Joan Domènech Moner
Gavarres 38
Pitu Basart conversa amb Joan Domènech, un apassionat de la cultura de Lloret de Mar
Joan Domènech a l'ermita de Santa Cristina de Lloret. Fotografia d'Aniol Resclosa.

Pitu Basart // Magisteri, política i cultura serien els tres definidors bàsics d’en Joan Domènech. A banda de ser mestre, d’haver estat alcalde de Lloret i d’ocupar càrrecs a nivell polític, ha treballat per la promoció de la música popular, ha ajudat a renovar l’associacionisme del seu poble -el Casinet i l’Obreria de Santa Cristina-, ha participat i participa activament en entitats culturals de les nostres comarques -Fundació Fita, Premis Prudenci Bertrana, Fundació Valvi- i ha escrit una trentena de llibres, sobretot sobre la seva vila, sobre Beget i sobre el món de la música. Ens trobem, doncs, davant d’un mestre de professió i un polític de confessió amb devoció per la cultura.

«Sóc nat a Lloret el 29 de juliol de 1943. El pare –Josep Domènech Saurí- era fill de pescadors però va aprendre l’ofici de fuster: havia començat a treballar d’aprenent i el seu amo va traspassar-li el negoci. La mare -la Cristina Moner Basart- venia d’una botiga de comestibles que en deien ca la Joana, que és on vaig néixer, on he viscut i encara visc. La botiga l’havia fundat l’àvia de la meva mare, que es deia Joana Juanals Puigferrant.»

Quins records teniu del Lloret de la vostra infantesa? «Era un Lloret agradable, érem uns tres mil habitants, la gent era mig terrassana mig pescadora i alguns ho feien seguir tot: a la nit anaven a la teranyina, subhastaven el peix, dormien una mica i després treballaven la terra. També hi havia un xic de turisme: era sobretot gent que s’havia enriquit amb el tèxtil, de Barcelona, de Sabadell i de Terrassa que s’integraven bé i donaven alegria al poble a nivell de diners. Als anys 60 la cosa va canviar radicalment: l’allau turística ens va superar i va desdibuixar el poble.»

Que volíeu ser de petit? «Jo volia ser fuster, m’agradava molt l’ofici, però un meu oncle es va adonar de les meves condicions intel·lectuals i va dir als de casa i a mi mateix que sempre hi era a temps, de ser fuster, i que de moment em convenia d’anar a Barcelona. I va ser així com vaig anar a viure a casa seva, a la Ronda Universitat, i vaig entrar al Liceu Francès, un col·legi bo i laic.»

Qui era aquest oncle? «Era germà de la mare. Es deia Domènec Moner Basart i havia anat a Barcelona a estudiar música perquè tenia passió artística. Va anar al conservatori i es va convertir en un compositor de sardanes molt reconegut per la qualitat de les obres, que són poques perquè són molt bones. No vivia de la música, es guanyava la vida com a apoderat d’uns grans magatzem de ferreteria. I a hores lliures componia i havia dirigit corals, però no tocava cap instrument.»

Abans havíeu estudiat a Lloret? «Sí, vaig anar a les monges catalanes, que en dèiem. Eren del Cor de Maria i només admetien nens al parvulari, fins als sis anys. Després vaig ser alumne de l’escola privada de mossèn Torrent, que era un capellà fill d’Estanyol que havia dirigit abans de la guerra les Escoles Parroquials; el meu pare hi havia anat i tenien bona fama. Hi vaig estar-hi fins als 11 anys.»

