloells i Boet, a la Vall, i Caraps, Fantasia i les suredes d’en Muní i d’en Ritu, a Palau-saverdera.
En mil anys, el Cap de Creus ha estat objecte de canvis radicals del paisatge, tots a costa de sacrificar la massa forestal en pro de la supervivència humana. Quan l’explotació havia arribat al límit, la boscúria substituïda per un vinyal i modelada amb milers de quilòmetres de feixes, abandona la gleva tan ufanosament treballada per altres formes de vida, oblida la riquesa generada i l’esforç de tantes generacions, destrueix l’arquitectura de parets seques per ampliar els espais edificables. Com a conseqüència, els focs del segle XX acabaren per destruir la poca forest que quedava: 0,4 ha al Port de la Selva, 1,5 ha a Roses, 0,3 ha a Cadaqués, 1,5 ha a Llançà i 1,4 ha a la Selva de Mar, cosa que representa el 4 % de la superfície. Actualment, al Cap de Creus només perduren quatre boscos que superen l’hectàrea: Matella i el Salt de l’Aigua, al Port de la Selva; Boet, a la Vall, i la capçalera de Montjoi, a Roses.
