Joan Bosch Zafón
Gavarres 39
La Teresa Bonal i la Nuri Sàbat conversen amb el palagrugellenc, Joan Bosch Zafón, que va passar una infància magra, la 'División azul' i l'exili
Joan Bosch Zafón. Fotografia de Paco Dalmau

Conversa amb un palafrugellenc exiliat // <<En Joan ha vingut a l’arxiu amb bicicleta. Quan li vaig trucar era a l’hora i vàrem quedar que ja passaria quan anés a mercat. Té 91 anys i em porta una fotografia del seu oncle Joan Bosch Mauri, que va ser deportat a Mauthausen i va morir a Gusen, i d’altres de la seva pròpia vida, que em comença a explicar. Pel to de la veu o algunes de les seves paraules es nota que ha viscut molt de temps a França.>> Així el descrivia la Conxa Saurí arran de la seva primera trobada el juny de 2018. Els seus mots esdevenien la millor manera d’introduir una conversa que ella mateixa ens va suggerir.

És veritat, el seu català és ben empordanès, però un donque s’hi escola sovint i denota la seva llarga estada al país veí. Fa anys que va tornar a la vila i es deleix per explicar la seva història; una trajectòria vital marcada per la fam, una necessitat bàsica que sovint no entén ni de principis ni raons i que marca qui l’ha patida. En Joan, però, no s’hi va resignar mai gràcies a un tarannà positiu i decidit i a una empenta sense límits que encara avui són ben visibles. Com també aquesta capacitat de veure-ho tot una mica des de lluny i que fa que, de vegades, per parlar de si mateix utilitzi la tercera persona.

 

–Comencem pel començament…

–«Em dic Joan Bosch Zafón i tinc 94 anys acabats de fer. Vaig néixer el 15 d’abril de 1927, al número 1 del carrer de la Ruella de Palafrugell amb la claror d’una espelma. Segons em va dir la meva mare, vaig néixer com un conill escorxat i si bé a casa tots eren baixets, jo ja vaig néixer alt. El meu pare, l’Albert Bosch Mauri, era de cal Xiquet i feia de pescador a Tamariu, on va conèixer la meva mare, l’Amèlia Zafón Gracia, que s’hi banyava –les dones a llevant i els homes a garbí, i tots vestits! La família de la meva mare venia de Terol, no sé si de Mora de Rubielos o de Rubielos de Mora, perquè els dos pobles es toquen, per això els deien ‘baturros’. El meu avi era pastor, que llavors era una feina important ja que també feien de veterinaris. Van arribar a Palafrugell el 1922. Soc el petit de 3 germans. Em portava 13 anys amb la meva germana Rosa i 10 amb la Neus, perquè la mare va haver de deixar les nenes i anar a fer de minyona a Barcelona. Allà, s’hi va estar uns 8 o 9 anys, fins que el pare va començar a treballar a la bòbila i va trobar casa a la vila.»

–Com va ser la vostra infantesa?

–«Magra. Molt magra. Quan en Joan tenia 9 anys va esclatar la revolució. El meu pare, que treballava a la Bòbila Nova i era una mica escalfat i revolucionari, es va fer voluntari. Al cap d’un any de ser milicià, li van dir que o bé anava a la guerra o tornava cap a casa i quan ho va comentar a la família, en Joan Pinós, l’home de la meva germana Rosa, li va dir: ‘ara que us heu fotut la sopa boba, torneu cap a casa!’ Dolgut pel comentari i perquè volia defensar la república, quan va venir de permís li va fer saber al gendre que aniria a la guerra. Va anar a defensar Madrid. Quan el pare va tornar a Palafrugell, acabada la revolució, el van detenir i li van caure 25 anys, però el van deixar anar al cap de quatre perquè era gran. De fet, ja era avi! Les meves dues germanes van tenir un fill l’any 37, quan ell era milicià. Amb el pare a la presó i les germanes exiliades a França, a Palafrugell només vam quedar la meva mare, que estava malalta, i jo.»