I què vau cursar al Liceu Francès? «Doncs de les 3 possibilitats -batxillerat espanyol, batxillerat francès i comerç- l’oncle em va apuntar a comerç perquè era un terme mig i va pensar que em serviria si volia ser fuster més endavant. Als quinze anys, anava a repàs d’estiu amb un professor que es deia Lluís Rossell Palahí i un dia em va preguntar que com carai no feia batxillerat amb la capacitat que tenia. Li vaig explicar que jo també frisava per fer-ne i ell es va cuidar de convèncer els de casa. De tal manera que vaig anar a viure amb la seva família a Galliners -ell hi tenia la plaça- i vaig recuperar tres anys en un: vaig fer els exàmens lliures a Barcelona d’ingrés, primer i segon. Però la seva dona va emmalaltir i va morir i vaig tornar a casa.»

I com vau acabar el batxillerat?«Doncs a casa, tot sol, com un anacoreta. Em va ajudar un vicari de Lloret, en Ramon Bosch, en la matèria de llatí. El vaig acabar als 20 anys.»

I llavors?  «Se’m va presentar el dubte de què feia. De fuster? Una carrera? Jo soc fill únic i em recava deixar els de casa, de tal manera que vaig decidir fer una carrera curta, magisteri. La Normal encara era a la Gran Via. Allà vaig conèixer la que seria la meva esposa, la Maria Teresa Coll Vila. Quan vam traslladar-nos a la Normal nova, al carrer Emili Grahit, la directora, l’Adela Wherle, va instituir els dijous a la tarda activitats extraescolars i jo m’hi vaig embolicar: organitzàvem conferències, teatre… i la Maria Teresa també formava part de les comissions i ens vam començar a tractar. El 1966, ja era mestre. Vaig treure oposicions, vaig exercir uns mesos i ja em va tocar fer la mili: primer a Sant Climent i després a Girona.»

I després de la mili, a l’escola? «No, quan vaig acabar no vaig veure possibilitats d’entrar als col·legis de Lloret i vaig decidir fer classes particulars a casa, de 4 a 9 del vespre. Va ser els anys 70, 71 i 72. Em varen ensenyar molt, aquelles classes. Tenia alumnes amb alguna dificultat, però sobretot recordo un nen sordmut, amb el qual vaig aplicar una pedagogia molt diferent i vaig aconseguir que gairebé parlés… Però la feina era esgotadora i la meva dona, que ja exercia, em va recomanar que m’incorporés a l’escola i vaig entrar primer al col·legi de Riudarenes i després vaig passar per tots els de Lloret: l’Esteve Carles, el Pere Torrent i el Pompeu Fabra.»

La vostra esposa també és mestra. D’on és? «De Beget, però quan estudiava va anar a viure a Olot, a casa d’unes ties modistes. Després d’acabar la carrera ens vèiem a Olot: jo hi anava el dissabte amb la TEISA, m’hi quedava a passar la nit i el diumenge tornava cap a Lloret. Ens vam casar l’any 1972, a Porqueres. Hi vam anar tres dies abans perquè la meva mare quan pujava en un vehicle es marejava com una sopa i trigava dos dies a refer-se… L’any 1973 va néixer la nostra filla, l’Anna Maria.»

I quan us estreneu en el món de la política? «L’any 1973. Vaig entrar a l’Ajuntament de Lloret pel terç familiar. L’any 1976, quan l’alcalde Josep Maria Clua ens va preguntar si l’avalaríem per presentar-se a les eleccions, li vam dir que no, que érem allà per intentar canviar les coses. I en Jordi Martínez va fer d’alcalde fins al 79.»

Però al 79 us presenteu a l’alcadia…«Sí, per CIU, i vam guanyar, però vam aconseguir l’alcaldia en minoria, fent pactes puntuals… i això, la veritat, era molt dur: la doctrina de partit passava pel damunt dels interessos del poble.»

Vau intentar protegir l’antic Lloret? «Moltes cases de la façana litoral, molts palauets modernistes, se n’havien anat a terra el anys 60 i 70 per l’especulació urbanística. Jo vaig intentar salvar el que quedava; vam comprar dues cases senyorials: la d’un americano -en Nicolau Font- i l’edifici on actualment hi ha el museu del Mar, on volien construir uns magatzems d’El Corte Inglés. Això i el fet que projectàvem un pla general nou em va acabar costant l’alcaldia: hi va haver gent que no m’ho va pas perdonar. Costava molt de governar Lloret en aquella època: tan sols la convivència entre la gent del poble i els locals d’oci nocturn ja em portava tants maldecaps que més val que no en parlem.»

I us vau presentar altre cop el 1983? «Sí, i vam tornar a guanyar, però no vam ser capaços de mantenir l’alcaldia perquè Esquerra va pactar amb els socialistes en una entesa supramunicipal i vaig passar quatre anys a l’oposició durant els quals vaig continuar fent de mestre. Jo intentava no fer la punyeta al govern municipal, si una cosa em semblava bé hi votava a favor. Aleshores el meu partit s’enfadava amb mi; la situació personal era difícil de sostenir. Jo he sigut una persona poc de partit tot i tenir carnet… De fet va passar que vaig estar uns anys un xic allunyat de la política.»

El món de la política municipal us ha donat rèdits? «A cop calent em va castigar, però vist tot en perspectiva m’ha ofert molt de bagatge, encara hi ha gent que em té en consideració i això és d’agrair. Vaig intentar sempre treure tot el profit possible per al meu poble, però potser m’hagués calgut ser més tossut i més obedient a CIU per aconseguir més coses. En tots els partits hi ha el sector dels interessats i el sector dels que no tenen interessos, i no ens enteníem.»

Però vau tornar a entrar en el món polític, no? «L’any 1995, el partit em va demanar que donés suport a l’alcaldable de Lloret, en Josep Valls, i em van oferir a canvi d’entrar a la Diputació. Ha estat la millor època de la meva vida: era ponent de cultura i ensenyament i després també ho vaig ser de publicacions: hi havia molt bon rotllo i fèiem molta feina. A l’apartat de publicacions ja hi havia estat abans, a l’època en què vaig entrar a la Revista de Girona, durant la qual en Salvatella em va proposar que dirigís la publicació dels ‘Quaderns de la Revista de Girona’. En total, hi he estat vint anys en dues etapes, durnat les quals es van publicar 200 volums.»

Però el 1996 va morir en Joan Saqués i va quedar vacant el lloc de delegat de cultura…«Sí, després d’un període curt de la Natàlia Molero, el partit em va proposar de ser-ho i ho vaig acceptar. Hi vaig estar fins el 2003. En tinc molts records, la meva feina potser no va ser de grans projectes ni de grans assoliments, va ser una feina de formigueta, de treball constant. Tenia molt contenta la gent de la sardana i de la cultura popular. A qualsevol aniversari de grup de sardanes o a aplec a què em convidessin, hi anava, parava poc per casa, hi tornava tard gairebé sempre. Tinc molt bon record de la campanya ‘La sardana a l’escola’ que va representar la implementació de l’ensenyament de la sardana als col·legis en horari lectiu, érem un grup molt maco i molt actiu: la Francina Boris, des de la ràdio ho havia llançat com a activitat extraescolar i jo hi vaig donar la volta, vam pactar amb Ensenyament d’aplicar les sardanes a les matèries amb què es relacionaven: la música, les matemàtiques -a l’hora dels repartiments de curts i llargs-, la història… Vaig tenir la col·laboració d’en Joan Vidal i Gayolà des de Cultura Popular i el projecte va durar molts anys.»