–De ben petit, ja us vau haver d’espavilar…

–«I és clar! En Joan es moria de gana. Vaig passar un calvari, anava pels camps a buscar menjar, collava amb els germans Pérez, que eren castellans i en passaven tanta com en Joan. De nits anàvem a Llafranc i a Tamariu a tirar l’art. A vegades costava de treure’l de tant de peix que hi havia. Si érem 20 tirant l’art, primer es feien 3 caixes de peix, l’amo se’n quedava una de sencera i les altres 2 es repartien entre tots els que hi treballaven, amo inclòs. Després em van trobar un mas, can Xico Paretas de la Sala, prop de Foixà, per fer-hi de bouer i cuidar vaques. La meva àvia em va acompanyar amb tren fins a la Pera i d’allà, per carretera, a Foixà i per camins fins a la Sala. Només d’arribar, l’amo, que anava a cavall, em mira de dalt a baix i diu: ‘Què en faré d’un nen de 12 anys?’, però al final em va agafar i m’hi vaig estar 6 mesos. Em van posar a cavar fesols, fèiem una rega la minyona, una l’amo, una altra la mestressa i jo que els guanyava a tots. A les tardes, més fesols, blat de moro, les 8 vaques i el toro, que sempre estava lligat. Jo només pesava uns 40 quilos, era alt i prim i quan omplia el cove de farratge se m’emportava endarrere. A la nit estava baldat i m’havien de despertar perquè mengés: tot i la gana, m’adormia a taula. Havent sopat ja no m’aguantava i, per postres, encara havia d’anar a donar un manat de farratge als cavalls. I l’endemà, a les 5, una altra vegada dret amb un llum per veure-m’hi. Havien quedat que cobraria 60 pessetes al mes, però quan la meva àvia es va presentar al cap de tres mesos, li van dir que no havia guanyat ni per espardenyes! Quan vaig tornar a Palafrugell, van portar la meva mare a l’hospital de Santa Caterina de Girona –no sé per què vam esperar 2 anys– i els metges la van curar en 8 dies.»

—I aleshores va millorar, la situació?

–«No, perquè no hi havia res ni podies comprar res. Recordo una botiga en què, a l’aparador, només hi quedava una pila de pinyons i el gat que dormia. Amb 13 anys encara vaig anar a servir 3 o 4 mesos a Cinclaus, a can Cantal, on també feia de bouer. M’hi va col·locar el meu oncle, el Baturro, que era pescador a l’Escala i venia peix pels poblets. Després vam anar tirant amb l’ajuda d’una veïna que era molt bona dona. Treballava en una carnisseria, a ca la Bastons, al carrer Botines, i va deixar unes 300 pessetes a la meva mare, que li van servir per tenir el racionament de quasi 3 anys.»

–Dieu que vau acabar a la División Azul. Com s’explica, venint d’una família tan compromesa amb els que van perdre la guerra, amb el pare empresonat i germanes i cunyats exiliats a França? 

–«Per la gana. Com que no hi havia manera que em contractessin, l’oncle Quimet, el Baturro, em va dir que el que havia de fer era anar a la División Azul. I no va parar d’insistir-hi fins que al final hi vaig accedir. Als 14 anys jo ja feia metro setanta i podia passar per un noi de 18. Vaig anar amb el Tren Petit a Girona a apuntar-me, al Govern Civil, i al cap d’un mes vaig rebre els papers i el bitllet per anar a Logroño. Un cop allà, em varen fer dutxar i vestir de militar en un gran cuartel. Tots eren xusqueros que no sabien ni llegir ni escriure; bueno, jo tampoc no en sabia. Em donaven un xusco al dia, que ja era molt, i vaig anar aprenent a base de les misèries que em feien i que a un de més gran no li haurien fet mai.»

–Com per exemple?

–«Al cap de 15 dies ja m’havien robat la manta i vaig anar al sergent de guàrdia a queixar-me. S’aixeca, em fot una hòstia i em diu: ‘Aquí no hay ladrones’. Ho vaig entendre de seguida i quan vaig passar pel dormitori, vaig fotre estirada i cap al meu llit amb la manta d’un altre. Un dia que ens van donar permís, vaig sortir amb un grup de companys i vaig veure que alguns portaven una manta amagada per vendre-la i després poder anar a beure i de putes. Quan vam ser a puesto, una que em va veure venir, em pregunta si ‘había visto la frontera’ i jo li vaig contestar que no, però que hi vivia a prop. Es gira, s’ajup, s’aixeca les faldilles –no duia calces– i em diu: ‘Aquí está la frontera’. Vaig quedar mort.»

–No us sentíeu incòmode en un cau de feixistes?