Sempre heu estat prop de la música popular…«Ho he mamat de petit, els meus pares eren sardanistes i el meu oncle, un compositor molt bo que em va portar al Palau de la Música a escoltar aquells músics que amb les sardanes volen dir coses -en Toldrà, en Serra…- i, tot i que no sé solfa, he après a valorar la música de qualitat. També he defensat sempre la sardana davant d’aquells que la consideren com un producte de segona classe. M’han encomanat d’escriure la història dels 25, primer, i després els 50 anys de l’Agrupació d’aplecs sardanistes de les comarques gironines. També he publicat la història de la sardana a Lloret…»

Actualment presidiu els premis Bertrana de Girona…«Ja fa cinc anys, em fan patir molt, però marxen bé tot i que al patronat hi ha dos sectors amb visions una mica diferents que intento acostar. També sóc membre de la Fundació Fita. En formo part perquè em fa il·lusió ja que, en els dos llocs, hi havia estat oficialment quan era delegat de cultura. Però quan vaig plegar -l’any 1983- i em vaig anar a acomiadar, a la fundació Fita, en Joan Manuel del Pozo, que no era del meu grup polític, era del Partit dels Socialistes, va proposar als reunits la meva continuïtat a la fundació i tots hi van estar d’acord; una cosa semblant va passar als Prudenci Bertrana: allà van ser en Francesc Ferrer i en Joan l’Olóriz, entre d’altres, els que van advocar perquè hi continués sent patró.»

I a la fundació Valvi? «Amb en Vidal ens coneixem des de fa temps. Ja m’havia demanat consell sobre la col·lecció de llibres que publiquen, però quan vaig deixar la política l’any 2003, em va proposar de ser patró de la seva fundació i ho vaig acceptar.»

I a partir del 2003, a què us vau dedicar? «Vaig tornar a l’ensenyament, a l’institut Rocagrossa de Lloret, que és on em vaig jubilar tres anys després. Aquest darrer tram de carrera educativa no va ser senzill, els alumnes eren difícils, hi havia moltes cultures diferents, amb pares algunes vegades poc conseqüents… uns anys complexos.»

També us heu fet un tip d’escriure…«He fet moltes biografies de músics, també he escrit sobre Beget, el poble de la meva esposa on passem les vacances -properament en sortirà un a la col·lecció de ‘Quaderns de la Revista de Girona’-, he publicat llibres per a l’Ajuntament i per al Casinet sobretot de temàtica lloretenca, escric cada dos mesos a la Revista de Girona i també a la revista Som. Sempre busco informació, no paro de trobar temes interessants i també no paren de proposar-me’n.»

Heu participat molt en les associacions de Lloret? «N’he format part d’algunes. Una és l’Obreria de Santa Cristina, patrona de Lloret. És un patronat que vetlla per l’església de Santa Cristina, el patrimoni i les tradicions. En vaig ser 16 anys obrer major, el que seria el president, de l’any 1978 al 1982 i, posteriorment, del 1986 al 1998. L’Obreria té cura d’organitzar la festa major amb l’Ajuntament de Lloret. Antigament l’ermita estava voltada de vinyes, però un antecessor meu les va substituir per un aparcament que a l’estiu dona molts diners. Amb aquests cèntims vam millorar la finca i vam restaurar el temple, vam pagar activitats i vam publicar llibres… També ens vam agermanar amb Bolsena, a la regió del Lazio, el lloc on va néixer la santa.»

També sou membre actiu del Casinet…«Quan va desaparèixer el casino del poble -era allà on avui hi ha l’hotel Marsol-, uns quants es van resistir a perdre’l. I van comprar un local petit d’un matrimoni que havia tornat d’Amèrica al costat de l’antic casino: hi anaven a fer el cafè, a jugar a cartes o a llegir el diari. Amb el temps va anar a terra i hi van aixecar un edifici amb més capacitat, del qual es van quedar tres pisos. En un moment determinat, el president del casino, que llegia els meus articles a El Noticiero Universal, em va convidar, pagant quota d’ingrés, a entrar-hi com a soci i a fer-hi de secretari. L’associació era composta de gent més aviat elitista. Te’n donaré alguns exemples: l’any 1955, van batejar-la com a Club Marina, seguint la moda dels clubs anglesos, i van esborrar el nom popular de ‘casino’; quan hi havia una votació, calia tenir en compte que un soci tenia tants vots com mils de pessetes havia invertit quan es va construir el nou edifici: si n’hi havia posat 10.000, tenia deu vots. I jo em vaig sorprendre molt i vaig intentar que les coses canviessin i de mica en mica es va anar aconseguint.»