–«Passava gana i, amb el passat familiar que tenia, no hi havia gaires opcions. A més, a la División Azul van fer apuntar molts voluntaris a canvi de deslliurar-los de la presó franquista. Van arribar més soldats i, quan vam ser prou per omplir un tren, en vam agafar un de molt vell a Hendaia. El viatge cap al front va ser llarguíssim. Vam tardar uns 25 dies per travessar la França perquè havíem de deixar passar tots els trens exprés i, a més, com que el país estava en guerra, era ple de maquis que posaven bombes en trens internacionals que anaven cap a Alemanya; per això, quan érem en via morta hi havia soldats que baixaven a vigilar que no ens fotessin un ‘plàstic’: una bomba com una pastilla de sabó d’abans i amb una ampolla de 3 o 4 cm de llarg. Com que no podia canviar de vagó, aprofitava per treure el cap per la finestra per mirar i respirar. Mentre badava, un em fot garrotada des de fora amb el pal d’una bandera que s’havia fet malbé. Devia veure que jo era jovenet i m’ho va tornar a fer una segona vegada, però jo em vaig treure el centiron de cuir que tenia una sivella quadrada de llautó; com que a Palafrugell havia anat molt a la mandronada i tenia molta punteria –trencava vidres a 30 metres–, el vaig esperar i li vaig fotre un mandronasso que li vaig obrir el front. Quan vam arribar, ja m’esperaven amb un oficial que sense demanar res em va clavar una bufetada, però va ser més suau que la que havia rebut l’altre, que no va sortir més en tot el que quedava de camí.»

–Després de França on vau anar?

–«Vaig veure la torre Eiffel, vam passar per Bèlgica i vam parar al nord d’Alemanya, prop de Riga, en un centre vora la frontera on ens varen fer despullar, dutxar i vestir d’alemanys. Ens varen tractar molt bé, donque vam menjar molt bé perquè hi havia el ranxo espanyol a base de grana que es guardava i, de l’altre costat, el subministre alemany amb mantega i pa de motllo que sempre era teu. Finalment, vam continuar amb tren fins a Rússia, a la retaguardia. Els soldats espanyols deien que érem a davant de Korpino.»

–I ja éreu al front?

–«A 70 o 80 km de Moscou. Els alemanys aguantaven un front de 3.000 km amb 90 divisions; o sigui, 30 km per a cada una. Nosaltres, la División Azul, n’aguantàvem un de 3. Els alemanys cada dia s’afaitaven i anaven ben polits, nosaltres, al cap de tres setmanes ja érem una calamitat, deixats, barbuts i mal guarnits.»

–I què hi fèieu, allà?

–«Em van adjudicar un morter del 60 que havia de posar a terra, a nivell per quatre bandes. Un dia va venir un alferes amb el capellà i els dos nois encarregats de la munició, que pesava molt. Em van fer portar el morter. Nosaltres no teníem trinxera fonda perquè només n’hi havia quan estaves molt a prop de l’enemic. Vaig col·locar el morter a 600 metres, que era la distància entre les dues línies de foc, i el morter ben dret perquè com més dret, més lluny va. Van disparar tres vegades i es van posar a xerrar. Mentrestant, els russos ens van contestar amb una metralladora grossa que posaven en uns peus fixos. La metralladora va fer el vano i va matar el noi de la meva esquerra i va ferir el de la dreta. Jo, que estava al mig, em vaig salvar i amb el capellà i l’alferes ens vam ficar cap a dins corrents. Un altre dia, en què m’havia quedat adormit sobre unes fustes, va esclatar un altre morter una mica lluny i vaig quedar colgat de pedres, però tampoc no em va passar res.»

–No passàveu por?

–«No. Això que les línies russes eren plenes d’espanyols que, pels altaveus, a la nit i a la matinada, per espantar-nos ens deien: ‘Franquistas, cuidado, que nosotros no hacemos prisioneros’.»

–Es diu que alguns ja hi anaven per canviar de bàndol. Vau estar-hi molt de temps?

–«Vaig fer els quinze anys allà, el 15 d’abril de l’any 1942, i em van retirar de la primera línia de foc al cap d’uns 30 dies, gràcies a l’ordenança del capità, que era català i l’únic que sabia escriure. En passar revista i veure’m tan jove, em va demanar l’edat i em va recomanar dir la veritat perquè a l’hivern ‘si no m’havia matat una bala, em mataria el fred’. Va enviar un parte al Cuartel General d’en Muñoz Grandes que, per cert, m’arribava a la cintura tot i que caminava ben estirat i amb botes altes. I un mes més tard vaig rebre l’ordre de tornar.»

–I com va anar?

–«Quan vaig arribar a casa, a la baixada dels Forns, tot era tancat. La veïna em va explicar que la mama ja es trobava millor i feia de cuinera a Llafranc. Hi vaig anar i quan em va veure em va dir: Ja ets aquí? No me’n sabia avenir, de la rebuda. Fins i tot una cambrera que treballava amb ella li va dir: ‘Això li diu, al nen? Que no sap d’on ve, el seu nen?’ Però va ser la misèria, que li va fer dir allò. N’hi havia molta. Vaig anar a la Falange pensant que tot canviaria, però no em van voler ajudar. Jo seguia sense feina i bé que s’havia de menjar, així que en vaig buscar pels camps, figues i el que fos. Vaig arribar a conèixer totes les figueres fins a Torroella i Sant Climent de Peralta, tot a peu, anar i venir 30 km. Els Pérez feien rabasses als revolts de Torrent i a la font del Rei, a Mont-ras, i les venien cada dia. Jo els ajudava i aprofitava per fer un feix de llenya per casa. En Paco Pérez, que era una mica més gran que jo, un vespre em va proposar d’anar a una botiga que hi havia al capdamunt del carrer de la Lluna. Va dir que no hi vivia ningú, així que hi vam entrar i vam agafar el que vam poder, poca cosa, i un grapat de caramels. Però quan vam pujar a dalt, vam trobar-hi una àvia que dormia, li vam fotre un espant que una mica més i s’hi queda! Igual que ella a nosaltres. L’endemà el cabo Tomàs, que es malfiava dels castellans, va anar a casa dels Pérez, va trobar els nanos amb la boca plena i tot el terra ple de papers de caramels. No va trigar gaire a lligar caps i a endur-se en Paco i el seu cosí. Just en aquell moment arribo jo per saber com estava la cosa i a en Paco li va faltar temps per xivar-se. Tenia cap a 16 anys i em van portar a Girona amb els lladres i els polítics.»

–A la presó?

–«Ens van tancar a Salt, en un convent, i sort que m’hi vaig trobar el meu pare, perquè allà passaven una gana de mil dimonis! I com que ell ajudava el barber principal de la presó, en Sureda de Palafrugell, em portava el que li sobrava per menjar.»

–Què en recordeu?

–«Allà hi havia capellà i mestre i un d’aquests mestres em va ensenyar bé, no com els de la Vila: hi vaig anar fins als 9 anys i no hi vaig aprendre res. Tampoc soc un catedràtic, però a França vaig arribar a encarregat general d’una empresa. Em van deixar anar al cap de 6 mesos sense dir res i vaig anar de Salt a Palafrugell a peu en vuit hores. En Paco, que tenia un any i mig més que jo i era el gran de la família i no tenia pare, el van tenir 36 mesos a la presó, i quan el van jutjar n’hi van sortir sis, només, pobre. Jo, llavors, ja no hi era.»

–I a Palafrugell vau poder treballar?

–«Al juliol, amb 16 anys, em van donar feina a la fira, a la barraca del tir. Recordo que era la primera vegada que feien les parades al Camp d’en Prats, abans eren al pati dels estudis de la Vila. Quan ja feia 4 o 5 dies que hi treballava, va passar en Manzanas, que va anar a trobar l’amo i mentre parlaven m’anaven mirant. Quan va marxar, li vaig demanar a l’amo què volia i em va explicar que li havia dit que es malfiés de mi. Arrenco a córrer, agafo un pal davant de can Palau de les barques d’en Jaumet i l’empaito a l’altura d’Arts i Oficis. El crido i quan es gira li foto cop al cap. El pal es va trencar i ell va continuar com si res! La Guàrdia Civil em va venir a buscar i em van tancar tres dies al calabós, però ell no em va dir mai res i tot el poble anava al meu favor. L’home de la parada em va tornar a agafar i m’hi vaig estar tota la festa major. Després em va portar a Sant Feliu i si ho hagués volgut, hauria pogut continuar amb ell. En Manzanas i els Menuts eren dolents dolents, robaven als que havien robat. En Paco i l’Àngel Pérez, quan van veure que els muls que havia abandonat l’exèrcit rosegaven coves de canya morts de gana, en van agafar un i el varen alimentar. Es van fer unes albardes i, amb el matxo, anaven a fer rabasses perquè, el pare, l’havien acomiadat de la fàbrica. Li deien ‘Valeroso’. Quan els Menuts se’n van enterar, van anar a buscar el matxo, se’l van quedar i el van enganxar a un dels seus carros.»