Quant anys porteu al Casinet? «Més de cinquanta anys. Hi soc des de 1969. Del 1969 al 2004 en vaig ser secretari. I des del 2004 que en soc president.»

I què heu pogut aconseguir?  «D’una banda vaig fer veure que el nom popular que tenia el local a Lloret era ‘casinet’ i que calia recuperar la denominació que usava la gent; vam aconseguir que l’associació passés a dir-se Club Marina Casinet, però tothom en diu el Casinet. Per altre costat, vam abolir les prebendes dels fundadors i actualment cada soci té un vot. També vam aprofitar els ingressos que tenia el Casinet -el local és al passeig de Mar i la terrassa donava força diners- per crear una línia de publicacions: n’hem fet 33, tots sobre temàtica lloretenca, que regalem als socis i venem al públic en general. També cada estiu programem un concert de jazz -aquest any la pandèmia ens ho ha privat- i oferim, alguns divendres, un seguit de conferències a socis i a simpatitzants. Cada any en solem fer unes 16.»

L’heu convertit en una associació cultural… «Sí. A les conferències sol venir una mitjana de quaranta persones, però en alguns casos -com en la visita de l’abat de Montserrat- vam haver d’habilitar un circuit tancat de televisió en una sala annexa. Hi hem tingut la Patrícia Gabancho, la Isabel-Clara Simó, primeres figures, que hem alternat amb fills de Lloret que han fet feina en diferents camps. Aquestes conferències ens han fet arribar nous socis, ja en som més de cent… També oferim als associats la coneixença del territori proper: fem visites a pous de glaç, monuments, col·leccions privades d’art…»

Què us ha mogut en aquesta vida? «Sobretot la cultura. Si he entrat en política ha estat per la cultura. Una vegada vaig sentir dir al darrer alcalde franquista de Lloret, en Josep Maria Clua, que l’Ajuntament s’havia de portar com una empresa, que només calia ajudar allò que donés rendiment. I jo penso exactament al contrari, crec que hi ha alguns aspectes socials -la cultura l’ensenyament o la sanitat- en els quals s’ha d’invertir sense esperar que rendeixin, el rèdit que donen ve per altres costats. Una de les primeres feines que vaig fer quan vaig entrar a l’Ajuntament l’any 1973 va ser salvar l’arxiu municipal, que havien apilonat a les golfes, sota del rellotge, en un local humit i brut. Jo i un funcionari vam baixar els lligalls per conservar-los.»

Com us definiríeu? «Soc molt exigent, primer amb mi, llavors amb els altres… Penso que la felicitat absoluta no existeix, però m’he sentit feliç. Socialment soc tolerant, tinc força amplitud de mires, però valoro l’equilibri en la vida i no suporto estar sota la dictadura de ningú. Crec que el mon es poc just, no hi pot haver aquestes diferències entre occident i la resta i penso que ens hem de replantejar la relació amb els països no desenvolupats. No soc partidari d’aprendre les coses com un dogma, intento entendre-les i llavors les faig meves… soc racionalista, però també creient i practicant -vaig a missa- tot i venir d’una família materna lliurepensadora i republicana: el meu avi, en Joan Moner Juanals i quatre persones més van pagar de la seva butxaca el mestre d’una escola laica a Lloret al voltant de 1913. Políticament, tinc idees socialdemòcrates, soc progressista; he estat i soc catalanista i actualment independentista; em trobava bé a Convergència, però quan no em semblava bé una cosa no la feia, per això vaig no arribar gaire enlaire: soc incòmode per a una estructura de partit; això sí, he intentat ser sempre una persona de consens, potser m’hi ha ajudat la feina de mestre.»

LLegir més