–Però no hi vèieu futur…

–«Cap ni un, per això, quan van deixar anar el meu pare i va poder tornar a la bòbila, vaig marxar cap a França. Tenia 19 anys. Primer vaig anar a casa de la meva germana petita, a Arcachon. El seu marit, en Pere Pey, acabava de sortir del camp de concentració de Mauthausen. El meu oncle, en Joan Bosch Mauri, el varen matar allà. Al cap de sis mesos vaig anar a Carmaux a treballar a la mina i després a una empresa Saunier Duval, que feia una línia d’alta tensió i amb què vaig recórrer tot França. Fèiem la instal·lació de transformadors elèctrics d’alta tensió a partir de 150.000 volts.»

–Hi vau anar sol?

–«Sí, però jo ja festejava amb la Remei Funelleres, del carrer de l’Estrella, i ella a principis del 49 va decidir venir cap a França. Una gent de Palafrugell que vivia a la Jonquera li van dir que l’ajudarien a passar la frontera. Però no ho van fer. Llavors va trobar en Paco Ramon, que em coneixia, i hi feia el servici militar; era cabo i li va dir les rondes que feien els soldats. Hi havia hagut un incendi als boscos i la Remei va arribar a França negra com un carboner, però se’n va sortir. Al cap de poc, ens vàrem casar. Quan ja feia 12 anys que treballava a la casa Saunier Duval, l’enginyer va marxar a una altra empresa i em va proposar de seguir-lo com a jefe de treballs a províncies. Allà vaig pujar molt, anàvem d’un cantó a l’altre amb una caravana i la meva dona em seguia. Vaig estar-hi uns 9 anys, l’últim destí va ser a Sables d’Olonne. M’havia comprat una casa a Perpinyà i estava fart de voltar, així que vaig preferir treballar per a una empresa de Toulouse que feia transformadors petits de 20.000 volts per a barris i urbanitzacions.»

 –I en tot aquest temps, no vau tornar mai?

–«Fins a set vegades! I algunes de ben accidentades. Era al principi d’estar a França. Venia a veure la xicota i travessava la frontera clandestinament amb bicicleta, des de Llançà a Banyuls sur Mer: 14 hores muntanya amunt, muntanya avall. Com que feia curses ciclistes, per mi anar i venir de Girona no era res. Havia anat a Barcelona i a València en bici. Després la facturava en el tren. Una vegada em van agafar en tornar perquè duia un xubasquero que era del xofer del jefe de les milícies de Girona, me l’havia venut la seva dona per 100 pessetes. Un guàrdia civil em va parar, em van portar a Figueres i d’allà directament cap a Girona: 30 dies a la presó i al carrer sense demanar-te res, tant se’ls en fotia d’on eres ni si tenies menjar o diners. I ja tens en Joan cap a casa, 7 hores a peu, devia ser a finals de 1946, per després tornar cap a França. Una altra vegada vaig venir armat i acompanyat de dos escalfats que volien fer de maquis. És molt llarg d’explicar i tampoc no va acabar gaire bé. A la tornada d’aquest viatge vaig trobar una colla d’homes tots vestits de blanc que parlaven un francès penós i els vaig avisar que si jo fos policia ja els hauria agafat perquè passaven per la carena. Em van dir que esperaven el guia que havia anat a mirar si podien travessar. Vaig anar a trobar-lo i quan vaig veure que el seguien dos guàrdies civils, vaig sortir disparat saltant muntanya avall, mentre sentia les bales com xiulaven al xocar contra les roques, pobra gent! Després no vaig tornar fins cap a l’any 1970, quan em van donar el passaport i ja podíem venir sovint, amb cotxe. I així fins que em van prejubilar a punt de fer 57 anys i ja em vaig instal·lar definitivament al poble!»

 

Caldria un llibre per escriure totes les peripècies que ens explica i ens acomiadem amb l’acord de continuar un altre dia on ho hem deixat. Pensem que tenia raó la Conxa en afirmar que era «un bon exemple del que van viure els fills dels que van perdre la guerra. I que ell, malgrat tot el que va haver de passar, se’n va sortir prou bé»

LLegir més